Glòria gòtica certa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De tots els recorreguts possibles quan parles d’una pel·lícula no sempre evitem els més obvis, però davant l’Incerta glòria de l’Agustí Villaronga ho vull intentar, perquè no em ve de gust reiterar Pa negre, ni em serveix parlar una vegada més de la Guerra Civil. Incerta glòria de Joan Sales, literatura inadaptable amb una tercera part indigesta, és el típic llibre que només pot sobreviure en cinema a través de la traïció indispensable i l’amputació intel·ligent. La seva representació textual fóra verinosa, letal.

A mi m’agrada pensar que l’Agustí, finalment, també l’ha filmada perquè els personatges de Lluís (Marcel Borràs), Carlana (Núria Prims) i Trini Milmany (Bruna Cusí) li suggerien mons articulats al voltant dels desequilibris del poder i el sexe; i amb l’afegit del Juli Soleràs d’Oriol Pla troba una porta d’entrada a la fantasmagoria delirant del suïcida conscient. Un Norman Bates aïllat amb els ocells embalsamats al temple, cadàvers vestits de núvia, mòmies de mare, de soldat, de frare: mencionaria la necrofília solemne del director Riccardo Freda, i ho faig malgrat que m’acuseu d’excés de cites i referències avui dia desconegudes, per tant inútils. Però L’orribile segreto del doctor Hichcock, amb Barbara Steele, és la llum d’espelma que il·lumina gran part de les millors escenes d’Incerta glòria, i me n’alegro!

Tot el món de Carlana, el casalot, els vestits, la decadència, la putrefacció dels vampirs a la llum de dia de la nit, sembla massa una síntesi del gòtic cinematogràfic, i no pot ser casual. Incerta glòria ha trobat l’inesperat cop de mà de la tradició dels relats de Poe adaptats per Roger Corman, una porta d’entrada inesperada i gloriosa que ens permet respirar la mort, perfumada. De la mort en vida i els ideals vençuts, traïts, ens parlava Sales, una experiència viscuda, malaltia purgada. La pel·lícula ho expressa millor quan no ho diu, quan ho respirem!

En les pel·lícules de Corman no apareix mai una figura femenina tan impresionant ni comparable al Roderick Usher de Vincent Price, però Núria Prims (dura i refinada, aranya i llúdriga) omple aquest buit amb la potència oblidada que ho feia Barbara Steele, també ella, sempre ella, de la mà de Mario Bava durant l’aparició de l’hel·lènica ànima en pena, acompanyada de dos gossos al cementiri de La máscara del demonio.

El vent de la història del cinema, que ens ha alimentat i ens explica, m’arrossega ara del cinema fantàstic, el cinema de gènere adoptat a Itàlia, fins a Luchino Visconti, a qui trobo sempre, tard o d’hora, en totes les pel·lícules de l’Agustí Villaronga (que no ens ha filmat encara Mort de dama i potser mai ho farà: tan evident seria fer-la!). No parlaré de Senso (que hi és, a Incerta glòria) ni d’El extranjero (també hi supura als racons més inesperats), però sí de Sandra. M’agrada molt més el nom italià: Vaghe stelle dell’orsa..., sempre amb els punts suspensius, si us plau.

Vaghe stelle dell’orsa és el Visconti més pròxim a Mario Bava. Claudia Cardinale i el seu germà Jean Sorel tornen al casalot de Volterra a reviure l’incest i tancar a la tomba els fantasmes devorats per la Història. Leopardi escriu Le ricordanze per Visconti, que la descobreix (com Villaronga) al moment oportú: “Vaghe stelle dell’orsa, io non credea tornare ancor per uso a contemplarvi, sul paterno giardino scintillanti, e ragionar con voi dalle finestre di questo albergo ove abitai fanciullo, e delle gioie mie vidi la fine”.

Aquesta és la Incerta glòria que em fa estremir! I de la mà de l’incest, la rivalitat, la revenja, la sexualitat i la histèria, el domini i la castració, del mascle devorat per les mantis, apareix en l’horitzó al film un soldat sudista interpretat per Clint Eastwood, que ara tornarà a fer Colin Farrell, posseït, vampiritzat per les nornes de Robert Aldrich (Geraldine Page i Elizabeth Hartman; ara, Nicole Kidman i Kirsten Dunst) en dos crits, de Donald Siegel al 1970, de Sofia Coppola al 2017, indispensables per entendre definitivament Incerta glòria.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.