La Generalitat de Catalunya revisarà els protocols de les residències de gent gran, a causa dels riscos de deteriorament cognitiu i físic que suposa per a molts avis estar aïllats dels familiars. El confinament estricte es va adoptar per frenar la mortalitat per Covid-19 a les residències catalanes, on hi ha hagut més de quatre mil defuncions. Durant la pandèmia, les residències han estat aquells mons de la mort descrits per Achille Mbembe, indrets on els estats practiquen la necropolítica, la gestió de les vides d’aquells que prèviament han decidit que són prescindibles.
El dilema de cada generació es basa en crear un nou món tot gestionant l’herència de les creacions anteriors. Els millennials ens caracteritzem per ser aquells a qui la crisi econòmica del 2008 va llançar al fang de la precarietat laboral i la inestabilitat vital, i el coronavirus ens hi ha tornat a empènyer quan ja en trèiem el cap. Els zentennial han crescut de ple sota el paradigma del precariat laboral i ecològic. El neoliberalisme ens ha donat un iPhone, la possibilitat de viatjar a preus irrisoris i l’accés a tot el coneixement del món, a canvi de ser treballadors pobres i de respirar deixalles. La gran fita del neoliberalisme ha estat el divorci definitiu entre llibertat i emancipació.
La batejada com a generació silenciosa, nascuda del 1930 al 1948, va arribar al món mentre aquest estava ocupat fent altres coses, i molts d’ells hi han mort amb la sensació que, prop d’un segle després, el món seguia prou enfeinat com per no fer-los cas. La generació silenciosa va ser útil en la mesura que van poblar i reconstruir les nacions de postguerra. Van gaudir d’un estat que era del benestar gràcies al temor al comunisme, que a la pràctica vol dir la por a la revolta de la ciutadania pròpia. La promesa del retir daurat no era res més que una concessió que cauria tan bon punt caigués el monstre roig. Sense l’estat, la resposta és la privatització. Sigui a la llar, on les dones han seguit com sempre, oferint la cura que l’estat s’ha negat a proveir; sigui a la residència, on empreses amb pocs escrúpols hi fan l’agost.
La societat ha fallat en l’atenció a la gent gran, i el feminisme hegemònic no n’ha estat pas l’excepció. La cura dels avis evidencia els límits del paradigma identitari que caracteritza una part del moviment. Les dones de setanta, vuitanta i noranta anys més vulnerables no fan activisme, i en ambients en què el saber fruit de l’experiència és tan central per fer política com una font d’autoritat, la no presència es paga amb la invisibilitat i la no atenció de les necessitats pròpies.
El pòsit liberal del feminisme majoritari suposa un altre obstacle per a la reivindicació de la cura de les persones grans i de la seva experiència vital. El feminisme té un discurs ric i complex sobre la maternitat, en part, perquè entronca amb aspiracions de llibertat i emancipació. Es tracta de decidir si volem tenir criatures o no, com volem criar-les i de realitzar-nos més enllà de ser mares. Cuidar gent gran no és una elecció, és un deure. Jule Goikoetxea apunta que hi ha cures que impliquen una obligació i, contra el que opinen algunes feministes, calen mecanismes coercitius per fer-les complir. Goikoetxea proposa que es creïn organismes nacionals dedicats a la gestió de les cures, i que siguin obligades per a tota la ciutadania, en períodes rotatoris.
A la visió liberal s’hi suma un dels principals inconvenients del sistema de producció capitalista, la gestió de residus. El capitalisme trasllada la cultura econòmica a la social, i això ha derivat en una visió de la gent gran com a residu improductiu, un recurs espremut i inútil. La caca d’un nadó, els seus moquets i el seu pipí són més agraïts de netejar que no pas els fluids corporals d’una persona gran. El primer ésser, un cos vist com a pur, inalterat encara pels agents contaminants (econòmics, polítics, socials, mediambientals) conté una promesa de futur i, per tant, de felicitat. Els altres no són res més que els senyals d’una mort i un deixetament insalvables en un cos corromput. Judith Butler afirma que el discurs dóna sentit al cos i el materialitza, i és per això que a la lògica capitalista del residu hi hem de contraposar la preservació d’un cos i una ment.
Amb el reconeixement a la vida viscuda, la dels altres i la nostra, al moviment feminista la vellesa deixaria de ser un terreny on hi batallen les dones migrants, en situació de racialització i de classe baixa. Les que han assumit la feina de cuidar. Als homes, ni se’ls espera. Seguint també l’estela liberal-capitalista, les noves masculinitats reivindiquen cuidar la mainada. Tenir cura dels avis és desagraït. Com bé demostra el confinament, quan el nombre d’homes per metre quadrat als supermercats va créixer, ells tan sols assumeixen tasques reproductives en la mesura que els hi atorga un benefici, material o simbòlic.
Fins al 10 de setembre, les famílies catalanes podran sol·licitar l’ajut de 2.685 euros per contractar personal de cura per a persones grans o en situació de dependència. La quantitat equival als diners que el contractant ha d’abonar durant un any a la Seguretat Social, de manera que la mesura s’ha ideat per regularitzar la situació de les treballadores sense papers. Els ajuts han estat valorats com a limitats perquè els criteris de contractació depenen dels fixats per la normativa estatal, qui té competència en estrangeria.
Els ajuts són un primer pas per posar fill a l’agulla a la valoració del treball de cures, però la centralitat social de l’economia reproductiva, el benestar de les persones grans i la feina digna dels cuidadors impliquen una reconversió de 180 graus del model econòmic i social. I més si tenim en compte que Esade o la consultora McKinley pronostiquen una caiguda de les oportunitats laborals de les dones arran de la pandèmia, quelcom que ja mostrava l’Enquesta de Població Activa espanyola del juliol. Més de la meitat dels llocs de treball destruïts a l’Estat espanyol durant la pandèmia són de dones, una tendència que també es repeteix arreu del món. Això, sumat al fet que són elles les que estan assumint en major mesura la càrrega de feina domèstica extra que suposa l’absència de polítiques públiques durant aquesta crisi, han portat a què la CNN i el Washington Post afirmin que la gestió del coronavirus pot fer retrocedir els drets i oportunitats de tota una generació de dones.
Rentar culs, col·locar audiòfons i empènyer cadires de rodes no ens farà lliures. És per això que han de ser a la base des d’on pensar noves polítiques d’emancipació.