El pròxim 13 de novembre es compliran 10 anys de la mort del director valencià Luis García-Berlanga. Nascut a València en ple període d’entreguerres, el seu cinema va estar marcat per les dures condicions polítiques, socials i econòmiques que travessava l’Estat espanyol durant la segona meitat del segle XX. Sense deixar de sentir-se ciutadà del món —com va reconèixer en més d’una ocasió—, la seua valencianitat va tenir una important influència al seu cinema. Tant és així, que quan va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, va afirmar al seu discurs que les seues cintes “són falleres, pirotècniques i rodades sobre la base de la inspiració instantània, és a dir, el pensat i fet”. Així, sentia que certes característiques el vinculaven “a aquesta ciutat (València) i a aquests litorals on rebem l'escuma d'aquestes onades que ens porten la mediterraneïtat”.
La de Berlanga és una figura que no ha estat exempta de debats i polèmiques. Està infravalorada la seua presència a la societat valenciana? Per a la professora de la Universitat de València Áurea Ortiz, “potser sí que tinga menys presència que altres valencians il·lustres com Blasco Ibáñez o Sorolla”. Segons exposa, un dels motius pot ser “el difícil context en què va haver de crear la seua obra, barallant-se amb la censura franquista”. A més a més, el fet de “viure a un Estat espanyol socialment endarrerit durant el franquisme” o “l’escàs interés pel cinema clàssic que existeix a hores d’ara” són altres dels motius que dóna.
Per fer arribar el seu missatge, va decidir emprar un estil propi —àcid i sarcàstic—, que després donaria nom a l’adjectiu “berlanguià”. Inspirant-se en grans directors mundials com Antonioni, Lubistch, Billy Wilder, Chaplin o els germans Marx va ser capaç de crear un cinema “interclassista i intergeneracional”. Així, mentre mostrava escenaris com Xixona (Alacantí), Peníscola (Baix Maestrat) o València, apel·lava a conflictes i situacions globals “que qualsevol persona de l’altre costat del món podia entendre perfectament”. És per això que, com va expressar un bon amic seu, el director Rafael Maluenda, “els clàssics són clàssics”.
Aquesta vocació d’universalitat va portar el cineasta a la nominació al Premi Oscar l’any 1961 amb Plácido, que va perdre enfront el director suec Ingmar Bergman. A la seua pel·lícula, va criticar el concepte franquista de “solidaritat” i “va saber reflectir d’una manera irònica i desacomplexada la difícil situació que vivia la gent a l’Espanya franquista”, com va afirmar la impulsora de l’Any Berlanga a Corts Valencianes, la socialista Toñi Serna. El seu cinema, en paraules d’Áurea Ortiz, “té un important component popular”, i, “tant els seus diàlegs com la seua música connecten ben bé amb els sentiments i preocupacions de la gent”. Un cinema que, per al seu amic Rafael Maluenda, representava “la senzillesa del poble, que es reconeix en les pel·lícules”.
No obstant això, els títols de Berlanga són considerats com a “cinema de culte”. Per a Áurea Ortiz, resulta incomprensible per què el cinema de Berlanga no té lloc a espais populars i massius que homenatgen el cinema de la segona meitat del segle XX com Cine de Barrio i, en canvi, “sí és una elecció freqüent a filmoteques i clubs de cinema”. Sempre proper a la gent, qui compartira adolescència amb figures com la del “poeta del poble”, Vicent Andrés Estellés, ha estat víctima, segons Áurea Ortiz, “de la mala imatge que té el cinema de l’Estat espanyol”. És per això, que “aquesta és una bona oportunitat per tornar-li el prestigi que mereix a la seua figura”. El pròxim 12 de juny del 2021, coincidint amb el seu naixement, es descobrirà el contingut dels documents secrets que Berlanga va deixar abans de la seua mort a l’Institut Cervantes sota la premissa de que ningú els veiera fins el seu centenari. Quin contingut tindrà la Caixa 1043?
Les llums i les ombres del “consens absolut” a Les Corts
Segons la impulsora de la iniciativa Toñi Serna, diputada a les Corts Valencianes pel PSPV-PSOE, “la proposta arriba des del Consell, amb molta il·lusió tant a Presidència com a la Conselleria de Cultura”. La proposta va generar tant de consens que un exercici tan complex com el de convèncer totes les formacions polítiques de Les Corts va ser senzill per a la diputada socialista: “No em va costar gens convèncer-los, i van tindre molta predisposició des del primer moment”. En l'àmbit polític, era “molt important” per a les forces del Botànic homenatjar la trajectòria de Berlanga, un personatge que va “sortejar la censura” a la societat franquista. Altrament, destaca Toñi Serna, Berlanga va ser capaç de “fer arribar la política a tothom a una societat on els qui manaven no volien que es parlara de política”. I una prova d’això, explica, és la famosa sentència que va pronunciar Francisco Franco quan va dir al director del diari Arriba que “fera com ell i no s’endinsara en política”.
Al febrer va confirmar-se que el 2021 seria el pròxim ‘Any Berlanga’. Els partits del Botànic van desfer-se en elogis cap al director. Així, Toñi Serna va presentar la iniciativa citant l’escriptor madrileny Antonio Gómez Rufo: “Els mites existeixen perquè els mitifiquem. Deixem créixer el mite i sentim-nos còmodes, que a l’Estat espanyol necessitem glòries, escassegen, i sempre tenim la temptació de dir que no és per a tant”. Altrament, el diputat de Compromís, Jesús Pla, va destacar “la independència del seu cinema”, el seu “esperit àcid i trist” i els seus “finals agredolços”. Per a ell, García Berlanga va fer “pel·lícules falleres i pirotècniques on convertia el caos en inspiració”, i, no té dubtes, “això és el Mediterrani”. El deute del poble valencià amb el cineasta de València també es deu, segons la Secretària General de Podem al País Valencià, Pilar Lima, al fet que “mai es va sotmetre a la indústria de l’època, i tampoc a la censura de la sanguinària dictadura”.
Però les felicitacions també van caure-li a García Berlanga des de les formacions representants de la dreta. És el cas del diputat del Partit Popular Luis Martínez, qui va definir-lo com “un dels esperits més lliures de la vida cultural espanyola”. En la mateixa línia, va mostrar-se la diputada de Ciutadans Merche Ventura, qui va destacar que el cineasta “va estar compromés amb les diferents Espanyes”. La sorpresa més gran, no obstant això, va vindre des dels seients de Vox. Tant és així que el diputat ultradretà José María Llanos va definir Berlanga com “un artista de la bona cultura del cinema”, i va destacar d’ell “la seua classe, enginy, exemplaritat, solidaritat i la seua intel·ligència”.
El “sí” de formacions com Vox enfront de la proposta ha estat analitzat des de diferents perspectives. La diputada socialista Toñi Serna és ben clara: “No em va sorprendre excessivament, ja que dins de la baralla cultural molts grups intenten apropiar-se idees, símbols o personatges, per fer-los coincidir amb els seus marcs ideològics o nacionals”. Malgrat aquesta situació, ara “és temps d’unitat de totes les forces polítiques valencianes”, i això no vol dir “deixar que les dretes s’apropien de símbols de tot el poble valencià com el de Berlanga”.