-Què sent Rafael Vilasanjuan quan veu centenars de persones manifestant-se a Madrid contra les mesures de protecció pel coronavirus?
Hi ha molta gent que, dins la situació d'incertesa que vivim, estan sent manipulades d'una forma increïble. Això forma part de les teories conspiratives i ens ho coneixem força bé. Hi ha gent que legítimament pensa que les vacunes no són la solució als problemes de salut que tenim a hores d'ara. Això passa des de fa un segle. El que ocorre, ara, és que a les xarxes socials això provoca un trànsit de milions d'impactes. De 84 pàgines de facebook antivacunes que hem analitzat en col·laboració amb l'organització americana Avaaz, la meitat no havien parlat mai de temes de salut. Són pàgines conspiratives que s'aprofiten del descontentament derivat de la situació de pandèmia per generar tràfic i, per tant, generar beneficis. Les xarxes tenen beneficis però també problemes: volen trànsit i els seus algoritmes potencien els continguts negatius. Per a la gent que està desesperada, cansada, això pot ser una via d'escapament, una explicació plausible.
Des del meu punt de vista aquesta via de la negació no va enlloc i l'únic que fa és agreujar la pandèmia. Malauradament hem d'aprendre a conviure amb aquesta situació. Fins ara el que s'ha demostrat a escala global és que les vacunes han minvat la mortalitat de milers de xiquets de menys de cinc anys. Aquesta és una evidència que no podem negar. Si no aconseguim que les mesures de salut pública, siga la mascareta o la vacuna, tots hi paguem. A hores d'ara la mascareta no és que tingui una eficàcia molt elevada, però és l'única eina que tenim per intentar evitar contagis mentre no disposem de la vacuna. Però com et deia, aquestes reticències no són noves, en absolut: recordo que quan va començar el tema de la sida hi havia molta gent que assegurava que el preservatiu no servia per a res.
Vostè acumula una llarga trajectòria en l'àmbit de la salut pública global. Abans d'estar a ISGlobal va treballar a Metges Sense Fronteres. Què hem fet malament per arribar on hem arribat i que un brot en una ciutat xinesa acabe convertint-se en una pandèmia mundial? Tenim els sistemes d'alerta internacional, l'Organització Mundial de la Salut,... Què ha fallat?
Independentment dels errors que hàgem pogut cometre a l'hora d'avaluar el risc epidemiològic, em sembla que hem sigut víctimes d'una certa arrogància: al segle XX els països dits desenvolupats vam creure que teníem les malalties infeccioses controlades i que, en tot cas, aquest era un problema únicament dels països de renda baixa. No perdem de vista, per exemple, que la pneumònia mata cada any 800.000 nens de menys de cinc anys. Això és més del que mata la covid, però no ens interessava perquè semblava que nosaltres, com habitants dels països desenvolupats, no ens hi veuríem afectats. Ara, per tant, la diferència és que l'abast d'aquesta infecció és global.
Quan vam començar a veure el que passava a Xina vam pensar que a nosaltres no ens arribaria, que no ens afectaria, en part perquè teníem sistemes sanitaris més potents i més ben bastits. Els que ens ha passat, però, és que durant la crisi vam retallar molt en sanitat i ara estem pagant les conseqüències. Les dades són força eloqüents. La despesa sanitària per habitant a Espanya és de 2.900 euros; a Alemanya és de 6.000. I en bona mesura les retallades que es van fer durant la crisi van afectar els sistemes de detecció i de vigilància epidemiològica. Siguem clars: era un àmbit que pràcticament teníem desmantellat perquè pensàvem que això de les malalties infeccioses era una cosa que ja no ens podia afectar.
D'una altra banda, aquesta crisi també ha posat en evidència que l'OMS depèn massa dels estats i no té l'autonomia suficient per a imposar mesures. Per contra, només pot fer recomanacions.
Caldria millorar els sistemes de governança mundial vinculats a la salut?
Fa més de dues dècades que algunes veus reclamen la necessitat de repensar l'OMS perquè, com s'ha posat en evidència, no té la capacitat suficient per actuar. Si fem la vista enrere ens adonem que l'ONU es va construir al voltant de les guerres i els conflictes i això, aquestes lògiques, ja no ens serveixen per afrontar reptes actuals com ara el terrorisme o les malalties infeccioses. Crec que ens calen nous mecanismes multilaterals, on no només siguen presents els estats. Això, per exemple, està passant amb el tema de la vacuna, on ja no només hi ha involucrada l'OMS, sinó que també l'Aliança Mundial de la Vacunació (Gavi), que és un sistema de governança on hi ha experts, representants del Banc Mundial, UNICEF, OMS, una representació de països de renda baixa i de renda alta i de societat civil. En definitiva, és una nova governança mundial que intenta crear una plataforma pel benefici comú i amb capacitat per establir línies estratègiques. Amb tot, no hem de perdre de vista que encara és una estructura massa feble.
Què és el Gavi?
L'Aliança Mundial per la Vacunació i la Inmunització naix l'any 2000 i té per objectiu inicial dur als països
de renda baixa del món els programes rutinaris de vacunació, és a dir, fer accessible als països de renda baixa els paquets de vacunes que ja es posen als països de renda alta. Perquè no s'ha de perdre de vista que a hores d'ara un dels reptes de salut global és reduir la mortaldat infantil en xiquets de menys de cinc anys. Fins a l'any 2000 dotze milions de xiquets morien abans dels cinc anys; ara la xifra està una mica per sobre dels sis milions. És a dir, que en un termini de vint anys hem reduït quasi a la meitat les morts infantils.
Ara, en això de la covid, insistim en la necessitat d'arribar a una vacuna o unes vacunes per tothom, fins i tot els països de renda baixa. El que passa és que per aconseguir això hem de batallar amb el nacionalisme de les vacunes, perquè aquest no ens durà enlloc. Hem d'assumir que no té sentit vacunar tot un país si en el país del costat no hi ha ningú vacunat.
El fet que un dels principals impulsors del Gavi sigui Bill Gates genera suspicàcies entre un sector important de la població. Què els hi diria?
Des del meu punt de vista el fet que la filantropia es mostrara disposada a contribuir a la qüestió de la salut planetària representa un gran avanç. La filantropia està impulsant que hi haja una resposta més efectiva. A voltes es retreu que si les grans fortunes pagaren més impostos hi hauria més recursos disponibles per a la investigació; el problema és, tanmateix, que l'experiència ens demostra que aquesta correlació no es compleix.
L'entrada de Bill Gates a l'àmbit de la salut global ha significat un impuls increible. Avui (per ahir) s'ha anunciat l'eradicació de la pòlio d'Àfrica. Això ha estat possible, en gran mesura, gràcies a un model d'acció que supera els acords entre estat i incorpora un capital privat i una flexibilitat a l'hora de treballar que no és possible amb el capital públic. La diferència entre la filantropia i el capital públic és la capacitat d'assumir riscos. Penso, doncs, que una i altra es poden complementar. L'obsessió de Bill Gates és aportar solucions de salut global que permeten reduir la mortandat i aporten més esperança de vida. Bill Gates, com altres filàntrops, han posat les vacunes a l'abast de països que no tenen cap altre capital i ho fan amb un model que no és el del desenvolupament tradicional, sinó que és més aviat un model empresarial. Posem capital a disposició de renda baixa perquè assumisquen, a partir d'un pla de negoci, que seran ells els que acabaran pagant les vacunes. Alguns li poden retraure que és un model capitalista, però que ha demostrat que funciona.
Així doncs, crec que en el cas particular de la covid i d'aquesta pandèmia, només ens en podrem sortir amb una bona aliança entre els interessos privats i els públics. I en aquest sentit la filantropia juga un paper de pont que resulta imprescindible.
A hores d'ara ens trobem en una cursa per veure qui troba abans la vacuna. En aquests moments ja hi ha sis vacunes en fase 3. Tres d'aquestes sis són xineses. També hi ha l'empresa britànica-sueca AstraZeneca, Biontech d'Alemanya i Moderna dels Estats Units. Açò sembla la cursa per arribar a la Lluna
Sembla que estiguem replicant el model de la cursa nuclear. Cal diferenciar diverses coses, abans que res. La primera és que les vacunes no tenen Estat, no tenen nacionalitat. Imagina't que Sanofi desenvolupa una vacuna. Sanofi és una companyia d'origen francès, però de capital majoritàriament nord-americà. La majoria de companyies que estan en la cursa són multinacionals i el seu interès no és nacionalista, sinó lucratiu. El que passa és que el nacionalisme provoca que aquest lucre pugui ser més gran.
Dit això no hem de perdre de vista que qui desenvolupa vacunes, no la produeix. La producció de vacunes és semblant al tèxtil: tu dissenyes, però es fa a la Xina o a Bangladesh. Les vacunes, en aquest cas, es produeixen a països de renda mitjana amb capacitat tecnològica, com ara l'Índia, Brasil,... Quan els països desenvolupats se n'adonen que no tenen la capacitat per produir aquestes vacunes, van a buscar als laboratoris i fan pre-compres, és a dir, els avancen diners a canvi que els garanteixin un determinat subministrament quan hi haja les primeres dosis.
Ara bé, això té riscos. El primer és la fragmentació de la vacuna. Però fins i tot hi ha riscos tècnics, perquè una vacuna que estiga en fase humana, es a dir en assajos clínics, té un percentatge d'èxit del 20%. Quan les investigacions estan en fase pre-clínica -i a hores d'ara hi ha més d'un centenar en fase pre-clínica- el percentatge és del 7%. Això significa que com a país, puc invertir en una vacuna, però he de ser conscient que el percentatge d'èxit pot ser del 20%. Per tant, com a país, per garantir que tindré una o dues vacunes, hauria d'invertir en entre vuit i deu candidats a vacunes de les que estan en fase clínica. Per tant, un país ha d'invertir molt per estar segur que tindrà accés a alguna vacuna realment eficaç.
El segon problema és que si en lloc d'una dosi, per ser efectiva, la vacuna necessita dues dosis. Això genera un problema greu de producció a escala mundial. A hores d'ara al món hi ha una capacitat de producció de vacunes de 2.500 milions d'unitats, és a dir, que la hipotètica necessitat de dues dosis encara ho dificultaria tot més.
Es parla de les vacunes amb molta alegria, però tenir una vacuna a l'abast de la població mundial és molt més problemàtic que no alguns volen fer veure.
A meitat estiu va causar molt de rebombori l'anunci per part de Rússia que disposava d'una vacuna. Quina fiabilitat té aquesta vacuna?
El que va fer Rússia és molt semblant al que va fer la companyia Moderna fa sis mesos. És una vacuna que només està desenvolupada fins a la fase 1, amb molta incertesa respecte de la seua seguretat i amb moltíssima incertesa sobre la seua eficàcia. La presentació de la vacuna és una operació de màrqueting polític. L'únic que sabem de moment és que s'ha provat en 100 persones, per tant es té certa informació sobre la seua seguretat però no sobre la seua eficàcia, que és un dels grans temes que s'obliden en massa ocasions.
I les vacunes que surtin finalment seran eficaces al cent per cent?
No, en absolut. Perquè és molt difícil trobar una vacuna que sigui cent per cent eficaç. De fet, hi ha molt poques al món que siguin eficaces al cent per cent. La vacuna de la grip, per exemple, està entre el 45 i el 65% d'eficàcia. Per tant, si vacunes a tota la teva població i tens un 50% d'eficàcia, la població ha d'assumir que tens una possibilitat de dos que no et faci efecte, que no et generi immunitat.
Per això, nosaltres proposem una alternativa: si sabem que el primer any podrem vacunar només -per capacitat de producció- entre un 20 i un 25% de la població mundial, el millor que es pot fer és seguir criteris de salut pública, això és garantir que tot el personal sanitari, arreu del món, tant a Espanya com a Zàmbia, se li subministre la vacuna, perquè són ells els primers que garanteixen el control de la pandèmia.
Després caldrà pensar en la població de risc, és a dir, els majors de 65 anys. Però sabem, per la vacuna de la grip, que aquesta és poc eficaç en aquesta franja de població. La vacuna d'Oxford, de què tothom parla, encara no s'ha provat en majors de 50 anys. Aleshores, podríem plantejar-nos si és millor vacunar a partir dels 65 anys o bé fer-ho a altres sectors com ara els nens menors de 15 anys perquè són els qui més immunitat desenvolupen.
El que vull dir amb tot això és que hauríem de plantejar-nos, globalment, quins criteris volem aplicar una volta aparegui una vacuna que superi totes les fases.
I hi haurà una vacuna o moltes vacunes?
No n'hi haurà una sola, en absolut. Hi haurà diverses i cadascuna serà eficaç en una franja de població. Mai havíem tingut una cursa com la que estem vivint ara. Així doncs, tindrem diverses vacunes i evolucions d'aquestes. Perquè això passa amb totes les vacunes: que no són eficaces al cent per cent i que una volta comences a subministrar-les pots anar millorant-li els components per ser més efectives.
L'epidemiòleg Antoni Faucy ha assegurat que la vacuna de Pfizer podria aprovar-se al mes d'octubre. Moderna, per la seua banda, diu que la seua vacuna podria començar a comercialitzar-se al mes de novembre. No s'estan generant massa expectatives?
Sí, totalment, ens cal baixar les expectatives i explicar bé les coses, sense fer volar coloms. A hores d'ara la batalla de les vacunes té tants frots oberts que és impossible, a través de les manifestacions polítiques, saber què està passant amb elles. Les vacunes no són medicaments, s'administren a persones que no estan malaltes, per tant tenen uns requeriments de bioseguretat molt superiors a la d'un medicament. D'altra banda hi ha l'eficàcia: una vacuna que no tingui una eficàcia d'entre el 40 i el 50% no hauria de sortir perquè el cost-efectivitat és enorme. I per últim hi ha la qüestió de la regulació.
Però aquesta cerca de la vacuna arriba en un moment geopolític delicat, enmig d'una guerra freda comercial entre els Estats Units i la Xina. I cal no oblidar que en l'horitzó tenim unes eleccions al novembre als Estats Units i Donald Trump necessita, sí o sí, fer veure que tindrà una solució per a la població nord-americana. Difícilment al novembre la vacuna de Moderna, que a més de moment requereix dues dosis, estarà a punt per comercialitzar-se.
Hem de ser conscients que quan tinguem una o diverses vacunes, la capacitat de producció total no incrementarà. És a dir, no podrem fabricar més de 2.500 milions d'unitats. Com a molt, si incrementem molt la capacitat, podrem arribar a 3.000 milions d'unitats, però això és tot. Perquè tampoc no pots deixar de fabricar les altres vacunes que es subministren al món. És a dir, que encara que isquen deu vacunes hauran de repartir-se aquesta capacitat de producció de 3.000 milions. Difícilment -per no dir que és impossible- el 2021 es vacunarà al gruix de la població. Com a molt, em sembla que arribarem al personal sanitari i després caldrà decidir altres col·lectius. Hem de conscienciar-nos que en els pròxims dos anys la disponibilitat de vacunes contra la covid serà molt baix i no arribarà a tota la població mundial. Per això creiem que les decisions s'han de prendre tenint en compte raons de salut pública, no raons polítiques.
Però al que assistim és a una cursa per veure qui pre-compra més vacunes. Espanya mateixa va anunciar ahir la compra de 30 milions de vacunes a AstraZeneca.
Potser inicialment no hi haurà aquesta visió de salut pública a escala global. I això generarà una divisió, de nou, entre països rics i països pobres. El que passa és que l'evidència acabarà fent entendre que s'ha de subministrar la vacuna d'una forma raonable. Per exemple, pots vacunar tota la població dels Estats Units. Però si a Mèxic no hi ha cap persona vacunada, hauràs de tancar la frontera. O a Espanya vacunes a 40 milions, però i què passa amb la gent que arriba de l'Amèrica Llatina o el Marroc? La malaltia pot continuar entrant al país. Una vacunació massiva en un sol país no és una solució.
Però aleshores quan començarem a veure la llum al final del túnel?
Si comencen a sortir vacunes cap al gener, crec que encara haurem de conviure dos anys amb la covid. Mentrestant, estem millorant els diagnòstics i això permet controlar molt millor la malaltia. I també millorem els tractaments. La combinació de totes tres coses ens pot situar en un horitzó de 18 o 24 mesos d'estabilització de la situació. L'horitzó l'hem de situar, sent realistes, d'ací dos anys. Significa això que tornaran a haver-hi confinaments totals? Segurament no, però és molt probable que tornem a confinaments parcials, restriccions, etcètera.
Què n'haurem après quan tot això acabe?
En primer lloc, ens hem de llevar aquesta arrogància, de pensar que una malaltia no pot afectar-nos. En segon lloc, prendre consciència que la nostra existència no està assegurada i que hi ha amenaces sanitàries que només podrem abordar si es doten recursos públics.