Vull examinar la conducta del rei i parlar-ne de la mateixa manera que parlaria d’un rei de la Xina. I vull examinar, abans que res, quins són els límits del principi d’inviolabilitat.
El crim que resta legalment impune és en sí una monstruositat repel·lent en l’ordre social o, més ben dit, és el trasbals absolut de l’odre social mateix. Si el crim ha estat comès pel primer funcionari públic, pel magistrat suprem, només hi veig dues raons de més per castigar-lo durament. La primera, que el culpable estava vinculat a la pàtria per un deure encara més sant; la segona que, precisament en la mesura que està armat d’un gran poder, és massa perillós per a no reprimir l’atemptat que ha comès. El rei és inviolable, dieu; no pot ser castigat. Però dient això us calumnieu vosaltres mateixos! No, vosaltres mai heu decretat que hi hagi un home per sobre de la llei, un home que pogués impunement atemptar contra la llibertat, contra l’existència de la nació, i que des de l’opulència i des de la glòria pugui insultar com si no res el desesper d’un poble dissortat i degradat!
No, no ho heu fet: si haguéssiu gosat presentar una tal llei, el poble francès no se l’hauria empassada, o un crit d’indignació universal us hauria dit que el rei reprenia els seus drets absoluts! La inviolabilitat del rei decretada en la constitució, està íntimament vinculada la responsabilitat dels ministres. El rei no pot cometre cap malifeta en l’administració perquè cap acte de govern no pot emanar d’ell. Però pot ser que es tracti d’un acte personal d’un individu revestit del títol de rei. La millor prova que un sistema és absurd, és que els qui el professen no gosarien ni confessar les conseqüències que en deriven. Doncs és a vosaltres que us pregunto...
Legisladors, responeu vosaltres mateixos. Si un rei degollés el vostè fill davant els vostres ulls (murmuris), si violés la vostra dona i la vostra filla, li diríeu: “Senyor, heu usat del vostre dret, tal com us ho hem permès tot!” O bé permetríeu al ciutadà venjar-se? Llavors, substituïu la violència particular, la justícia privada de cada individu, per la justícia calmada i saludable de la llei... I d’això en dieu establir l’ordre públic? I goseu dir que la inviolabilitat absoluta del rei és allò que sosté, la base immutable de l’ordre social! Però, senyors, què són aquestes hipòtesis particulars, què són aquests crims tan bestials, que amenacen la salvació i la felicitat del poble! Penseu: si un rei llancés sobre la seva pàtria tots els horrors de la guerra civil i de la guerra contra l’estranger; si al davant d’un exèrcit vingués a devastar el propi país i a sepultar sota les seves ruïnes la llibertat i la felicitat de tothom; llavors, també seria inviolable?
El rei és inviolable! Però és què li heu ampliat aquesta inviolabilitat fins a l’extrem de la facultat de cometre un crim? Potser gosaríeu dir que els representants del poble sobirà tenen drets menys extensos, per a la seva seguretat individual, que aquells el poder dels quals han limitat, que aquells el poder dels quals deriva tan sols del seu mandat, adquirit en nom de la nació? El rei és inviolable! Però els pobles... no ho són també? El rei és inviolable mercès a una ficció; els pobles ho son pel dret sagrat de la naturalesa. Què feu recobrint el rei amb la inviolabilitat!; Que no us adoneu que esteu immolant la inviolabilitat del poble a la del rei? (Aplaudiments de la minoria de la banda esquerra). Cal acceptar-ho; només es raona d’aquesta manera quan es tracta de la causa del rei.