Empreses farmacèutiques, psicòlegs i psiquiatres es freguen les mans perquè amb la covid-19 la consulta s’omple. Ara mateix, un de cada deu ciutadans adults de l’Estat pren benzodiacepines i un de cada vint antidepressius. Però cada vegada hi ha més gent convençuda que la depressió no existeix i l’ansietat encara menys. Senzillament, ens la provoquen o ens la provoquem amb el nostre estil de vida. L’autèntica epidèmia és la manca de connexions entre la gent. Els “‘mecanismes que grinyolen” no estan al teu cervell: són comunitaris.
El problema ve de lluny i fa anys que dura. L’enquesta de Salud Mental d’Espanya es pot consultar al web de gobierno.org i les dades esgarrifen: un de cada deu adults i un de cada cent nens pateix un problema de salut mental. El 10,8% dels ciutadans de l’Estat més grans de quinze anys (incloent-hi guàrdies civils, magistrats del tribunal suprem i senyores de la neteja) afirmen haver estat diagnosticats de problemes mentals. Tres de cada deu persones de 65 i més anys van referir, a més, algun grau de deteriorament cognitiu. El panorama de la salut mental fa pànic. Que vivim en un país de bojos és una cosa que els independentistes sempre hem sabut. Però té un punt sinistre que ho acrediti l’autoritat competent. La salut mental s’ha convertit en la pandèmia del segle i en un negoci de proporcions estratosfèriques.
També creix cada cop més la quantitat de gent que es pregunta si la pandèmia de salut mental que està patint el planeta és inevitable o si ha estat induïda pel nostre estil de vida i potenciada pels grans beneficis econòmics del model psi. El debat sobre el component social i polític de la depressió s’està convertint en un tema central en l’àmbit de la psicologia als darrers temps. Ara un llibre del periodista britànic Johann Hari, Conexiones perdidas (trad. esp. a Capitán Swing), qüestiona de dalt a baix el sistema mèdic i els diagnòstics de depressió i la recomanació de la lectura està corrent com pólvora per les xarxes, tot i les limitacions d’aquest temps de coronavirus.
Conexiones perdidas és, sense tòpics publicitaris, el llibre que presenta d’una manera més entenedora les limitacions de l’enfocament biologista de la depressió i posa l’accent en les misèries emocionals del model econòmic i social com a causant de la pandèmia emocional del segle. Com va escriure el gens sospitós Sunday Times: “Hari fa una crida a la reavaluació completa del que està provocant la més gran epidèmia mundial de malalties mentals”. Sense negar que la malaltia mental pugui tenir un precondicionant biològic, Hari defensa que és l’estil de vida, la inseguretat econòmica i la manca de lligams comunitaris el que ha fet que milions de persones arreu del món s’hagin convertit en consumidors disciplinats de pindoletes per al benestar, que en el millor dels casos són inútils i en el pitjor resulten greument nocives per a la salut.
Hem assumit socialment que la gent “necessita” cada cop més pastilles, però no ens hem preguntat si el que de debò hem de menester són moixaines. El cervell, per cert, no s’està de punyetes i produeix serotonina sense problemes quan no li fan la vida impossible... plasticitat cerebral es diu la figura. No és la mala química la que ens produeix malestar emocional, sinó la mala societat, la vergonya i la desconnexió. No serveix de res apel·lar a la voluntat. Dir-li a la gent coses com ara “tu pots!” és directament criminal perquè no podran sortir-se’n mai tots sols si les estructures socials no canvien. De la misèria emocional, l’avi Marx en deia alienació i avui em diem “desconnexió”; però, ara que no m’escolta ningú, el vocabulari no importa. Alienació i desconnexió són dues maneres de d’expressar el mateix.
La OMS calcula que en la població infantil mundial, un 2% de los nens de 6 a 12 anys pateix depressió (i en el caso de los preadolescents de 12 a 14 anys la xifra oscil·la entre el 4 i el 6%), Potser tocaria preguntar-se si no és el model de família típica, amb mares neuròtiques i pares absents, el que produeix depressió. Quan es veu que arreu la depressió ataca molt més les classes populars i la petita burgesia que les classes posseïdores, o que en societats amb bona seguretat social la gent es deprimeix molt menys que on no n’hi ha, potser caldria plantejar-se seriosament si els aspectes socials no resulten molt més significatius per a la depressió que el baix nivell de la serotonina.
No és el teu cervell; és la teva vida!
Durant molt de temps en la galàxia psi ha sospitat que l’única conseqüència constatable de la medicació amb ansiolítics és... fer engreixar la gent! Entre el 65% i el 80% de consumidors d’ansiolítics continuen exactament igual de deprimits després de prendre’n durant sis mesos. Són resultats pitjors als que tindria administrar un placebo... però això no sembla importar a la indústria farmacèutica. No inquieta tampoc els polítics perquè més complicat seria preguntar-se per les causes ambientals... i descobrir que la societat està malalta.
La depressió –diu Hari– no pot limitar-se a un desequilibri químic o a un llistat de símptomes, sinó que és una resposta a les circumstàncies. Qui plora perquè ha perdut la feina o perquè s’ha mort la seva mare, no té un problema mental i no el resoldrà amb cap píndola. Però fer atenció a una vida que “funciona malament”, i oferir tendresa, és molt més difícil que repartir pindoletes... i no produeix beneficis a cap multinacional. Al sistema li convé la depressió perquè una societat deprimida redueix la participació política i és impotent per canviar les coses. Las persones amb depressió interpreten la informació a través d’esquemes negatius i, per tant, son propenses a desconfiar del govern... però també se senten impotents per a canviar-lo.
La tesi central de Conexiones perdidas és que ens cal un nou tipus d’antidepressiu: la reconnexió. Un entorn segur, que disminueixi l’ansietat, hi fa més que tota la química del món i això té a veure amb temes com l’entorn urbà i el soroll o com la manca de xarxa comunitària, que s’ha destruït cada vegada amb més urc, sovint també amb argumentacions pretesament liberals. Sense projecte de futur i en un entorn cada cop més tecnològic, sense un treball significatiu, i quan el treball humà es torna cada cop més sobrer, milions de persones tenen bones raons per a “sentir-se fatal” i es pregunten cada cop més quin sentit té la seva vida.
No tenim un treball prou motivador i ens hem tancat en nosaltres mateixos, desatenent la comunitat. S’han perdut els valors tradicionals sense haver estat reemplaçats per res més i, molt especialment, hem enviat la família a can pistraus, de manera que els infants viuen en una pandèmia de soledat. S’ha perdut el respecte a la gent gran i al coneixement (us heu preguntat perquè fer de mestre s’ha convertit en professió de risc laboral alt?). La naturalesa ha deixat de formar part de la vida quotidiana de la gent i arreu es proclama “no future” perquè per acabar-ho d’adobar als ecologistes no se’ls acut altra cosa que predicar la por, sense adonar-se (o si?) que la por és un dels sentiments més incapacitants que hi ha. Fins i tot sabem avui que, en cas que la depressió tingués un component genèric i hereditari, el cervell és prou plàstic i posseeix mecanismes per a superar els traumes... si l’entorn hi ajuda!
Sense ingressos fixos, sense carantoines i sense xarxa familiar la gent se sent sola i els nens s’estressen. La bona notícia, però, és que la connexió comunitària ens cura. Les lluites contra la pujada dels lloguers a Berlín o la renda bàsica implantada durant alguns anys en diverses regions del Canadà, per exemple., van tenir com a efecte immediat la disminució dels casos de depressió i de suïcidi. Potser refer les connexions sigui el camí de la salut. En tot cas, Conexionesperdidas es un llibre prou sòlid per encetar un debat sobre la depressió que fins ara s’està furtant.