Toomas Hendrik Ilves va nàixer el 1953. Ho va fer a Estocolm, de forma accidental, al si d’una família estoniana que s’havia hagut de refugiar. Eren temps de la Unió Soviètica, un règim que Ilves mai no s’està de qüestionar en cada conferència que emet des de les universitats més prestigioses del món. Aquell sistema polític, així com tots els que s’han definit pel predomini del nacionalisme rus, va atemptar contra la sobirania nacional del seu país, Estònia, que s’ha hagut de desenvolupar amb l’amenaça constant d’una nova invasió russa. El secretari de Govern del país li ho reconeixia ho reconeixia al conseller català de Polítiques Digitals, Jordi Puigneró: “Els estonians hem patit unes quantes invasions russes al llarg de la nostra història, que n’hi hagi una propera és qüestió de temps”.
És sota aquesta premissa, la de la defensa nacional i la protecció de dades, així com la d’agilitar la burocràcia i fer més eficient l’administració, que Ilves va liderar una política que s’ha fet popular arreu del món. En el seu projecte de república digital, el conseller català Jordi Puigneró va prendre com a exemple més clar del que s’havia de fer la iniciativa d’Ilves. La identificació entre tots dos és clara: el llibre del conseller, El 5è poder, editat per La Campana i acabat durant els mesos més complicats de la pandèmia del coronavirus, compta amb un pròleg de l’expresident de la República d’Estònia. El mateix Ilves reconeix a aquest setmanari que s’identifica amb el conseller català “quan parlem de digitalització”. Perquè “un país que vol situar-se el segle XXI ha de situar la identitat digital al capdavant. Si no ho fas, et quedes al segle XX, tal com passa als Estats Units d’Amèrica”.
De fet, una de les paradoxes del gegant nord-americà que assenyala Ilves, tant al pròleg del llibre esmentat com en les seues conferències acadèmiques, és la seua experiència de mig any vivint a Silicon Valley, indret que acull les seus de les principals empreses tecnològiques que dominen el món. La presència de Google, Facebook o Tesla en aquest racó de Califòrnia contrasta amb una administració obsoleta. “Qualsevol interacció amb el Govern local o estatal s’ha de fer després d’hores i hores d’espera. A diferència dels avenços digitals de què gaudim amb els nostres telèfons intel·ligents i aplicacions, els serveis públics als Estats Units no es diferencien gairebé del seu funcionament als anys cinquanta i seixanta” del segle XX. En una conferència a Columbia, Ilves matisava que la digitalització de l’administració nord-americana es limitava a una sèrie de procediments susceptibles de ser piratejats i, per tant, definits per una inseguretat evident. El ciutadà, doncs, troba desprotecció a l’hora de garantir la seguretat de les seues dades.
Per millorar aquesta realitat, Estònia, que es va independitzar el 1991 després de la celebració d’un referèndum i d’una proclamació parlamentària amenaçada per la presència de tancs soviètics, va dissenyar una xarxa digital adreçada a agilitar la feina funcionarial i, sobretot, a facilitar els tràmits que la ciutadania ha de fer amb l’administració. Ilves presumeix que, a diferència dels Estats Units, “a Estònia només cal assistir a l’administració de manera presencial per casar-se, divorciar-se o transferir propietats” –vendre-les o comprar-les, tot garantint la transparència en aquest mercat tan acostumat a la presència d’empreses fantasma, segons explica l’expresident. La digitalització garanteix, a més a més, que el ciutadà no haja de proporcionar dades de manera reiterada –data de naixement, adreça, nom complet, NIF, etc.– a l’administració, que una vegada les té ja no les torna a demanar.
L’origen
Com va iniciar Estònia la digitalització del seu sistema administratiu? Ilves explica que després de la independència del seu país a inicis dels anys noranta, era ben difícil competir amb la resta d’Estats de l’entorn després de les dècades de retard “imposades” per l’antiga Unió Soviètica. Més encara tenint en compte que Finlàndia, un dels països amb més PIB per càpita del món, és fronterer amb Estònia, cosa que feia més dura la comparació. La digitalització, però, oferia tot un nou camí per transitar, en el qual els països més avançats no havien aprofundit.
Ilves, que ja era expert en la programació i codificació de sistemes d’ordinadors a finals dels anys seixanta –quan tenia només 15 anys–, ja havia après a manejar Mosaic, el primer navegador. Quatre anys després que Tim Berners Lee inventara l’HTTP (1989), quan Ilves formava part del cos diplomàtic del seu país, el llavors futur president, explica, va detectar tot un futur en aquest mecanisme digital i va contemplar “immenses possibilitats de desenvolupament”. “Si pujàvem al tren d’aquesta eina tindríem possibilitats de referència mundial. I és això el que vaig promoure”. El 1995, Ilves proposaria digitalitzar totes les escoles al ministre d’Educació del seu país per instal·lar-hi ordinadors i interconnectar-les entre elles. “Tres anys més tard, totes les escoles ja estaven interconnectades”. Els bancs, acostumats a funcionar amb presència física, van emular aquesta idea poc després a Estònia i la població del país es va acostumar a funcionar a través dels ordinadors. A això va contribuir l’administració amb la instal·lació d’espais amb computadores a l’abast de la ciutadania en ajuntaments, biblioteques o escoles, des d’on els estonians feien operacions bancàries.
“Cal protegir-se en temps de guerra”
Més enllà de l’agilització dels tràmits i de la seguretat de les dades, tot aquest sistema serveix, també, per defensar la sobirania nacional d’Estònia. En una època en què les tensions es desenvolupen en gran part en l’àmbit digital, els països han de garantir la protecció davant les noves invasions, que no es constaten amb l’entrada d’exèrcits en territori aliè, sinó amb mètodes molt més sofisticats i que exigeixen menys despesa econòmica.
Empreses i Estats troben en el robament de dades una eina indispensable per guanyar partides econòmiques i nacionals, i és per això que per a Ilves és fonamental que si “un sistema és atacat, ha de ser suficientment fort com per no ser eliminat definitivament”. A nivell pràctic, això es tradueix en el fet que, a Estònia, cada ciutadà té una identitat digital pròpia i única que s’utilitza per a tota mena de serveis: sistema mèdic, bancari, registre d’automòbils o impostos. La identitat connecta amb l’arquitectura administrativa a l’hora de fer tràmits. Ilves explica que el ciutadà ha de poder veure reflectides les seues dades en aquesta arquitectura –ha de conèixer, en definitiva, quines dades disposa d’ell l’administració–, i també ha d’assegurar-se “com les agències poden accedir legalment a aquesta informació sobre ells mateixos i per què poden o no poden fer-ho: la policia pot accedir als meus informes de trànsit, però no als registres mèdics”, exemplifica l’expresident.
Una vegada tot aquest sistema esdevé íntegrament digital, tal com va fer Estònia de manera pionera, què passa si el Govern rep un atac cibernètic? En el cas d’Estònia, el país compta amb una ambaixada de dades a Luxemburg amb un servidor online que funciona a tothora. “Ningú no hi pot accedir, és segur, i s’actualitza en temps real”. En cas d’invasió, tot el sistema estarà segur a Luxemburg, “llevat que també acaben envaint aquest país”, ironitza Ilves.
Davant totes aquestes eines, són habituals els dubtes sobre si l’Estat pot aprofitar aquests mètodes per violar de la privacitat dels seus ciutadans. Aquest tòpic és fortament rebutjat per l’expresident estonià, que esmenta el consentiment ciutadà per cedir les seues dades a empreses com ara Facebook, a aplicacions com ara Google Maps o a qualsevol web quan accepta la seua política de cookies per cedir les seues dades personals. “El Govern no és qui et vigila”. Malgrat tot, Ilves reconeix “diferències culturals” entre el nord i el sud d’Europa, on les limitacions a l’hora d’abusar de dades confidencials són distintes. “La transparència recíproca entre govern i ciutadania és imprescindible”. Entre més coses, perquè segons Ilves, és “des de l’exemple democràtic dels nostres països que construirem la convivència”, que al seu torn és fonamental per vèncer els “algoritmes autoritaris” que, des de determinats partits polítics i determinats Estats amb intencions desestabilitzadores, s’expandeixen per acabar amb les democràcies liberals, avui més febles a Europa que fa unes dècades.
En una època en què les fronteres tradicionals perden pes, també canvien els conceptes tradicionals de seguretat. Treballar tenint en compte aquest principi va convertir Estònia en un país referent en aquest àmbit. Des de Catalunya s’observa aquest model amb l’ambició d’esdevenir, també, un país referencial, però també amb les limitacions imposades des de l’Estat espanyol, entestat a limitar per la via dels decrets qualsevol evolució en aquest sentit. Quan Ilves és preguntat per la qüestió catalana, però, reconeix que no té “suficients coneixements com per comentar-la”. Siga com siga, l’exemple d’Ilves és el que des de Catalunya s’ha utilitzat per explicar com s’ha de construir l’anomenada república digital.