Malgrat la pandèmia, Alemanya commemora els 250 anys del naixement de Hegel (i els dos-cents de la publicació de la seva Filosofia del Dret) amb tanta seriositat acadèmica i política com la data mereix. Ja s’han acabat els temps de la lectura marxista-revolucionària del hegelianisme i ara interessa més el teòric de la llibertat i de l’ordre. Dos llibres molt importants, de Klaus Vieweg: Hegel. El filòsof de la llibertat (C. H. Beck, 800 planes) i de Sebastian Ostritsch: Hegel: El filòsof mundial (Ullstein) posen de relleu la figura de Hegel com un pensador de l’ordre en un món abocat a la globalització, que el filòsof alemany va preveure amb una lucidesa extraordinària.
Es pot entendre un filòsof a través de la seva biografia? Hegel va ser seminarista, director d’un diari, mestre i director d’escoles de xiquets (el seu pensament pedagògic està per recuperar) i, sobretot, fou el gran professor universitari, el teòric de l’ordre burgès que sabia prou bé fins a quin punt tota la societat mercantil s’aguantava sobre el treball precari... i que ho dissimulava tan bé com sabia perquè el desordre li feia molta por.
Si Hegel té una llar (un Heimat, en alemany literalment una terra materna), el seu nom és la Grècia Clàssica; la primera pàtria de l’Esperit, el país (òbviament, de ficció) on diuen que es reconciliaven bellesa i veritat. La seva mare fins i tot li havia ensenyat llatí abans de portar-lo a l’escola i l’ambient (neo)clàssic no s’ha d’oblidar mai quan s’aborda la filosofia hegeliana. La Grècia de Hegel, però, és la de l’equilibri clàssic, present en l’arquitectura i en l’escultora, i aquesta recerca de l’equilibri és una de les claus de la seva filosofia.
L’any 1788 es traslladà a Tubinga per estudiar teologia evangèlica, i per pura casualitat va compartir habitació amb una altra ànima bella, el poeta Friedrich Helderlin, que després derivà a bogeria. Se’ls va unir Friedrich Wilhelm Schelling, en 1790. Tots tres coincideixen en un moment crucial de la història: el de la revolució francesa. Diu la llegenda que s’aixecaven a les quatre del matí per preparar els seus debats filosòfics i que el qui perdia el repte havia de cedir la seva ració de vi a l’hora de dinar.
Hegel, Schelling, Helderlin, com la resta d’estudiants a l’abadia de Tubinga, van celebrar ―des d’una còmoda distància, tot cal dir-ho― la revolució francesa. Van plantar l’arbre de la llibertat i cantaren la Marsellesa, traduïda a l’alemany per Schiller, com pertocava al Zeitgeist (l’esperit del temps, un concepte central en el Romanticisme). Però molt aviat, el Terror apareix com l’altra cara de la revolució i l’universalisme revolucionari es converteix en imperialisme francès sobre Alemanya. L’entusiasme per la revolució minva i Hegel, que per temperament no era persona de grans emocions (els seus amics de joventut l’anomenaven “el Vell”), fa marxa enrere. No està clar que Tubinga i la teologia protestant l’haguessin marcat tant com deien fa uns anys els estudiosos, però de la revolució en recupera una vella idea grega, la dialèctica, la tesi que veu el món com un seguit de contradiccions i canvis, on cada moment de la història posa les bases de la seva superació-destrucció.
La mort és una altra de les claus de la seva comprensió del món. Al final, tot allò que existeix és destinat a perir, a esfondrar-se, però del morir en surten noves vides. Tot és, doncs, una eterna contradicció. Allò que s’anomena la dialèctica no és altra cosa que entendre el fet -no se sap si trist o reconfortant – que tot allò que existeix està destinat a morir però no a ser oblidat. Al capdavall, tot torna i fins i tot allò que no hauríem cregut mai reapareix canviat de nom i de forma però en un fons terrible. Com va dir Salvat-Papasseit (els poetes s’entenen entre ells) “per tornar a néixer necessitem morir”. Per això la ciència de les ciències és la història, que amaga terribles ironies, especialment per als qui la neguen... i acaben descobrint que els cau a sobre. Que als Països Catalans, a diferència del que històricament ha passat a Itàlia o a França, tinguem tants pocs polítics amb uns mínims rudiments de filosofia hegeliana (ni de cap filosofia!), no deixa de ser una desgràcia.
Al costat de l’herència grega i la dialèctica, la tercera gran aportació de Hegel fou una estricta teoria de la lògica històrica que el portà, en allò que els erudits anomenen “període berlinès”, a teoritzar el paper de l’odre representat per la burocràcia estatal. Una història feta de canvis és radicalment insuportable perquè els temps interessants són, sobre tot, temps molt estressants. De tal manera que per estabilitzar el món cal un exèrcit de funcionaris, de buròcrates i de comptables, que mirin de posar odre dins el caos. El Hegel que triomfà a Alemanya (el de Bismarck o Frau Merkel) és el de l’ordre burocràtic estatal. Tocat per la fallida dels petits principats germànics davant França, Hegel va buscar una forma de “terapèutica” política de les ferides polítiques i la va trobar en la burocràcia.
Wirklichkeit és una de les paraules que en alemany signifiquen “realitat” i és un concepte clau en el pensament hegelià. Hegel va entendre que l’Estat, com a principi de realitat, resulta imprescindible per tal d’evitar les sacsejades de la societat civil, sotmesa sempre al jocs d’interessos particulars. Només organitzant la realitat, o el que és el mateix, establint un ordre racional, s’evita el caos i aquest és el paper que ha de fer l’administració. En Hegel, la burocràcia, allò que tant molesta als països del sud d’Europa, encarna ni més ni menys que el poder de la raó perquè posa ordre i jerarquia i evita el caos. L’administració quan actua com a tal serveix per a dues coses molt importants: reconèixer la realitat i gestionar-la.
Fins i tot els hegelians més revolucionaris (Marx i companyia) van ser profundament estatistes, cosa que alguns països no hem sabut assimilar mai per a desgràcia nostra. Cal un aparell d’Estat, organitzat, jeràrquic, amb capacitat gestora, i (sobre tot!) estrictament meritocràtic, per tal d’evitar que les contingències històriques converteixin els països en runa i destrueixin la vida. En paraules de Hegel “l’Administració és l’esperit de l’Estat”, i encara que Marx digués el contrari en la seva crítica a la filosofia de l’Estat de Hegel, no va deixar d’organitzar també pel seu compte una Internacional. Del hegelianisme comunista no cal dubtar-ne.
En aquest 250 aniversari del naixement de Hegel, seria bo que algú ens estalviés lectures ingènues del seu pensament perquè des del sud d’Europa històricament ha tendit a fer-se una lectura molt infantil del poder de la dialèctica i del canvi, sense copsar, però, la importància del hegelianisme com a constructor d’ordres burocràtics i, al mateix temps, profundament racionals. Hi ha tota una tendència dins els estudiós hegelians d’ara mateix (els anomenats neohegelians de Pittsburgh, John McDowell i Robert Brandom). No sé si els deuen llegir gaire a les universitats catalanes, però potser valdria la pena l’esforç.