Aprincipis d’aquest estiu vam arribar als 10 milions de contagiats per coronavirus al món. Què ens ensenya la COVID-19 pel que fa a relació dels éssers humans amb el medi ambient?
—Durant els darrers 5 anys alguns epidemiòlegs ens hem sentit interpel·lats pel repte que suposa la crisi del clima i en general la crisi dels sistemes naturals a la terra, i hem evolucionat cap un enfocament de salut planetària, conscients que a curt termini el futur de la humanitat dependrà de com evolucioni la crisi del clima. Creiem que allò que sigui bo per la salut humana ha de ser bo també pel planeta Terra. Des d’aquesta perspectiva la pandèmia de la COVID-19 sens mostra com una malaltia de l’Antropocè.
—Què vol dir que és una malaltia de l’Antropocè?
—L’Antropocè és un concepte recent proposat per geòlegs i altres científics. Mentre l’Holocè era l’època geològica en què estàvem fins ara, l’Antropocè vindria a ser una època caracteritzada per la empremta que deixa l’activitat humana en la terra. Si algú ens mira d’ací 1.000 anys detectarà que s’ha produït un salt qualitatiu degut al sobreescalfament de la Terra, una pèrdua de biodiversitat sense antecedents, l’alteració del fòsfor i el nitrogen del sòl o l’acidificació de l’aigua els oceans. En definitiva, el que volem dir és que la covid és una malaltia que succeeix perquè hi ha una constel·lació de factors que tenen a veure amb la globalització i el model de creixement econòmic que ens ha conduït a l’Antropocé. Aquesta crisi sanitària és la conseqüència d’un model de creixement que destrueix els sistemes naturals del planeta. Són crisis sistèmiques d’abast planetari que posen en risc l’existència de la nostra civilització i sobretot de les generacions futures.
—Fa molt de temps que els i les expertes adverteixen de la necessitat d’aplicar mesures per evitar l’escalfament global i la degradació dels ecosistemes. Tanmateix la inèrcia fa que aquests canvis siguen molt difícils d’aplicar.
—Crec que el problema de la resposta a la crisi del clima no és la inèrcia, sinó la persistència de interessos econòmics i polítics dominants a la nostra societat. El rol de la ciència i el paper dels i les expertes en aquest camp ha estat cabdal i han aconseguit que la societat, de manera majoritària a molt indrets del món, entengui el que està passant i la necessitat de canvis radicals. I també molt governs i organismes internacionals. El compromís de les Nacions Unides en la lluita contra l’escalfament global o contra la pèrdua de biodiversitat és inequívoc. El problema rau en que hi ha sectors econòmics i polítics dominants que volen mantenir el status quo i no perdre els seus privilegis. I aquest sectors, fomenten el negacionisme i alimenten la passivitat de molts altres. Ara el govern dels Estats Units és capdavanter d’aquesta estratègia, de manera que aquest xoc ha estat clar a les darreres cimeres del clima, en les que no s’han produït avenços prou significatius respecte als acords de París.
—Creu que aquesta pandèmia pot provocar canvis en la nostra percepció del canvi climàtic o, per contra, arraconarà aquesta problemàtica?
—D’entrada resulta obvi que els mateixos governs que neguen la crisi del clima han estat els que neguen la importància de la COVID. Això fa pensar, si més no, en la possibilitat que l’evolució de la COVID-19 facilita un canvi en la nefasta deriva política dels Estats Units. En aquest cas, la pandèmia, amb tota la seva dimensió d’immens patiment per tants milions de persones i especialment de les més desfavorides, podria ser el desllorigador d’un canvi accelerat en la governança global i de molts governs nacionals que ens permetés assolir l’objectiu de zero emissions de CO2 al 2050.
—En quin sentit considera que podria ser un desllorigador?
—Estem en un moment què s’han trencat els mecanismes de multigovernança internacional. Des dels acords de París fins ara hem fet una regressió en el multilateralisme que dificulta la possibilitat de trobar solucions a nivell planetari. Tanmateix, hi ha moltes evidències que hi ha solucions que són possibles i econòmicament assumibles i possibles. El que ens cal, doncs, és tornar a la via del multilateralisme, perquè com demostra la covid, l’unilateralisme té conseqüències nefandes per tothom. És indispensable que assumim els Objectius de Desenvolupament Sostenible per assegurar la salut planetària. Hi ha el risc, si no ho fem, que traspassem els “tiping points”, és a dir, al punt de no retorn, el punt a partir del qual no hi hagi rectificació possible.
—Fins ara un mercat d’animals vius s’havia situat com l’origen de la pandèmia, el moment en el qual el virus salta des dels animals a les persones.
—Aquí s’amaga una lliçó molt important de la pandèmia de la COVID-19: la destrucció dels espais naturals per part de corporacions econòmiques i de governs afavoreix les epidèmies com la de la COVID-19. Ha estat el cas del MERS, el SARS i en part també de la SIDA. El mercats d’animals salvatges pel consum humà a la Xina fa temps que ha estat denunciats com a fonts de transmissió de zoonosis amb potencial pandèmic i malgrat tot no han estat regulats. Aquest és un exemple, però n’hi ha molts d’altres arreu del món.
Tal com va mostrar el 2008 un treball a la revista Nature, de 335 malalties infeccioses emergents sorgides entre el 1960 i el 2004, un 60% provenien d’animals no humans. Aquestes transmissions entre espècies animals no humanes i els humans no són, però, fruit de l’atzar.
Hi ha força evidència que els canvis ecològics han provocat un augment de les taxes de malalties infeccioses emergents i re-emergents. L’activitat econòmica promoguda per grans companyies industrials destrueix els hàbitats i ecosistemes naturals de la terra de manera disruptiva i altera intensament els patrons i mecanismes d’interacció entre espècies de manera disruptiva.
Malauradament, en molts casos els mecanismes causals exactes i els impactes d’aquests canvis encara són poc coneguts. No obstant, en alguns casos aquestes malalties apareixen i es propaguen en circumstàncies que denoten els efectes d’un sistema de producció econòmic que destrueix els hàbitats naturals i les poblacions humanes que hi viuen, i no hi ha mecanismes efectius de regulació i protecció.
Per exemple, l’obertura de carreteres per facilitar l’extracció de petroli i fusta o establir cultius de palma en zones de bosc primari, com ara la selva amazònica, els boscos de l’Àfrica central o els del Sud-est Asiàtic, disminueixen la biodiversitat, augmentant la transmissió de virus entre espècies i afavoreixen l’establiment d’assentaments que propicien el contacte entre humans i fauna salvatge necessari per a l’aparició de noves zoonosis. David Quammen, en el sue llibre Spillover, publicat al 2012, ha explicat aquest problema a partir d’un ampli ventall de casos similars. El llibre va ser una alerta sobre el risc de pandèmies com la que ara patim.
En aquest context, la COVID-19 se’ns mostra com el que podria ser un cas paradigmàtic de malaltia de l’Antropocè, seguint una seqüència que inclou la destrucció d’hàbitats naturals i l’extinció d’espècies, la producció, comercialització i consum d’animals no humans, la influència de lobis per anul·lar o endarrerir les mesures de protecció dels sistemes naturals i socials, i la limitació del coneixement científic actual i el seu menysteniment per part de governs i empreses. Encara no sabem amb exactitud l’origen exacte de la pandèmia però sembla que la majoria de viròlegs experts estan d’acord amb el possible origen a Wuhan.
Per això cal veure la COVID-19 des del prisma de la salut planetària, és a dir, comprendre que la resposta a la pandèmia no tan sols ha de ser l’adequada per als humans sinó també l’adequada per al planeta, del qual depenem els humans. La prevenció de la transmissió creuada de virus d’espècies animals no humanes als humans s’afegeix com una raó de pes més per defensar urgentment la preservació dels ecosistemes naturals i aturar la massiva extinció d’espècies en curs. De la mateixa manera, la protecció dels drets dels animals esdevé un element clau per repensar i regular el consum humà de carn animal en el marc de sistemes sostenibles de producció, comercialització i consum d’aliments. Els mercats, tant els d’aliments com els de valors, han d’estar regulats de manera efectiva per tal que els beneficis privats no esdevinguin tragèdies públiques. Hi ha altres exemples, però en general s’imposa una disminució dràstica del consum excessiu i el malbaratament de recursos. Quan la pandèmia s’atenuï i tots puguem recuperar una precària normalitat, el veritable repte seguirà sent transformar la nostra civilització en una societat justa i sostenible, que assoleixi un nivell zero d’emissions de gasos d’efecte hivernacle no més tard del 2050 i un elevat nivell d’equitat. I aquesta és la gran cursa contrarellotge de la humanitat, una cursa que, a més, s’ha de fer de manera que s’eliminin les enormes desigualtats socials i la pobresa que tenim a hores d’ara.
—Al seu parer, què explica que els mecanismes de detecció i prevenció a nivell internacional no hagen funcionat com haurien d’haver funcionat?
—En primer lloc la manca de governança global per la preparació de la resposta a una possible pandèmia, necessitat sobre la qual els experts porten molt anys alertant. En segon lloc la feblesa dels serveis de salut pública i de la salut pública arreu del mon. També a casa nostra. Jo mateix, al 2013, vaig denunciar, junt amb altres col·legues, en un article a La Vanguardia, el disbarat que suposava la desaparició de l’Agència de Salut Pública de Catalunya com a part de la resposta del govern català als requeriments del govern de Madrid per disminuir el nombre de institucions públiques. Els signants de l’article vàrem tenir una reunió amb el Conseller de Salut d’aleshores per fer-li veure l’error de la mesura, però no va servir per rés. Des de llavors els serveis de salut pública a Catalunya s’han afeblit encara més. A l’Estat Espanyol el problema es el mateix. Vaig ser el primer director del Centre de Recerca en Xarxa de Salut Pública a Espanya i conec bé la problemàtica. La organització dels serveis de salut pública necessita una transformació substancial, molt més recursos i una aposta per la especialització, la innovació i la independència dels governs de torn. La situació actual a Catalunya, amb una Agència de Salut Pública en crisi i amb el càrrec de director general vacant, és una greu irresponsabilitat. Però la feblesa de la salut pública no és només un problema a Catalunya, ho és també a Espanya i a la major part del món.
—L’OMS és l’organisme encarregat de vetllar per la salut a nivell global. Molts l’han situat com el culpable que aquesta situació haja arribat al punt al qual ha arribat. Creu que caldria revisar i potser ampliar les seues funcions i competències?
—La OMS arrossega un dèficit crònic de recursos i, no s’ha d’oblidar que és una agència sota control dels governs, i per tant propensa a la burocràcia i amb un rol d’assessor limitat. Malgrat aquestes limitacions compleix una funció molt important i especialment en el cas dels països de renda mitja i baixa, però també a la resta del món. He estat durant uns anys membre del consell assessor de la Oficina Europea de la OMS a Copenhaguen i he pogut veure directament la importància de la seves actuacions. Dit això es obvi que cal renovar i reforçar la OMS. Estic plenament d’acord amb la necessitat d’ampliar les seves funcions però això requereix més recursos i més independència dels governs. De manera urgent s’hauria de reforçar el rol i les capacitats de l’OMS en els processos institucionals d’avaluació de riscs tant per malalties infeccioses com la COVID-19 com pels risc mediambientals.
En aquesta qüestió cal situar també a la Unió Europea. Jo mateix, he insistit en algunes intervencions al consell assessor esmentat en la necessitat d’enfortir la col·laboració i sinergia entre la OMS-Europa i la UE. Els professors Jacint Jordana i Juan Carlos Triviño-Salazar, han publicat a la revista Lancet una carta on han exposat la feblesa i el retard de la resposta de la UE i del seu centre de control de malalties (EU-CDC) i els seu retard en respondre a la pandèmia.
La pandèmia, amb la seva descomunal magnitud i progressió està despullant totes les nostres estructures i mostrant-nos les seves febleses i misèries. Tan debò serveixi per donar pas a una etapa de reformes i millores transformadores.
—El confinament ha tingut efectes benèfics per al medi ambient, sobretot en forma de disminució de les emissions de partícules contaminants. Contaminació que, per altra banda, causa milers de morts anualment, especialment a les grans urbs. Molts han volgut visualitzar aquest confinament com un procés reparador per als ecosistemes. Tanmateix la impressió és, una volta passat el confinament, que tot està tornant a ser com abans, o pitjor. Quines lliçons extrau del període de confinament?
—No crec que els impactes positius dels confinaments arreu del món siguin gaire rellevants i malauradament seran transitoris. Tanmateix, han servit per mostrar-nos unes ciutats radicalment diferents, amb molta menys contaminació i molt menys soroll, i amb una imatge dels espais públics que ens ha mostrat tot el seu potencial d’espai per a la convivència i les activitats socials i culturals. Tant debò que això ajudi a una millor comprensió social i a reforçar les polítiques urbanes per la sostenibilitat i la lluita en la crisi climàtica.
—Un dels seus camps d’estudi ha sigut els efectes de la contaminació atmosfèrica en la salut. En l’àmbit de les ciutats, veu probable que mesures d’urbanisme tàctic que s’han aplicat durant aquests dies acaben fent-se permanents?
—El gran repte al que ens enfrontem és un repte amb una data de caducitat. En el seu darrer informe del desembre del 2018, el IPCC va dir que els governs i la societat hem de fer tot el que calgui per assolir una disminució global de les emissions del 40% abans del 2030 i emissions zero al 2050. Es molt probable que aquestes fites s’hagin d’anticipar. Hem de trobar la manera que la pandèmia, els seus impactes i els nostres aprenentatges no sols no ens distreguin d’aquest repte sinó reforcin les nostres respostes.
En el cas de la contaminació atmosfèrica, el coneixement científic es molt ampli i la visió dels experts de com traslladar el coneixement a les polítiques ha avançat molt en els darrers anys. La salut pública requereix polítiques de mobilitat activa, que alliberin espai públic que ara ocupen els cotxes i que incrementin la activitat física, de manera que hi hagi una forta reducció de les emissions i els impactes sobre el planeta. Aquestes polítiques, que estan ben identificades, basades en la evidència i factibles econòmica i socialment, son bones per la salut humana i per la salut del planeta.
—Com s’hauria de convèncer a la societat que defensar el medi ambient també és positiu des del punt de vista econòmic i de la salut humana?
—Pel que fa a la salut humana, disposem de molts estudis que ens mostren com aconseguir que les accions pel clima siguin beneficioses per la salut. Abans hem comentat el cas de les polítiques de mobilitat activa que redueixen la contaminació atmosfèrica i les emissions de CO2. Les polítiques per una alimentació saludable que redueixin el consum de carn animal i augmentin el consum de vegetals i fruita, suposen també aquest doble impacte positiu per la salut humana i la del planeta. Sabem que si no s’atura l’esclafament progressiu del planeta, la pèrdua de biodiversitat i altres impactes negatius sobre els sistemes naturals, no hi haurà salut per les generacions vinents. Es així de clar i de punyent.
L’impacte sobre la economia es clau. En aquest moments qui més pateix els efectes de la crisi del clima i dels sistemes naturals son les poblacions més desfavorides. És el que veiem quan hi ha onades de calor, o inundacions o altres fenòmens similars. I és el mateix que estem veient amb la pandèmia de la covid. No és acceptable que aquells qui més pateixen els efectes de l’escalfament global i d’aquesta pandèmia, siguin també els més afectats per les mesures per aturar la crisi del clima. Això seria una doble injustícia. Ha de ser al contrari. La reducció de les emissions i la reducció de la pobresa i les desigualtats han d’anar de la mà.
Al 2018, un grup de investigadors del Centre Basc sobre el Canvi Climàtic (BC3), va publicar un estudi a la revista Lancet Planetary Health mostrant que per a diversos escenaris de lluita contra el canvi climàtic els costos econòmics de les mesures de reducció de emissions es podien compensar tenint en compte els guanys de salut, tant a nivell global com per a la majoria de països. Altres estudis han mostrat resultats similars. La Comissió Global per la Economia i el Clima va emetre un informe al 2018 mostrant que els costos per assolir la eliminació de les emissions de gasos d’efecte hivernacle son assolibles dins de la escala de les nostres economies actuals. El repte es com aconseguir-ho políticament de manera equitativa i justa. I aquest és un repte polític.