Per a un país industrialitzat no és especialment complicat construir una bomba atòmica. Disposen de la tecnologia per fer-ho. De fet, és sorprenent que fins avui ho hagin fet tan pocs Estats.
Les potències amb dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU –els EUA, Rússia, la Xina, França i el Regne Unit– tenen bombes atòmiques. També en tenen Israel, l’Índia i el Pakistan. I a més, en té Corea del Nord i potser aviat l’Iran.
La preocupació perquè es perdi el control d’aquest tipus d’armament és gran. Però sembla que no ho és prou. En acabar-se la Guerra Freda, també va esvair-se la por d’una guerra nuclear. I avui dia encara no ha tornat. Les armes nuclears de les grans potències sembla que estan adormides als magatzems, com animals fantàstics d’un passat remot. Però aquesta aparença enganya.
Actualment, s’estan desestimant tractats de desarmament l’un rere l’altre. L’acord nuclear amb l’Iran, el tractat per a la prohibició dels míssils d’abast mitjà amb base terrestre, el Tractat de Cels Oberts, que garanteix als Estats que puguin fer vols de reconeixement mutus: tots rescindits pel president nord-americà, Donald Trump. I el tractat New Start per a la reducció d’armes estratègiques: a punt d’expirar.
“Estem tornant als cinquanta i als seixanta, quan cada país decidia pel seu compte quines armes –i quantes– instal·lava”, diu l’expert en desarmament Nikolai Sokov.
Segons el Washington Post, Trump es planteja dur a terme noves proves atòmiques a Nevada. El terreny de proves de Nevada està ple de cràters provocats per prop de mil detonacions subterrànies: rastres de la Guerra Freda. Que s’hi reprenguessin les proves posaria de manifest una cosa després de tres dècades de silenci: que comença una nova era nuclear.
Però Moscou també construeix màquines infernals que podrien sortir d’una pel·lícula de ciència-ficció de la Guerra Freda. Sembla que l’any passat va explotar un míssil de creuer amb propulsió nuclear, i en un intent de rescat del mar Blanc van morir set persones. També s’està desenvolupant un megatorpede atòmic que podria esborrar del mapa ciutats costaneres amb tsunamis artificials.
I a l’ombra de les dues grans potències nuclears dels EUA i Rússia, la Xina va ampliant el seu arsenal, sense estar vinculada als antics tractats de control de l’armament.
El fet que el món, 75 anys després d’Hiroshima i Nagasaki, torni a endinsar-se en una espiral de bogeria nuclear és una catàstrofe política. 191 Estats ho van voler impedir, fins i tot els propietaris de la bomba. Així ho van prometre en el Tractat de No-proliferació Nuclear. El tractat, vigent des del 1970, una obra plena de bones intencions, és una mena de punt de partida per al control de l’armament nuclear. Els Estats que no tenien armes nuclears hi renunciaven. En contrapartida, les potències atòmiques es comprometien a reduir el seu arsenal. Però, des de fa uns quants anys, creix l’escepticisme davant el fet que les cinc potències nuclears reconegudes estiguin disposades a complir la seva part de l’acord.
Això afirma també Izumi Nakamitsu, alta representant de l’ONU per al desarmament: “La transició cap al desarmament nuclear s’ha encallat i ara fa marxa enrere”.
Els EUA: derrotar l’enemic armant-se
L’abril del 2009, l’aleshores president nord-americà Barack Obama va pronunciar un discurs a Praga. Va parlar a cel obert, davant l’esplèndid decorat del castell de Praga. Va ser un acte típic d’Obama: retòricament perfecte, sense vergonya del patetisme de l’home que vol fer un món millor.
“Clarament i amb plena convicció, avui declaro el compromís dels Estats Units d’Amèrica de treballar per la pau i la seguretat en un món sense armes nuclears”, va dir Obama. Aquell mateix any li va ser concedit el premi Nobel de la Pau, entre altres coses pel projecte d’un món sense armes nuclears.
Deu anys després, el món està immers en una nova cursa d’armament. I això no va pas començar amb Donald Trump.
Si bé Obama va aconseguir signar el tractat New Start –que redueix el nombre de caps nuclears i de llançadores per a armes estratègiques– amb l’aleshores president de Rússia, Dmitri Medvédev, els dos mandataris van salvar així la mesura per al desarmament que havia estat iniciada el 1982 per Ronald Reagan i segellada amb un tractat el 1991 pel seu successor, George Bush pare, i el president de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. El New Start substituïa el tractat Start I, que vencia el 2009.
Però perquè l’acord fos ratificat pels republicans al senat, Obama va haver de prometre un programa de modernització de l’arsenal nuclear dels EUA. De fet, es van desenvolupar noves armes, per exemple la primera smart bomb (‘bomba intel·ligent’) atòmica de les forces armades nord-americanes: el model B61-12, de 350 quilos, suposadament pot encertar un objectiu amb alta precisió gràcies a la navegació per satèl·lit.
El febrer vinent expira el New Start, i els polítics nord-americans ja n’han descartat la prorrogació. Amb el New Start cauria un dels últims frens per a la cursa d’armament entre les dues grans potències atòmiques.
Si més no, encara s’està negociant. Rose Gottemoeller, cap de les negociacions del New Start en l’administració Obama, es mostra optimista. Amb Joe Biden de president, diu, les opcions que s’allargui l’acord són “d’un 100%”. Però a Trump també li interessa aferrar-se durant un cert temps a l’acord. Perquè per a la modernització, actualment en procés, de les llançadores nuclears calen “relaciones estables en els pròxims deu anys”.
I Gottemoeller atribueix a Trump un èxit diplomàtic. Fins ara Moscou ha posat condicions per a una prorrogació del New Start, per exemple en referència als escuts antimíssils. Però pràcticament ja no es parla d’això. Moscou vol salvar el tractat, malgrat tots els gestos d’amenaça.
Mentrestant, la nova cursa armamentística avança, i a Washington ho admeten. “Sabem com es guanyen aquestes curses i com es pot deixar fora de combat l’enemic armant-se més que ell”, va presumir l’enviat especial de Trump per al control de l’armament, Marshall Billingslea. Igual que temps enrere Washington va deixar fora de joc armamentísticament una Unió Soviètica inferior en termes econòmics, ara també podria vèncer Rússia i la Xina.
Si bé Donald Trump es deixa elogiar pels seus seguidors pel fet de reforçar la potència nuclear nord-americana, això només és una continuació del que va començar el seu predecessor. L’any vinent Trump vol augmentar la despesa en armes nuclears de 37.300 a 44.500 milions de dòlars.
Rússia, però, no ha complert el tractat i ha desenvolupat un míssil de creuer amb base terrestre amb un abast no permès. Això ja ho va criticar el govern Obama; i els socis de l’OTAN, incloent-hi Alemanya, creuen que l’acusació és versemblant. El febrer passat, per aquest motiu Washington va desentendre’s de l’acord.
Rússia: sentir-se líder
El rival més potent de Washington en l’àmbit de l’armament nuclear és Moscou. En això fins a dia d’avui no ha canviat res. En termes econòmics, Rússia pot ser un nan: tan sols una dotzena part dels EUA. Però el seu arsenal atòmic continua sent impressionant: ben bé 6.000 caps nuclears, dels quals més de 1.500 estan a punt per ser utilitzats des de terra, mar i aire. Rússia i els EUA disposen, en conjunt, de més del 90% de totes les armes nuclears. I aquest arsenal ha estat portat a un nou nivell.
“Per primera vegada en la història de les armes nuclears”, va anunciar Vladímir Putin, “no hem d’atrapar ningú. Són els altres Estats líders del món que han de fabricar les armes que Rússia ja té”.
“No és tan fàcil dir qui va al capdavant en la cursa d’armament. S’estan disputant diverses curses alhora”, diu l’expert en armament Nikolai Sokov. “En el cas dels míssils de creuer –siguin amb base terrestre, naval o aèria– Rússia va endarrerida. En els escuts antimíssils també. En les armes hipersòniques Rússia és capdavantera. I en els mitjans per eludir escuts antimíssils, també guanya Rússia”.
Rússia té clara una cosa: si en algun aspecte pot assolir una paritat amb els EUA, només és en el terreny de les armes nuclears. Des del punt de vista del Kremlin, són la garantia de la sobirania de Rússia.
Això explica la duresa amb què Moscou reacciona als plans dels EUA de construir escuts de defensa antimíssils. D’ençà que el 2001, arran de la lluita antiterrorista, Washington va sortir del tractat ABM sobre míssils balístics, que limitava els sistemes d’escuts antimíssils, Moscou veu amenaçada l’estabilitat estratègica. La cancel·lació del tractat ABM és, als ulls de Putin, el pecat original amb què van començar tots els problemes actuals.
Com un dolent de James Bond, el cap del Kremlin va presentar fa dos anys, amb unes pel·lícules d’animació per ordinador, les noves armes meravelloses que Rússia desenvolupava o ja tenia. Entre elles hi havia un míssil de creuer amb un abast suposadament gairebé il·limitat (Burevestnik), un torpede nuclear que converteix en inhabitables ciutats costaneres (Poseidon), un míssil intercontinental pesat que pot arribar als EUA passant pel pol sud (Sarmat), un vehicle de desplaçament hipersònic per a caps nuclears (Avangard). Els Avangard ja estan en funcionament de manera oficial, mentre que els Sarmat s’enllestiran presumptament el 2021. Totes aquestes armes tenen una cosa en comú: pretenen poder esquivar el sistema de defensa antimíssils dels EUA.
“El missatge va ser: abans anàvem per darrere, però ara anem al capdavant. No tenim gens de por dels nord-americans i dels seus escuts antimíssils”, diu Aleksei Arbatov, director del Centre per a la Seguretat Internacional de Moscou.
L’estratègia nuclear de Rússia és enganyosa: és defensiva o ofensiva? “Moscou amenaça amb un primer atac nuclear limitat i el va practicant”, això és el que afirma el Nuclear Posture Review de 2018, un document estratègic del govern Trump sobre política nuclear. Amb aquest argument justifiquen a Washington el desenvolupament d’armes nuclears tàctiques amb poca força explosiva. Els experts posen en dubte l’acusació.
Oficialment, Putin exclou un atac preventiu. Per fer esvair dubtes, al juny el president va fer que s’establissin unes “bases de la política estatal en l’àmbit de la dissuasió nuclear”. Rússia “considera que les armes nuclears són únicament un mitjà de dissuasió que només s’utilitzaria en un cas extrem i forçat per la situació”, això diu el document.
El nou document bàsic repeteix la divisa que és l’estratègia de Rússia des del 2010: que les armes nuclears es faran servir fins i tot com a resposta a un atac convencional, però només si l’atac amenaça “l’existència de l’Estat”. De tota manera, no queda clar què vol dir això exactament. “El document és ambigu i fins i tot als experts els costa d’entendre”, critica Arbatov.
I finalment, l’actitud de Putin envers els actuals tractats d’armament genera confusió. Rússia ha fet fracassar de facto el tractat sobre forces nuclears d’abast mitjà amb la seva presumpta infracció de l’acord. Putin el va criticar dient que va ser un “desarmament unilateral” per part de la Unió Soviètica: “només Déu” sap per què els dirigents d’aleshores van signar un acord tan desavantatjós.
Xina: la gran desconeguda
A l’extrem est del desert de Taklamakan hi ha Lop Nur, l’antic terreny de proves d’armament nuclear de la Xina. Va ser allà on el 1964 va explotar la primera bomba atòmica xinesa, desenvolupada amb l’ajuda de Moscou. Fins al 1996 s’hi van fer 45 tests. Temporalment fins i tot es va utilitzar com a atracció turística.
La Xina està orgullosa del seu programa nuclear, però es veu com una potència atòmica de segon ordre. Segons dades de l’institut suec de recerca sobre la pau Sipir, Pequín disposa de tan sols 320 caps nuclears: més o menys una vintena part de l’arsenal rus o nord-americà. Ni un d’aquests caps nuclears no està a punt per ser disparat immediatament. A més, la Xina disposa des dels anys seixanta d’una doctrina nuclear de defensa que exclou atacar primer.
Però això podria ser enganyós. “En realitat, no sabem gens ni mica si la Xina és una ‘potència nuclear menor’”, diu l’expert militar Zhao Tong, del Centre Carnegie Tsinghua de Pequín. “La Xina no ha publicat mai xifres oficials dels caps nuclears que té, ni tan sols n’ha donat un nombre aproximat”. Zhao creu que ara la Xina es troba en tercera posició. “I la Xina és sobretot una potència mundial que està ampliant massivament el seu arsenal”.
Aquest és el cas sobretot de l’arsenal de míssils balístics de la Xina, que ara ja és el més gran del món, i no està limitat per cap acord de desarmament. La Xina és especialment forta en la categoria dels míssils d’abast mitjà, amb un abast d’entre 500 i 5.500 quilòmetres. “Aquests sistemes regionals són molt més significatius que els estratègics míssils intercontinentals”, diu Zhao Tong. “Perquè tots els conflictes seriosos en què podria estar involucrada la Xina esclataran a escala regional: en la lluita per Taiwan o al mar de la Xina Meridional”.
El tractat de míssils d’abast mitjà entre Washington i Moscou no afecta la Xina. Els míssils d’abast mitjà ara fins i tot conformen la columna vertebral de la doctrina de defensa xinesa. De moment la major part d’armes nuclears xineses estan emmagatzemades en bases terrestres. En indrets així, podrien ser destruïdes, per la qual cosa Pequín cada cop aposta més per armes nuclears instal·lades en submarins.
A això cal sumar-hi la preocupació de la Xina pels escuts antimíssils nord-americans, cada vegada més potents. Quan el 2017 es va agreujar el conflicte entorn del programa nuclear de Corea del Nord, Corea del Sud va instal·lar una unitat del sistema de defensa nord-americà Thaad. Pequín va protestar perquè aquest radar d’altes prestacions també podria ser apte per espiar dins el territori xinès. Hi ha qui reclama que s’ampliï massivament el potencial dissuasori xinès. Hu Xijin, cap de redacció de Global Times, una publicació nacionalista de Pequín, ha proposat que s’augmenti el nombre de caps nuclears fins a mil en un termini breu. Ni tan sols la doctrina de “no actuar primer”, que es remunta a Mao Tse-tung, ja no és sagrada.
“La majoria encara està a favor de cenyir-se a aquesta estratègia”, diu Zhao Tong. “Però des de fa uns quants anys hi ha cada vegada més veus de l’exèrcit que ho veuen d’una altra manera”. La Xina té una “mirada molt cínica” davant les relacions de poder. Apliquen el lema següent: “La part més feble al final sempre és dominada per la més forta”.
És totalment concebible que els pròxims anys la Xina dupliqui el nombre de caps nuclears, per exemple els caps nuclears d’ús múltiple, que es poden instal·lar en els míssils de llarg abast DF-5 i DF-41. Pequín veu que ha arribat l’hora d’escurçar la distància amb els EUA i de modernitzar el seu exèrcit; “i de no frenar de cap manera les seves capacitats, i ja no diguem reduir-les”. Exactament això, però, és el que reclamen els EUA. Volen forçar Pequín amb pressió pública perquè segui a la taula de negociació. Fins ara, però, la pressió ha estat en va.
“En teoria, incloure la Xina en el New Start és una bona idea”, diu l’exsecretari de Defensa nord-americà Robert Gates. “Però a la pràctica és impossible”. La Xina, diu, no té cap al·licient per participar en aquestes negociacions.
Nova inseguretat
“Durant la Guerra Freda les potències atòmiques sumaven en conjunt 1,5 milions de bombes d’Hiroshima. Avui dia només en són 100.000”, diu Aleksei Arbatov. “Però amb això n’hi ha prou per posar fi a la humanitat”.
Però no tan sols és decisiu el nombre de bombes atòmiques, sinó també el fet que creix el nombre de potències nuclears. L’Índia i el Pakistan s’aferren als seus arsenals. Corea del Nord, amb el dictador Kim Jong-un, no està a punt per renunciar a la bomba. I l’Iran avança decididament en el seu programa nuclear.
Per a les dictadures, les bombes atòmiques s’han convertit en una mena d’assegurança de vida. Mentre poden amenaçar amb la bomba, dissuadeixen doblement els seus enemics davant una intervenció. Això complica les coses.
Sobretot, però, ha desaparegut el garant més important de la pau: la por que porta a signar acords. “Hem desaprès a tenir por d’una guerra nuclear”, diu Sokov. “I el pitjor és que, si no ens fa por, serà inevitable”.
Com que el tractat de desarmament signat el 1970 entre potències nuclears i no nuclears sembla que se n’està anant en orris, un grup d’Estats ha posat en marxa un tractat per prohibir l’armament nuclear. Es va aprovar el 2017 en una ronda de negociacions a l’ONU i posa les armes nuclears al mateix nivell que les armes biològiques i químiques: com un instrument de guerra proscrit. Fins ara quaranta països l’han ratificat. Amb més de cinquanta ratificacions entraria en vigor, cosa que s’esdevindrà probablement l’any vinent.
El tractat de prohibició, en el millor dels casos, influirà en el debat polític. Però jurídicament amb prou feines tindrà conseqüències, perquè no l’ha signat cap potència nuclear. Tots els països de l’OTAN, incloent-hi Alemanya, se’n mantenen fora. L’intent de senzillament proscriure les armes nuclears a cop de signatura, mentre ja fa temps que s’ha reiniciat la cursa armamentística, no és res més que un gest ben intencionat. Però la bomba no es podrà eliminar del món tan fàcilment.
Traducció d'Arnau Figueras