Són les vuit del matí de dimarts quan Robert Noriega, amb la seva dona, el seu fill Jesús —de 4 anys— i un centenar de veneçolans més, es col·loca en una fila. El grup és a la ciutat colombiana de Cúcuta, arran de la frontera, als terrenys de l’autoritat migratòria. A cada moment, diuen que vindrà un autocar que els portarà fins al pont, tancat des del començament de la pandèmia. Noriega, juntament amb la seva família, vol tornar a Veneçuela.
“¡Vamos!”, crida amb veu animada al mòbil. A través de la càmera es reconeix la seva mascareta, sobre la qual hi ha dibuixada una boca amb un somriure d’orella a orella, però els ulls de Noriega, que miren des de sobre, tenen un deix apagat i cansat. Noriega porta a l’esquena 27 dies recorrent a peu uns mil quilòmetres pels Andes. La major part del camí, diu l’home, portant a coll el seu fill Jesús. De nit, quan paraven la tenda arran de revolts tancats, amb prou feines dormia per por que no els assaltessin.
Ja fa dos anys que Noriega va fer el camí en sentit contrari. És un dels quatre milions i mig de veneçolans que van fugir de la pobresa, de la fam i d’una falta general de perspectives. A Cali, a l’oest de Colòmbia, va trobar una feina de vigilant en un forn de pa. Però aleshores va arribar el virus i el confinament, i a ningú ja no li feia falta un home que vigilés una porta tancada.
Per això, ara, Noriega és un de les desenes de milers de refugiats que la pandèmia força a tornar a casa.
Noranta mil veneçolans —segons calcula Víctor Bautista, que dirigeix l’autoritat migratòria a Cúcuta— han tornat al seu país des de mitjan març. Són persones que feien feines a les metròpolis de l’Amèrica del sud que l’altra gent no volia fer. Treballaven de manobres carregant pedres a la construcció, s’estaven al costat dels semàfors i netejaven els vidres dels cotxes aturats o rentaven plats a la cuina d’un restaurant, com la dona de Noriega. Per culpa de la pandèmia, un gran nombre de migrants van perdre pràcticament d’un dia per l’altre la seva feina precària.
Va arribar un punt en què molts, com Noriega, ja no podien pagar el lloguer. Sense documents de residència, als països d’acollida no tenen accés a atenció mèdica ni a ajuts públics. Com que enmig de l’emergència sanitària no saben on han d’anar, senzillament se’n tornen a casa: a un país on l’economia ja estava destrossada abans de la pandèmia i que en els últims mesos encara s’ha enfonsat més en l’abisme.
És un drama humanitari que té lloc en un racó oblidat de l’actualitat mundial. Ciutats frontereres com Cúcuta, diu Víctor Bautista, són ara territoris en crisi.
Al juny, la institució de Bautista, a tocar de la frontera, va muntar un campament de transició on hi ha llits per als migrants, dutxes i tres àpats al dia. Però les places són limitades. Poden acollir 500 persones, però ara mateix a la ciutat n’hi ha milers. Les persones esperen assegudes als vorals de les carreteres que porten als ponts fronterers, acampen en zones verdes fangoses on construeixen coberts amb capses de cartró i lones de plàstic. En aquests campaments que semblen barris de barraques no hi ha aigua, lavabos ni normes de distanciament.
Un cop allà, esperen. Ben estrets, mentre els 161 llits de cures intensives de Cúcuta estan tots ocupats.
El motiu de l’embús és que Veneçuela només deixa passar un nombre limitat de persones que retornen. Cada dos dies poden travessar la frontera 300 persones. No en passen més.
A començament d’abril, quan encara no es podia preveure que tornarien tants migrants, el president veneçolà, Nicolás Maduro, s’alegrava d’aquell retorn. “Benvinguts, germans i germanes”, deia per Twitter als compatriotes que volien girar l’esquena al “capitalisme salvatge occidental” de països com Colòmbia, l’Equador o el Perú. Amb el temps, però, Maduro ha vist en els repatriats un risc sanitari. No fa gaire els va qualificar d’“armes biològiques” que introdueixen el “virus colombià” a Veneçuela per desestabilitzar el Govern.
La preocupació de Maduro que finalment la pandèmia es consolidi en territori veneçolà no és del tot injustificada. Durant molt de temps, semblava que el president podria controlar el virus amb l’ajuda d’una estricta prohibició d’entrada al país. Juga a favor seu el fet que ara són pocs els vols internacionals en direcció a Veneçuela i que, per això, el virus ha entrat poc al país des de l’exterior. Però, darrerament, el nombre de casos confirmats de COVID-19 ha augmentat notablement per primera vegada, sobretot a les regions frontereres amb Colòmbia.
En un país amb una economia vinguda a menys com Veneçuela, la pandèmia ràpidament pot tornar-se letal. Després d’anys de mala gestió econòmica, als hospitals de les grans ciutats no tan sols hi escassegen els aparells de respiració; sovint no tenen ni tan sols l’electricitat que els faria funcionar.
Per evitar que es propagui l’epidèmia, Maduro ha fet construir uns quants campaments de quarantena arran de la frontera. Els repatriats han de passar catorze dies en aquests allotjaments provisionals. La limitació a pocs centenars de persones per setmana és conseqüència de l’escàs aforament.
“Armes biològiques...”, diu Robert Noriega fent un gest de perplexitat. “Maduro és un terrorista. Ha destruït el nostre país”.
Més tard, quan finalment ja és a l’autobús amb la seva família, envia per WhatsApp imatges del lloc al qual ara retorna. Els pares de Noriega tenen unes quantes hectàrees de terreny on conreen blat de moro i iuca. Fa dos anys, quan se’n va anar amb la seva dona i el seu fill, amb prou feines podien sobreviure amb el que donaven els camps. Ara veu la casa dels seus pares, situada en una zona rural, com un refugi on almenys estarà lluny del perill del virus si és que hi arriba sense contagiar-se. Perquè les instal·lacions per passar la quarantena que l’esperen a l’altra banda de la frontera són, als ulls de l’opositor veneçolà Tomás Guanipa, un focus de COVID-19 “semblant a un camp de concentració” a causa de les condicions d’higiene i l’estretor.
Per eludir la quarantena estatal, moltes persones que retornen opten per la via de la frontera verda. D’altres senzillament no tenen prou diners per esperar durant setmanes que els donin una plaça al campament de transició de l’autoritat migratòria colombiana que organitza el retorn legal. L’Església, diu Víctor Manuel Ochoa, bisbe de Cúcuta, reparteix milers de paquets amb arròs, tonyina i farina a la ciutat i als accessos al bosc. Ara mateix no poden fer-hi res més.
Per a Noriega les trochas —com se’n diuen dels camins il·legals a través del bosc— no eren una opció. “Són massa perilloses”, diu l’home. “Hi ha massa atracaments”. I també és arriscat perquè no se sap què hi ha a l’altra banda. Qui passa per les instal·lacions de quarantena de Veneçuela, després pot continuar el viatge amb autocars contractats pel Govern. Qui travessa per la frontera verda no sap on anirà a parar.
“Els repatriats il·legals maten les seves famílies”, va dir Maduro fa poc amb rancor. Després va fer crear una adreça electrònica a través de la qual els veneçolans poden denunciar aquells que no se cenyeixen a les normes d’entrada al país. No sorprèn que al juliol els mitjans informessin d’assalts violents. Sembla que gent com Noriega, que només volen tornar a casa, són els nous bocs expiatoris per a tot el que va malament al país de Maduro.
Veneçuela, que és el país amb les reserves de petroli conegudes més grans del món, és actualment el país més pobre de Sud-amèrica. A la primavera, quan els preus del petroli van pujar, la gasolina escassejava tant que es van tallar les cadenes de subministraments i els tractors es van aturar als camps. Un de cada tres veneçolans no tenia prou per menjar, s’afirmava en un informe del Programa mundial d’aliments, ja abans que la pandèmia paralitzés la resta de l’economia. La setmana passada, l’última plataforma petroliera de la conca de l’Orinoco va aturar l’activitat.
Tot i així, sembla que el virus sigui un aliat benvingut per a Maduro. Amb el confinament de tot el país, ha aconseguit prohibir que l’oposició surti als carrers. Juan Guaidó, president de l’Assemblea Nacional, que l’any passat es va proclamar president interí, ara es comunica sobretot mitjançant les xarxes socials, quan té electricitat.
La resistència contra el Govern s’està afeblint, entre altres coses perquè en els últims mesos Maduro ha fet empresonar desenes de periodistes i metges que criticaven la seva gestió de la pandèmia. Al mateix temps, Maduro intenta ser benèvol amb el seu poble, que malda per sobreviure, celebrant per televisió l’arribada de vaixells de càrrega iranians o xinesos que proporcionen tones de petroli, aliments i ajuda humanitària.
El país al qual ara Noriega retorna dos anys després no es diferencia gaire del país que va deixar enrere. El que ha canviat és que ja no haurà de suportar tot sol la pena a l’estranger.
El dubte, però, és quant de temps es quedarà al país. El dia abans de travessar la frontera amb la seva família va rebre una trucada del seu excap a Cali. El forn de pa, li va dir l’home, ja torna a estar obert. •