Potser és un senyal d’esperança que en un país com els Estats Units, immers en el caos i colpejat per la pandèmia, a finals d’estiu del 2020 per una vegada passi el que s’esperava. Els EUA han viscut moltes sorpreses desagradables, però dimarts Joe Biden va fer exactament el que els analistes i els endevins de Washington pronosticaven des de feia setmanes: va escollir la senadora Kamala Harris com a candidata al càrrec de vicepresidenta. Una dona que a primer cop d’ull sembla l’elecció perfecta en la lluita contra un president que es distingeix per la seva imprevisibilitat.
Harris té experiència política: fa quatre anys que és al Senat dels EUA i abans havia guanyat dues eleccions a fiscal general de l’estat de Califòrnia. És considerada una demòcrata moderada, per la qual cosa a Donald Trump li costarà caricaturitzar-la com una esquerranosa esbojarrada que pretén convertir la Casa Blanca en la seu central d’un govern socialista internacional.
I, després de la mort de George Floyd, és més que simbòlic que Biden hagi escollit per primera vegada en la història dels EUA una dona de pell fosca per ser la seva candidata a la Vicepresidència.
En general, la tria del candidat a vicepresident és un procés que fa vibrar més que res els periodistes de Washington; als votants, en canvi, no els preocupa tant. Ells només s’hi fixen quan l’elecció és tan desencertada com l’any 2008, quan Sarah Palin, exgovernadora d’Alaska, va comprometre els coneixements en política exterior del candidat republicà John McCain, quan va fer el singular comentari que ella hi entenia sobre el que passa al món només perquè des de casa seva a Alaska podia veure Rússia. Aquest any, però, les coses són diferents. Si Biden derrota Trump al novembre, seria amb 78 anys el president més vell de la història dels EUA. Pràcticament, ningú no creu que l’any 2024 es presenti per a un segon mandat. Ell mateix ja s’ha denominat un “president de transició”, per la qual cosa el nomenament de Harris, de 55 anys, també és una decisió anticipada sobre el futur dels demòcrates.
Harris disposa, sens dubte, de la duresa necessària per al combat cos a cos de Washington. Els demòcrates no obliden la fredor incisiva amb què fa uns dos anys al Senat va posar contra les cordes Brett Kavanaugh, el controvertit candidat de Trump al Tribunal Suprem. Molts companys de partit ja es freguen les mans pensant en el 7 d’octubre, quan Harris participarà en un debat televisiu contra el vicepresident de Trump, Mike Pence, un moralista evangèlic d’Indiana.
Harris —això ja es pot dir des d’ara— segur que no tindrà cap escrúpol a l’hora de turmentar Pence amb preguntes incòmodes, com ara com fa conciliar amb la seva consciència el fet de servir un president que va enganyar la seva dona amb una actriu porno. Vist així, l’ex-fiscal general és un bon complement per a Biden, que en aparicions televisives de vegades sembla com si s’hagués descuidat les notes de la intervenció al guarda-roba.
Tot i així, que Harris pugui guanyar eleccions ja és una altra cosa. Certament, ha obtingut una de les dues places al Senat per Califòrnia, però l’estat de la costa oest és un feu demòcrata. L’any passat, quan va presentar la candidatura per ser l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, la seva campanya es va enfonsar en un remolí de disputes personals i oportunisme polític.
El principal problema de Harris és que, a dia d’avui, ningú sap ben bé què defensa exactament. El seu programa per a la candidatura presidencial va ser: «Jo, Kamala». Va començar la campanya comprometent-se amb una assegurança mèdica general, però se’n va desdir quan va adonar-se que podia perdre el vot moderat. Els que havien conegut Harris com a fiscal general, no se’n sabien avenir veient-la de sobte als escenaris de la campanya electoral presentant-se com una activista pels drets civils.
El que ha estat fins ara el seu moment televisiu més destacat va ser el juny de l’any passat, quan en un debat va acusar Biden obertament de racista. Va explicar que per a ella havia estat molt “dolorós” veure com als anys setanta Biden, juntament amb altres senadors, va intentar torpedinar el busing, un servei d’autobusos escolars que donava als alumnes negres l’oportunitat de desplaçar-se a les escoles dels barris blancs, sovint més ben equipades. Aleshores hi havia una nena petita a Califòrnia que es beneficiava d’aquella política. “Aquella nena petita era jo”, va dir Harris.
Va ser una actuació commovedora. Fins que va sortir a la llum que actualment Harris defensa una posició sobre el servei d’autobusos semblant a la que defensava Biden.
L’acció va posar clarament al descobert els punts forts i febles de Harris: la seva capacitat de perpetrar un atac amb eloqüència, però també la seva tendència a infravalorar l’efecte de les seves paraules enmig del fragor de la batalla. Si creu seriosament que Biden és un racista emmascarat, per què ara vol ser la seva vicepresidenta?
Diu molt de la professionalitat de Biden que aparentment li hagi perdonat l’atac. Però encara s’ha de veure si els demòcrates confiaran a Harris el futur del país i del partit en el període posterior a Biden. Perquè la demanda de volubilitat política, després de quatre anys de Trump, ja està més que coberta. •