Stephen Jackson estava estirat al sofà de casa seva a Atlanta quan va clicar un vídeo que tenia al mòbil. Era el 26 de maig. Jackson, de 42 anys, que va ser jugador de l’NBA, la lliga de bàsquet professional dels EUA, va veure com un policia blanc estrenyia el coll d’un home negre amb el genoll.
Després Jackson va llegir el missatge d’un amic: “Has vist què li han fet al teu germà bessó?”.
El bessó no era el germà biològic de Jackson, sinó George Floyd, a qui anomenava “bessó” perquè s’assemblaven molt. Els homes, de dos metres d’alçada i corpulents tots dos, feia més de vint anys que eren amics i tenen filles de la mateixa edat.
Jackson, el milionari i excampió de l’NBA amb els San Antonio Spurs, va haver de contemplar com Floyd, l’home d’un barri pobre de Houston, era assassinat a mans d’un policia.
Jackson diu que quan va reconèixer el seu amic al vídeo es va posar a cridar de ràbia, va repartir cops a tort i a dret i va plorar. “Des d’aquell dia no he tornat a ser el mateix”.
Una frase que també es podria aplicar al seu país. Després dels fets, els EUA van viure les protestes més greus contra el racisme i la violència policial des de fa dècades. Jackson es va erigir en portaveu de la família Floyd i en rostre visible dels manifestants. Ha parlat davant les càmeres de televisió i ha compartit la seva ira per Instagram. “Ens tracten com animals”, va dir, “ja n’estem farts”.
Molts dels excompanys de Jackson també han participat en les protestes. Professionals de l’NBA s’han agafat dels braços en marxes de dol i piquets i han instat els seus milions de seguidors a les xarxes socials a aixecar la veu. De temps per fer-ho n’han tingut bastant: des de mitjan març, la lliga ha tingut interromputs els partits per la pandèmia de la COVID-19.
Ara, però, molts jugadors tornen a saltar a la pista. Aquesta setmana l’NBA reprèn la temporada, en unes circumstàncies especials: 22 dels 30 equips s’han aquarterat a les instal·lacions de Disney World, a Florida, per acabar de jugar el campionat fins entrat l’octubre, en bona mesura aïllats del món exterior. Mentre el nombre de contagiats als EUA continua augmentant, la lliga intenta mantenir en vida el seu producte dins una bombolla artificial.
Això és factible? L’esport professional en un parc d’atraccions, mentre a fora causa estralls una pandèmia i en ciutats com Portland policies fortament armats actuen contra manifestants?
No, diu Stephen Jackson, l’exprofessional i ara activista; la continuació de la temporada desvia l’atenció del moviment Black Lives Matter. “L’atenció que ara rebem no la tornarem a tenir mai”, declara Jackson.
Sí, diuen en canvi els dirigents de la lliga de bàsquet. L’espectacle a la pista ofereix el millor escenari “per centrar l’atenció en la justícia social”, sosté el comissionat de l’NBA, Adam Silver. “El món mira cap a l’NBA”.
Efectivament, en les darreres setmanes ha semblat com si la lliga es posés al capdavant d’un moviment que podria transformar la societat nord-americana. L’NBA, a més, va deixar en mans de cada actor la decisió de participar o no en la ronda final. Els que es quedessin a casa, els van dir, no infringirien cap obligació contractual. Van ser pocs els professionals que van acceptar l’oferta de no assistir als partits malgrat que se’ls continués pagant el salari.
Prop de 1.500 jugadors, entrenadors, assistents i periodistes són al parc d’atraccions des de fa ja ben bé tres setmanes. L’NBA va elaborar expressament per a l’estada un document de 113 pàgines. L’allotjament i els partits seran en tres hotels i tres pavellons de l’àrea de Disney, i a cada jugador se li faran tests del virus diàriament. Els familiars i les parelles dels jugadors no poden reunir-se amb ells fins a final d’agost. “És com una condemna de presó”, va declarar Damian Lillard, una de les estrelles de la lliga.
Maximilian Kleber, per contra, s’ha instal·lat còmodament a la seva habitació. “No és gaire diferent d’un viatge llarg durant un partit fora de casa”, diu el jugador de Würzburg, que juga als Dallas Mavericks, “només que aquesta vegada no tornes a casa al cap de deu dies, sinó que, en el millor dels casos, hi tornes al cap de tres mesos”. Kleber, de 28 anys, s’ha fet portar un piano electrònic i s’ha endut uns quants llibres, per exemple una biografia d’Albert Einstein.
Hi ha altres professionals que no són tan previnguts. En les últimes setmanes, per exemple, ha cridat l’atenció el cas d’un jugador de Los Angeles Clippers que va ser vist en un local de striptease. L’NBA li va ordenar fer deu dies de quarantena.
“Crec que dins aquesta bombolla estem força més segurs que en molts altres llocs”, diu Kleber. “Si a Dallas surto de casa per anar a comprar menjar, corro més perill que aquí”.
L’alt perill de contagi als EUA el va patir l’MLB, la lliga de beisbol. Va reprendre els partits el 23 de juliol de manera descentralitzada per tot el país. Al cap de pocs dies es van haver de cancel·lar els primers partits després que diversos jugadors i tècnics donessin positiu als tests.
L’NBA vol evitar això a qualsevol preu. El projecte de Disney World costa suposadament 150 milions de dòlars. La tria del parc d’atraccions com a lloc per als partits no és casual. Disney és el soci comercial més lucratiu de l’NBA. La companyia paga gairebé 1.500 milions de dòlars anuals per retransmetre els partits a les cadenes de televisió ESPN i ABC, que pertanyen a l’empresa.
La lliga fa intents per contrarestar la impressió que els partits només se celebren per guanyar diners. I, per estrany que sembli, la situació de tensió política fins i tot els juga a favor. Volen “aprofitar” els partits “com a plataforma”, diuen els responsables, per donar visibilitat a qüestions com la justícia social. L’esperança és, pel que sembla, que això agradi als clients de l’NBA. Els espectadors del bàsquet són considerats liberals, a diferència dels fans d’altres lligues professionals nord-americanes.
Com a mostra de solidaritat, a les pistes de Disney hi ha inscripcions que diuen Black Lives Matter al parquet. A més, els jugadors poden portar missatges polítics a la samarreta fins a final de temporada. Hi ha 29 eslògans per escollir, entre els quals hi ha “pau”, “antiracista” o “justícia ara”. Kleber, en comptes del seu nom, portarà el terme “igualtat de drets” a l’esquena, escrit en alemany.
Però el que l’NBA ven com a gestos de generositat, alguns jugadors ho perceben com un gest condescendent. Per exemple perquè no se’ls ha permès portar el nom de Trayvon Martin a la samarreta. Aquest jove afroamericà va ser abatut el 2012 per un guàrdia de seguretat, a 45 minuts en cotxe de Disney World.
LeBron James, la principal estrella de la lliga i persona crítica amb el president Donald Trump, renuncia a portar cap eslògan a la samarreta. L’acció no reflecteix el seu “objectiu”, va dir el jugador. James fa anys que està implicat en qüestions socials i darrerament va ser cofundador d’una iniciativa que defensa el dret de vot dels afroamericans. Altres professionals han anunciat que donaran el salari que rebin durant l’estada a Disney World a projectes benèfics.
Acciones com aquestes són el que crítics com Harry Edwards, de 77 anys, esperen també dels responsables de la lliga. “M’és igual si l’NBA proclama ‘Black Lives Matter’”, diu el sociòleg, “perquè la pregunta important de veritat és: què fa la lliga per combatre el problema de l’hegemonia blanca en aquest país?”. De moment, diu, no ha vist cap pas en aquest sentit.
Edwards és coneixedor del poder de les imatges. La seva idea aniria en la línia de l’acció de protesta probablement més coneguda de la història de l’esport, en què els corredors dels 200 metres llisos John Carlos i Tommie Smith van fer la salutació de Black Power als Jocs Olímpics del 1968. Els atletes van quedar proscrits públicament durant molts anys, però el seu missatge continua ressonant en l’actualitat.
Els temes d’aleshores són els mateixos que avui dia, diu Edwards. El mateix que els va passar als corredors Carlos i Smith ara li passa al jugador de futbol americà Colin Kaepernick, que el 2016, abans dels partits de l’NFL, s’agenollava durant l’himne nacional per protestar contra la repressió dels negres. Quan se li va acabar el contracte, no va rebre cap oferta, i encara avui està sense feina.
Si bé els funcionaris de l’NBA no tenen res en contra del fet que els jugadors es posicionin contra Trump, sí que intervenen tan bon punt veuen amenaçats els seus interessos econòmics. A l’octubre un directiu dels Houston Rockets es va solidaritzar per Twitter amb el moviment prodemocràcia a Hong Kong, amb la qual cosa va atacar indirectament la política exterior de la Xina. Aleshores la lliga el va reprendre immediatament, probablement perquè no es volien arriscar a tenir pèrdues en el mercat més gran a l’estranger, on anualment segueixen els partits prop de 800 milions d’espectadors. El directiu de Texas es va afanyar a disculpar-se davant els xinesos.
Ara, arran del moviment Black Lives Matter, si bé l’NBA fa costat als seus empleats que es manifesten, el sociòleg Edwards tem que la protesta amb el temps s’esvaeixi: “Mentre la lliga no combati activament el problema, les mostres de solidaritat només són paraules boniques”.
En última instància, diu Edwards, el color de pell continua determinant el poder i la influència, si més no fora del terreny de joc. Tot i que prop de tres quartes parts dels jugadors són negres, dels trenta equips de l’NBA només un és propietat d’un afroamericà: els Charlotte Hornets són propietat de Michael Jordan, probablement el millor jugador de la història. I als llocs més alts de gestió dels equips i de la lliga també hi ha principalment blancs.
Situacions com la de Kaepernick són el motiu pel qual els esportistes professionals nord-americans fins ara sovint han mostrat reserves a expressar-se políticament. Això és el que feia en el seu moment precisament Michael Jordan. Mentre va estar en actiu, evitava regularment adoptar posiciones polítiques. Pel que sembla, per por que caiguessin els ingressos de vendes de les seves sabatilles esportives.
Avui dia, en canvi, Jordan diu que amb la seva empresa vol donar cent milions de dòlars a diverses organitzacions en els pròxims deu anys. Per a la lluita contra “el racisme profundament arrelat” als EUA.
Traducció d'Arnau Figueras