Des de la època de la novel·la de Zamiatin, prohibida per cert, a la URSS i publicada anys més tard a l’estranger, la transparència y els edificis de vidre han sigut els sinònims del progrés. La arquitectura de la URSS d’aquells anys 20 era dominada per l’acer i vidre; grans palaus públics es dissenyaven com transparents, no només per exemplificar el seu funcionament sinó també per la representativitat del nou material. Des de la Torre de la Tercera Internacional (Tatlin, 1919) on les sales de sessions eren de vidre, el gran amfiteatre del Institut de Lenin (I. Leonidov, 1927) era una esfera transparent o la seu del principal diari del país (germans Vesnin, 1924) era una torre de vidre que mostrava tot el procés d’ edició, i impremta. La gran majoria d’aquests projectes es va quedar en paper, però formen part important del dipòsit d’idees de la arquitectura moderna que dècades més tard es van veure aplicades.
El mateix 1921 Mies van der Rohe va dissenyar els dos projectes per gratacels d’oficines a la Friedrichstrasse de Berlin, completament envoltats de vidre. Va ser el seu descobriment de les propietats de vidre utilitzat a gran escala que va resumir en la necessitat d’estudiar els reflexos per damunt dels efectes de llum i ombra, doncs era la capacitat reflexiva del vidre la que determinava la forma dels objectes. Aquest plantejament el va dur a fer-lo servir com el vehicle per descomposar la forma arquitectònica i expressar-la mitjançant els plànols flotants i independents del Pavelló de Barcelona i de les obres posteriors. A la obra de Mies, el vidre és omnipresent, fins el punt de contradicció entre la seva transparència visual i la seva presencia física com un límit per a l’organització de l’espai o pel moviment.
Transparència és la visió simultània (etimològicament, l’aparició a través d’algun objecte o superfície) i aquesta qualitat visual ha estat la manera dominant d’entendre i explicar la transparència. Colin Rowe i Robert Slutzky (1997) anomenaven dos tipus de transparència: la literal, lligada a les qualitats materials i la fenomenal que té a veure amb la organització de l’espai, amb la seva percepció i els recorreguts. Aquesta segona visió implica que l’espai arquitectònic pot ser transparent sense necessàriament permetre aquesta visió directa i reveladora, sense ser de vidre. I a la inversa, les cases de vidre, a l’hora que visualment fonen l’interior amb l’exterior, poden limitar la activitat a l’interior, o ajustar-la a algun model generalment acceptat.
Al seu llibre “La Societat de la Transparència” (2014), Byung-Chul Han parla de la societat positiva que promou una igualtat transparent, basada en la reducció de la diferencia o la seva assimilació a models generalment acceptats. Al contrari de la igualtat opaca (de la societat negativa) que es basa en processos de mediació i acceptació de l’altre que no necessàriament entenem. Els dos aspectes claus d’aquesta societat son l’exposició i l’evidència que operen com coacció que redueix la acció social a lo visible i a la mercaderia. Mostrar i mostrar-se es converteix en el motor visual del sistema capitalista.
En 2010 Sou Fujimoto va crear a Tokio la casa NA, un cúmul de capses transparents, on cadascuna correspon a un espai i a usos o persones diferents. Les capses son independents, es troben a diferents nivells i s’intercomuniquen per l’exterior o per les escales. La seva relació espacial desafia la idea de límit. De fet, en el seu llibre “El Futur Primitiu” (2008), el mateix autor parla de la casa difusa, que es fon amb el paisatge que la envolta –urbà o natural- per transcendir els límits i relacionar-se amb tots els llocs que acompanyen la vida diària.
Els mesos de reunions i conferències online on a la mateixa pantalla usuaris coneguts i desconeguts han intercanviat racons de les seves cases, fan pensar que ens apropem a aquesta societat de transparència en un sentit que sobrepassa la transparència literal de la casa Farnsworth (Mies van de Rohe, 1946-1951, Plano Illinois) i la porta a distàncies insospitades. Ens interessa ja la transparència real, la visual que revela els detalls físics o la nostra realitat més preuada pertany ja al mon digital?