Si per alguna cosa ha servit la pandèmia ha sigut per fer més evidents problemàtiques soterrades o habitualment invisibilitzades. L’enclaustrament en les nostres llars ha posat de manifest les mancances en termes d’habitabilitat. La crisi sanitària és una ocasió per replantejar el model urbanístic de les ciutats però també per repensar la manera com es planifiquen i es dissenyen els habitatges, tant en el seu interior com el seu exterior.
Així doncs, s’obre pas la necessita de tenir en compte els aspectes bioclimàtics a l’hora de dissenyar els habitatges del present i del futur, habitatges que aprofiten al màxim el seu potencial de captació d’energies renovables. Edificis autosuficients on les possibilitats de ventilació natural, en un context d’augment de les temperatures, disminuisquen l’ús de la ventilació artificial i, per tant, també la despesa energètica.
Es tracta d’espais que s’organitzen com una matriu d’espais comunicants, d’altures similars, on l’estructura és conformadora de l’espai i alhora possibilita no només el màxim d’aprofitament útil, sinó també una xarxa d’espais versàtils, sense jerarquia, inclusius, i adaptables. Del que es tracta és, a més, de potenciar els espais comunitaris com a espais intermedis entre l’habitatge i la ciutat, de forma que s’afavoriquen les relacions socials i es contribuisca a la formació de comunitats. Han de ser espais acollidors, generosos, accessibles, ben il·luminats i amb una ventilació adequada. Al capdavall es tracta també d’una ocasió per potenciar el veïnatge i retornar a una idea de barri que s’ha diluït a mesura que es facilitava la hipermobilitat. En definitiva, potenciar la idea comunitària.
Pel que fa a l’interior dels habitatges, s’ha d’optimitzar l’espai interior per generar espais addicionals flexibles que milloren l’ús diari. Es proposa una colonització flexible i no jerarquitzada dels espais, on la cuina esdevingue un punt neuràlgic. En aquest sentit, s’obre camí la necessitat d’abordar el disseny interior dels habitatges amb perspectiva de gènere, tot superant una visió -potser fins i tot una visió invisible- que estava basada en el rol antic i patriarcal, en què l’home treballava (el clàssic ‘breadwinner’) i la dona es feia càrrec de les tasques de la casa. Encara a hores d’ara perdura aquella jerarquització segons la qual les estances que més es cuidaven eren aquelles destinades al gaudi, com la sala o la suite principal. En canvi, les cuines eren espais tancats i amb menys qualitat espacial i s’ignoraven aspectes com la cadena de rentat de roba o la cadena d’alimentació.
Per tot això en aquesta era post-covid es proposa que la cuina esdevinga un espai central de l’habitatge, de forma que s’aconsegueix dignificar l’espai de treball quotidià. El mateix passa amb la resta d’activitats pròpies domèstiques, que han de disposar d’espais prou generosos com per a que les activitats puguin ésser efectuades per dues persones alhora. Del que es tracta és de canviar de xip, de situar -també a la llar- les cures en el centre.
També ha arribat el moment de desjerarquitzar els espais, pensar-los com cambres que puguen acollir més d’un ús; espais, en definitiva, polivalents. La pandèmia i la necessitat de búsqueda d’espai quan tota la família és a la llar també ha evidenciat la necessitat que espais intermedis com poden ser els balcons o les galeries siguen generosos. D’aquesta manera possibilitaran un ús polivalent: menjar, teletreballar, plegar la roba... En aquest sentit, és necessari abandonar una concepció estàtica de l’habitatge per avançar cap a una concepció flexible, de forma que la llar s’adapte a les necessitats de cada etapa de la vida.
Informació aportada per l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (IMPSOL) adscrit a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)
TOQUEM FUSTA
Menystingut durant molt de temps com a material d’ús en la construcció, la fusta ha emergit els darrers anys com una alternativa respectuosa amb el medi ambient, amb la salut de les persones, a més de ser molt eficient des del punt de vista energètic. Diversos estudis han demostrat que, front al formigó i l’acer, la fusta és molt millor aïllant tèrmic i acústic. A més, té la capacitat d’absorbir la humitat de l’ambient i els olors i resisteix millor que altres materials la flexió i la compressió. A més, front al que es pot pensar, té molta capacitat de resistència en els incendis i, de fet, necessita temperatures superiors als 300 graus durant un temps determinat per carbonitzar-se