Maria Kolesnikova dubta abans d’obrir la porta del cotxe. “Què, som-hi?”, pregunta, i a continuació baixa del vehicle. És una dona alta que porta els cabells curts tenyits de ros. Durant un moment, passa desapercebuda entre la multitud, però poc després la gent l’abraça, l’ovaciona i es fa fotos amb ella.
Kolesnikova és una icona de les protestes. Ara es dirigeix a l’acte següent, amb aire d’experta i alhora desbordada. Una líder que no volia ser-ho. Una política substituta en un país que ha de tornar a aprendre què és la política perquè la dictadura d’Aleksandr Lukaixenko no ha deixat gens d’espai per fer-ne.
Som dimarts a la tarda a Salihorsk, dues hores en cotxe al sud de Minsk. Uns mil obrers del combinat local s’han congregat a la plaça principal. Des d’un escenari se senten paraules grandiloqüents. Cal clavar “l’últim clau al taüt del lukaixenkisme”, crida un jove orador exaltat.
Salihorsk és una ciutat socialista planificada, amb edificis prefabricats al centre i enormes dipòsits de residus d’un blanc vermellós als afores. Una cinquena part de les exportacions mundials de fertilitzants de sal potàssica surten de Bielorússia i una bona part dels ingressos fiscals del país depenen del combinat de Salihorsk.
Per això, és decisiu per al president Aleksandr Lukaixenko —que actualment lluita per la seva supervivència política— saber si els miners li fan costat o no. Aquest dimarts sembla que molts volen fer vaga, en senyal de protesta pel frau en les eleccions presidencials.
Tant a Salihorsk com a Minsk, tant en grans empreses com a la televisió pública, tants als carrers com als cors, hi ha en marxa una batalla per decidir si es posa fi al domini de 26 anys de Lukaixenko. La batalla encara no està decidida.
Aquí tothom coneix Kolesnikova. És una de les tres dones que van fer campanya vicàriament en nom de tres homes. Les altres són Svetlana Tikhanóvskaia, que va presentar-se com a candidata presidencial en lloc del seu marit —empresonat— i que després de les eleccions va fugir a Lituània; i Veronika Tsepkalo, el marit de la qual, Valery —exdiplomàtic i empresari del sector informàtic—, ja va fugir abans de les eleccions perquè no el detinguessin. Veronica ara és a Ucraïna. Kolesnikova, que dirigia l’equip de campanya del banquer empresonat Viktor Babariko, és l’única que encara és al país i que està en llibertat. Des d’aleshores, és en certa manera el rostre de les protestes.
Encara no fa gaire, Kolesnikova era intèrpret de flauta travessera a Stuttgart. Hi ha gravacions en què se la veu en una església il·luminada de color blau de mar imitant cants de balena davant un públic de Suàbia. Més endavant, va dirigir l’Ok16, un espai cultural creat en naus abandonades de Minsk, finançat per Babariko i el seu banc. Per dir-ho d’alguna manera, ha vingut des del seu món postindustrial fins a Salihorsk, on la indústria encara és molt real. Quan al final del discurs fa reverències davant els miners en totes direccions, un se la pot imaginar damunt d’un escenari després d’un concert.
Kolesnikova llegeix d’un paper i parla una mica maldestrament. Anima a superar la por i a prosseguir la vaga. Qualifica el règim de Lukaixenko de “carraca”. Exhorta la policia a passar-se “al bàndol del bé”. I diu: “Bielorussos, estic orgullosa de vosaltres, us estimo”. Això sempre ho diu.
Però el que no diu a la gent és què s’hauria de fer exactament, i tampoc no parla amb el president del comitè de vaga. Durant vint minuts deixa que l’abracin, que la bombardegin amb preguntes, que li regalin flors i es fa selfies amb desenes de persones. Després ha de tornar al cotxe per anar cap a Minsk, a l’acte següent. Cal presentar el nou consell de coordinació del moviment de protesta, del qual també forma part.
D’ençà de les eleccions presidencials i de les posteriors protestes, Bielorússia és un país transformat. La gent sembla que s’hagi despertat d’una llarga hibernació i que intenti orientar-se.
Les dues últimes setmanes, la capital bielorussa ha experimentat un vaivé d’emocions. Després de les eleccions, primer hi va haver una sensació de xoc a causa del desvergonyiment del frau electoral en uns comicis en què Lukaixenko es va atribuir el 80% dels vots. I moments de por: per la brutalitat de la policia especial i per la tortura de manifestants.
Després van arribar l’autoafirmació i l’orgull; i es va viure un cap de setmana d’eufòria, amb una de les manifestacions més grans de la història bielorussa, amb botzines, alegria i cares somrients.
I finalment, passat el cap de setmana, l’entrada en raó: l’enfrontament serà llarg i extenuant. Amb cotxes tocant el clàxon no es pot fer caure una dictadura. A l’autòcrata el poder se li ha d’arrabassar peça a peça. Ni tan sols està superada la por, encara en queda un pòsit.
Igor Kviatko porta el rastre de la repressió de Lukaixenko al cos. Té la part posterior de la cuixa molt vermella, fins i tot una setmana després dels cops. Kviatko té 23 anys, treballa al ferrocarril i estarà de baixa cinc dies més. Ara acaba d’anar a una clínica a ensenyar les ferides.
Igor va estar un dia i mig patint la violència policial. Com la majoria d’habitants de Minsk amb qui es pot conversar, va votar Tikhanóvskaia, però no va sortir al carrer per defensar-la. Dimarts al vespre, després de les eleccions, anava amb taxi cap a casa d’un amic. El trajecte passava pel barri de Serebrianka, on en aquell moment hi havia protestes, part de la tàctica de guerrilla dels adversaris de Lukaixenko.
A Igor el van treure del cotxe violentament. Explica que va ensenyar en va a la policia les mans brutes i amb durícies. “Soc un obrer!”. Primer el van apallissar al furgó policial i després va haver-se d’estar durant hores de genolls i dret a la comissaria amb els braços alçats i emmanillat. Però allò només era el començament. “Nois, prepareu-vos, que ara quedareu en mans de l’esquadró de la mort!”, els va dir l’endemà un policia a crits. Després el van transportar a la presó del carrer Okrestina. Darrerament aquest nom s’ha convertit en el símbol de la brutalitat policial.
Eren 125 homes, van passar un dia i una nit en un pati de sis metres per set envoltat de reixes. Al costat del pati estaven torturant gent. Sentien cops de puny i de porra, i el crit forçat “M’encanta l’Omon”, la policia especial de Lukaixenko. Al final només se sentien unes respiracions ronques i metàl·liques, diu el noi, “allò ja no semblava que sortís d’una persona”. Igor va sentir dones que imploraven misericòrdia al pati del costat. Per beure no els van donar gairebé res.
Igor va haver de signar un paper que no li van deixar llegir i després, com tots, es va estirar perquè el ben apallissessin una vegada més. “Ploraven fins i tot els homes”, diu. Quan va sortir de la presó, se li van dirigir uns voluntaris, però estava massa espantat per acceptar ajuda. “Si expliqueu el que us ha passat, us vindrem a buscar”, l’havien advertit. Va anar coixejant sol fins al matí. Aleshores algú que passava amb el cotxe el va recollir.
Igor explica tot això amb un somriure increïble. “Un es pregunta: vivim en una democràcia o en una dictadura?”. Fa un posat de perplexitat i no diu res. No és cap pregunta retòrica. Igor Kviatko realment no en sap la resposta; sigui com sigui, mai no s’havia plantejat ben bé quina era la diferència exacta entre dictadura i democràcia. Ara ho ha d’aprendre.
El dia de l’alliberament d’Igor, en una manifestació pacífica a la plaça de la Independència, unes dones de Minsk van abraçar les tropes del Ministeri de l’Interior davant l’edifici del parlament. Allò pretenia ser un símbol: no volem actuar amb violència, estem agraïdes pel fet que ens deixeu manifestar aquí. “Jo em vaig enrabiar veient aquelles imatges”, diu Igor. “Primer t’apallissen en un furgó i després els fem petons”.
Ara Igor també va a les protestes. Està orgullós dels bielorussos i de les seves protestes pacífiques, però tot i així s’estimaria més marxar del país. De les 6.700 persones que van ser detingudes segons dades oficials, la majoria ja han estat alliberades. No hi ha, però, dades exactes. Davant el carrer Okrestina, on Igor va ser maltractat, el cap de setmana encara hi havia cues: homes amb morats que van ser alliberats i que ara fan fila per recuperar les seves pertinences. Però el petit campament que havien parat els voluntaris per donar suport als presos i als torturats comença a buidar-se.
El més desconcertant que es pot veure ara mateix a Minsk és la reformulació de tot un país, un fet perceptible en les banderes. Els colors oficials de Bielorússia són el vermell i el verd. Però Minsk s’està submergint en un mar de banderes blanc-vermell-blanc. Durant molt de temps, van ser considerades la bandera de l’oposició —marginada— i estava durament sancionat hissar-les.
El canvi de color representa simbòlicament l’adeu retardat de la Unió Soviètica. De fet, Bielorússia va introduir la bandera nacional blanca-vermella-blanca el 1991, igual que la Rússia de Ieltsin va tornar a la tricolor blanc-blau-vermell. Però Lukaixenko —aleshores un jove i popular president— va recuperar els símbols soviètics amb el suport dels votants. A l’escut del país avui dia encara hi ha unes espigues, una estrella soviètica i el sol de la revolució mundial, que envia els seus primers rajos per damunt d’un globus terraqüi fosc. Té un encant vintage.
A Minsk sembla com si el període soviètic no s’hagués acabat mai del tot. Destruït per la guerra, el centre es va reconstruir seguint un estil estalinista. A Bielorússia, a diferència de la Rússia dels anys noranta, el llegat industrial de la Unió Soviètica no es va privatitzar de la nit al dia ni es va repartir entre oligarques emergents. No hi va haver mai una divisió extrema entre pobres i rics com a Moscou o a Kíev. L’Estat complia, encara que fos modestament, les seves funcions amb eficàcia. El trencament amb el passat no va ser en cap moment tan marcat com als països veïns.
Sota aquella superfície vintage, però, es van fer moltes coses. A Minsk hi ha un nombre abundant de casinos per als turistes de Rússia i un parc d’innovació per a l’emergent sector informàtic. Al país hi ha una zona econòmica especial amb participació xinesa, i fins i tot a les empreses estatals als treballadors se’ls manté controlats amb contractes limitats a un any, com si es visqués en un capitalisme depredador. Hi ha cafeteries elegants i es tenen relacions properes amb la UE, Rússia i Ucraïna.
A la tele el president Lukaixenko es presenta com si encara fos el secretari del partit en un kolkhoz rural, com era en temps de la perestroika. Se’l veu collint patates o síndries ufanoses acompanyat de boniques estudiants en camps de blat esponerosos. Si es produeixen protestes, són qualificades com a actes violents, aplaudits per nacionalistes sanguinaris.
Però els que surten al carrer reben els missatges per l’aplicació Telegram. És l’única que funcionava fins i tot quan el dia de les eleccions van bloquejar l’accés a Internet. Aquesta no és una revolució de les xarxes socials, és exclusivament una revolució per Telegram. D’això se n’ha beneficiat sobretot un canal: Nexta Live, impulsat per un jove activista de Varsòvia, ha obtingut darrerament més de dos milions de subscriptors, la qual cosa correspon a una cinquena part de la població bielorussa. El canal difon vídeos i proclames. El seu objectiu no és difondre informació fiable, sinó mobilitzar i fer caure Lukaixenko. No cal ser cap autòcrata per trobar inquietant aquest nou poder mediàtic.
Diumenge, sembla que mig Minsk està en dansa. Sense líders però coordinats, centenars de milers de persones acudeixen en massa a l’estela, el gran monument en record de la guerra. Els habitants de Minsk riuen els uns amb els altres i se saluden fent el signe de la victòria, sota la calor es regalen mútuament ampolles d’aigua i fan onejar banderes enormes. De discursos no n’hi ha, més que res perquè no hi ha aparells per fer-ne. És com un festival sense música. A l’estela, Kolesnikova també fa una petita intervenció, però amb prou feines la sent ningú.
Dilluns de bon matí, Lukaixenko té el que ha estat probablement la seva trobada més difícil amb el seu poble en els últims anys. Lukaixenko ha vingut a la planta d’MZKT, l’empresa de Minsk de tractors i camions militars, per impedir una vaga. Aquí s’hi fabriquen els vehicles especials amb què es desplacen els míssils Iskander russos. Com sempre, hi ha Kólia, el fill petit de Lukaixenko, un noi guapo de 15 anys que podria passar fàcilment per membre d’un grup de música. El dia abans, ja va estar al costat del seu pare quan aquest va parlar al centre de la ciutat davant una multitud —feta venir en autocars— de simpatitzants amb banderes vermelles i verdes. Els germans grans de Kólia són assessors del president. A Minsk el poder queda a casa.
Aquest cop, la trobada de seguida es torça. “Els aplaudiments ens els podem estalviar”, diu Lukaixenko al començament amb condescendència, i tothom riu. No volen aplaudir. Criden: “Fora, fora!”.
Lukaixenko fa creure als assistents que rep una trucada interceptada, cosa que pretén demostrar que a MZKT hi ha provocadors. “No hem entès gens quina mena d’eleccions s’han celebrat”, explica un obrer que hi assisteix. Lukaixenko parla amb agressivitat i amb arrogància. Vocifera: “Fins que no em mateu, no n’hi haurà pas, de noves eleccions!”.
Lukaixenko no és pas un mal orador, i el fet d’estar disposat a presentar batalla el diferencia del seu homòleg ucraïnès Víktor Ianukóvitx, que gairebé va escampar la boira sense oposar resistència i va fugir a Rússia. Al llarg dels anys, Lukaixenko s’ha consolidat en el paper d’amo absolut. “Només diu: jo soc el que soc, i m’heu d’acceptar així”, explica el politòleg Andrei Kazakévitx.
Això és el més sorprenent de l’actual decadència de Lukaixenko: que, des del començament, només ha apostat per la repressió, per detenir els candidats opositors i no permetre’ls presentar-se, en comptes de fer campanya, com en eleccions anteriors, i mobilitzar i ampliar el seu electorat, que segons Kazakévitx encara és, com a mínim, d’entre un 25% i un 35%. Ara ha de recuperar a marxes forçades el que va desatendre abans de les eleccions.
Mentre Lukaixenko és a dins, a fora, davant la planta, hi ha obrers en vaga procedents de la fàbrica de tractors de Minsk, que volen fer costat als seus companys. Kolesnikova també hi és. A través d’un petit megàfon crida que està orgullosa dels bielorussos i que els estima, i seguidament torna a desaparèixer.
Pàvel Latuixko, un home espigat d’uns 45 anys i de veu agradable, és en certa manera l’únic lligam visible entre el món de l’elit de Lukaixenko i els manifestants. Va ser ambaixador a Varsòvia i París, ministre de Cultura i, a la primavera del 2019, va ser nomenat director del Teatre Ianka Kupala.
El Teatre Nacional Ianka Kupala és el més antic i més prestigiós del país, i aquest any celebra el centè aniversari. I només s’hi fan obres en bielorús. Això també el fa especial, ja que en el dia a dia de la capital gairebé només es parla rus. Igual que la bandera blanca-vermella-blanca, la llengua bielorussa també fa temps que està sota sospita de nacionalisme.
El grup de teatre de Latuixko protestava contra la violència policial, i el mateix Latuixko exigia la dimissió del ministre de Cultura. Mentre ens explica això al teatre, l’interromp una trucada. “Probablement és el meu acomiadament”, diu sense immutar-se. Efectivament, és el ministre de Cultura en persona: Latuixko queda acomiadat de manera immediata. Al vestíbul es congreguen els seus treballadors consternats i ell els explica —en rus— la situació. Ells aplaudeixen. Poc després, presentaran tots la seva renúncia. A fora, davant l’entrada, s’apleguen els primers simpatitzants.
Dimarts al vespre, Latuixko és al costat de Kolesnikova en l’acte de presentació de la primera institució sorgida d’aquestes protestes, el nou Consell de Coordinació. El seu objectiu és contribuir a la transferència del poder. És una mena de plataforma ciutadana, diu Latuixko. L’acte té lloc al local de campanya del banquer Babariko —a l’entrada hi ha penjada una foto seva. Però el consell el va iniciar Tikhanóvskaia.
Molts manifestants afirmen que Tikhanóvskaia és la guanyadora de les eleccions, però això no es pot demostrar. No es pot fer un nou escrutini perquè les paperetes van ser destruïdes. Des de l’exili a Lituània, Tikhanóvskaia no s’ha presentat com a presidenta, sinó com una “líder nacional” que només vetlla per la transferència del poder.
Ara, però, es posa de manifest que no hi ha ningú que pugui representar el poble: Lukaixenko ha sotmès i atomitzat tant la societat que no hi ha estructures, formes ni vies per repartir la responsabilitat. Des de la repressió de les protestes electorals el 2010, al país no tan sols no hi ha una oposició, sinó que tampoc no hi ha política.
No hi ha oligarques com a Ucraïna que tenen els seus partits i els seus canals de televisió. Ni tan sols no hi ha la simulació de política democràtica que permet Vladímir Putin a Rússia, amb diversos grups polítics al parlament. A Bielorússia ni tan sols hi ha una imitació de la política.
El Consell de Coordinació no pot omplir aquest buit de manera creïble. És una barreja de prop de setanta persones, entre elles molts intel·lectuals, una mica com en temps de la perestroika, quan els intel·lectuals van tenir un paper important perquè de polítics no n’hi havia. A la junta del Consell hi ha Svetlana Aleksiévitx, guardonada amb el premi Nobel de Literatura. Els treballadors, que ara són especialment importants, se sentiran representats per un consell com aquest?
El mateix Lukaixenko ha advertit que juntament amb el seu domini també està amenaçada la independència de Bielorússia. Això, paradoxalment, és veritat. L’argument, però, seria més convincent si no hagués acceptat ajudes externes. En pocs dies, va demanar ajuda diverses vegades a Vladímir Putin amb el pretext que Occident amenaçava militarment el país. Aquesta setmana, un avió que és utilitzat pel cap dels serveis secrets russos va ser a Minsk. Una columna de vehicles de la Guàrdia Nacional russa sense distintius va ser vista de camí a Bielorússia. A Minsk circulen rumors. Diuen que periodistes russos han substituït el personal tècnic de la televisió. “No creiem que això sigui cert”, diu una treballadora de la tele.
El que és clar és que Putin —a diferència de la UE— no ha criticat mai el frau electoral ni la repressió al país veí, i que per principi no té simpaties per la caiguda d’autòcrates forçada per moviments de protesta. El seu malson seria perdre Minsk en benefici d’Occident després d’haver perdut Kíev. Aquest és un dels motius pels quals abans de les eleccions encara volia tirar endavant la integració amb Bielorússia, contra l’oposició de Lukaixenko.
D’altra banda, Rússia tampoc no ho apostarà tot a una sola carta. L’oposició, de fet, no és antirussa. El banquer Babariko, el candidat opositor de més pes, ha treballat gairebé tota la vida en una filial de la companyia estatal russa Gazprom.
“A Rússia li interessaria que hi hagués un canvi de poder ordenat”, diu Latuixko. Si Putin fa intervenir la policia per sostenir un autòcrata fracassat, podria perdre moltes simpaties tant a Minsk com a Rússia.
Però Lukaixenko s’aferra al poder. Latuixko diu: “Quan jo encara era ministre, una vegada em va dir per telèfon: “Si em traeixes, t’escanyaré amb les meves pròpies mans”. Tan bon punt ha entrat al Consell de Coordinació, Latuixko ha rebut més amenaces: “Dimecres vaig rebre cinc amenaces físiques i em van fer tres propostes perquè abandonés el país, fins i tot em van oferir un vol xàrter”.
Dijous la fiscalia va donar a conèixer el que havia anunciat Lukaixenko. La creació del Consell de Coordinació serà considerat com un intent de derrocament i s’iniciarà un procés penal. Els seus membres podrien ser condemnats a fins a cinc anys de presó.
I tanmateix, si la pressió del carrer no s’atura, el pèndol podria bascular cap enrere. Després de la borratxera de llibertat als carrers de Minsk d’aquest cap de setmana, Lukaixenko intenta collar els manifestants: reprimeix vagues i infon més por.
Rússia li dona suport de facto; i tanmateix, assenyala amb el dit cap a Occident. A Europa només li importa la geopolítica, va afirmar fa poc el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov. L’emancipació de la societat bielorussa respecte al “pare” —tal com li agrada a Lukaixenko que li diguin— corre el perill de caure víctima dels interessos exteriors.
És incert com serà el desenllaç. Maria Kolesnikova tampoc no ho sap; ella és una dona coratjosa que va de protesta en protesta per dir als bielorussos com de fantàstics són.
La importància de donar ànims és una cosa que va aprendre quan va viure a Occident. “Quan era a Alemanya, em sorprenia la freqüència amb què els professors de música elogiaven els alumnes”, explica al cotxe tornant de veure els obrers de Salihorsk. “Això aquí no és habitual. Però reforça la confiança en un mateix. Aquí ara passa això: de cop i volta els bielorussos riuen i estan orgullosos d’ells mateixos”.
Això que està passant, doncs, és una mena de psicoteràpia col·lectiva? “Absolutament”, diu Kolesnikova.
Traducció d'Arnau Figueras