Hi ha un reguitzell de llibres d’investigació sobre Donald Trump. Però pràcticament cap no ha generat tant de rebombori als EUA com el de Mary Lea Trump, l’únic neboda del president nord-americà. Trump, de 55 anys, coneix el president des que era una nena. El seu pare, Fred Trump Junior, germà gran de Donald Trump, va morir el 1981. Actualment, Mary Trump és doctora en Psicologia. En el llibre Too much and never enough (‘Massa i mai prou’), descriu com Donald Trump ja des de petit va aprendre a mentir i a enganyar. Als EUA el llibre ja ha venut 1,4 milions d’exemplars. Ara es publica en alemany.
—Senyora Trump, en el seu llibre vostè qualifica Donald Trump com l’home més perillós del món. A què es refereix?
—La interacció de les seves patologies i el seu poder és extremadament perillosa. Qualsevol home o qualsevol dona en el seu càrrec és potencialment perillós. Però el meu oncle clarament no té la capacitat intel·lectual ni el domini dels impulsos perquè se li confiï un càrrec com aquest.
—Què li va passar pel cap quan el 2016 va ser escollit president?
—Vaig quedar abatuda. Curiosament, m’ho vaig prendre de manera personal. Abans estava orgullosa del meu cognom senzillament perquè sonava bé. A partir d’aquell moment vaig començar a sentir el cognom vinculat constantment a una persona que fa totes les coses terribles que fa. Jo ho percebia com un dolor físic.
—Com va ser créixer com una Trump?
—Va ser totalment normal perquè no teníem perspectives externes. El cap de setmana anava a casa dels meus avis i allà m’entretenia.
—El seu besavi, Friedrich Trump, va néixer a Kallstadt, actualment al land de Renània-Palatinat, i va morir a Nova York durant la pandèmia de grip del 1918. Se’n parlava mai, de la seva mort o de la procedència alemanya de la seva família?
—No. El meu avi no parlava mai del seu pare. No crec que la seva mort l’alterés gaire. El meu avi era un nord-americà de primera generació. És a dir: assimilació total, gens d’orgull pel país d’origen. I Donald no ha parlat mai del seu origen sobretot perquè a l’empresa sovint tenia tractes amb jueus. Sembla que no entengués que la gent és capaç de distingir entre una persona d’origen alemany i un nazi.
—El seu pare, el germà gran de Donald, Fred Junior, havia de fer-se càrrec de l’imperi immobiliari de la família. Però, en canvi, l’avi va decidir que l’hereu fos Donald.
—No hi havia cap vincle emocional ni gens d’afecte entre el meu avi i els seus fills. L’home no tenia uns veritables sentiments humans. Però encara més decisiu va ser que ell sempre utilitzava els altres pels seus propis objectius. Si no els complien, els repudiava, com li va passar al meu pare. A la meva família només hi podia haver un guanyador. Amb el temps va quedar clar que no seria el meu pare, Freddy. Per això Donald va fer tot el possible per assegurar-se que ell fos el guanyador. Tant se val qui hagués de trepitjar.
—El seu pare es va fer pilot d’avions en comptes d’entrar en el negoci familiar.
—Al meu pare el denigraven gairebé cada dia. Era pilot professional, però el meu avi l’insultava, deia que no era millor que un conductor d’autobús. El meu pare no estava en disposició de ser el fill que volia el meu avi. El meu avi estava disposat a fer qualsevol cosa per tirar endavant els seus projectes. Quan finalment ho vaig entendre, quan ja era adulta i psiquiatra, gràcies a la meva formació, vaig veure clar que el meu avi era un sociòpata. No és cap exageració. Ho dic en un sentit clínic.
—El seu pare va caure en l’alcoholisme. Com ho va gestionar la seva família?
—Si no s’entén l’alcoholisme com una malaltia amb uns forts components genètics, sinó com un fracàs moral, la persona malalta no es pot curar mai, sobretot perquè el meu pare no va rebre cap ajuda externa. Donald, que tenia set anys i mig menys, va tenir l’avantatge de veure l’exemple del meu pare, va veure el que no podia fer i el que no podia ser.
—Donald va imitar el seu pare?
—Pel que fa al caràcter no són tan similars com sembla. El meu avi era un home molt competent. Era un empresari d’èxit. Donald no ho és gens. És incompetent i no ha sigut mai bo en el seu negoci. Però el meu avi va identificar la traça de Donald pels mitjans de comunicació. Veia Donald com algú que estava disposat a fer qualsevol cosa per guanyar: disposat a mentir, a enganyar, a burlar-se d’altres persones, a robar.
—No hi va haver cap influència que mitigués això? La seva àvia?
—Aquest és un dels aspectes fascinants de la història. No hi va haver cap influència mitigadora. De nen, a Donald la seva mare el va deixar a l’estacada. No va ser culpa d’ella. En un moment decisiu de la vida de Donald, ella va estar molt malalta i absent. A partir d’aleshores, Donald va experimentar una soledat desmoralitzadora. Li van arrabassar el seu únic vincle humà real. Per al seu caràcter allò va ser desolador. Mentre que el meu avi fustigava el meu pare perquè fos el millor, el guanyador, amb Donald va anar un pas més enllà. Donald no tan sols era el millor, sinó que sempre tenia raó.
—Això explica el mite de Trump com a home d’acció?
—Donald va haver de trobar una via per sobreviure, i ho dic d’una manera totalment literal. És sorprenent quanta gent i institucions han estat disposades a acceptar el “Projecte Donald” del meu avi per donar suport a aquest home i promocionar-lo, malgrat que no té el valor per ser promocionat. Això va començar als mitjans de comunicació a final dels setanta i als vuitanta i va continuar amb els bancs i el Partit Republicà.
—El seu avi va entreveure cap a on evolucionaria el seu fill?
—No crec que el meu avi entengués de seguida fins a quin es tornaria dolent Donald. A partir del fiasco d’Atlantic City no va poder negar més que Donald era un desastre com a home de negocis.
—Donald Trump va portar a la ruïna diversos casinos a Atlantic City...
—Donald sembla que no entenia com funcionen els jocs d’atzar. En comptes de regentar un casino que hauria pogut tenir èxit, en mantenia tres que es canibalitzaven mútuament. I els dirigia malament. Poc després de la inauguració del seu tercer casino, el Taj Mahal, es va ficar en problemes. El meu avi va enviar un xofer a Atlantic City amb 3,35 milions de dòlars per comprar fitxes i treure-les del casino. Això era il·legal, perquè es tractava d’un préstec encobert pel qual ningú pagava interessos. El meu avi va haver de pagar una multa, però al cap d’uns dies va fer el mateix en un altre dels casinos de Donald.
—En canvi, al pare de vostè el va deixar morir pobre i sol.
—El meu avi detestava que li recordessin l’existència del meu pare. Un cop el meu pare va haver perdut la feina de pilot, l’avi el va contractar de treballador de manteniment a Trump Management, un imperi de centenars de milions de dòlars que en realitat hauria hagut de dirigir el meu pare. I, en canvi, havia d’anar amunt i avall en un camió. En això no hi ha res a objectar, però pel seu simbolisme va ser una de les crueltats més grosses que li va fer, encara que no fos l’última. A 39 anys el meu pare es va posar greument malalt. No havia fet mai una vida saludable i el van haver d’operar del cor. Tot i així, després de l’operació va anar perdent les forces i ja no podia posar-se dret. El meu avi tenia contactes en diversos hospitals. El Jamaica Hospital va donar el nom del meu avi a una ala perquè havia fet donatius de molts milions de dòlars. Però el meu pare va anar a parar a un hospital qualsevol de Queens, on va morir. I ningú va estar al seu costat.
—El seu germà tampoc?
—Donald i la seva germana Elizabeth aquell dia van anar al cinema.
—Trump ha manifestat penediment per haver posat el pare de vostè sota pressió, però no per haver-lo deixat sol al llit de mort.
—No li va importar, crec jo, que el seu germà es morís sol. Fixi’s en el que està passant el nostre país. Hi ha gent que es mor perquè Donald ha fracassat.
—Què feia Donald Trump quan el seu pare, Fred Junior, es va posar malalt?
—Estava ocupat amb la Torre Trump; o més ben dit: començava a aprofitar els diners, el poder i els contactes del meu avi per fer construir la Torre Trump. Donald sempre ha semblat increïblement ric, però fins aleshores tot estava finançat pel meu avi.
—No hi ha res que valori del seu oncle?
—Fa molt de temps sembla que tenia tendència a ser bondadós. Però d’això ja no en queda res.
—Anava a missa? Entusiasma a molts evangèlics.
—No té cap mena de sentiment religiós. I aquest no és pas el problema. El problema és la hipocresia. El problema és la seva disposició a aprofitar la fe d’altres persones per convèncer-los que a ell li importen els seus interessos. És com una secta.
—Vostè és doctora en Psicologia clínica. Com avalua el seu oncle des d’un punt de vista professional?
—En el llibre, per a mi era important no fer-ne directament un diagnòstic. Volia ajudar els lectors a entendre la seva conducta. Molta gent presenta diagnòstics definitius sobre el meu oncle: trastorn narcisista de la personalitat, narcisisme malèfic, etc. Però també hem de tenir en compte altres coses més enllà dels trastorns de la personalitat, per exemple trastorns del son i dificultats d’aprenentatge.
—Dificultats d’aprenentatge?
—Sembla que li costa molt processar informacions. És molt probable que de nen tingués un trastorn d’aprenentatge que no se li diagnostiqués mai i que per això no se’l tractés mai adequadament.
—En el seu llibre, el titlla de racista, però no en dona proves concretes. Va sentir mai que ell o altres membres de la famílies fessin comentaris racistes?
—Sí. Però jo no afirmo que la meva família en aquell moment fos més racista o antisemita que altres famílies de Nova York. El terme racista nigger i els insults antisemites formaven part de l¡època. Així eren les coses aleshores.
—Vostè va ocultar a la seva família que mantenia una relació amb una dona. Per què?
—La meva família tenia un espectacular desinterès en la meva vida privada. De l’homofòbia no se’n parlava perquè no es parlava de l’homosexualitat. No hi havia proves directes que la meva família fos homòfoba. Fins que la meva àvia no va referir-se despectivament a Elton John titllant-lo d’“el marieta aquell”, no vaig adonar-me que allò era una cosa que valia més no explicar-los.
—El 2018 el New York Times va descobrir que els Trump l’havien estafada amb l’herència.
—Sempre havia sabut que alguna cosa no anava a l’hora. Era improbable que l’herència del meu avi només fos de trenta milions de dòlars. El New York Times va publicar que eren més de 970 milions. Les meves ties i el meu oncle, que després de la mort del meu pare van ser nomenats fiduciaris meus, van aprofitar-se del seu poder per estafar-me. Descobrir-ho va ser realment espantós.
—Allò no es va rectificar?
—En la vida de Donald no hi ha opcions de venjança. Després d’un fet horrible en ve un altre, i al final no se l’obliga a retre comptes per res. Això és així des que era jove.
—Ha escrit aquest llibre per venjar-se?
—Ja abans de les eleccions del 2016 volia expressar-me en públic, però tenia clar que les meves informacions no haurien tingut cap importància. No m’hauria fet cas ningú. Ningú estava disposat a parlar d’aquestes coses. I per descomptat, ningú de la nostra família.
—Per què ara, doncs?
—Vull que els votants no repeteixen els errors del 2016. No m’agradaria que algú anés a votar al novembre i fes com si no tingués ni idea del que està passant.
—Vostè alerta del “final de la democràcia nord-americana” en cas que Trump sigui reelegit.
—La seva incompetència i la gent que li dona suport ens han deixat molt tocats. Les coses pengen d’un fil. És alarmant i, malauradament, ja no és una exageració.
—Persones crítiques com Meghan McCain, la filla del difunt senador John McCain, li retreuen a vostè que vol fer calaix amb el seu cognom. El seu oncle afirma que no va tenir cap relació amb vostè quan era més jove. És veritat?
—No del tot. No soc una desconeguda que hagi sortit del no-res.
—Si torna a ser possible fer viatges per presentar llibres, li agradaria visitar Alemanya, el país dels seus avantpassats?
—Estaria bé. Vaig estudiar un semestre a Tübingen. M’encanta Munic. Tinc l’esperança que l’any que ve els nord-americans jo no siguin uns pàries a l’estranger.
—Senyora Trump, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d'Arnau Figueras