El febrer de 2018 el director general de l’Organització Mundial de la Salut, Tedos Adhanom va assegurar a la Cimera Econòmica Mundial de Dubai que en qualsevol moment i país podia aparèixer una epidèmia devastadora, capaç d’acabar amb la vida de milers d’individus.Vuit mesos després, l’octubre de 2018 un grup d’experts reunit en el Centre for Security and International Studies de Washington van corroborar l’existència d’aquesta amenaça. De fet, fa més d’una dècada que els ecoepidemiòlegs adverteixen del risc creixent que suposen les malalties zoonòtiques, això és, el procés pel qual es transmeten de forma natural malalties dels animals als éssers humans, ja siga a través de l’exposició directa de la persona a l’animal o a través del consum d’aliments derivats dels animals. La covid-19 n’és una d’elles. Tot i que el seu origen exacte no és clar (fins i tot un estudi recent de la Universitat de Barcelona apunta la possibilitat de l’existència de la covid en les aigües de Barcelona el març de 2019), l’OMS va certificar el passat maig el seu origen animal. De fet, tres de cada quatre malalties infeccioses tenen origen animal, segons l’Organització Mundial de la Salut.
Els éssers humans sempre hem interaccionat amb el medi que ens envolta. Ens hi hem adaptat i nosaltres l’hem modificada, tot mantenint un cert equilibri. L’evolució humana no s’explica sense la domesticació d’animals i l’evolució de l’agricultura. Al llarg de les dècades ens hem especialitzat en extreure recursos de la natura i en conviure amb les altres espècies. Amb els avantatges i inconvenients que això suposava. La història va plena d’exemples de zoonosis, a voltes amb conseqüències devastadores, altres amb efectes més limitats (vegeu requadre).
Tanmateix, en les últimes dècades tota una sèrie de factors han provocat que s’amplifiquen els riscos de l’expansió de les anomenades malalties emergents per zoonosis. L’explotació desaforada dels recursos naturals n’és una d’elles. Segons l’OMS, el 31% dels brots de malalties infeccioses emergents estan vinculades a la deforestació. De fet, des de l’any 2000 la tala d’arbres per habilitar camps de conreu per abastir la població humana i la ramaderia ha reduït el bosc primari en 2,3 milions de quilòmetres quadrats. Es tracta d’una superfície equivalent a tota la superfície de Grenlàndia. L’Amèrica Llatina i Àsia, però també Àfrica, són els continents on aquests fenòmens s’han fet més evidents, empentat sobretot per una indústria agroalimentària delerosa de terres.
I la desforestació, que moltes voltes percebem com un problema exclusivament mediambiental i de biodiversitat, té conseqüències que van molt més enllà de la supervivència dels goril·les o les capibares. Som també nosaltres els qui ens la juguem. “La desforestació d'àrees de selva per poder realitzar activitats humanes, ja siga per obtenir nous recursos, per instal·lar granges, camps de conreu, cases o carreteres, se solen analitzar en termes de pèrdua de la biodiversitat. No obstant això, les conseqüències de la desforestació poden ser molt més importants i imprevisibles del que pot semblar a primera vista. S’ha d’aturar la desforestació dels boscos tropicals perquè té un gran impacte en termes de pèrdua de diversitat biològica, però també i sobretot en termes de salut”, adverteix Jordi Serra, que és expert en ecoepidemiologia i membre de l'Institut de recerca de la biodiversitat de la Universitat de Barcelona. Serra, que té una àmplia experiència en analitzar com la desforestació de l’Amazones afecta algunes comunitats del Perú, adverteix que “si no fem res per mantenir els equilibris ecològics, situacions com la de la covid seran reiteratives. El que ens ha passat ara pot tornar a passar”.
L’expansió de les comunitats humanes, la construcció de grans infraestructures i, sobretot, la roturació de grans extensions de territori per convertir-les en camps de monocultiu de les grans multinacionals agroalimentàries, estan en l’origen d’aquesta desforestació. Al món hi ha 1.500 milions d’hectàrees destinades a l’agricultura i d’aquestes un 80% es destinen al monocultiu, especialment de blat, arròs i dacsa. Aquesta agroindústria té per objectiu alimentar una població humana en creixement -i fer negoci, clar-. Ara bé, alguna cosa no funciona quan ens fixem en la distribució inequitativa dels recursos: vivim en un món on la fam crònica afecta a més de 850 milions de persones mentres altres 500 milions de persones tenen obesitat.
Tot plegat, adverteix Jordi Serra, obliga la humanitat a prendre consciència, definitivament, de la finitud del planeta i dels recursos naturals que fins ara hem explotat a cor que vols. En definitiva, a prendre en consideració que allò que li fem al planeta té conseqüències sobre nosaltres, que se’ns torna, tant positivament com negativa, com un boomerang: a més explotació de recursos naturals, més risc d’alternacions dels ecosistemes i, per tant, més risc també de zoonosis. La pròpia Organització Mundial de la Salut ha conceptualitzat aquesta visió holística a través del concepte One Health (“una sola salut”): és a dir, una visió segons la qual l’única manera de garantir la bona salut humana és garantir la bona salut de la fauna i, per extensió, dels ecosistemes on habiten. Una conceptualització que, en definitiva, posa en tela de judici la dinàmica extractivista que caracteritza el capitalisme.
Prevenció, prevenció i prevenció
És en aquest punt on resulta impossible no fer un paral·lelisme amb la crisi climàtica, una crisi que, com la que desencadenen les zoonosis, està íntimament lligada amb la manera com ens relacionem amb els recursos naturals. La covid-19 és, en definitiva, una advertència del que pot passar si ignorem els avisos que el planeta ja en aquests moments ens llança en forma d’episodis climàtics extrems, canvis en el règim de pluges, episodis de calor intensa... Fet i fet, la pandèmia és una invitació a adoptar un enfocament de salut planetària, un enfocament que ajude a prevenir altres riscos que poden sorgir de la degradació ambiental.
“La lliçó clau que hem de treure d'aquesta crisi és que hem de prevenir abans que el pitjor succeeixi i per a això hem d'actuar ja, reinventar el sistema com més aviat millor, i no quan ja tenim el problema a sobre i només podem desenvolupar mesures pal·liatives que d'altra banda resulten massa costoses en tots els sentits”, explica Fernando Fernández, responsable de Greenpeace a Catalunya. Per a Fernández, el paralel·lisme entre aquesta crisi sanitària i la crisi climàtica és obvi: “La comunitat científica porta anys alertant de les conseqüències que tindria per a la vida en el planeta continuar amb el business as usual i de la necessitat d'anticipar-nos a la crisi que ja tenim damunt adoptant mesures de mitigació i adaptació al canvi climàtic”.
Això, passa també, per un replantejament del nostre mode de vida com a individus, però també per una revisió del sistema de producció actual, caracteritzat per cadenes de muntatge o de provisió d’aliments a gran escala. Això suposa també pautes de mobilitat a gran escala i, per tant, un alt consum de combustibles fòssils i, de retruc, d’emissions de CO2 a l’atmosfera. La hipermobilitat -tant de productes com de persones- està en qüestió (vegeu requadre).
Un planeta finit; una salut global
Per a María José Sanz, directora del Basque Centre for Climate Change (BC3), aquesta crisi sanitària ha posat de manifest que “hem de considerar que cal fer un ús dels recursos més racional, que el reciclatge o les economies més circulars i un consum responsable són claus per generar economies més resilients a escala global”. “Hi ha dos aspectes essencials pel benestar i per a la nostra supervivència com espècie dels quals no en tenim prou consciència -afegeix l’ecoepidemiòleg Jordi Serra-: que els recursos del planeta són finits i que hi ha límits per a les nostres activitats. Tot no es pot fer, així com, no hi ha res que creixi indefinidament”.
I aquesta advertència serveix tant en relació als riscos de contagi animals com als riscos vinculats a l’emergència climàtica. Les dades són clares: sense una estratègia clara de mitigació, les temperatures podrien incrementar-se en 2,2 graus en l’any 2040 i en 3,8 graus en algunes regions per l’any 2100. Pot
semblar poca cosa, però no ho és pas. Tots els experts i expertes coincideixen:
superar els dos graus d’increment de la temperatura ens situarà en un punt de
no retorn, en la vora d’un precipici on ens estimbarem sense remei. A la mediterrània, un territori especialment vulnerable als efectes de l’escalfament global, el brunzit de les alarmes fa anys que sona.
Així les coses, l’emergència sanitària dels últims mesos hauria de fer-nos reflexionar sobre els efectes perniciosos i irreparables d’una emergència climàtica sobre la qual estem més que advertides. De fet, no s’ha de passar per alt que el canvi climàtic també mata gent, tot i que de forma molt més silenciosa. Són morts que no omplin telenotícies i rarament impacten en l’opinió pública, morts invisibles. La contaminació de l’aire, per exemple, mata set milions de persones cada any. L’aigua contaminada provoca malalties a 1.000 milions de persones anualment. La darrera dècada, a més, els episodis extrems de calor i les conseqüències agràries que se’n deriven, han normalitzat els anomenats emigrants climàtics. Segons les Nacions Unides, més de 26 milions de persones són desplaçades forçosament dels seus territoris degut a desastres naturals o fenòmens climatològics extrems.
Però la mort de més de 10 milions de persones per covid-19 serà una advertència suficientment potent per despertar les consciències? La valenciana María José Sanz és de les qui confia en un canvi social. “Crec que sí s’ha desencadenat una reflexió sobre el model de societat que tenim i que haurem de fer canvis”. “Sense cap mena de dubte hi ha una reflexió sobre el nostre model de vida. No només des de la societat civil, sinó també, encara que veurem amb quins resultats, des de les diferents instàncies de Govern en tot l’Estat”, opina Fernando Fernández, de Greenpeace.
La pandèmia, com també el confinament, ha significat un trasbals per a la societat en les seues diferents esferes. Ara és també una ocasió per avançar cap a un nou model, on les crides a una economia més verda deixen de ser pura retòrica. No s’ha de perdre de vista que abans de l’expansió del coronavirus, especialment Europa havia pres consciència de la necessitat d’avançar cap a un model mediambientalment més sostenible. Un Green New Deal Europeu que aspira a reduir les emissions de CO2 en un 50% d’ací a 2030, i que de cara a 2050 té per objectiu assolir la neutralitat climàtica.
Això, però, fou abans de la crisi pel coronavirus. On queden les crides a un model econòmic i social més verd després d’una tempesta sanitària que ha obligat la UE ha mobilitzar uns recursos econòmics com mai abans no s’havia vist? Pot ser un esperó o, per contra, pot curtcircuitar els intents incipients per impulsar una economia realment compromesa amb el medi ambient? En quina mesures les urgències socials i econòmiques que es deriven de la crisi sanitària poden arraconar el pensament verd?
“Les inversions del Green New Deal han de destinar-se a les transformacions de la nostra societat i de la nostra economia, amb l’objectiu de posar Europa al capdavant dels canvis que ens duguen a una societat sostenible, solidària que convisca amb la natura i el medi que la sustenta sense agredir-lo”, afirma taxativa María José Sanz, del BC3. Fernando Fernández, de Greenpeace és molt més caute. “Ja estem veient com des d’Europa es comença a donar ajudes al sector fòssil, com la compra de bons corporatius per part del Banc Central Europeu a empreses com Repsol”, adverteix Fernández, qui lamenta que a Espanya moltes autonomies aposten per l’atracció de turistes com la via d’eixida a la crisis. “Des de Greenpeace exigim que en l’eixida de la crisi s’avantpose la protecció de les persones i del medi ambient al benefici econòmic de les grans corporacions i que els diners públics no puguen dedicar-se als qui han provocat aquesta crisi ambiental”, exposa el responsable de Greenpeace a Catalunya.
Aquesta organització, amb motiu del Dia Internacional del Medi Ambient, va fer públic un document amb 100 propostes verdes de cara al procés de reconstrucció post-covid. Entre les mesures que Greenpeace ha posat a sobre de la taula hi ha la rehabilitació energètica d’edificis; la creació d’un Fons de Resiliència per la Justícia Climàtica; l’augment de carrils exclusius per al transport públic i la xarxa de punts de recàrrega per a vehicles elèctrics; l’avanç cap a un sistema elèctric 100% renovable de cara a 2030 i en mans de la ciutadania; l’assoliment d’una agricultura 100% ecològica de cara al 2050; mesures cap a una fiscalitat verda, sota el principi de “qui contamina, paga”, entre altres propostes.
“Crec -apunta l’ecoepidemiòleg Jordi Serra- que estem a l’inici de canvis ja sigui a nivell econòmic com a nivell de relació amb els sistemes naturals. No es tracta de ser optimista o pessimista, aquests canvis no es faran d’un dia per l’altre, necessitarem temps perquè les persones entenguin la necessitat de fer-los”. Perquè no fer-los, posarà en perill el medi ambient, però sobretot posarà en perill la supervivència de l’espècie humana. Ens hi va la vida.
LA HIPERMOBILITAT QUE DONA ALES AL VIRUS (foto d’un aeroport on es veja gent amb mascareta)
Les zoonosis han passat des dels inicis de la humanitat i han provocat epidèmies des que es té memòria. Per què, però, ara ha estat diferent? Una de les claus per entendre perquè un brot a la ciutat xinesa de Wuhan ha acabat convertint-se en una pandèmia que ha matat més de 10 milions de persones és la hipermobilitat. També en el passat els mitjans de transport tingueren una importància essencial en la proliferació de les malalties. La pesta negra, per exemple, va arribar a Europa a través de les vies comercials amb Àsia.
Aleshores, però, viatjar era una cosa exòtica, que bé es feia per raons comercials, bèl·liques o diplomàtiques. Una activitat, en definitiva, per a uns pocs. En canvi ara, ja siga per lleure o per treball, les persones ens movem amb una intensitat inaudita en la història de la humanitat. Cada dia centenars de milers d’avions connecten ciutats i països a través dels aeroports, aquells no-llocs que han esdevingut santuari de la hiperconnexió. El 25 de juliol de 2019 es va marcar un rècord històric: 230.000 vols comercials registrats a tot el món en un sol dia. L’any 2018, de mitjana, cada dia 12 milions de persones van agafar un vol per desplaçar-se a una altra part del planeta, segons l’informe Aviation: Benefits beyond borders, el·laborat per l’Air Transport Action Group.
La proliferació de les companyies de baix cost, els incentius públics a l’aviació, la popularització de les escapades turístiques de cap de setmana... són elements que hi han coadjuvat de forma decisiva. Aquesta és la cara A. La cara B són els milers de litres de querosè que alimenten els avions i les tones de CO2 emeses cada dia a l’atmosfera. Un vol de classe econòmica des de Londres a Nova York emet aproximadament 0,67 tones de CO2 per passatger, segons l’Organització d’Aviació Civil Internacional. Això equival a l’11% de les emissions anuals mitjanes d’un britànic.
La pandèmia ha obligat a una aturada en sec de l’aviació durant pràcticament quatre mesos, una situació inèdita que ha beneficiat la qualitat de l’aire. De forma paral·lela s’han obert camí el discurs que qüestiona la conversió de l’aviació com un bé de consum qualsevol. El flygskam, o “vergonya de volar” vol incidir en els efectes negatius que usar l’avió té per al medi ambient, uns costos mediambientals que no queden reflectits en el preu dels bitllets. L’activitat Greta Thunberg ha esdevingut la principal Adalid d’aquesta tendència a reconsiderar les nostres pautes de mobilitat. Amb el virus encara voltant pel món és molt probable que molts renunciem durant el pròxim any a moure’s pel planeta com fèiem fins ara. Resta per veure si aquest comportament, benèfic per al planeta, és flor d’un dia o ha vingut per quedar-se o. Si així fora, la pandèmia haurà esdevingut l’aliat inesperat dels flygskamers
“No obstant això, els nostres governs no són capaços de proposar més que tímids avenços que ens situen a la vora d'un col·lapse que serà molt major que el que estem vivint amb aquesta pandèmia”
Com a exemple, els objectius de reducció d'emissions de la nova llei de canvi climàtic que el Govern espanyol vol aprovar són clarament insuficients si volem evitar el pitjor. La Ciència ens diu que tenim a penes 10 anys per a revertir la situació d'emergència climàtica en la qual estem però el Govern planteja una reducció de gasos d'efecte hivernacle d'un 23% respecte a 2030 quan hauria de ser d'un 55%. Si no som més ambicioses, ens veurem abocades no sols a un major cost en vides humanes sinó també a una destrucció de la nostra economia que no tindrà precedents. Hem d'actuar ja.
ZOONOSIS QUE FAN HISTÒRIA
PESTA NEGRA
La pesta negra, el primer brot del qual es va registrar al segle XIV, va matar 50 milions de persones. Aquesta epidèmia, considerada la més devastadora de la història i que encara persisteix a llocs com Madagascar, la República Democràtica del Congo o Perú, tingué el seu origen en una zoonosis bacteriana, ja que fou causada per la bactèria Yersinia pestis, que es troba en mamífers de mida xicoteta i en les puces que les parasiten. L’aparició de brots fou cíclica durant els següents tres segles. Comportà també, l’aplicació de les primeres mesures profilàctiques.
RÀBIA
La ràbia és una malaltia zoonòtica vírica que està causada per un virus de la família Rhabdoviridae. Pot estar present en qualsevol animal mamífer, ja siga salvatge o domèstic, i les persones poden infectar-se a través dels mossos o de les esgarrinxades. Per això, la forma més eficaç de fer-ne front és a través de la vacunació dels gossos. La vacuna de la ràbia va trobar-se l’any 1885 i en fou artífex el francès Louis Pasteur. Tot i que eradicada en els països desenvolupats, encara és present entre les comunitats vulnerables i pobres, essent Àsia i Àfrica els continents on es registren la major part dels contagis.
EBOLA
L’ebola és un altre dels exemple de zoonosis que en les darreres dècades han mantingut el món en vil. Les rates penades de la fruita (principalment) són el reservori natural del virus. De forma excepcional, el virus pot passar-se als éssers humans, per bé que el més comú és la transmissió als animals salvatges, com ara primats i rumiants salvatges, que formen part de la cadena alimentària d’algunes comunitats africanes. Amb més d’una dotzena de brots en set països africans des de 1976, l’ebola ha tingut unes taxes de mortandat que varien entre el 22% i el 88%.
VAQUES BOGES
Els primers casos d’encefalopatia espongiforme bovina (l’anomenat mal de les vaques bogues) es va registrar al Regne Unit l’any 1986 i va comportar el sacrifici de milers de rumiants a Europa. Les investigacions van concloure que la malaltia s’havia originat després que les vaques foren alimentades amb restes de ramat rumiant. El consum de carn contaminada va provocar que la malaltia es transmetera a les persones. El primer cas es notificà l’any 1996 i al Regne Unit arribaren a registrar-se 2.000 casos. A l’Estat espanyol van morir cinc persones.
VIH
L’any 1981 es va diagnosticar el primer cas del virus d’immunodeficiència humana als Estats Units. Tot i que al principi es va especular amb la possibilitat que la sida fora resultat d’un accident biològic o d’un complot durant la Guerra Freda, prompte els investigadors van situar l’origen del VIH en una zoonosis. Tot i que no es sap amb certesa com el virus va fer el salt des dels animals als éssers humans, el més probable és que la transmissió es produirà al voltant del 1930 quan, en alguna cacera, sang infectada de micos va entrar en contacte amb els éssers humans.
GRIP AVIÀRIA
Per a molts la grip aviar de 2004 i 2006 fou l’avantsala del que hem viscut els darrers mesos, un avís del que podia arribar a passar en un context de globalització. La grip aviar és una zoonosis causada pel subtipus del virus Influenza A. Es tracta d’un tipus de grip que pateixen les aus, però que en alguns casos, pot fer el salt a altres mamífers. L’any 1997 es va registrar per primera volta a Hong Kong casos de grip, si bé fou a partir de l’any 2004 quan es va registrar per primer cop la propagació del virus a Europa. Tot i el potencial d’aquest virus, mai va adquirir la categoria de pandèmia.