L’emperador Naruhito es va inclinar damunt el camp d’arròs acabat de regar i amb les mans nues va ficar un brot rere l’altre dins el fang. Portava una camisa clara de màniga llarga, uns pantalons foscos i unes botes de goma. El monarca irradiava una calma intemporal al jardí del seu palau, envoltat de murs alts al mig de Tòquio.
El ritual cortesà de l’arròs va ser retransmès a final de maig a la televisió japonesa, tram per tram, sense so. Forma part dels deures tradicionals del tenno, l’emperador. No tan sols nomena ministres, rep visites oficials o estampa el seu segell sota les lleis. En la seva funció privada, també és una mena de summe sacerdot del xintoisme, la religió naturalista nacional.
Per a Naruhito, de 60 anys, va ser la primera vegada que plantava l’arròs com a emperador, des que fa més d’un any va ser nomenat tenno. A la tardor el collirà per primera vegada i l’ofrenarà als seus avantpassats imperials, en primer lloc a la mítica deessa del sol Amaterasu.
Actualment, hi ha dubtes que fins llavors els japonesos vegin o sentin gaire més el seu monarca. A diferència del seu pare, l’emperador Akihito, proper i apreciat, que va abdicar a 85 anys, Naruhito de moment ha sorprès sovint els seus compatriotes pel seu silenci. Aquests dies molts japonesos esperen en va unes paraules de consol des de l’alta institució: no tan sols la crisi del coronavirus inquieta aquesta nació envellida, sinó també unes devastadores inundacions.
El buit a la cúpula és tan evident perquè molts japonesos se senten abandonats pel govern del primer ministre, Shinzo Abe. Com ha passat sovint en temps de crisi, la farragosa burocràcia japonesa no se’n surt de reaccionar amb rapidesa i flexibilitat als imprevistos. Els ajuts anunciats de fa temps per a llars i empreses amb problemes financers es paguen amb retard o no arriben. A més, al punt àlgid de la crisi el govern va veure’s involucrat en una situació vergonyosa per uns escàndols. Dues persones properes a Abe –un exministre de Justícia i la seva dona– han estat acusats de frau electoral.
El país, temps enrere admirat per l’alta tecnologia, planteja dubtes pel fet que durant molt de temps ha fet tests de coronavirus a poques persones. I això, tot i que Abe va prometre que tenien una alta capacitat per fer proves. En enquestes recents, el primer ministre, que aviat farà vuit anys que governa, es desploma. Al seu Partit Liberal Democràtic, de tendència conservadora, es van posicionant possibles successors.
El fet que, tanmateix, aquest país de 126 milions d’habitants fins ara hagi viscut la pandèmia d’una manera relativament lleu –a la meitat d’aquesta setmana comptava uns 27.000 contagiats– també té motius culturals: des de petits, als japonesos se’ls ensenya a portar mascareta i a rentar-se les mans. I en les crisis aquesta nació insular fa pinya.
Però hi ha una cosa que diferencia aquesta crisi d’altres d’anteriors: l’absència del tenno. Per aquest motiu, en les paraules diàries d’ànim dels mitjans es barreja un debat sorprenentment crític per ser el Japó, però alhora respectuós. “Per què no diuen res l’emperador i la seva esposa, Masako?”, es pregunta el destacat politòleg, expert en la cort, Takeshi Hara, a la revista Bungei Shunju. A la revista competidora Ronza, el crític cultural Takayuki Kan sospesa si el govern d’Abe impedeix al tenno dirigir-se a la nació.
Davant la pandèmia, entre els japonesos sorgeixen comparacions entre Naruhito i altres caps d’Estat reials. Sovint s’esmenta la reina Elisabet II, que a l’abril es va dirigir als britànics per televisió. Però més sovint Naruhito és comparat amb el seu pare. I amb el comportament modèlic d’Akihito en temps de crisi.
Quan Hirohito, avi de l’actual emperador, va anunciar la capitulació del Japó a la Segona Guerra Mundial l’agost del 1945 per ràdio, els japonesos van sentir per primera vegada la veu del seu emperador, venerat fins llavors com un déu i amb una vida inaccessible. Aquell moment de xoc va iniciar una nova relació entre l’emperador i el poble. El seu fill Akihito, pare de l’actual emperador, s’ha mostrat molt proper al poble per als estàndards japonesos.
El març del 2011 el nord-est del Japó va ser colpejat per un terratrèmol i un tsunami. A continuació, es va produir el gran desastre a la central nuclear de Fukushima Daiichi, que va contaminar amb radioactivitat grans regions del país. Quan el govern va fracassar en la gestió de la crisi, Akihito es va dirigir als seus compatriotes intranquils en un missatge de vídeo. “El meu desig sincer”, va dir, “és que es millori la situació dels afectats”.
Aquell to era nou en un emperador sense poder polític, que segons la constitució de postguerra del 1946 només actua com el “símbol de la nació i de la unitat del poble”. En les setmanes posteriors, Akihito i la seva esposa, Michiko, van visitar incansablement allotjaments d’emergència a la regió en crisi. I van donar ànims a la gent, cara a cara.
D’una manera similar, molts japonesos esperaven que la nova parella imperial també aportés obertura a aquesta antiquíssima monarquia. Tots dos són cosmopolites i cultes. Naruhito va estudiar a Oxford i la seva esposa plebea, Masako, de 56 anys, és una exdiplomàtica que va estudiar Economia a Harvard. Durant anys Masako es va mantenir allunyada de les obligacions de la cort, es considerava que tenia problemes mentals: oficialment se li va diagnosticar un “trastorn d’adaptació”. El terme sembla intranscendent. Però abans polítics, cortesans i periodistes havien exercit pressió psíquica sobre ella perquè donés a llum un successor al tron. Quan va portar al món una nena, la princesa Aiko, els tradicionalistes van reaccionar decebuts.
Es podria suposar, però, que, com a emperador i emperadriu, Naruhito i Masako ara podrien mostrar-se més segurs d’ells mateixos. Si bé el perill de contagi impedeix les habituals oportunitats per fer actes públics, el tenno com a mínim s’hauria pogut dirigir al poble per vídeo, critica Takashi Mikuriya, coneixedor de la monarquia.
L’aleshores emperador Akihito ja va parlar el 2016 en un missatge de vídeo sobre la seva edat, el futur de la casa reial i va insinuar el desig d’abdicar. Així, va urgir indirectament el govern a assegurar la successió a llarg termini al tron de l’envellida família reial; en darrer terme, amb reformes que no agraden als seguidors tradicionals d’Abe. Els antics plans de permetre que les dones accedeixin a la successió fa temps que estan oblidats. I ara molts temen que l’impopular primer ministre estigui impedint que el nou emperador cridi l’atenció en un discurs sobre la desafortunada gestió de la crisi per part d’Abe. Els crítics temen també que polítics i assessors imperials podrien manipular el monarca, com els va passar als seus avantpassats abans de 1945.
Actualment, el nou emperador viu tan allunyat del poble com els seus predecessors divins. Al primer ministre Abe això segur que li convé. Ell es va presentar per alliberar el Japó de l’anomenat règim de postguerra. Ara a Abe ja li agrada presentar-se com un mestre de cerimònies imperial: quan l’any passat el seu govern va establir el nom de l’era del regnat de Naruhito –es diu Reiwa (‘bella harmonia’)– Abe va explicar en persona la tria del nom: Reiwa és l’expressió d’una cultura que floreix quan “les persones uneixen bellament els seus cors”.
La festa de coronació davant de palau també va desenvolupar-se com si la dirigís Abe. Va recordar en part a celebracions de la victòria després del període bèl·lic. Sobre una pantalla es va mostrar un vídeo sobre els orígens de la nació i la parella de déus Izanagi i Izanami, que segons la llegenda van crear el Japó. Al final la multitud va cridar diverses vegades “banzai” (’10.000 anys’); aquella escena també semblava una cosa antiga, com de quan el tenno era venerat com un déu. Naruhito i Masako van fer onejar fanalets com si fossin mascotes.
El següent que va fer Abe va ser utilitzar el tenno com una mena de penyora per al president Donald Trump. Abe, que corteja apassionadament Trump com pràcticament cap altre cap de govern, va convidar el seu homòleg nord-americà a final de maig del 2019 a Tòquio en el que va ser la primera visita oficial de Naruhito. Abe va atreure Trump amb una comparació no precisament respectuosa, que Trump va reproduir així davant dels periodistes: el nomenament de l’emperador és “unes deu vegades més important” que la Super Bowl, la final de la lliga de futbol americà. “Si és així, hi assistiré”, va dir Trump entusiasmat.
La visita de Trump al palau imperial ha estat fins ara l’esdeveniment protocol·lari principal de l’era Naruhito. A banda d’això, ara la parella imperial rep sobretot experts que informen sobre la crisi del coronavirus. En aquestes situacions Naruhito seu al mateix nivell que Masako, com destaca elogiosament el politòleg Hara. En canvi, la mare de Naruhito, Michiko, sovint se situava un pas per darrere del seu marit. Si més no, aquesta és una petita innovació a palau. I al Japó amb això ja n’hi ha prou per tenir esperança.
Traducció d’Arnau Figueras