Amb l’excepció molt preocupant de l’Iran, que el mes de juny sumava més de 180.000 infectats computats i vora 9.000 morts a causa de la pandèmia, les xifres a l’Orient Mitjà es mantenen encara en uns paràmetres raonables, malgrat els pronòstics més alarmistes. Fins i tot en les zones més calentes: l’Iraq, amb una població de més de 42 milions d’habitants, presentava més de 20.000 casos i al voltant de 600 decessos, xifres semblants a les de l’Afganistan, 26.000 casos i no arriba a 500 morts. Mentrestant, el Iemen (728 infectats, uns 160 morts) i Síria (177 i uns sis morts ben entrat el juny) es movien en números encara controlables. També Palestina, una zona que preocupava especialment per motius de densitat poblacional, sobretot en la franja de Gaza, i pel llarg desgast de l’enfrontament amb Israel, registrava uns 500 casos i no arriba a mitja dotzena de morts. Un panorama relativament tranquil·litzador, tot i que moltes d’aquestes dades cal posar-les en quarantena per l’escassa capacitat de realització de proves i per la devastació que la guerra ha provocat en unes infraestructures sanitàries que ja eren febles. Tal vegada, quan el lector llegirà aquestes ratlles, la situació serà ben diferent.
De fet, el principal problema del qual alerten els experts és que plou sobre terra empantanada. “Molts d’aquests països porten dècades patint la violència. Són generacions que no coneixen cap altra forma de vida o que han hagut de desenvolupar una gran capacitat de resiliència. Aquestes persones tenen poques opcions. Han de sortir de casa per guanyar diners, anar a l’escola tot i que s’hagi convertit en un barracó bombardejat i buscar assistència mèdica tot i que gairebé no existeix. Fins i tot fugir de casa per por que t’ataquin, et matin o et violin. I al mig de tot això es desencadena la pandèmia”, alertava en un article Paula San Pedro, investigadora i especialista en conflictes d’Oxfam Intermón.
Entrem al detall: el conflicte al Iemen -internacionalitzat per la intervenció d’Aràbia Saudita en socors del bàndol governamental per contrarestar el moviment Ansar Allah, facció que controla Sanà, la capital- dura ja cinc anys. I ha deixat com a balanç, a més de 7.700 morts civils abans del coronavirus, la destrucció d’hospitals i centres mèdics. Segons càlculs del Comité Internacional de la Creu Roja (CICR), la meitat de les instal·lacions mèdiques del Iemen no funcionen, una situació que equiparen a la de Síria, un altre focus de conflicte, en aquest cas amb un enorme grau de complexitat i implicació de diferents agents internacionals, amb un focus especialment delicat, l’enclavament assetjat d’Idlib, al nord-oest del país. Ni tan sols el coronavirus ha pogut silenciar les armes: el secretari general de l’ONU, António Guterres, va fer crides a l’alto el foc a l’inici de la pandèmia que no s’han atès, “en bona part per un Consell de Seguretat paralitzat pels interessos d’alguns dels seus països membres, més obstinats a vendre armes i continuar les seves operacions militars que en la pau del món”, denuncia Paula San Pedro.
A la precarietat assistencial, cal afegir-hi els efectes econòmics. L’impacte a mitjà i llarg termini de la pandèmia podria ser devastador pel bloqueig del transport mundial i per les dificultats de les agències internacionals de cooperació d’operar en la zona, com denuncia l’ONU. Al Iemen, que ja era un dels països més pobres de l’àrea, hi ha territoris amb problemes de fam. A principis del mes de juny, l’ONU va alertar que l’economia iemenita es dessagnava i les seues institucions vivien “al límit del col·lapse”, alertava Guterres. La comunitat internacional s’ha compromès a destinar 1.350 milions de dòlars a combatre la crisi humanitària, però el forat és enorme: es calcula que quatre de cada cinc persones al Iemen necessiten ajuda per sobreviure. Uns 24 milions de persones que necessitarien una aportació de 2.410 milions de dòlars per cobrir les necessitats essencials el que resta d’any. A banda d’això, hi ha vora quatre milions de desplaçats i el país pateix l’amenaça d’altres epidèmies com el còlera (110.000 infectats en el que porten de 2020), el dengue o la malària -malalties agreujades per inundacions recents. S’estima que el 50% de la població no té accés a aigua neta. En aquest context, un agreujament de la COVID-19 podria tindre conseqüències catastròfiques, no sols al Iemen.
Creu Roja i la Mitja Lluna Roja han hagut de mobilitzar-se de valent en tasques de prevenció en països com el mateix Iemen, Gaza, Síria o l’Iraq. Segons un informe del CICR per a l’Orient Pròxim i l’Orient Mitjà, l’organització ha ajudat centres penitenciaris i centres de detenció a distribuir material de protecció com ara guants i mascaretes, i a proveir d’informació en l’àmbit de la prevenció. També s’ha prestat suport en matèria d’aigua i sanejament a les autoritats d’alguns dels indrets esmentats a més de Cisjordània o el Líban.
Economia i altres factors d’inestabilitat
Tota prevenció és poca, però la pandèmia ja ha agreujat les condicions econòmiques dels indrets en conflicte -Creu Roja calcula que 40 milions de persones sols entre el Iemen, Síria i l’Iraq necessiten ajuda humanitària- i colpejarà fortament la resta d’economies fràgils de l’àrea, convertint-la en un pòrtic d’esclats de conflictivitat social. En tot cas, l’Orient Mitjà presenta una important especificitat econòmica: la crisi entre l’oferta i la demanda i la disputa entre Rússia i Aràbia Saudita han provocat un enfonsament dels preus del petroli que està causant estralls en tot l’Orient Mitjà, però que repercuteix especialment en un país devastat per la guerra com l’Iraq, un estat que havia previst cobrir el 95% del seu pressupost d’enguany amb les vendes de petroli.
La COVID-19 i el baix preu del petroli està provocant problemes a un bon grapat de països, però la capacitat de resposta de països més sanejats com Kuwait, els Emirats Àrabs Units o Qatar és més gran que la de l’Iraq o l’Iran. I Aràbia Saudita també podria ser un cas a banda, que pot trobar en aquesta crisi un esperó i una excusa perfecta per impulsar el Pla 2030 de diversificació econòmica patrocinat pel príncep hereu Mohamed bin Salman. La repercussió econòmica seria més gran en certs països, però la inestabilitat política amenaça a tots igual i, per extensió, a bona part del planeta.
International Crisis Group, una organització independent nascuda per previndre conflictes, dibuixava en un informe una perspectiva preocupant: “El brot global té el potencial de devastar estats fràgils, provocar disturbis generalitzats i posar a prova els sistemes internacionals de gestió de crisis de manera severa”, sobretot en societats amb menys ingressos, que són la majoria en aquesta zona.
Crisis Group alertava de qüestions referides adés, com les dificultats per fer arribar ajuda humanitària a zones en conflicte; però un dels principals problemes que advertia és que la pandèmia estiga limitant els esforços diplomàtics per aconseguir pacificar zones en conflicte. Un dels processos paralitzats són les converses de pau a Afganistan entre els EUA i els talibans. Així mateix, els diplomàtics que treballen per evitar un enfrontament encara més letal al Iemen “necessiten desesperadament el temps i l’energia d’alts funcionaris saudites i nord-americans, però informen que les reunions amb ambdós s’han cancel·lat o reduït”.
L’altre punt d’atenció és que la COVID-19 podria ser aprofitada com a element de desestabilització. “Líders inescrupulosos poden traure profit de la pandèmia per avançar en els seus objectius exacerbant les crisis domèstiques o internacionals (...) tot i assumir que ningú ho notarà mentre el món s’ocupa d’altres temes”, es pot llegir a l’informe, que cita la possible temptació de l’Iran d’aprofitar el moment per debilitar el poder dels EUA a la zona i desviar alhora l’atenció sobre els devastadors efectes de la pandèmia a l’antiga Pèrsia. L’informe no diu que el president Donald Trump podria elucubrar amb intencions semblants. En els fets contrastats, tanmateix, el que hi ha de moment és una oferta dels EUA per enviar assistència sanitària que Iran va rebutjar al·legant que era una “oferta trampa” perquè les sancions econòmiques encara eren vigents.
D’una altra banda, el debilitament general del moviment jihadista no pot fer oblidar que molts d’aquests grups continuen operatius. Crisis Group no té identificades estratègies clares per part d’ISIS ni unes altres branques d’Al-Qaeda, però adverteix que “les forces jihadistes tendeixen a explotar el desordre guanyant territori i adherents on ja hi ha conflictes o els estats dèbils s’enfronten a agitació social”. Altrament, el diplomàtic i polític Jorge Dezcallar apuntava en un article que Daesh, malgrat la pèrdua del bastió de Baghuz i la mort del líder Al-Baghdadi, encara parlava en la revista Al Naba de reforçar les accions contra “les nacions dels croats” aprofitant que estan ocupades combatent la pandèmia. Encara s’ha de saber si és una amenaça retòrica o real. El ben cert és que la COVID-19 ha afegit incertesa a un dels indrets més imprevisibles i difícils de gestionar del planeta.