El 19 d’abril, a les 17h, el telèfon de Francesco Italia va sonar. «No és cap broma, soc el Papa Francesc», va dir la veu a l’altra banda de la línia. «Com està?»
Ara, gairebé tres mesos després, l’alcalde seu al seu despatx a l’Ajuntament de Siracusa mentre parla sobre la cridada que mai no oblidarà.
Antigament, la ciutat, que té més de dos mil cinc-cents anys, va ser una de les colònies gregues més importants i fou un centre de la cultura hel·lenística. Plató, Arquimedes i Èsquil hi van viure en diverses èpoques. Però, avui dia? Per què, d’entre tot el món, el papa s’interessaria per ell?
«Crec que volia enviar un senyal a tots els alcaldes del país», afirma Italia. Com és l’estil habitual de Francesc, no va cridar els líders poderosos de Milà o de Roma, sinó a Italia, l’alcalde d’una ciutat de 120.000 habitants al sud del país, una zona socio-econòmicament desfavorida. «Intentava dir: Pense en vosaltres, estic amb vosaltres, pregue per vosaltres», explica Italia.
En aquesta vesprada de juliol fa una calor insuportable a la Piazza del Duomo, gairebé deserta, tot i que s’està més fresc al despatx d’Italia, que està cobert amb un paper de paret verd fosc, sumptuosament decorat. El grandiós despatx no encaixa amb els seus cabells rulls, la barba de tres dies i la seua mirada ràpida.
Un dia es va cansar de la vida tranquil·la a Siracusa i es va se’n va anar per dirigir un canal de televisió a Milà, tanmateix, quan un increment sobtat del turisme va començar a transformar la ciutat ràpidament, va tornar-hi i es va ficar en la política municipal.
El pitjor ha passat però el xoc roman
Hauria de poder descansar un poc per fi: és estiu i la pitjor part de la crisi de la COVID-19 sembla que ha passat. Tanmateix, encara no s’ha recuperat completament del xoc dels esdeveniments recents. «Va ser i és increïblement difícil. Ha sigut una prova d'estrès enorme».
Italia parla sense reserves quan recorda com el primer ministre, Giuseppe Conte, va imposar tocs de queda en les conferències de premsa de cada nit. Els decrets corresponents s’havien escrit en un italià burocràtic i a penes s’entenien. La població, que estava profundament intranquil·la, va acudir al seu alcalde amb preguntes.
De vegades no hi havia lloc a l’hospital per a una àvia amb febre. Després van començar a circular informes falsos sobre un supermercat que, segons diuen, havia estat contaminat de COVID-19.
Italia va respondre de la millor manera que va poder, però hi ha haver un moment en què es va cansar dels inesgotables crits d’ajuda. «Quan no pots resoldre els problemes, la frustració augmenta». La cridada del papa va arribar en el moment adequat.
I ara què? «El problema és que encara hi ha molta por», afirma.
Normalment, quan l’alcalde es planta davant de l’Ajuntament, a sovint es veu rodejat de grups de turistes; però ara el lloc està desert. «Hi ha molts negocis que ja s’han donat per vençuts», explica.
Tot i que és una coincidència que l’alcalde s’anomene igual que el seu país, Francesco Italia i Itàlia s’enfronten actualment a problemes bastant similars. D’una banda, la pandèmia, d’altra, el temor a un col·lapse econòmic sense precedents.
La Unió Europea ha creat almenys un programa d’ajudes històric per als seus estats membre. Les expectatives són altíssimes i els milers de milions d’euros de Brussel·les es destinaran a dures reformes, la qual cosa no és exactament la fortalesa política de Roma.
S’espera que en 2020 el deute nacional d’Itàlia depasse el seu producte interior brut un 159%.
Itàlia s’enfronta a unes decisions transcendentals. Aprofitarà la crisi per implementar un canvi real i crear un creixement econòmic sense precedents? O malgastarà els milers de milions com ha fet tan a sovint i permetrà que continue el seu declivi gradual?
El país s’està preparant per a un estiu sense precedents. Tot és més tranquil, més moderat i més inquietant.
Malgrat que puga semblar una paradoxa, l’atmosfera també és més relaxada. Amb pocs visitants estrangers, es pot gaudir tranquil·lament d’un aperitivo al Pont de Rialto de Venècia. I la Capella Sixtina de Roma ja no està tan plena com les rebaixes del Black Friday.
Gairebé és massa bo per ser veritat.
«El coronavirus és com una explosió l’ona expansiva de la qual encara no ha arribat», afirma Gabriel Zuchtriegel, director del parc arqueològic de Paestum. «La crisi econòmica no és gens previsible», explica.
Ho pot veure de primera mà a les runes arqueològiques que dirigeix al sud de Nàpols. Amb menys visitants, menys persones compren pizza, cosa que implica menys mozzarella; un cop dur per a molts ramaders que ja han hagut d’abocar la llet a la claveguera. En tot el país es poden observar uns efectes semblants.
Un declivi econòmic rècord
Fa poc, la Comissió Europea va elaborar un mapa d’Europa on es feia un seguiment de les perspectives econòmiques. Ara mateix només hi ha un punt roig fosc: Itàlia. Tots els altres països estan representats amb colors més clars.
El poder executiu de la Unió Europea preveu que el producte interior brut d’Itàlia caurà un 11,2%, un declivi econòmic rècord per als estàndards europeus. «No s’espera que a final de 2021 el PIB real torne al seu nivell de 2019», va escriure la Comissió.
«Si volem que tot continue com està, cal que tot canvie», és una de les frases més famoses de la literatura italiana, de la novela El Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.
Tanmateix, a Roma no hi havia una gran voluntat de canviar, almenys fins que el coronavirus va atacar. La coalició de centre-esquerra del primer ministre, Giuseppe Conte, estava dividida, i Matteo Salvini, el líder la Lliga Nord, esperava a l’aguait la instauració d’un govern populista de dreta.
La balança de poder a Itàlia s’està desplaçant, amb un equilibri canviant entre l’esquerra, els populistes de dreta i el centre polític.
Durant setmanes, les enquestes d’opinió pública han esbossat una imatge excepcional. Els índex d’aprovació de Salvini estan caient en picat. D’altra banda, Conte, a qui abans se’l criticava durament, ha resultat el primer ministre millor valorat dels últims 25 anys.
Serà suficient per a obtenir una majoria estable a favor de les reformes? O la determinació per dur-les a terme es desgastarà en l’àrdua lluita contra la COVID-19?
El coronavirus va atacar abans i d’una manera més brutal els italians que a qualsevol altre país d’Europa. I aquests van controlar la pandèmia amb les que probablement van ser les mesures més dures d’Europa.
Ara estaran obligats a reflexionar detingudament, a reconsiderar la seua identitat i a trobar el seu lloc en el segle XXI d’una manera que tindrà més abast que el dels altres socis de la Unió Europea. Si res no canvia, res no serà el mateix.
«Quan tot això acabe, el món no serà el mateix»
Francesca Melandri s’ha comprat una bandera d’Europa. La tela blava oneja des de la seua terrassa sobre les teulades de Roma: la seua crida per una Europa menys egoista i més justa. «No hi ha alternativa», diu l’escriptora, «si no, Europa es desintegrarà, econòmicament, social i geopolítica».
Abans que comence l’entrevista al seu pis, es prepara un cafè exprés i parla dels seus dos fills, que viuen a Alemanya, i de la seua anterior vida en família al Tirol del Sud, on a sovint les frases comencen en italià, canvien a l’alemany i acaben en ladí.
El 27 de març, quan el seu país era el centre mundial de la pandèmia, va publicar una carta en Der Spiegel. «Us escric des d’Itàlia, el que significa que us escric des del vostre futur. En uns quants dies estareu on estem nosaltres ara», diu. «Riureu. Tindreu por. Quan tot això acabe, el món no serà el mateix».
La seua carta no només va commoure els alemanys. Va viatjar d’un continent a l’altre, com el virus, i ja s’ha traduït a 32 llengües. «Vaig escriure emocions humanes molt senzilles», afirma Melandri. Diu que la va aclaparar la manera en com els seus sentiments es van compartir arreu del món.
Mesos després, seu al seu pis a Roma, on reflexiona sobre les conseqûències de la pandèmia. «El confinament va ser només el primer capítol d’una llarga novel·la», afirma Melandri. «La trama només acaba de començar».
També té un rerefons a explicar. Afirma que per entendre per què, d’entre tots els llocs, la rica i orgullosa Llombardia va esdevenir el Wuhan d’Itàlia, la zona del desastre amb més morts, cal mirar molt enrere. Ho considera important perquè té conseqüències en la política d’avui.
Llombardia és el bressol del partit de la Lliga. Ha governat durant anys a la regió del nord d’Itàlia al voltant de Milà i de Bèrgam, i durant aquest temps ha privatitzat sistemàticament el sistema sanitari regional. Clarament, aquesta política va fracassar durant la pandèmia.
Anteriorment, els populistes de dreta culpaven amb èxit el Partit Democràtic de tot el que anava malament al país, instigant una guerra cultural que afirmaven que era entre el sistema d’esquerres i la Lliga sensata. «Tanmateix, aquesta vegada la Lliga no pot reivindicar que la culpa és dels altres», explica Melandri.
Les dues Itàlies de la pandèmia
Segons ella, durant la pandèmia hi havia dues Itàlies.
El nord colpejat, que encara presenta el nombre més alt de contagis, tot i que en un nivell baix. «Hi ha un gran trauma, allà», explica Melandri. «Caldran anys per guarir-lo emocionalment, social, política i legal». D’altra banda, hi ha la resta del país, que ha lluitat contra el coronavirus amb bastant èxit.
Sembla una ironia de la història. El sud d’Itàlia, més pobre, que ha sigut a sovint l’objectiu de la ridiculització que en feien Milà o Bèrgam, en realitat ha gestionat millor la pandèmia i ara haurà de pagar econòmicament pels errors que ha comès el nord, econòmicament més fort.
Llavors, ara què? Què portarà el proper capítol? Melandri és prudent amb les seues prediccions, però creu que els populistes conservaran un paper important en la política italiana. «La recessió és el principi, molts italians estan patint econòmicament i no saben què passarà la setmana que ve o el mes que ve», explica l’autora.
«El populisme prospera quan les panxes estan buides. La desesperació és un brou de cultiu de coses lletges», afirma Melandri. Segons ella, aquesta és la raó per la qual ara la Unió Europea és tan decisiva. «Si es reforça una Europa basada en la solidaritat, els populistes tindran menys possibilitats».
De vegades sembla difícil reconèixer Itàlia avui dia. Fa només 12 mesos, Salvini, que llavors era vice-primer ministre i ministre d’Interior, anava sense samarreta i influint en la política del club Papeete Beach. Va passar-hi els dies insultant els immigrants i les nits fent de DJ a la festa de la platja. A la llum de la posta de sol, unes ballarines vestides de manera reveladora es movien lascivament al so de l’himne nacional (amb la seua trista lletra: «Durant segles ens van oprimir, ridiculitzar») mentre ressonava a través dels altaveus amb un ritme alegre.
A la multitud de la platja li va encantar. El ministre de l’Interior fent d’influencer, de DJ en banyador, amb una mica de panxa i un mojito a la mà? Fantastico!
Avui dia les coses a Papeete Beach, a la costa del mar Adriàtic, estan més calmades. Salvini hi ha tornat durant les vacances, però pocs s’han interessat per ell. Els seus admiradors no l’estan animant com van fer l’estiu passat quan visitava platges i places de pobles.
Podria esperar-se que Conte aprofitara la seua popularitat i la relativa debilitat de Salvini per treure el país de la crisi econòmica d’una manera tan decisiva com ho va fer de la pandèmia. Tanmateix, les coses no són tan senzilles.
Una relació complexa amb la Unió Europea
Malgrat que les línies divisòries han canviat sorprenentment, la política a Itàlia continua profundament escindida.
El suport que Salvini ha perdut l’ha guanyat Giorgia Meloni, la líder del partit post-feixista Fratelli d’Italia. La dreta continua forta, però ja no és qui lidera perquè el tercer partit de l’oposició, Forza Italia de Berlusconi, està arrelat en el centre i fins i tot manté un contacte prudent amb el govern.
La complexa relació amb la Unió Europea està afectant la política italiana. Al principi de la pandèmia, molta gent que ja estava cansada del conjunt se sentia abandonada pels països socis. Fins i tot, una majoria d’italians volia anar-se’n de la Unió Europea.
No obstant això, el clima polític està canviant a mesura que milers de milions d’euros s’estan destinant a Itàlia com a part del fons de recuperació. Els models de conflicte antics ja no es corresponen amb la nova situació i, mentrestant, s’estan revaloritzant les posicions en qüestió i les aliances.
Tanmateix, no és clar si d’això se’n resultarà un consens nacional a favor d’una inversió econòmica.
La prosperitat es va interrompre
Alessandro Mattinzoli va sobreviure a la COVID-19, però per poc.
A final de febrer tenia tos i va anar a l’hospital per revisar-s’ho. Els metges van decidir ingressar-lo immediatament. Va passar deu dies en coma i només se li va permetre tornar a casa després de set setmanes. Mattinzoli, que és membre del govern regional de Llombardia, liderat per la Lliga, va explicar en aquell moment a Der Spiegel «Més d’una vegada em vaig preguntar su tornaria a veure els meus fills».
Quan encara estava hospitalitzat, Mattinzoli, membre de Forza Italia, el partit de Berlusconi, va enviar un missatge de veu als seus amics. Era una crítica al primer ministre, que seia al seu despatx i no feia el suficient per ajudar la gent.
En molt poc de temps, aquell rampell d’ira es va estendre per tot el país a través de Whatsapp. «Encara estava sota la influència de la medicació», va explicar poc després, disculpant-se per les paraules que va escollir.
Uns mesos després, l’home de 60 anys fa una visita guiada pel seu poble, Sirmione, on va exercir l’alcaldia durant nou anys. Vol mostrar fins a quin punt el coronavirus ha canviat Itàlia. Encara té la veu aspra a causa de la llarga malaltia.
Sirmione es troba en una península a la riba sud del llac de Garda. Maria Callas hi va viure i avui dia el lloc és especialment famós entre els turistes alemanys.
Abans del coronavirus, es feien anualment 22 milions de reserves per passar la nit al llac de Garda. La pandèmia va interrompre aquesta prosperitat.
I què passa amb les altres indústries de Llombardia, una regió que és una proveïdora crucial de les cadenes de subministrament de la producció alemanya? Quanta gent perdrà la feina? Les tensions socials afebliran d’ací poc tot el país?
Aquestes són la mena de preocupacions que li passaven pel cap a Mattinzoli quan s’estava recuperant a l’hospital.
Com que sentia constantment les sirenes de les ambulàncies que portaven nous pacients de COVID-19 a urgències, també va pensar en el seu restaurant Osteria Alla Torre, situat en un turó amb vistes al llac de Garda, i en el futur incert del seu negoci familiar i del destí dels seus empleats. Ara, assegut en taula coberta amb un tapet blanc al seu restaurant, elogia la truita del llac de Garda. Diu que està content d’obrir el negoci de nou, encara que només hi haja uns quants clients a l’hora de dinar.
Els anys previs a la pandèmia van ser una història d'èxit per al nord d’Itàlia. La regió havia esdevingut una de les més riques i més modernes d’Europa. Com a molt, hi havia molts empresaris que estaven preocupats pel govern dèbil, per la burocràcia ineficient i pel poder judicial terriblement lent. Però semblava que res no amenaçava la prosperitat.
Ara, gairebé de cop i volta, Itàlia ha passat de ser un contribuent net de la Unió Europea (és a dir, que paga més del que rep en subsidis) a ser, probablement, el receptor d’ajudes més gran del bloc.
La producció s’ha col·lapsat i s’espera que l’atur arribe al 12,4% a final d’any, segons la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Afirma que tot el creixement que s’ha vist en el mercat laboral italià durant els últims quatre anys s’«escombrarà».
Un repte existencial
La incertesa que tot això ha creat és enorme. Observem, per exemple, la ciutat de Vittorio Veneto. Les ovelles pasturen en un prat a prop d’un rierol de muntanya violent i les bales de llana s’amunteguen fins el sostre als coberts del costat.
L’empresa Lanificio Bottoli, que és probablement la filatura de llana més antiga que encara funciona d’Itàlia, es troba al sud dels Alps. Totes les altres filatures de la ciutat van tancar fa molt de temps.
Roberto Bottoli, de 73 anys, lliga ell mateix les llanes de diferents colors abans que passen pel teler. L’amo fa servir guix tèxtil per marcar les correccions en els primers metres de tela. Ho ha fet d’aquesta manera durant més de 50 anys.
És un home callat amb una cabellera grisa i porta una jaqueta feta de tela que ha teixit ell mateix. Quan té temps lliure, a Bottoli li agrada anar a Venècia, que està només a una hora de distància, a fer fotos de la ciutat a la llum de la vesprada. Encara gaudeix després de fer-ho durant dècades i els colors l’inspiren per als seus dissenys. «Siga filant, tenyint o teixint, som una finestreta única», afirma. Dissenyadors de moda com Junya Watanabe fins i tot viatgen des de Japó per escollir-hi teles.
Encara que no va ser fàcil, la feina anava bé fins a febrer. «Cada vegada hi ha menys ovelles a Itàlia», explica Ettore, el fill de Bottoli. Això també significa que hi ha menys llana verge per a la indústria tèxtil.
El fill, de 33 anys, va passar 10 anys treballant per a empreses de moda a Londres i a Nova York. Fa temps, quan va tornar a Vittorio Veneto, tothom li deia que estava boig.
«No ens deixeu fora»
Ara ha de resoldre problemes que els seus amics a Manhattan segurament no n’han sentit a parlar mai, però que, no obstant això, gaudeix. «Molts pastors estan cansats de netejar els estables a les tres del matí. Preferirien obrir un restaurant». Diu que també és difícil trobar empleats. «La gent vol dedicar-se al disseny de pàgines web, no a teixir».
Tanmateix, són preocupacions xicotetes en comparació a la tempesta de la crisi provocada pel coronavirus. Roberto Bottoli explica que l’aturada forçada de la producció durant el confinament va arruïnar la temporada. A més a més, hi ha menys turistes, menys clients a les tendes de luxe dels aeroports i dels centres de les ciutats com Milà o Nova York.
«Si les tendes estan venent poc, ens faran menys encàrrecs l’any que ve», explica Bottoli. «La indústria sencera s’enfronta a un dèficit de producció».
Com a resposta a tot això, a l’abril va enviar una carta instigadora al primer ministre. Bottoli, que representa els 100.000 empleats del sector en el sindicat patronal, va escriure que una «massacre» amenaça la indústria de la moda. Va esmentar que les empreses han aconseguit sobreviure a la globalització i a la competició injusta, i que ara no se’ls pot deixar de banda per l’aturada de la producció. «No ens deixeu fora», va suplicar.
No va rebre mai una resposta. Ni tampoc espera massa dels polítics. «El suport es basa, sobretot, en paraules, però realment en la pràctica no passa gran cosa».
És un divendres a la vesprada, just abans de l’hora de tancar. Mentre ens fa una visita guiada per la fàbrica, Ettore Bottoli s’atansa a la nova llana, que és aspra, agafa uns fils fins i acarona la tela acabada.
Com espera que vagen les coses a partir d’ara? Diu que son pare li ha dit, «Per a l’estiu que ve necessitem colors brillants i vius: la gent voldrà tornar a arriscar-se». Tanmateix, Ettore voldria saber què passaria si, en lloc d’això, tothom volguera portar negre?
Malgrat que espera que els propers mesos siguen molt incerts, cada matí acudeix amb seguretat a la seua fàbrica al costat del ràpid rierol.
«Soc la cinquena generació; no se suposa que jo haja de ser el final de la història de l’empresa».
Aquesta vegades Itàlia farà reformes?
Com tots els altres receptors del fons de recuperació de la Unió Europea, s’espera que Itàlia presente a Brussel·less plans de reformes concretes a l’octubre. Els tipus de declaracions d’intencions vagues que s’han vist anteriorment ja no seran suficients aquesta vegada.
Roma té un historial impressionant d’oportunitats perdudes. L’antic sistema de partits italià es va col·lapsar fa gairebé 30 anys. Tanmateix, els polítics no van aprofitar aquell nou començament per aconseguir que s’aprovaren reformes polítiques. En lloc d’això, van triar a Silvio Berlusconi. Llavors van venir les greus recessions que van seguir l’11 de setembre de 2001, els atacs terroristes, el col·lapse de Lehman Brothers i la crisi de l’euro; però els italians tampoc no van fer res per reformar el país.
Llavors, quina possibilitat hi ha que aquesta vegada funcione?
A Siracusa, durant una entrevista al seu ajuntament, Francesco Italia recorda aquesta llarga història de reformes ajornades.
A l’alcalde el fastigueja pensar en tots els fracassos. La seua ciutat, propera a l’Etna, s’enfronta a escoles derruïdes, habitatges socials en decadència i un sistema sanitari abandonat.
«Si plou dins el meu pis d’habitatge social, si ma mare té càncer i mor perquè no puc aconseguir-li una cita durant 13 mesos, aleshores tinc una idea prou clara de l’Estat: no es preocupa per mi i m’exclou», afirma Itàlia.
«Al país hi ha una quantitat enorme d’ira reprimida que creix precisament perquè el coronavirus està fent molta gent pobra».
Italia creu que només hi ha una manera de guanyar-se de nou la confiança de la gent: el govern ha d’invertir en àrees com l’educació, la sanitat i l’habitatge, i també ha de demostrar que es preocupa pel seu poble.
«S’ha de fer ràpidament», afirma l’alcalde. «No tenim més temps a perdre».