Quan a començament d’abril George Mitache va assabentar-se d’una feina a Alemanya, va tenir una alegria desbordant. Un conegut del poble del costat reclutava gent per a la recollida de maduixes a Alemanya. L’intermediari li prometia que obtindria entre 5.000 i 6.000 euros per tres mesos de feina en una granja a prop de Bonn. Vol, allotjament i manutenció eren gratuïts.
Mitache viu amb la seva dona embarassada i la seva filla petita a Băcani, un poble de l’est de Romania. La seva casa està feta de fang enguixat i a l’única cambra de l’habitatge hi ha penjades a la paret unes petites papallones de plàstic. A l’entrada hi ha una cuina de gas, i un caminet estret travessa el jardí fins a una latrina de fusta. Només hi ha aigua corrent en una font situada a 400 metres. El districte de Vaslui és un dels més pobres de Romania. Mitache, de 28 anys, un home cepat d’ulls blaus i cabells curts, recorda horroritzat el temps que va passar a Alemanya.
El 24 d’abril, quan va pujar a l’avió noliejat, encara estava de bon humor. Amb el sou volia començar a construir una casa nova: “Ja havia comprat unes quantes barres de ferro”.
Quan Mitache va arribar a Alemanya, Angela Merkel acabava d’instar els alemanys a quedar-se a casa pel coronavirus i a trobar-se amb tan poca gent com poguessin per protegir-se. Però Mitache i els seus veïns es van sorprendre per les precaucions de seguretat: “Per a nosaltres no hi havia mascaretes i els autobusos que ens van portar a la granja anaven plens del tot”. Mitache i els altres romanesos no es van queixar per això, ni tampoc per l’allotjament: un cobert fet de planxes de conglomerat dins una nau per als tractors, on vivien en un espai en grups de deu.
Dins l’espai, a la nit ressonaven uns enormes frigorífics i els treballadors amb prou feines podien dormir. De la zona de Mitache van venir onze persones, també l’intermediari. Just al començament els van agafar els documents d’identitat. “Era com si estiguéssim tancats”, diu Mitache. “Els costos del vol i del menjar els havíem de pagar treballant, ens van dir de sobte”. L’intermediari ens havia promès un salari de set euros l’hora. Mitache es va assabentar més tard que el salari mínim a Alemanya és de 9,35 euros. Però això tampoc no hauria tingut cap importància, ja que es cobrava segons el rendiment: tres euros per cada caixa de maduixes. “Per cada una trigàvem com a mínim 45 minuts”. Sovint treballaven deu hores al dia.
Dues setmanes després d’arribar, els romanesos van preguntar quants diners havien guanyat. Ni tan sols s’havien pagat el bitllet d’avió, els van dir. Si no els semblava bé, se’n podien anar, va dir-los l’intermediari. “Passades tres setmanes, vam preguntar al cap alemany pels contractes laborals promesos. Aleshores es va posar furiós i ens va dir a crits que havíem de marxar de seguida de la granja”. Això va ser el 13 de maig. “Vam haver de signar no sé quin paper i vam quedar al carrer”.
Catalina Guia, del centre d’assessorament Arbeit und Leben, de l’associació de sindicats d’Alemanya, coneix el cas. La dona és d’origen romanès i va trobar el grup a Leverkusen. Aleshores ja havien passat quatre dies al carrer. Amb prou feines havien menjat, diu Mitache. Com que només portaven moneda romanesa, no podien comprar res. “Teníem por que ens detinguessin si demanàvem caritat”. Dormien a les estacions de Remagen i Bonn. “El cas no és l’únic en què a uns treballadors se’ls pren el sou”, diu Guia, “però aquest és bastant fort”.
Mitache forma part d’un exèrcit de temporers a l’ombra que està desplegat per tot Europa. Els temporers cullen espàrrecs i maduixes, cireres i préssecs, i els seus salaris baixos permeten que als supermercats d’Europa els preus de la fruita i la verdura continuïn sent barats. Els sindicats calculen que són uns deu milions, sense comptar els treballadors il·legals. En anys normals, només 24.000 empreses alemanyes donen feina a uns 300.000 temporers.
Der Spiegel –juntament amb la xarxa d’investigació Lighthouse Reports i periodistes de Mediapart i Euronews– ha fet investigacions a França, els Països Baixos, Alemanya, Itàlia, Espanya i Grècia per documentar les seves condicions laborals. Desenes d’entrevistes amb treballadors i empresaris, sindicalistes i polítics, contractes laborals i documents interns d’empreses, com també fotos i vídeos obtinguts clandestinament, mostren una imatge d’explotació sistemàtica al mig d’Europa: mentre les empreses reben elevades subvencions de la UE, als treballadors del camp, que durant la crisi del coronavirus arrisquen la seva vida, se’ls estafa el sou.
Són persones com George Mitache o Ahmed Farlui, que recull fruita a Espanya per un sou baix. O Nicolae Bahan, un romanès que va ser transportat en avió per salvar l’espàrrec alemany a Bad Krozingen. Treballava en una empresa que dona importància a complir totes les condicions. Bahan vivia en un barracó de mala mort i es va infectar amb coronavirus. No va superar el període laboral. Va morir a final d’abril.
Persones com Bahan, Farlui o Mitache viuen d’amagat. Les seves cabanes o barracons solen estar situats fora de les poblacions, envoltats d’arbustos, proteccions o filat espinós. Han de ser invisibles.
Però la crisi del coronavirus ha fet sortir a la llum les condicions precàries dels temporers, el risc d’infecció als coberts on s’estan i el desinterès dels polítics.
Si bé des de l’any passat hi ha una institució dins l’autoritat laboral europea que ha de garantir una “mobilitat justa” als treballadors de temporada i ha d’“impulsar” que s’inspeccioni les empreses, fins ara no han canviat gaire les coses. Això es deu, entre altres coses, al fet que precisament l’instrument més poderós d’Europa en política agrària no té cap respecte pels estàndards socials. Allà on es reparteixen subvencions multimilionàries, les condicions de treball no tenen cap importància.
La Política Agrària Comuna (PAC), a la qual correspon un 38% del pressupost de la UE, és el fons més gran de Brussel·les amb 58.000 milions d’euros anuals. Una bona part es paga a agricultors i a empreses d’elaboració d’aliments. En el procés hi intervenen sobretot superfícies, quotes i pagaments directes. Encara s’aplica el següent principi: qui té moltes terres rep molts diners. D’aquesta manera, els grans propietaris se’n beneficien, no pas els que paguen salaris justos i, per tant, tenen uns costos més elevats.
Sobre la protecció dels treballadors de temporada, sobre com es pot impedir el treball il·legal o l’esclavitud moderna, en les directrius de la PAC no n’hi ha ni una sola paraula. “Els animals tenen un lobby més potent que els temporers”, diu Arnd Spahn, de l’EFFAT, una associació de sindicats europeus de l’àmbit de l’alimentació, l’agricultura i el turisme.
L’oficina d’EFFAT a Brussel·les amb prou feines té una dotzena de treballadors. Ha de fer front al poder del lobby dels agricultors, que fins ara ha impedit que els criteris socials influeixin en la PAC. La política agrària no forma part de les polítiques socials, s’ha dit durant molt de temps des de l’Associació d’Agricultors d’Alemanya i la CDU. A dia d’avui, Alemanya ni tan sols ha ratificat la convenció 184 de l’Organització Internacional del Treball per a la protecció laboral en l’agricultura, diu Spahn. La normativa preveu, per exemple, lavabos separats per sexes als camps. El Ministeri d’Agricultura alemany diu que no s’ha ratificat la convenció perquè els estàndards exigits ja estan parcialment regulats o superats per la legislació alemanya.
Les condicions que es veuen al sud d’Europa, a Alemanya –el país de la normativa de protecció laboral– són impensables, s’ha dit durant molt de temps.
Qui aquests dies s’acosti a les instal·lacions Schaefer als turons del Rin, a la zona d’Ahrweiler, on va treballar Mitache, reconeix de lluny els barracons que hi ha davant el magatzem. Hi ha uns quants treballadors asseguts al sol. En un racó de la gran nau s’hi veuen els coberts de dos pisos fabricats amb planxes de conglomerat. En fotos de l’interior es veu un espai opriment amb deu llits vells.
A la premsa especialitzada, a l’agricultor Daniel Schaefer li agrada transmetre la imatge d’una empresa modèlica. La seva granja forma part de la cooperativa de productors Landgard, amb més de 3.000 membres i prop de 2.000 milions d’euros d’ingressos una de les més grans de la seva classe. Només el 2019 la cooperativa va facturar més de 6.000 milions d’euros en ajuts de comercialització concedits per la UE. L’empresa de Schaefer també se’n va beneficiar.
Si fem cas de Schaefer, a les seves instal·lacions tot va de meravella. L’empresa nega la majoria d’acusacions en un comunicat per escrit. Les normes d’higiene, diuen, s’han complert estrictament. Diàriament hi havia diversos àpats i “cada dia carn diferent”, tot pagat per l’empresa. Els documents van ser retornats com a màxim al cap de dos dies, tots els treballadors van tenir un contracte laboral i se’ls reemborsen els costos del vol si compleixen el contracte.
Amb un “salari mínim per hora vinculat al rendiment” els treballadors poden guanyar fins i tot més del que els correspon per llei. El grup de George Mitache, però, estava “desmotivat”. Com a empresari, un “no ho ha de tolerar tot”. A més, tant els allotjaments com la higiene de l’empresa van ser examinats per les autoritats. I no s’hi van fer objeccions.
Les respostes del districte d’Ahrweiler transmeten una imatge diferent. I alhora posen de manifest la indulgència dels inspectors. En un control fet pel districte a final d’abril, ja va cridar l’atenció que no es complien les mesures de protecció pel coronavirus i que en cuines i lavabos no hi havia desinfectant. Schaefer va fer retocs a les instal·lacions.
L’autoritat d’inspecció d’obres va objectar que al pis superior, on dormia Mitache, no s’hi podia allotjar ningú perquè no es tenia autorització per construir. Els Schaefer, malgrat tot, van poder continuar treballant. Després que l’empresa es va comprometre a deixar obertes en tot moment les portes de la nau perquè hi entrés aire i va introduir altres mesures de protecció contra incendis, ja no es podia prohibir l’ús del cobert de fusta, diuen des del districte. Ara es tolerarà fins al final de la temporada, al setembre. I l’ocupació dels espais? No s’inspecciona “per falta d’una normativa sobre la qüestió” en la legislació de l’estat, ha comunicat el districte. D’això n’és responsable la inspecció de treball, que ja va fer la seva actuació, com pel que sembla també la duana.
Sobre la discussió amb els romanesos, Schaefer diu que se’n van anar voluntàriament i que van signar rescissions contractuals.
Costa de creure que els treballadors rescindissin el contracte voluntàriament per després quedar-se sense res al carrer, diu la sindicalista Guia. Des que hi ha serveis d’atenció per a treballadors migrants en organitzacions com Arbeit und Leben o Faire Mobilität, cada cop surten més casos a la llum. A més d’allotjaments indignes en granges, que s’han convertit en punts calents de coronavirus, hi ha cada vegada més retencions del salari o deduccions arbitràries, per exemple per l’ús d’internet.
En una empresa d’espàrrecs de Bornheim, prop de Bonn, al maig van protestar 150 temporers per aquest motiu. Els havien cridat per anar-hi a treballar, tot i que a la primavera la granja s’havia declarat insolvent. La fiscalia la investiga per evasió d’impostos i frau contra la seguretat social. Els propietaris, amb qui no ens hem pogut posar en contacte, sembla que van gastar-se milions en cotxes clàssics cars.
Els productors d’agricultura ecològica no tenen necessàriament una relació més bona amb els seus temporers. Això es posa de manifest en l’empresa espanyola Berrynest. A Huelva, al sud-oest d’Espanya, l’empresa conrea nabius, gerds i maduixes sota la marca Bionest. Estrictament amb criteris ecològics, segons diuen. Berrynest, un dels principals exportadors de baies ecològiques d’Europa, també és proveïdora de supermercats alemanys.
Huelva és el verger d’Europa. Un mar de lones de plàstic que s’estén fins a l’horitzó. Un terç de totes les maduixes europees es conrea a Huelva, es carrega en camions i es transporta cap al nord. “Oro rojo”, així se’n diu en castellà.
Fins i tot en temps de pandèmia, Berrynest ha fet bons negocis. Durant les setmanes que els espanyols no podien sortir de casa, els recol·lectors de fruita seguien treballant. L’or vermell s’havia de collir abans no es podrís. De sobte els invisibles eren essencials per al sistema.
A la pàgina web de Bionest, aquests dies hi ha un agraïment als treballadors: “Sense vosaltres tot això no seria possible”. Diuen que fan tot el possible per protegir els treballadors i mantenir la producció. En un vídeo publicitari es veuen cavalls galopant pels camps i treballadors relaxats passejant per un prat. Als treballadors i a les seves famílies se’ls ofereix un bon futur, diuen al vídeo.
Tot mentida, diu Ahmed Farlui. Aquest home de 42 anys fa anys que treballa als camps de Huelva. No vol dir el seu nom real. Té massa por d’una venjança dels agricultors. Farlui és un dels quatre temporers amb qui Der Spiegel ha parlat sobre la feina a Berrynest. Els homes i dones treballen per 42 euros bruts al dia. Això és menys que el salari mínim, de 48,54 euros, aplicable a Espanya per als treballadors temporers. Malgrat el perill d’infecció, han treballat sense mascaretes ni desinfectant, expliquen. Ni tan sols es poden rentar les mans regularment.
En una foto d’una treballadora es veuen temporers a final d’abril sota una lona de plàstic, a tocar els uns dels altres, sense que cap porti mascareta. Nou grans empreses de la regió no van fer res per protegir els treballadors, s’afirma en una reclamació d’uns treballadors a les autoritats. Berrynest és una de les empreses acusades.
Els temporers tenen por d’infectar-se, diuen al text. Malgrat tot, pràcticament ningú s’ha atrevit a exigir més protecció. Tots tenien clar que, si ho feien, haurien de plegar. “Ens han pres la dignitat”, diu una treballadora espanyola. “Jo em sento com un esclau”, sentencia Farlui.
Berrynest no ha respost a les peticions detallades de Der Spiegel. El director de l’empresa, Juan Soltero, es va negar a mantenir una conversa telefònica.
Si bé de moment hi ha hagut pocs casos de COVID-19 entre els temporers de Huelva, el fet que el risc és alt es demostra ara al nord d’Espanya. Allà les autoritats han hagut de posar en quarantena diversos municipis, on el virus s’havia propagat sobretot entre temporers.
Tot i que els inspectors de treball podrien comprovar les condicions als camps de Huelva, precisament en el moment àlgid de la pandèmia les autoritats van aturar les inspeccions. El risc d’infecció els semblava massa alt. Ara pregunten per telèfon si tot va bé.
A Huelva l’explotació es du a terme sistemàticament, diu el sindicalista andalús José Antonio Brazo. Pràcticament cap empresa no paga el salari mínim. Els tripijocs amb les hores extres i els dies laborals pagats són normals; els treballadors sovint estan a mercè de les empreses, encara que visquin legalment al país. “Dels treballadors de Berrynest és de qui hem rebut la majoria de reclamacions”, diu Brazo.
Viuen una pressió especial dones com Nadia. A ella la van portar a Huelva a la primavera, poc abans d’esclatar la pandèmia, per ajudar als camps; igual que milers de marroquines més cada any. Nadia viu en una petita caravana amb cinc dones marroquines més. La caravana és massa estreta i el lavabo és brut.
Els assentaments als marges dels camps de Huelva es podrien “posar al nivell del pitjor que he vist pel món”, va escriure Olivier De Schutter, relator especial de les Nacions Unides per a la pobresa extrema i els drets humans, després d’una visita al febrer. Infringir drets fonamentals dels treballadors “mai” no pot justificar-se pel fet que les autoritats no fan complir la llei.
Els últims anys temporeres marroquines han informat reiteradament de violacions i tracte inhumà. A Nadia no li ha passat res semblant. Però sí que té por del seu cap i per això no vol que s’esmenti el seu nom autèntic.
Li agradaria tornar al seu país, la temporada de la maduixa ja fa temps que s’ha acabat. Però, a causa de la pandèmia, Espanya té tancades les fronteres. Vol anar-se’n tan bon punt es reobrin: “No tornaré mai més”.
George Mitache i els seus veïns de la població romanesa de Băcani van trigar gairebé una setmana per tornar des de la granja Schaefer. A l’estació de Remagen, on van dormir dues nits, una agent de policia els va donar pomes i els va comprar bitllets cap a Bonn. Allà un sacerdot romanès els va ajudar, i finalment també l’alcalde del seu poble, Vasile Stoica.
Stoica ens rep a la seva sala de reunions, en un dels pocs edificis de dos pisos de Băcani. Quan va veure fotos a Facebook de com la gent del seu poble s’arrossegava amb l’equipatge per carreteres alemanyes, “vam organitzar transports per portar-los a casa”. El capellà de Bonn ja li va dir per telèfon que la gent no estava en bon estat.
El perill amb què viu l’exèrcit a l’ombra dels camps d’Europa ara també es documenta a Brussel·les. Un grup de parlamentaris europeus va redactar fa poc una resolució transversal. La política agrària, exigeixen, en darrer terme també ha de tenir en compte els drets dels treballadors migrants. La crisi ha posat al descobert “el dúmping social i la situació precària de molts treballadors transfronterers i de temporada, com també dèficits en l’aplicació de les disposicions legals vigents”. 593 dels 705 parlamentaris van donar suport a la iniciativa.
No és la primera resolució d’aquesta mena. Si bé la indignació per l’explotació no ha tingut mai continuïtat, ara els parlamentaris tenen l’esperança que la crisi del coronavirus contribueixi a consolidar unes condicions laborals justes i uns controls més intensos. Això seria un raig d’esperança per a milions de temporers.
La sindicalista Catalina Guia ja ha denunciat el cas dels onze romanesos de la granja Schaefer davant el govern regional de Renània-Palatinat. Guia vol fer valer el salari no cobrat de 1.200 euros per persona sempre que hi hagi el consentiment corresponent dels treballadors.
George Mitache ha donat per perduts els diners. Ja no espera rebre pagaments d’Alemanya. Aquest vespre càlid de final de juny té visita dels seus sogres. Porta la seva filla en braços mentre un gat passeja per entremig de les seves cames. Parlen sobre l’intermediari del poble del costat. Del que aquell ens va prometre, “pràcticament era tot mentida”, diu Mitache en veu baixa. Ser intermediari..., quina feina tan estranya. Ell no podria pas fer-ho. “No soc tan bo jugant amb l’esperança dels altres”.
Traducció d'Arnau Figueras