El gran periodisme d'idees, tant el liberal com el reaccionari, personificat en la figura de Manuel Brunet

Manuel Brunet (Vic, 1889-Figueres, 1956) va ser, fins a l'any 1933, un dels periodistes liberals i d'esquerres més rellevants i actius del seu temps i, a partir de llavors, un dels periodistes de dretes més destacats del seu temps. Com havia fet Josep Pla cinc anys abans, va acabar fent-se conservador, però d'un conservadorisme poc o gens liberal: va perfilar-se com un carca missaire més repatani que l'escriptor de Palafrugell. Així, a més d'haver de deixar de dirigir el setmanari liberal Mirador, va passar, l'any 1933, com havia fet Pla, de La Publicitat, òrgan d'Acció Catalana, a La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga, del qual arribaria a ser nomenat director però sense poder ocupar el càrrec, perquè havia de començar a exercir-lo el setembre del 1936.

Després de la guerra es convertiria en el comentarista internacional per excel·lència del setmanari Destino, on tornaria a trobar-se amb el seu amic Pla, i hi faria famós el pseudònim Romano, triat per mostrar que, més enllà de les ideologies dominants del moment, fins i tot les d'extrema dreta, pròximes a ell, era, sobretot, catòlic, apostòlic i romà.

La vida periodística i literària de Manuel Brunet va ser molt més intensa, més del que pot indicar la seva posteritat, reduïda a la popularitat del llibre El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, publicat el 1925 i reeditat diverses vegades.

La seva complexa biografia, elaborada per Francesc Montero i Aulet, doctor en filologia catalana, i publicada per l'editorial Afers, supera les 350 pàgines i reporta amb detall el llarg i accidentat trajecte ideològic i professional d'un dels periodistes catalans més prolífics i polèmics del segle XX.

D'un dels periodistes sense el qual és impossible comprendre la història cultural i política catalana del segle XX, tant la d'abans de la guerra, com la de la postguerra. En especial, la història del catalanisme, dividit de manera clara, abans de la guerra, entre el catalanisme revolucionari i republicà i el catalanisme conservador i, després de la guerra, entre el catalanisme de l'exili i el de l'interior del setmanari Destino, asfixiat pel franquisme i castellanitzat, però latent i progressiu.

Més enllà de les antipaties i incomoditats que el tarannà -esquerp- del personatge podia i pot encara despertar, el biògraf aconsegueix dibuixar una figura excepcional, i recuperar d'aquesta manera la memòria d'un home honest que va ser fill i víctima de les tensions i radicalismes de la seva època.