Estònia, el petit país nòrdic d’un milió tres-cents mil habitants, recuperà la seva independència l’any 1991, després de quaranta-sis anys de control soviètic i d’una llarga història farcida d’invasions, marcada sobretot per la dominació russa.
Història
La història estoniana es remunta a les comunitats que, sense unitat política, habitaven el territori bàltic durant l’època medieval i que no s’havien fet cristianes. En el segle XIII, el rei danès Valdemar II els declarà la guerra, considerada santa per les autoritats cristianes. A mitjan centúria, els cristians ja s’havien imposat i organitzaren una estructura de govern a la ciutat de Tallinn, actual capital estoniana. Durant el XIV, sovintejaren els xocs entre els danesos i els alemanys pel control del territori, i finalment s’imposà l’Orde Teutònic, de cavallers germànics. Tot i així no acabaren les topades entre els mateixos protagonistes i, també, polonesos, suecs i russos. En realitat es disputaven no només el que seria després Estònia sinó tots els territoris del nord europeu situats en el litoral bàltic. Fou Suècia la potència que es va imposar, ja en el XVII. Tanmateix les tensions no pararen i el 1700 esclatà l’anomenada Guerra del Nord, que enfrontà Dinamarca, Polònia, Rússia i Saxònia contra Suècia. Durant prop d’una dècada, sovintejaren enfrontaments que culminaren amb la victòria de Rússia a la batalla de Poltava —localitat situada a Ucraïna— el 27 de juny de 1709: les tropes russes del tsar Pere I venceren les del rei Carles XII de Suècia. Així i tot, la llarga guerra encara es va perllongar fins el 1721, però des de Poltava quedà clar que la potència emergent a la zona era Rússia —que el mateix 1721 declarà l’imperi que durà fins el 1917— en detriment de Suècia.
A pesar del control polític i militar rus, Estònia va viure al llarg dels dos segles següents un intens procés de desenvolupament cultural i identitari. En efecte, durant el XVIII i el XIX, amb un idioma propi que li atorgava consistència de grup, anà forjant una clara identitat nacional: al final de la dinovena centúria la llengua estoniana va vèncer les temptatives de russificació i, a més, començà a substituir l’alemany com a llengua de les elits autòctones, al mateix temps que una nova classe socioeconòmica formada per pagesos propietaris creixia i donava encara més consistència de país. Just iniciat el segle XX, es crearen els primers partits polítics estonians, que reivindicaven l’autonomia política.
En aquell context d’enfortiment nacional estonià, a la gegantina veïna Rússia s’hi esdevenien els fets coneguts com la Revolució de 1905. Amb aquest nom es coneix un període de tres anys, de 1905 a 1908, en què l’Imperi rus es veié sacsejat per múltiples mostres de descontentament popular violent que, en síntesi, deixaven en evidència que era incapaç de modernitzar-se. El règim autocràtic havia quedat engrunat entre les exigències de les noves elits empresarials emergents —que volien la instauració d’un model capitalista a l’estil occidental— i els interessos tradicionals de bona part de l’aristocràcia —sobretot agrícola— i de la classe burocràtica del règim que no volien ni sentir parlar de reformes. Així, per exemple, l’emancipació dels serfs, que s’havia decretat el 1860, encara era inconclusa a inicis del segle XX. Tampoc la imprescindible reforma agrària havia funcionat: milions de pagesos tenien greus dificultats per assolir els mínims per sobreviure i s’estenien les crides revolucionàries —“terra i llibertat”— que aspiraven a la fi del règim dels aristòcrates que eren els grans tenidors de la terra.
Aprofitant aquesta efervescència russa, una part del creixent nacionalisme estonià pensà que se li obria una finestra d’oportunitat per intentar la independència. Però el règim rus no estava acabat, encara. Les tropes tsaristes destinades en el territori avortaren qualsevol temptació sobiranista. Al mateix temps, l’exèrcit imperial acabà amb les revoltes a Rússia. Tot i així, la degradació del tsarisme es va anar intensificant fins a la Revolució del 1917, quan va caure de forma definitiva. Aleshores el nacionalisme estonià va entendre que havia arribat a la fi l’hora de la llibertat nacional.
La independència de 1920
Just després de la caiguda del règim tsarista, el febrer de 1917, es creà a Estònia la Dieta o Assemblea Legislativa i un Govern provisional. Les dues institucions es proclamaren com el nou autogovern del país i, en conseqüència, com la màxima autoritat política, al marge per tant del poder rus. El mes d’octubre següent, a Rússia els comunistes del Partit Bolxevic s’imposaren i derrocaren la república liberal instaurada el febrer, en el que és conegut per la història com la Revolució d’Octubre, i no reconegueren les noves institucions d’autogovern estonianes.
Al mateix temps que esclatava a Rússia la guerra civil (1917–1923) entre els rojos —bolxevics— i els blancs —els partidaris del tsarisme—, l’Exèrcit Roig envaí Estònia per assegurar-se’n el control del territori i dissolgué l’Assemblea i el Govern independentista. Però, poc després, la situació militar a l’interior de l’antic imperi tsarista obligà Moscou a repatriar les tropes que estaven destinades a Estònia. Aleshores els nacionalistes proclamaren la independència formalment, el 24 de febrer de 1918. Acte seguit, però, l’exèrcit de l’Imperi alemany envaí el país i tampoc no volgué reconèixer la nova sobirania. Durant els nou mesos següents, la situació política fou molt confusa, amb els militars teutons per una banda, controlant formalment el país, i per un altre costat un govern provisional de tall nacionalista.
Just després de la capitulació alemanya a la Primera Guerra Mundial, el novembre de 1918, el govern provisional estonià organitzà unes reduïdes forces armades per assegurar la independència i defensar el país davant d’un possible atac de l’Exèrcit Roig. Amb l’ajuda dels russos blancs, de Letònia i del Regne Unit, s’oposaren a les tropes efectivament enviades per Moscou. Però, de bell de nou, la situació a l’interior de Rússia afavorí els estonians: els soviètics renunciaren a seguir lluitant en el flanc occidental i s’emportaren les tropes per ajudar a les que batallaven contra els blancs. Al mateix temps, acceptaren signar el Tractat de Tartu el 2 de febrer de 1920, pel qual reconeixien “sense reserves” la independència d’Estònia.
Durant dues dècades, Estònia va viure en plena llibertat, tot i que l’amenaça del poderós veí soviètic sempre va ser ben present. La por estoniana es veié del tot justificada el 1939. El 23 d’agost d’aquell any, l’Alemanya nazi i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) signaren un acord de no-agressió, conegut com el pacte Mólotov-Ribbentrop —entre Viatxeslav Mólotov, ministre d’Afers Exteriors de la Unió Soviètica, i Joachim von Ribbentrop, el seu homòleg d’Alemanya—, que en realitat i de forma secreta suposava el repartiment entre les dues potències dels territoris bàltics i Polònia. Així, Moscou s’assegurava que tenia mans lliures a Estònia. L’1 de setembre del 1939, l’exèrcit alemany ocupava Polònia i començava la Segona Guerra Mundial. Onze mesos després, Estònia va ser annexionada a la Unió Soviètica, el 6 d’agost de 1940.
Ràpidament, les noves autoritats comunistes ordenaren la repressió massiva dels nacionalistes estonians. Els resistents, inicialment organitzats en les anomenades Germandats del Bosc i posteriorment en la Guàrdia Nacional i d’altres grups, s’oposaren com pogueren als invasors. La repressió no tingué aturall. Per exemple, en una sola nit, la del 6 de juny de 1941, uns 10.000 estonians varen ser detinguts i deportats cap a Sibèria i l’Àsia Central. L’exèrcit soviètic va reclutar a la força 32.000 joves del país per lluitar en les seves files en el conflicte bèl·lic. Milers de ciutadans del país foren detinguts, torturats i assassinats. La resistència va ser inútil. En finalitzar la guerra, la Unió Soviètica es quedà amb el control d’Estònia i de les repúbliques veïnes, a la zona del Bàltic.
Restauració de la independència
Durant la segona meitat de la dècada del 1980, quan el procés de degradació de l’URSS —corcada per una economia ineficaç— feia trontollar el règim comunista, a Estònia proliferaren les manifestacions i mobilitzacions populars que demanaven la restauració de la independència. A partir de 1987, s’intensificà força la reivindicació. El juny de 1988, s’ajuntaren en un famós festival de música del país unes 100.000 persones que entonaren himnes patriòtics, bona part dels quals estaven prohibits. Fou una demostració de força del desig d’independència. El setembre, un altre gran festival musical congregà uns 300.000 estonians —una cinquena part de la població— i, novament, es convertí en un massiu acte a favor de la llibertat nacional. S’encunyà aleshores l’expressió “la revolució cantada” per identificar el procés cap a la independència.
Enmig de la profunda crisi soviètica i a l’escalfor de les mesures liberalitzadores que impulsava el líder de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, el Soviet Suprem d’Estònia mutà a la pràctica en una assemblea legislativa estoniana independent. Així, declarà la seva sobirania el 16 de novembre de 1988, i, més tard, aprovà que l’estonià era la llengua oficial del país, entre d’altres normes sobiranistes. A banda d’aquesta institució, el febrer de 1989 es creà el Congrés dels Ciutadans Estonians, en el qual es podia registrar qualsevol que no fos d’origen rus, amb la intenció de convertir-se en una institució bàsica del país. A la pràctica eren dues realitats institucionals que competien per la representativitat dels estonians. Després d’uns mesos de coexistència, s’evità el xoc quan es fongueren en una sola entitat.
El 18 de març de 1990, se celebraren eleccions legislatives democràtiques i els partits favorables a la independència obtingueren 73 dels 105 escons que formaven la Cambra. El maig del mateix any, es proclamà formalment la independència, tot i les amenaces de Moscou. El clima de tensió amb les autoritats soviètiques anà in crescendo —igual que passà a les altres repúbliques del Bàltic—, fins el punt que s’organitzaren cordons humans per fer front als tancs soviètics, però les autoritats estonianes, molt hàbils diplomàticament, aconseguiren que el president del Soviet Suprem de Rússia, Boris Ieltsin, intercedís amb èxit davant el líder de l’URSS, Gorbatxov, per evitar el vessament de sang.
El 3 de març de 1991, un referèndum aprovà la declaració d’independència per un 78% de vots a favor, amb una participació del 82% del cens. El 20 d’agost del mateix any, el Parlament proclamà la restauració de la independència de la República d’Estònia. •