El congrés constituent de Junts per Catalunya forma part d’un procés molt més ampli de redefinició de l’espai electoral que ocupava l’extinta CDC, on també cal emmarcar-hi altres moviments com el de Marta Pascal, que ha liderat la formació del PNC. Però el congrés de Junts marca en l’imaginari col·lectiu del país l’inici oficiós de la precampanya electoral –si mai hem tingut períodes de calma–, perquè l’hereu d’Artur Mas i tots els represalitats del PDECat –no és un fet menor– han fet un pas endavant i han trencat unilateralment amb l’antic espai que els acollia, l’heretat de Convergència. Amb aquest moviment, Carles Puigdemont ha obligant a tothom a reposicionar-se de nou.
La feinada que tenen els seus socis de govern, així com també oposició, per a ubicar el nou partit en l’eix social n’és la mostra més fefaent. Socialdemòcrates?, liberals?, centra-dreta? La ubicació d’un partit en l’eix social i l’eix nacional ha estat la base per a cartografiar el nostre sistema polític des de la transició. A tots els hem trobat un espai en un dels quatre quadrats que es dibuixen a partir de les fractures clàssiques del capital-treball i el centre-perifèria. I, la ciutadania també ha anat estructurant el seu vot intentant enquadrar-s’hi. Però, si bé els anys del procés van portar la política catalana a menysprear l’eix ideològic per a reduir-ho tot al nacional, l’atzucac de l’1 d’octubre i la necessitat de reconfigurar la política catalana amb mirada llarga ha tornat a fer necessari pensar en el vulgarment anomenat “mentrestant”. La “cartografia del procés”, que Josep Rull demanava repensar en una entrevista al “Via Lliure” de RAC1 a partir del DAFO del Primer d’Octubre, no pot deslligar-se de “la geografia de la quotidianitat” –en expressió del catedràtic Joan Nogué, també de terres gironines com l’expresident.
Ara bé, l’èxit de Carles Puigdemont –o de l’equip que l’envolta– en el llançament de Junts ha estat doble. En primer lloc, perquè amb aquesta necessitat de no encotillar-se en els eixos tradicionals del sistema ha tornat a posar l’element emocional com a base de l’elecció del votant. Hiperemoció. Junts llançat en paral·lel amb el primer volum de memòries: la violència de l’Estat contra el pacifisme innegociable dels independentistes; autocrítica, però “ho tornarem a fer”.
La lluita a les properes eleccions tornarà a ser entre Puigdemont i Oriol Junqueras: “el pare” o “la mare”? De fet, greu error el de Junqueras de plantejar un discurs totalment emocional en l’entrevista que va concedir a Televisió de Catalunya, descol·locant el discurs pragmàtic que Esquerra havia anat construint a l’entorn del vicepresident i aparellador dels pressupostos, Pere Aragonès. Si bé el procés ha estat ple de líders messiànics, a banda i banda, el to apostòlic de Junqueras no convidava a ampliar la base i dilueix l’acció de govern del seu partit. Més i tot quan la qüestionada gestió dels rebrots de la pandèmia a l’estiu de 2020, la crisi que se’n pugui derivar en el sector turístic i els retards en convocar la taula de diàleg per part del PSOE possiblement ho acabin capitalitzant tot els consellers republicans.
En segon lloc, Puigdemont ha sabut envoltar-se de perfils prou eclèctics per no entrar a definir el seu partit com a “centre-dreta” o “centre-esquerra”. De ben cert, això seria caure de peus a la galleda, o el què és el mateix que comprar el relat de l’oponent. Forma part de la lluita electoral, però en l’era del “pensament feble” –en expressió del filòsof Gianni Vattimo– la societat és prou líquida per no sentir-se encasellada permanentment. De fet, en recórrer les seves geografies de la quotidianitat, el votant demana respostes a les seves problemàtiques, més que pensades sobre els postulats de la dreta o l’esquerra, que siguin eficients i eficaces.
I, aquí apareix un concepte intel·ligent que es desprèn dels treballs d’alguns teòrics que hi ha al darrera de l’esquelet polític de Junts: el de la “innovació social”. Segons ells (i elles!), el disseny de les polítiques públiques ha d’abandonar l’adscripció ideològica per plantejar la innovació com a eix vector per a trobar solucions: aprofitant els coneixements d’aquells que són els millors en cadascuna de les àrees d’expertesa, posicionant el talent dels joves del país com a base per a construir el futur o no renunciar als beneficis de la cooperació público-privada.
Ens espera una campanya electoral on aquells qui es vulguin aferrar a l’eix ideològic viuran més plens de contradiccions que aquells qui el dilueixin en el marc d’un argumentari que posi l’eficàcia de les respostes i la correcte gestió dels recursos al centre de l’equació. I, el que definitivament acabarà de determinar qui tenia la solució encertada serà l’acció de govern, més pragmàtica que ideològica, davant d’un context canviant, estressat i cartogràficament muntanyós.