Ja no sé si va ser per pura curiositat o per unes certes ganes de provocar, però vaig començar a fer una enquesta entre el meu cercle d’amistats brasiler. Volia saber com feien pipí, si drets o asseguts, i les mirades de dubte que rebia permetien concloure que jo era el primer que els plantejava aquella alternativa. “Seure per pixar, què vols dir?”. “Et penses que soc gai?”.
Aquests homes de qui parlo els considero, de fet, persones bastant il·lustrades. Llegeixen diaris, no mengen carn i canvien els bolquers dels seus nadons, però ni a un no se li havia acudit mai asseure’s a la tassa del vàter per orinar. Al principi, em pensava que allò era una expressió del masclisme, tan arrelat en l’ànima llatinoamericana. Amb el temps, però, vaig adonar-me que al darrere hi havia una altra cosa.
A diferència d’Alemanya, al Brasil els lavabos es troben en un racó mort de l’emancipació. Pixa assegut o ho netejaràs tu, aquestes eren les paraules que em van acompanyar durant la meva joventut a Alemanya. Les mares brasileres, en canvi, no exigien res als seus fills. No ho havien de fer perquè la neteja els la feien altres persones. I quan els meus amics van marxar de casa, a la meitat o al final de la vintena, guanyaven prou diners per permetre’s una treballadora domèstica.
Empregada doméstica, així és com les anomenen els brasilers. Elles són el motiu pel qual a dia d’avui encara cap home s’asseu al vàter.
En els vuit anys que fa que visc a Rio, de la meva enquesta n’ha sorgit una teoria. Igual que als amics brasilers els explico la meva pàtria alemanya a través de la institució de l’Ehrenamt (les activitats de voluntariat), als meus amics alemanys els explico el Brasil a través de la institució de l’empregada. És com una porta que s’obre una miqueta i a través de la qual es pot donar un cop d’ull a una d’aquelles societats extremadament desiguals que mai no ha superat del tot les seves estructures disfuncionals sorgides en el període colonial. El racisme subliminal que intoxica les relacions entre classes. La irresponsabilitat, l’odi.
Ara que només els EUA i Rússia tenen més casos de COVID-19 que el Brasil, que a tot arreu del país els hospitals públics s’estan saturant i que cada cop més persones tenen una mort silenciosa i desapercebuda a casa seva perquè per a ells els aparells de respiració dels hospitals privats i de qualitat són inassequibles, a través d’aquesta porta entreoberta es pot veure per què el Brasil pot oposar tan poca resistència a aquest virus. És molt diferent de la situació a Sud-àfrica? I a l’Índia o a Mèxic?
Hi ha unes quantes coses que s’han acumulat amb els anys, pensaments i observacions, i només tenen a veure marginalment amb un president sense rumb que durant molt temps va minimitzar la COVID-19 dient que era una “grip lleu” que no podia fer gens de mal al sistema immunitari dels seus compatriotes. Els brasilers sempre trepitgem aigües residuals i no passa res, va grunyir fa poc Jair Bolsonaro, i dit això, en el fons ja està tot dit sobre ell.
Bolsonaro és un home a qui bàsicament li importa ell mateix, fins i tot en la crisi actual. Per por que la caiguda de l’economia se li pugui girar en contra, insta la gent a sortir a treballar. Els diaris el descriuen com un capità cec que guia l’enorme vaixell Brasil cap a un iceberg, i també lliga amb aquesta imatge el fet que, cada dia a les sis, un saxofonista toqui al carrer “My way” de Frank Sinatra. Quan la cançó ressona entre els blocs de pisos, realment recorda al Titanic.
Escric això al setzè pis, en la minúscula habitació semblant a un traster que és el meu despatx. Aquí hi cap una taula, una cadira i una calaixera, damunt la qual un ventilador brunz contra la calor, pràcticament insuportable. No hi ha, com en altres habitacions, aire condicionat. Aquesta part del pis, situada just darrere la cuina, on també hi ha un lavabo, temps enrere havia estat el lloc de refugi de les empregadas. Als anys seixanta, quan es va construir aquesta casa, les criades generalment vivien al lloc on treballaven.
Rio de Janeiro és una ciutat les infraestructures de la qual, ampliades al llarg dels segles, estan dissenyades perquè les rutes dels amos i les dels seus treballadors no es creuin innecessàriament. Com la majoria d’edificis d’habitatges, el nostre també té dos ascensors. Un, més elegant i amb reixes daurades que s’anomena social, està reservat als residents i als seus convidats. I un altre muntacàrregues més humil, anomenat serviço, el fa servir el personal, les minyones o les mainaderes, les cuineres i els porters, els repartidors que ara porten les compres fetes per internet al supermercat i que les deixen a les portes del darrere dels habitatges.
Fins i tot a les cases modernes, amb els seus passadissos estrets, encara es recorda simbòlicament aquesta distància en la jerarquia, i es fa a través de dues portes d’entrada just l’una al costat de l’altra. És un patró bàsic que s’estén pel relleu de la ciutat. Des de la part alta, des del turó del Pa de Sucre o de l’estàtua de Crist, es pot veure bé: els barris dels amos, que es troben darrere les famoses platges de Copacabana i Ipanema, al nivell del mar; i les faveles dels treballadors, que amb els anys han anat formant-se als turons contigus.
Els rics de la part de baix tenen piscines als terrats. Els pobres de dalt tenen cisternes per recollir l’aigua de la pluja.
Evidentment, la distància és una il·lusió. No conec ningú que se sorprengués pel fet que la primera víctima de COVID-19 a Rio fos precisament una empregada. La patrona de Cleonice Gonçalves, de 63 anys, informen els diaris, havia passat el carnaval a Itàlia. De tornada, la senyora es va fer el test, però no va considerar necessari comunicar-ho a la seva empleada. Gonçalves, que com a diabètica pertanyia a un grup de risc, va continuar treballant. Dies després, va morir en un hospital públic on cap metge havia sabut interpretar el seu malestar.
En certa manera, la mort de Gonçalves va ser un toc d’atenció. Va convertir en transmissors les persones que pugen i baixen per anar a treballar. Les pors que això va desfermar van ser resumides pel diari O Globo amb una imatge de portada que va aparèixer sense explicació. L’únic que es veia a la foto eren cases, cabanes ben estretes les unes amb les altres i inclinades que omplien el vessant d’un turó. Les persones que viuen allà apilonades, que dormen en habitacions humides en grups de sis o vuit, es podien imaginar. Com també les deixalles que ningú recull dels carrerons. El pixum que regalima carrer avall. Les fràgils canalitzacions d’aigua que fan dubtar a molta gent de si han de fer servir les gotes que surten de l’aixeta per rentar-se les mans o per cuinar.
Què passaria — es preguntava la imatge— si el virus envaís aquests turons, dels quals fa temps que l’Estat s’ha retirat? Què passaria —es preguntava la gent de classe mitjana des de les seves piscines— si el virus retornés d’allà centenars de milers de vegades?
Al meu cercle d’amistats també hi va haver debats sobre com calia actuar amb les empregadas. Molts dels amics, segons es deduïa dels seus missatges, s’imaginaven una muntanya de feines de casa que semblaven inabastables. Rentar lavabos, treballar des de casa, els nens. Només de pensar-hi ja se sentien desbordats, cosa que a alguns els feia plantejar la pregunta de si realment potser allò només era una grip lleu.
D’altres, sobretot gent més gran, que depèn de l’assistència, buscaven solucions intermèdies. Pensaven —cosa facilitada per l’arquitectura dels seus habitatges— obrir passadissos de manera que no coincidissin amb la seva empregada. I d’altres creien que ja canviaria alguna cosa si reduïen els dies de feina o si demanaven un taxi d’Uber per fer venir les treballadores perquè no s’exposessin als autobusos plens a vessar. A molts els semblava irreal enviar algú de vacances pagades per un període indefinit, i aquest desconcert era compartit per l’altra banda.
Diners per no fer res?, va preguntar l’empregada del meu psicoanalista, Francisco.
Iraní va escoltar atentament les nostres instruccions com les escolta atentament sempre. Era impossible entreveure què passava dins el seu cap. Com que no té cap compte, l’endemà es va posar en contacte amb nosaltres la seva filla amb el seu número. D’això ja fa sis setmanes. A l’habitació del costat, en el petit lavabo, encara hi ha penjat el seu davantal de cuir d’imitació marró. A sota hi ha les seves xancletes. Tot està com si demà hagués de tornar. El seu últim senyal de vida va arribar per Pasqua. Va dir que estava bé en un missatge d’àudio. Que enyorava els nens.
Realment li van bé les coses? Què deu fer ara? Es protegeix?
Han passat anys fins que no m’he desempallegat del malestar que ella em generava. Això no ho coneixia d’Alemanya. Que sempre hi hagués una persona que buida els cendrers. Que em planxés els calçotets. Encara recordo que al principi a vegades esperava amb impaciència que desaparegués al dormitori amb l’aspiradora abans d’anar a la cuina i fer-me un cafè. L’evitava com si així pogués reprimir la seva presència, però en el fons no em quedava cap altra opció. Iraní formava part de casa. L’havia d’acceptar com un membre de la família.
Fa quaranta anys que Iraní va començar a treballar a casa de la meva sogra, que fins que es va jubilar va treballar en una escola pública. Aleshores amb prou feines era major d’edat. Va viure el dol de la família quan un oncle de la meva dona va desaparèixer per sempre en la resistència contra la dictadura. Va viure com a la meva dona li van caure les dents de llet. Com va acabar la carrera de dret. Iraní sempre hi ha sigut. I ara veu créixer els nostres fills.
Des que la meva dona es va instal·lar en la seva primera casa pròpia, Iraní es reparteix la feina. Tres dies a la setmana va a casa de la meva sogra i dos dies a casa nostra. Iraní és una dona baixeta i pleneta amb els braços forts i una mirada impenetrablement orgullosa. Fa la feina en silenci i meticulosament. El procediment sempre és el mateix. Comença amb la bugada, després planxa i finalment fa el dinar. A la tarda, quan els nens són a la llar d’infants, fa els lavabos i els llits.
En tot el que fa té la precaució de no molestar ningú. Quan el seu vell Nokia vibra, se’n torna al seu petit lavabo. Menja quan no hi ha ningú a la cuina. A diferència d’altres empregadas no posa la tele mentre treballa. No canta i no es queixa, i només de vegades li passa un somriure per la cara. Quan li fem compliments pel menjar o quan els nens li criden “Ciao, Iraní” quan se’n van, es gira des de la pica de la cuina i se la veu resplendent. Igualment pot quedar de pedra quan percep alguna cosa com una crítica injustificada o quan li destorbem la rutina amb peticions especials. Però, a part d’això? Ella està sempre igual. És una persona propera que sempre m’ha estat llunyana.
En què deu pensar quan passa la planxa pels forats de les meves camises?
Iraní sent sobre què riem durant els àpats. Sent per què discutim. Treu la pols dels discos i de les fotos dels meus pares. La meva vida és davant seu com un llibre obert, però en canvi jo no sé ni com es diu de cognom. No sé on viu ni quin dia va néixer. A casa nostra no hi ha cap document que reveli cap informació sobre ella i quan miro les fotos que tinc al mòbil m’adono que és com si Iraní no existís.
Evidentment, això és una exageració.
Sí que en sé algunes coses, per exemple que no va anar gaires anys a escola. Això es pot veure en la seva lletra insegura amb què ens recorda que s’han acabat les mongetes i l’arròs. També he pescat altres coses, com que no li va explicar res a la meva sogra del seu embaràs. Quan va sortir a la llum el seu secret, va explicar-li amb llàgrimes als ulls la por que tenia de tornar a perdre la feina que acaba de començar. A Luciene, la seva filla, la va pujar tota sola. La noia va deixar l’escola i ara fa alguna cosa amb ordinadors. Una vegada va passar per casa a recollir un llit que ens trèiem de sobre.
Pel que jo sé, viuen juntes en un terreny que el pare de la meva dona els va ajudar a adquirir. Es troba en algun lloc en una d’aquelles ciutats dormitori que han sorgit quan els turons de la ciutat han quedat massa plens. Allà, bandes de narcotraficants i milícies lliuren batalles sagnants. A vegades, quan passem de pressa per aquesta zona en direcció a la muntanya amb les finestres abaixades, em pregunto si en aquest lloc Iraní es converteix en una altra persona, en una dona segura de si mateixa admirada pels altres, en algú que no tan sols accepta ordres, sinó que li explica a altra gent com han de fer les coses.
Parla en una església evangèlica davant la comunitat? Balla quan al vespre al seu barri es balla samba? Explica amb un riure desconcertant coses del llibre que és casa nostra? A vegades m’imagino coses com aquestes. Quan arriba a casa nostra i davant l’ascensor es lliga el mocador als cabells, sembla com si dugués a terme una transformació.
El Brasil és un dels països amb més desigualtats. Mentre el 10% més ric obté el 55% dels ingressos, la meitat dels ciutadans viu amb 66 euros al mes. A aquest grup pertanyen també moltes de les 500.000 dones que només a Rio treballaven com a empregadas. Gairebé dos terços són de pell fosca, com Iraní. La majoria ja no són joves ni especialment primes. Moltes mestresses hi insisteixen per protegir els seus marits d’ells mateixos.
Per mesurar la importància de les seves tasques, val la pena fixar-se en l’ampla divisòria que el sociòleg Roberto DaMatta anomena “dicotomia entre casa i carrer”. El carrer, escriu DaMatta, ens l’hem d’imaginar com un món salvatge. És el lloc de les trobades superficials, de la desconfiança i de les intencions dubtoses. Sobretot és el lloc de la brutícia. Com a europeu, un se sorprèn que els brasilers no deixin mai les bosses a terra. Que els pares frenin els seus fills quan aixequen un bastó, però tenen els seus motius per fer-ho, i amb això vull dir no únicament que amb cada ploguda els embornals sobreïxen i que les voreres queden inundades de bacteris. Al que em refereixo és a pors col·lectives que estan tan arrelades en la consciència de la classe mitjana brasilera que, des de fa segles, pràcticament no tem res tant com les epidèmies letals. I, dit això, arribem a la casa.
La casa és tot el que no és el carrer. És un búnquer normalment aïllat amb reixes on la gent se sent segura i protegida, i al qual generalment només tenen accés la família i els amics propers. També hi entren els fumigadors, que n’expulsen els insectes amb el seu verí. Els homes que fan el manteniment de l’aire condicionat. I també les empregadas, que als ulls de molts amos duen a terme una activitat essencial per al sistema. Les superfícies polides fins a brillar no indiquen només que aquest refugi no està contaminat per la brutícia del carrer. Són una qüestió de salut.
Però això no és tot.
Fins al final del segle XIX, més de cinc milions d’homes, dones i nens van arribar de l’Àfrica travessant l’Atlàntic en diverses onades. A la majoria, el viatge els va portar, passant pels mercats d’esclaus de l’antic port de Rio, fins a l’interior del país, on van fer feines en règim d’esclavitud en plantacions de cacics del cafè o de canya de sucre. Però molts es van quedar a la ciutat i van passar a ser esclaus domèstics en propietat de famílies humils. Tot i que les condicions eren modestes, mai no els faltaven unes golfes humides.
Això vol dir que l’esclavitud al Brasil no és cosa només d’una petita elit rural. Va quedar ben arrelada a la burgesia. Tenir algú que arreglés la casa era un símbol d’estatus que molts estalviaven per tenir. Qui es podia permetre un esclau tenia una mica de l’esplendor de la cort reial, que al segle XIX es va traslladar de Lisboa a Rio.
El 1888, el Brasil va ser l’últim país del continent que va abolir l’esclavitud. L’oposició que ho va impedir durant molt de temps, i els dubtes a l’hora de renunciar a les empregadas en vista del coronavirus, estan arrelades en el mateix sentiment: és com si caigués l’últim bastió abans del descens social.
També l’ascens de Bolsonaro es basa en aquesta por, la por de no veure ningú més sota teu. En un temps en què el Brasil trontollava en una profunda crisi econòmica i grans parts de la classe mitjana patien per la seva existència, Bolsonaro va aconseguir transformar això en una ràbia contra un establishment polític corrupte.
Amb l’alliberament dels esclaus, pocs canvis hi va haver en les estructures. Les mateixes persones feien les mateixes feines, només que ara eren treballadors barats informals. La dependència va persistir: la dependència d’amos benvolents que, en cas d’emergència, a un el tractaven com un membre de la família. Fins ben entrats als anys seixanta encara hi havia anuncis que buscaven “serventes de pell negra”. Quan avui dia s’exigeix “bona presència”, no és res més que un sinònim políticament correcte.
No va ser fins al 2013, amb la presidenta d’esquerres Dilma Rousseff, que va entrar en vigor una llei que posava les empregadas al mateix nivell jurídic que els altres treballadors. Qui té un contracte laboral ara pot fer valer els seus drets, exigir que li paguin les hores extres, tenir una pensió o rebre una prestació d’atur.
L’efecte d’aquesta llei, tanmateix, ha estat moderat. La gran majoria de les treballadores de la llar encara treballen de manera informal. Els seus nens van a escoles públiques, on la qualitat és tan baixa que només uns pocs aconsegueixen fer el salt a una de les valorades universitats públiques. No és cap casualitat que els fills dels amos, que obtenen les seves qualificacions en cares escoles privades, allà només es barregin entre ells. Metròpolis com Rio o Sao Paulo, va escriure l’antropòleg Claude Lévi-Strauss en Tristos tròpics, se salten la civilització i davallen per via directa de la barbàrie a la decadència.
Vaig adonar-me de fins a quin punt estaven arrelades aquestes idees quan una vegada vaig anar de visita a casa dels pares de la meva parella, en una d’aquelles cases arran de la platja de Flamengo. Feien el partit Colòmbia contra Paraguai del Mundial del 2014 pel televisor d’una sala d’estar plena fins a dalt d’antiguitats. Era la primera vegada que veia els pares de la meva parella. A l’entrada ella m’havia presentat el seu pare. Després em vaig fixar en una dona que estava asseguda enmig de diverses persones amb un nadó a la falda damunt d’un sofà. Tenia la pell fosca i portava un vestit blanc, per la qual cosa vaig deduir que probablement era una mainadera. Però m’equivocava.
Era la mare de la meva parella.
Més tard, quan érem en un taxi xerrant de bon humor, vaig explicar que havia caigut en la trampa dels meus prejudicis. Incomprensiblement, vaig dir, he confós la teva mare amb una mainadera! Es va fer un silenci. Els ànims es van capgirar, i en les hores següents em van explicar que el problema no eren els meus prejudicis, sinó que els hagués expressat. En confondre la mare amb una mainadera, les havia posat al mateix nivell.
Era com si hagués topat amb una porta de vidre.
Rio de Janeiro està ple d’aquestes barreres invisibles. En algun moment em va cridar l’atenció que es podien passar vetllades senceres sense que es digués ni una paraula sobre la feina. Pràcticament ningú pregunta què fa la gent professionalment. Avui dia sé que darrere aquesta pregunta s’hi amaga un perill. A diferència d’Alemanya, on aquesta pregunta és una manera de començar una conversa, a Rio pot fer visible un abisme que potser no es podrà salvar.
La gent que viu al nivell del mar i la gent que viu als turons habiten a la mateixa ciutat, però la distància entre les seves experiències vitals és tan gran que pràcticament no tenen res a dir-se.
Aquest silenci pot generar inseguretat. I pot fer mal. Això ho vaig viure quan Iraní, per primera vegada des de la meva arribada, no va venir a treballar. Per telèfon li havia dit a la meva dona que el company de la seva filla, que estava embarassada, s’havia vist immers en un intercanvi de trets. Va parlar d’un control de policia, però les circumstàncies no eren clares. Després que el mòbil del noi no donés senyals de vida durant dies, va dir Iraní, les autoritats els havien informat, al cap d’una setmana, que era mort. Un impacte de rebot.
Dies després, ella era darrere la fusta de planxar com si no hagués passat res. Al matí, quan vaig entrar a la cuina, li vaig preguntar com estava, si la seva filla i el nen que portava a la panxa estaven bé. Iraní va aixecar els ulls un moment. “Tudo bem”, va dir lacònica, tot bé. Va explicar-me breument el que sabia sobre l’incident, però no tenia gaire informació i només plantejava més preguntes.
Aleshores, silenci.
Encara me’n recordo dels segons que em vaig quedar palplantat davant d’ella, que em van semblar una eternitat. Vaig percebre el vidre invisible que hi havia entre nosaltres. En comptes de trencar el vidre i simplement abraçar Iraní, vaig anar cap als fogons i em vaig preparar un cafè.
Allò em va perseguir setmanes.
Constantment posava termes de cerca a Google per descobrir alguna cosa sobre la mort d’aquell home. A vegades li preguntava a Iraní si tenia novetats, normalment feia que no amb el cap com si volgués dir: que ingenu que ets! Òbviament, ja sé que en el seu món ningú espera que un crim com aquell s’aclareixi, però no es tractava d’això. Jo esperava aportar una certa reparació.
L’oportunitat per fer-ho va arribar dos mesos més tard. Quan Iraní em va dir que era àvia, la vaig abraçar. I vaig plorar. Va ser com un alliberament.
Des d’aquell dia, la nostra relació s’ha relaxat una mica. Iraní treballa menys tensa, encara que probablement mai no ens asseurem en una taula a parlar, com fa altra gent amb les seves empregadas. Jo m’ho estimo més així. La proximitat, amb això ja m’he conformat, sorgeix en pensaments. A través de preguntes que mai no es pronuncien.
I què hauria de dir ella?
Que li agraden tant els nens perquè encara no hi ha res de despectiu en la seva mirada? Perquè encara no entenen la jerarquia? O jo li hauria de preguntar com podem impedir que en les seves ments es fusionin la pell negra i la servitud?
Aquestes coses ara em passen pel cap quan soc davant de l’ascensor i ruixo les superfícies potencialment perilloses dels productes del supermercat amb esprai desinfectant. Fa uns quants dies, va passar per allà un amic, sota la llum tènue de la làmpada del sostre, que ens va portar unes quantes caixes de fruita de la seva botiga ecològica. Era tard. Es va recolzar a la paret i va murmurar a través de la seva barba frondosa que ells ja no se’n surten sols. El teletreball. Els nens. Que ja tornen a tenir algú que els ajuda.
Una altra amiga també va confessar el retorn de la seva empregada. La dona, va dir, li ha promès que els dies lliures no es barrejarà amb altra gent. Una cosa semblant devia passar a la família la història de la qual vaig sentir fa uns quants dies. Com que ningú s’explicava per què de sobte tenien la COVID-19 l’un rere l’altre, van posar la criada “entre l’espasa i la paret” fins que va admetre que, en acabar el servei, havia estat a casa de la seva mare.
Pneumònia, va dir.
La volia veure una última vegada.
Cada cop és més difícil escapar-se del virus. S’amaga a les files en què la gent fa cua per aconseguir una ajuda de cent euros del govern. S’amaga davant els llocs de repartiment d’aliments, on hi ha multituds, als grups de gent de dol davant els cementiris, on les excavadores fan regularment noves fosses comunes, a les sales d’espera de les clíniques familiars, on estudiants esgotats ofereixen gratuïtament a la gent dels turons un tractament inicial.
Ara hi ha més de mil noms a les llistes d’espera per accedir a un llit d’hospital. Per estalviar diners, els últims anys la ciutat ha acomiadat nombrosos metges. En conseqüència, s’han retirat gairebé 2.000 llits a cures intensives. No fa gaire a la tele van ensenyar imatges d’aquestes unitats abandonades. S’hi veien aparells de respiració rovellats perquè ja no hi havia ningú que els sabés fer servir. Al Ronaldo Gazolla, l’hospital de referència de Rio per a la COVID-19, es racionen els analgèsics. A començament de maig, hi van morir dos pacients perquè, després d’una apagada de corrent, durant uns quants minuts no va arrancar cap generador.
Els brasilers de pell fosca tenen un risc de morir més alt en aquesta pandèmia.
“I què?”, va dir Bolsonaro quan a final d’abril li van preguntar per l’augment dramàtic del nombre de morts. Per què s’hauria d’adquirir una gran quantitat d’aparells de respiració si després de la crisi ja no faran falta, va preguntar el fundador de la clínica Nelson Teich, abans que Bolsonaro el nomenés ministre de Sanitat.
Hi hauria possibilitats de relaxar una mica la situació. Com que moltes de les clíniques privades, que ja estan descongestionades, fins i tot tornen a fer operacions rutinàries, l’alcalde o el governador podrien decretar una llista d’espera unitària. Si es fes això, a qui li toqués per llista podria accedir al primer llit lliure, tant se val on fos. La constitució els dona dret a fer-ho, però a la pràctica els polítics brasilers no són escollits per liderar una revolució.
A la gent que amb els seus diners els han fet arribar al poder no els agradaria veure que la seva vida s’acabés en una cua com aquesta.
Cadascú allà on li pertoca.
La veritat és que s’encarregaran encara més hospitals prefabricats incabats abans que al Brasil multituds de persones pobres superin un llindar invisible. La veritat és que, si Iraní no confia que li paguem els elevats costos diaris d’una d’aquestes suites de luxe, aleshores no li pot passar res.
Avui, vuit setmanes després de la seva estrena, el meu veí saxofonista encara toca cada vespre el seu irònic “My way”. Al Titanic, deien fa uns quants dies al diari, es van poder salvar 202 passatgers dels 325 de primera classe. A les cabines de segona classe, que havien reservat 706 viatgers, es van salvar 178 persones. És una metàfora d’un país en què, igual que abans, molts creuen que aquest virus no fa diferències entre pobres i rics. Res més lluny de la realitat.
Cinc milions de brasilers, segons calcula el Banc Mundial, se submergiran amb aquesta crisi en la pobresa absoluta. Cinquanta milions de persones no se’n surten econòmicament sense els cent euros d’ajuda del Govern. Si hi hagués una corba que il·lustrés la desigualtat, probablement tindria un recorregut força paral·lel al de la corba del virus.
Sempre he estat convençut que en països com el Brasil no és tant l’elit que és un obstacle per aconseguir una societat menys desigual, sinó una classe mitjana, clarament més nombrosa, que idealitza l’estil de vida d’aquesta elit. Per això, al començament del nostre aïllament vaig identificar una oportunitat en aquesta crisi. Em pensava que els meus amics, com que ara per primer cop netejarien la brutícia ells sols, començarien a fer pipí asseguts. Era possible, pensava jo, que s’emancipessin una mica de les seves empregadas.
Al vespre, molts sortien al balcó i feien repicar cassoles per demostrar la seva indignació envers un “president genocida”. Semblava un instant d’empatia en què la gent de classe mitjana per primera vegada se sentia desemparada i vulnerable com la gent dels turons.
Però això no ha tingut cap conseqüència.
Les cassolades s’han anat apagant, i potser no ha estat cap casualitat que el silenci posterior hagi coincidit amb el retorn de moltes empregadas. Sigui com sigui, ara se sent més fort un simpatitzant de Bolsonaro que amb veu de cantant d’òpera diu retronant que els comunistes es fiquin les cassoles pel cul.
Avui el Brasil és un país dividit en què els veïns es llancen odi pels balcons. Un país que no avança perquè la característica distintiva determinant encara és si un es neteja la seva brutícia o si la hi netegen. Com pot canviar mai una situació com aquesta —em pregunto jo—, si milions d’amos insisteixen que hi hagi milions i milions de treballadores de la llar? Si la vida dels uns val més que la dels altres?
132 anys després de l’abolició de l’esclavitud, en decretar el confinament a la seva ciutat, l’alcalde de Belém va classificar l’activitat de les empregadas com a “essencial per al sistema”. Al mateix temps, les aerolínies, en vista de la saturació hospitalària, ofereixen vols xàrter d’emergència que per 13.000 euros porten pacients acabalats del nord a Sao Paulo. Abans que la gent marxi, però, probablement primer necessita tenir vacances.
L’última notícia d’Iraní va arribar el Dia de la Mare. De moment tot bé, va dir amb veu dolça, i molts records també a dona Carmen, la meva mare, que el primer cop que va venir de visita no tenia por del contacte i de seguida la va abraçar. •
Marian Blasberg
Traducció d'Arnau Figueras Deulofeu