Les agressions sexuals han estat tractades moltes vegades a les sèries de televisió, però el tractament que se li ha donat no sempre ha estat el més adequat. De fet, sovint s'ha comès l'error de centrar aquesta mena de trama en qualsevol element que no fos la víctima (l'esforç policial per atrapar l'agressor és sovint l'eixos d'aquestes històries). El fet que finalment les víctimes siguin el centre d'aquestes sèries és molt important. L'any passat es va estrenar la minisèrie Unbelievable (Creedme, a Netflix), que va fer que molts espectadors es posessin en la pell de la víctima quan intentava denunciar el que li havia passat a la policia i es trobava amb que els agents no la creien. A partir d'aquest cas, real, la sèrie denunciava la desprotecció de les víctimes, assenyalant que en comptes d'ajudar la víctima el sistema la converteix en culpable. Però malgrat la potència del missatge d'Unbelievable, la víctima compartia protagonisme amb dues detectius que portaven la ficció pel terreny de la investigació i, d'una manera similar a altres sèries precedents, centraven la resolució de la història en la idea d'atrapar el culpable, aconseguint una condemna i restituir així el mal que havia fet.
I May Destroy You (Podría Destruirte)
Creadora: Michaela Coel
Repartiment: Michaela Coel, Weruche Opia
Minisèrie: 12 episodis
Plataforma: HBO
Per això és tan interessant el tractament que presenta la sèrie I May Destroy You (Podría destruirte, a HBO). Perquè no només està centrada en l'experiència de la víctima, sinó que no busca aquesta mena de resolució per a la història. Probablement, aquesta aproximació s'explica pel fet que la creadora de la sèrie, Michaela Coel, es basa en una experiència pròpia. La història, sobre escriptora que després d'una nit de festa comença a tenir memòries que l'assalten en forma de flashos en els que recorda haver estat violada, és una versió més o menys distanciada del mateix que va patir Michaela Coel, que a més interpreta també la protagonista. En aquest sentit, la sèrie és un pas endavant molt important en situar la víctima en el paper principal i fer una crònica de tot el que li passa més enllà de la visita a la comissaria. És evident que la directora, guionista i actriu, que és, a més, una de les veus més personals de la televisió britànica (vegeu Chewing Gum) volia explicar quina havia estat la seva experiència fent servir un personatge que té moltes similituds amb ella, també com a part de la seva manera d'afrontar el que havia viscut, tornant a relatar-ho tot des de la ficció.
A la sèrie, el seu personatge fa el mateix. La protagonista ha d'escriure un llibre i aquest encàrrec es manté durant tota la narració. Després de l'agressió, el personatge intenta continuar fent vida com si res i la sèrie ensenya com aquest intent de preservar la normalitat es va esquerdant. Els records del que va passar van tornant al mateix temps que la sèrie crea trames per explorar el concepte del consentiment (no només a través de la protagonista, també de secundaris) i al valor de les amistats que l'envolten. Hi ha un moment en què ella insisteix en tornar al bar on va passar tot, i aquí és on la sèrie ofereix la seva idea més interessant: a l'episodi final (aquí venen spoilers) planteja diferents opcions, que passen per la revenja, aconseguir que el detingui la policia, entendre racionalment l'agressor o revertir el que ha viscut amb una experiència consentida on ella és qui té el poder. Però cap d'aquestes situacions la pot curar. La cura, ens diu la sèrie, no existeix. L'únic que pot fer és no tornar al bar, mirar endavant, publicar el seu llibre, tenir èxit i assumir que l'agressió sexual forma part d'ella.