Amb l'inici del curs i el retorn a la feina a la cantonada, les famílies fan aquests dies el seu particular tetris d'horaris laborals i escolars. La tasca, que habitualment suposa un maldecap considerable en tots els nuclis familiars, és aquest any més feixuga que mai. La pandèmia va suposar un daltabaix el curs passat i encara no sabem què succeirà en les pròximes setmanes, quan els plançons tornen a carregar-se les motxilles a l'esquena. La perspectiva d'unes classes intermitents o de clausures parcials d'aules terroritza moltes famílies. Perquè els centres educatius són essencials per a l'aprenentatge de les criatures però també per fer possible la conciliació.
Com també ho són els avis i les àvies, una peça indispensable en el trencaclosques d'horaris familiars. Porten els néts a l'escola, els recullen quan surten, els donen a menjar al migdia, els preparen el berenar i, si cal, els acompanyen d'extraescolar en extraescolar. I són el comodí indispensable quan hi ha unes dècimes de febre o una diarrea. En una societat encara molt familiarista i on proliferen els horaris laborals partits, el paper dels avis i les àvies és essencial per cobrir els buits que ni els pares ni el sistema poden cobrir. Segons un informe de l'Imserso, la meitat dels avis i àvies tenen cura dels seus nets quasi cada dia i el 45% ho fan quasi cada setmana. Entre aquests, les àvies els atenen durant 6,2 hores al dia, mentre els avis ho fan durant 5,3 hores.
Però, en temps de pandèmia és prudent deixar a la gent gran a càrrec dels més menuts? La pregunta resulta pertinent a les portes de l'inici del curs, quan es fa més necessari que mai l'ajuda dels grans. Perquè no s'ha de perdre de vista que la covid-19 s'acarnissa especialment amb les persones de més edat. Com més dèbil estiga el sistema immunològic, més possibilitats d'un enllaç fatal. En el pic de pandèmia, la primavera passada, una de cada quatre persones més grans de 70 anys que es contagiava acabava morint. Al capdavall, el que estem a punt de viure és un experiment inèdit, doncs en l'anterior onada, amb el confinament general, grans i menuts van estar majoritàriament separats.
Què passarà ara quan els infants estiguen en aules amb altres 20 companys i, en eixir de l'escola, siga l'àvia qui els estiga esperant per marxar a casa? Poden els iaios i les iaies continuar cuidant els nets o això significa posar en risc les seues vides? On hi ha el punt intermedi entre la imprudència i l'excés de cel? EL TEMPS ha preguntat diversos experts i els resultats, com tantes altres coses al voltant d'aquesta malaltia, no són contundents.
"El més recomanable és que la gent gran no es faça càrrec dels nets", indica Salvador Peiró, com a idea preliminar. Peiró, que és especialista en medicina preventiva i salut pública, a més de membre del comitè assessor de la Generalitat Valenciana, considera que en la mesura del possible les famílies haurien d'intentar trobar alternatives per evitar posar les persones grans en risc.
D'una opinió molt semblant és el metge Javier Padilla, autor de ¿A quién vamos a dejar morir?. "En termes generals, i dins les possibilitats de cada família, hauríem de disminuir els nivells d'exposició de les persones grans als xiquets durant el període escolar, sobretot perquè en termes generals cal disminuir el nivell d'exposició de les persones grans", assegura Padilla, si bé advoca per "evitar posicions dogmàtiques" i assumir que les conductes i les normes seran canviants, en funció de com es comporte la pandèmia. "Un dels factors de risc és l'edat, l'altre són les patologies prèvies i les malalties cròniques, per tant com menys contactes tinguen les persones grans, més garanties", assegura Padilla, que és pare d'una xiqueta en edat escolar. "Òbviament aquesta situació és un contratemps per les famílies en l'àmbit de la conciliació. És una qüestió que no s'hauria d'obviar i a la qual caldria donar algun tipus de resposta des de l'àmbit públic", admet.
No tots els experts, però, són tan taxatius com Peiró i Padilla. "Els avis poden fer les activitats que abans feien amb els néts però amb prudència, és a dir, adequant la conducta als riscos", opina Jordi Sunyer, que és cap del programa d'infància i medi ambient d'ISGlobal i. "Els avis no han de renunciar a la rica experiència de relacionar-se amb els néts, però ho han de fer amb prudència. Cal recordar que la mascareta, la ventilació i la higiene protegeixen el risc de contagi i que la major part dels contagis tenen lloc en espais interiors. A això cal afegir que en èpoques de major risc caldria evitar el contacte corporal i mantenir la distància", assegura aquest catedràtic de medicina preventiva i salut pública de la Universitat Pompeu Fabra.
En aquesta línia el que la major part dels experts adverteixen és que no totes les conductes comporten el mateix nivell de risc ni d'exposició per a les persones grans. És a dir, que una cosa és demanar-los que tinguen cura dels infants tota una jornada i una altra de ben distinta és que en eixir de l'aula, els duguen al parc. "No és el mateix anar caminant pel carrer amb mascareta i una bona higiene de mans que deixar als iaios encarregats de banyar-los i gitar-los. El nivell de risc és molt diferent i n'hem de ser conscients com a pares", explica Javier Padilla. "La relació amb els nets és molt enriquidora per a la gent gran des del punt de vista afectiu. No es tracta de prohibir que vegen els xiquets, sinó de reclamar molta prudència: precaució, molta higiene de mans i evitar la fogositat afectiva. És millor estalviar-nos una abraçada que haver de lamentar un mal major després", assegura Juanjo Tirado, president del Col·legi Oficial d'Infermeria de la Comunitat Valenciana, qui a més és infermer especialitzat en l'àrea de geriatria. En tot cas, recorden les persones consultades, és a les persones adultes, és a dir, a les àvies i els avis, als qui cal exigir-los la responsabilitat de mantenir una actitud vigilant. Conscienciar-los, en definitiva, que la familiaritat no significa immunitat. O el que és el mateix: que quan s'està en els nets i les netes, la mascareta, com la guàrdia, no s'ha d'abaixar.
Una evidència científica dubtosa
El que tampoc no es pot perdre de vista és que encara són moltes les incògnites sense resoldre respecte del comportament del virus entre xiquets i xiquetes. Aquesta mateixa setmana l'Hospital Sant Joan de Déu ha fet públic un estudi on han analitzat el comportament del virus en 22 campaments d'estiu. Es tracta de l'estudi més gran fet fins ara sobre les dinàmiques de transmissió del virus en menors d'edat. I els resultats són força esperançadors per a les famílies. L'estudi conclou que els xiquets i adolescents tenen una capacitat de transmissió del coronavirus sis voltes més baixa que la de la població general.
Aquesta investigació apunta en la direcció d'altres estudis previs realitzats a Austràlia i a Irlanda en els inicis de la pandèmia, per bé que un altre informe a França donava resultats diferents. A Corea del Sud una altra investigació realitzada en diversos nivells educatius indicava que la capacitat de contagi augmentava a mesura que també ho feia l'edat. És a dir, que a primera vista, hi ha més perill de contagi d'un adolescent que no d'un xiquet en edat pre-escolar. Amb tot, però les evidències científiques no són, a aquestes altures, en absoluts concloents. Així doncs no serà fins que iniciem l'experiment real de l'inici de curs quan sabrem si vam fer bé d'incloure als nostres pares i mares en el tetris que cada setembre suposa confeccionar els horaris familiars.
Siga com siga, hi ha diverses lectures adjacents que no poden ignorar-se. La primera és en termes de classe, ja que les diferències de renda en els famílies determinaran el nivell de risc al qual sotmetem les persones grans. És previsible que les famílies amb rendes més baixes -i que habitualment estan inserides en l'anomenada economia informal, aquella en què els permissos retribuïts no existeixen- no puguen permetre's substituir la implicació dels avis amb l'ajuda d'una persona externa, la qual cosa significarà que els iaios i iaies de famílies més desfavorides seran exposades a un nivell de risc molt més alt que no les famílies de classe mitjana o benestant. Per dir-ho ras i curt: que les famílies més desafavorides no tindran cap altre remei que deixar els fills a càrrec de les àvies i els avis, tant si tenen febre com si tenen un company sospitós a l'aula. En canvi, probablement les famílies amb recursos tindran més capacitat econòmica per contractar ajuda externa. O bé disposaran de marge de maniobra per sol·licitar reduccions de les seues jornades laborals o bé disposaran d'un estatus dins l'empresa que els permeta sol·licitar permisos retribuïts o altre tipus de cobertura emparada pel dret laboral. Aquesta opció, en tot cas, desembocaria en un segon problema: la certesa -perquè les dades així ho corroboren- que seran les mares i no els pares qui sol·licitaran les reduccions de jornada, una circumstància que incrementarà encara més la bretxa de gènere.