Abans de la guerra, la dona i el germà d'Oppenheimer pertanyien al Partit Comunista. Fins i tot ell, sense tenir carnet, simpatitzava amb organitzacions satèl·lits.
Cal saber que en aquella època, després de la crisi del 29, el Partit Comunista ajudava els vaguistes, els estudiants sense recursos, creava associacions de consumidors o d'ajuda als republicans espanyols. Era l'únic partit que actuava així. Tots els liberals dels Estats Units hi estaven federats, però a vegades sense estar-hi inscrits i sovint guardant el carnet del Partit Demòcrata.
Més que ningú, Oppenheimer, director científic de Los Alamos, es veia vigilat, qüestionat per la seguretat militar. Alguns oficials anticomunistes, totalment limitats, ja sospitaven que era un espia soviètic. En aquest aspecte, estaven tan preocupats per Oppy que van deixar passar l'únic veritable espia roig del laboratori: Klaus Fuchs.
Wilson, que el 1954 no podrà testimoniar a favor d'Oppenheimer per haver militat en organitzacions pacifistes que acceptaven els comunistes, es recorda del malestar d'Oppenheimer sobre aquest assumpte:
—Quan vaig saber que uns savis anglesos venien a col·laborar en el projecte, li vaig proposar immediatament a Oppenheimer de convidar igualment alguns savis russos. En la perspectiva de la postguerra, li vaig dir, un rebuig dels soviètics podria tenir conseqüències molt greus. En aquella època no el coneixia bé. Ell em va contestar brutalment que això encara complicaria més les coses... com si jo haguera estat enviat per seguretat per provar el seu patriotisme.
Des de 1943 Wilson ja anticipava els perills de la cursa d'armaments amb els soviètics en un món postnuclear. En aquella època només un home, més famós que ell, es plantejava aquestes qüestions, el vell físic nuclear danès Niels Bohr. I havia intentat de parlar-ho amb Roosevelt. Oppenheimer hauria d'haver entès aquest apropament.
—A Los Alamos, -continua Wilsonno estàvem al corrent de les persecucions i dels interrogatoris de què fou víctima Oppenheimer.
El 1941, Édward Teller, el doctor Falamour de Kubrick, havia esdevingut ciutadà americà. El seu compromís visceral amb el país d'adopció, els Estats Units, només es podia comparar al seu odi al nazisme i al comunisme, que ja havia tastat a Hongria abans de la dictadura feixista de Horthy.
Quan parla de Teller, Wilson té una mímica curiosa, com si li parlara d'una persona estimada, que un bon dia, s'haguera ofegat en ple oceà Índic, ben lluny.
—Jo era el director de divisió més jove de la investigació física, em trobava sempre enmig dels grans homes. Així vaig esdevenir amic d'Oppenheimer i de Teller. Teller i jo sèiem sovint l'un al costat de l'altre. Els nostres punts de vista eren oposats sobre quasi tot, però ens agradava enfrontar-nos en interminables discussions oratòries. No era un monstre, tenia també una part humanista. He après molt de física i de política de les meues discussions amb Édward Teller. Peró en política jo em sentia més prop d'Oppenheimer, fins i tot quan no entenia molt bé les seues decisions.
Molt prompte, Teller i Oppenheimer es van enfrontar. Dues decisions van tenir serioses conseqüències en les seues relacions ulteriors: la tria de Bethe per controlar Teller en la secció de física teòrica i la voluntat del savi hongarès, àmpliament decebuda a Los Alamos, de treballar en la bomba d'hidrogen.
La idea de la bomba d’hidrogen, mil vegades més potent que la bomba atòmica, va aparèixer per primera vegada al seminari de Berkeley de l'estiu de 1942. Des de llavors aquesta idea de la superbomba va començar a empaitar Teller. L'havia descoberta amb el físic Fermi. La bomba H era el seu regal, d'ell i solament d'ell. I en absolut d'Oppenheimer. Tanmateix, molt a pesar d'ell s'havia decidit que els estudis termonuclears que Teller dirigia romandrien a nivell teòric.
Cal imaginar-se el que representava la invenció quasi ex nihilo de la bomba en menys de tres anys per a tots aquests científics i enginyers aïllats de tot.
Els físics analitzaven les equacions, refeien els càlculs, dissenyaven els plànols fins els aspectes més complicats. Les nits en blanc per definir una deu mil·lèsima de gram, les masses crítiques i l'eficàcia nuclear dels diversos esquemes de bombes, nits en blanc finalment fins a arrodonir la implosió del sistema d'una bomba de plutoni, després de centenars d'assajos fracassats. L'espantosa experiència del drac d'Otto Frisch en la qual per primera vegada es va passar a dos dits del desastre nucelar, fregant la cua del drac, anava a tenir lloc una experiència nuclear de reacció en cadena de l'urani. 0 tres setmanes abans d'Hiroshima. La prova de Tiuty: la impossible mesura dels efectes explosius, òptics, nuclears, radioactius per mitjà de sismògrafs, geòfons, de cambres de ionització i d'espectògrafs de sondes. Sense oblidar les fanfarronades cíniques de Fermi, que acceptava apostes per saber si el regal abrasaria l'atmosfera i si, en aquest cas, només destruiria Nou Mèxic o el món sencer...
Mesos i mesos parlant, pensant i somniant en aquest desafiament científic i industrial inaudit. Un desafiament que hauria estat impensable sense Oppenheimer.
—Ell sempre estava davant, contra Wilson, sempre apassionat i mai es cansava d'escoltar, d'analitzar, agafant al vol la mínima idea, assimilant-la en un no res de temps per tornar-la a formular brillantment o demostrar-ne la ineficàcia. No deixava cap porta tancada, no rebutjava cap iniciativa i aconseguia traure el millor de cadascú de nosaltres. No he vist en ma vida ningú que se li assemblara entre els grans cervells que he conegut. Oppy era el nostre catalitzador, un cap d'equip fantàstic, a qui el mateix Teller ha retut homenatge.
Als ulls de tots i sobretot dels militars ell ens representava, parlava en nom nostre. Quan el general Groves entrava al laboratori, no venia a parlar amb mi, anava directament a veure Oppenheimer i ell era qui venia a veure'm.
Era una posició terrible. Vulga o no, Oppenheimer era l'única relació entre els militars i els científics. Per a Groves, Oppy era els savis, tots els savis del projecte.
Als Senyors de l'ombra, després d'aquella discussió entre Oppenheimer, Teller i Wilson al lloc d'assaig de Trinity, la crisi de consciència dels savis a propòsit de l'interès de Wilson per discutir la petició de Szilard, els dubtes d'Oppenheimer enfront d'un Groves decidit a utilitzar a qualsevol preu el giny de mort, després de tot això es desenvolupa una escena trasbalsadora.
Ens trobem al centre d'una reunió, sense dubte al Pentàgon, en la qual reconeixem Groves i Oppenheimer. Enfront de Stimson, secretari d'estat de guerra, Tuckson, almirall de la Marina dels EUA.
—El bloc -digué Tuckson- acabarà amb el Japó abans de la tardor. Potser abans i tot. Guanyar la guerra utilitzant un giny semblant és deshonrés (...) Si la llanceu sense un advertiment previ, per la meua part jo em veuré obligat a dimitir.
Llavors Stimson pregunta a Oppenheimer:
—Quina seria l'opinió del vostre comitè a propòsit de la demostració? En aquest moment Oppenheimer podia ben bé haver donat compte dels dubtes del seu equip, de la petició de Szilard, dels greus problemes morals suscitats per l'objectiu civil, tal com Tuckson havia suggerit.
Només ell podia parlar en nom dels savis de Los Alamos i no ho va fer. Parlant en nom d'aquest comitè consultiu d'experts, al costat de tres grans físics més, Lawrence, Compton i Fermi, es limita a arguments tècnics, justos sense dubte, però solament tècnics. Fredament tècnics i polítics.
—Si aquesta demostració fracassara, no solament no seríem capaços d'obtenir la rendició del Japó, sinó que ens quedaríem seriosament mancats de matèries físsils.
El mateix argument, el possible fracàs, que havia oposat a Wilson abans de Trinity.
Aquesta escena, amb un o dos detalls d'escenificació preparats, és absolutament verídica.
El 31 de maig i, després, el 16 de juny de 1945, a pesar d'una discussió entre Oppenheimer i Szilard i un informe sobre les conseqüències que tindria la utilització de la bomba en el món i la imatge dels Estats Units, el comitè interí encarregat d'estudiar els problemes de la bomba, a partir de les recomanacions d'Oppenheimer, suggereix al president Truman:
1.- Que la bomba s'utilitze contra el Japó.
2.- Que el objectiu siga un objectiu militar rodejat de cases obreres.
3.- Que la bomba es llance sense advertiment previ perquè els japonesos no puguen concentrar els presoners americans en la zona amenaçada.
"Jo exposava les meues angoixes i els meus arguments... contra el llançament de la bomba..., però jo no donava el meu suport", dirà més tard Oppenheimer a propòsit de la petició de Szilard.
Una demostració, creia ell, podria convèncer uns científics japonesos, no uns generals fanàtics.
S'hauria pogut evitar Hirosmia i Nagasaki? Dues vegades li he plantejat la mateixa qüestió a Wilson.
No diu res, després somriu amb un pocue tristesa. No pot contestar-me sí i jo no vull que conteste no. A diferència d'Oppy, ell no va poder participar mai en la decisió.
—Envair les illes, amb la follia guerrera dels japonesos hauria significat perdre moltes vides... Es veritat... Ells estaven afamats, tancats dins d'un bloqueig naval... No sé... /Potser Truman hauria pogut enviar la bomba i els soldats?. La història és un terrible encadenament d'atzars... La mort de Roosevelt a l'abril... L'entestament de Groves que no hauria acceptat mai no poder justificar dos bilions de dòlars per a res... Els russos que volien envair el Japó per annexionar- se Manxúria i Sakhalin... Truman que volia impressionar Stalin... totes les premisses de la guerra freda.
—I Nagasaki, tres dies després d'Hiroshima?
—Sí, Nagasaki... en cert sentit és un assassinat.
Per a Robert Wilson, el després d'Hiroshima va començar deu dies abans d'Hiroshima, a la fi de juliol, quan crea l'Associació de Científics de Los Alamos.
—Havíem escrit un article sobre les conseqüències que la bomba tindria sobre el món, sobre les altres bombes que prompte es produirien i sobre la impossibilitat de resistir un atac nuclear. Jo volia publicar-lo. La seguretat no va voler. Secret militar, deien. Llavors, me'n vaig anar a veure Oppenheimer. Em va dir que només tenia una solució: passar per la via militar. Ho vaig fer, però per a perdre, Dues setmanes després de Nagasaki, després d'assaborir l'horror que havia contribuït a crear, vaig reprendre l'article, el vaig reescriure i el vaig signar. Després, sense dir-los res als militars, vaig baixar a Santa Fe i el vaig enviar al New York Times. A l'endemà el publicaven. En fi, havia dit no a l'exèrcit.
Wilson, sempre repenjat sobre la taula, es posa a riure, després mira el cel.
—Em vaig dir a mi mateix que ja havia fet massa mal amb aquesta bomba, que no havia estat un bon quaker. No volia tornar a treballar mai en cap arma. No. tornar a treballar mai en aquest secret mortal. No ser mai ja expert d'aquestes coses ni tan sols donar ne el més mínim consell...