Tots estàvem enamoriscats de Teresa i ens sentíem una mica pijoapartes, era pel començament dels setanta, quan resultava ben fàcil parlar de Marsé amb els amics, o simplement amb algun conegut en la cua del Mont de Pietat, perquè Teresa era com un patrimoni comú als lectors d'aquells anys i era possible parlar-ne com si es tractàs de la teva cosina o, fins i tot, de la teva germana. Tenir-la de nòvia ja era una altra cosa; tots en desitjàvem una com Teresa, però ens semblava tan inabastable que era més aviat un somni, un familiar o una amiga llunyana... Potser ha augmentat el coneixement de Juan Marsé, però el ritual que significaven les seves novel·les sembla haver passat a millor vida; ara se'l llegeix i es veuen les seves pel·lícules que tantes vegades ens maten el món que havíem aconseguit com a lectors. Mentrestant, Marsé revisa les seves novel·les i n'enllesteix una de nova que promet quedar-se novament amb nosaltres.
- Fa poc que ha revisat Si te dicen que caí. Ha estat una revisió molt profunda? Què li mou a fer aquest tipus de revisió que ja, va assajar amb Un dia volveré?
- Generalment allò que em mou és un desig de corregir errates d'impremta i alguna frase que creus pot ser millorada, que veus que està com si fos una primera versió. Això en primera instància, però el fiquis a fer aquest treball i aleshores hi trobis alguna cosa més, veus que en determinats passatges del llibre podries haver profunditzat més, t'entren desitjós de tallar d'ací d'allà i d'ampliar determinades coses. És a dir, d'alguna manera el que veus és el que un escriptor amb alguns anys de bagatge veu, que un text no s'acaba mai, que podries corregir contínuament i descobrir cada vegada determinades facetes que podrien ramificar-se, ampliar-se; veus de sobte que hi ha frases que és millor tallar- les. És a dir, és un desig de corregir, perquè jo crec que en el fons a mi el que m'agrada és corregir, voldria que el primer esborrany d'una novel·la meva estigués ja escrit per una mena de follet i jo treballar sobre aquest esborrany.
- Aleshores no pensa que revisar una novel·la siga una mena de traïció, com pensen alguns, a aquell escriptor que va ser?
- No m'ho he plantejat mai així; vull dir, no identifiqui aquell que jo vaig ser amb el llibre que vaig escriure. Cal tenir, no obstant, la mesura, ja que si has de fer una correcció tan a fons que el resultat és la destrucció de l'altre text, el que fas és destruir aquella primera versió que podia tenir un cert interès.
-Els seus llibres marquen algunes generacions de postguerra. Això és gairebé un tòpic, però quina era la seva idea aleshores, com veia el món literari el Marsé que començava?
-No ho veia. Estava absolutament desvinculat. Jo treballava en un taller de joieria, aquí a Gràcia, i no tenia cap relació personal amb escriptors ni amb ningú d'aquest món de les lletres.
-Aquella primera novel·la, Encerrados con un solo juguete, no marcava exactament la línia que més tard seguiria. Potser hi havia un cert cripticisme, un intimisme, si vol, que després abandonaria en llibres posteriors.
-Bé, Encerrados... era un intent de novel·la curta, que tenia molt d'autobiografia. Com en gairebé totes les primeres novel·les, la biografia personal s'imposa sempre sobre l'experiència, sobre les idees que u té sobre literatura i sobre com desenvolupar una novel·la, de forma que el resultat és una novel·la on hi ha massa coses personals.
-Aleshores estaria d'acord amb aquella frase que diu que només arribaràs a ser un escriptor quan deixes d'escriure sobre tu mateix o sobre el teu món personal?
-En realitat sempre estàs escrivint una mica sobre tu mateix, el que passa és que amb el temps i l'ofici, amb l'experiència, amb la distància que et proporciona sobretot el temps respecte a l'experiència que has viscut, és a dir el pas del temps, et dóna un gran avantatge, ja que pots filtrar, pots dominar el material, però en una primera novel·la estàs contant gairebé immediatament allò que t'està passant i aleshores hi organitzes una mena de garbuix mental que es nota, en les primeres novel·les, fins i tot en les més bones, no? Podríem anomenar Els Budenbrock de Thomas Mann, o Kennedy Toole, per posar només dos exemples. De tota manera, el que crec que vaig plasmar en aquest llibre és una atmosfera que és autèntica...
-Últimas tardes con Teresa va ser un gran èxit, però ho va ser des d'un principi o realment ho ha estat al llarg del temps i nosaltres ho vèiem així?
-Jo, el record que tinc és que ho va ser des d'un principi.
-Però pensava que arribaria a tenir la significació que ha tingut?
- No. Jo sabia que era una novel·la molt treballada, rodona en cert sentit, en el sentit que u té una idea estètica i la conforma a aquest ideal. D'això era conscient. Sabia que no era una novel·la de tràmit, fins i tot abans d'enllestir- la; ara bé, que arribés a tenir aquesta significació de novel·la representativa d'una generació, això no.
-Podríem dir que era la primera vegada que buscava la novel·la?
-Sí, més aviat es tractava de la primera vegada que vaig ser conscient en la primera ni en la segona novel·la vaig arribar al convenciment que podia, no guanyar-me la vida, perquè això no... sinó ser un novel·lista, i amb Últimas tardes con Teresa penso que sí, és a dir, em va conformar amb l'ofici.
-Si te dicen que caí va tenir en un principi un èxit més gran de crítica que no de públic?
- No sabria dir-te això, perquè d'edicions se n'han fet gairebé les mateixes.
-Li ho preguntava perquè, d'alguna manera sempre que parles de Juan Marsé surt Últimas tardes con Teresa, però no tant Si te dicen que caí.
-Sí, potser perquè és una novel·la més complexa, més difícil, que planteja uns esquemes, des del punt de vista estructural o tècnic, més complexos, que Últimas tardes con Teresa, que és una novel·la lineal, gairebé del XIX. Hi vaig introduir fins i tot els epigrames, que és el que es feia a les novel·les del XIX i fins i tot pel tema, t,no?, que és un tema romàntic. Si te dicen que caí és una novel·la, en el sentit estructural, més moderna, per a entendre'ns, si és que moderna significa una altra literatura que mai no se sap.
-Per què va triar des d'un començament el castellà com a llengua literària?
- Perquè jo construïa les frases directament en castellà, és a dir, un aprenent d'escriptor el que fa és imitar, no imita la realitat sinó que imita el que llegeix, de forma que tot el que jo llegia aleshores, allà pels quaranta, era en castellà perquè com saps el català estava prohibit pel franquisme i la llengua de l'Imperi era el castellà. Però vull dir que jo em nodria de tebeos, de novel·les de quiosc, policíaques, de l'oest, i alguna que altra obra de Balzac que començava a trobar, a més de les pel·lícules que veia, tot en castellà. Quan jo vaig intentar escriure, la frase em sortia totalment en castellà, i és molt senzill, jo sóc un producte del franquisme en aquest sentit, de la cultura oficial franquista.
-Corre l'opinió entre alguns crítics que vostè, Mendoza, Montalban, sou els millors escriptors catalans.
-Bé, jo això no ho sabria dir, però d'aquesta situació m'agrada que sóc una mena d'home fronterer, que no estic d'aquest costat ni de l'altre, no sóc evidentment un escriptor català perquè no hi escric, però tampoc no acabo de ser un escriptor castellà o espanyol en la mesura que la realitat de la qual parlo en totes les meves novel·les és tan catalana que no pot ser-ho més. La veritat és que estic ben còmode amb aquesta situació. Cal parlar d'escriptors que exiliats de la seva llengua han fet una obra important, com ara Nabòkov, Becket o, ja dins l'estat, els casos de Pío Baroja, un basc que escrivia en castellà, o de Valle Inclán, un gallec que igualment va triar la llengua castellana.
-Vostè començà a publicar coincidint amb el boom. Barral encetava la seva tasca de publicar sud-americans, Vargas Llosa guanyava premis i, vist des de la distància, tenim la sensació que qualsevol aleshores s'havia de sentir influït per aquest corrent, Realment hi eren tan presents els sud-americans, entre els que començàveu a bastir una obra aleshores?
-El boom, durant els anys seixanta des del punt de vista d'influències era escassíssim £ no? Es a dir, començà a publicar Mario Vargas Llosa, de García Marquez no es coneixia res, de Borges gairebé res, jo l'havia llegit, els seus contes, però penso que mai no m'ha influït; no obstant, em sembla un magnífic escriptor. Però del boom es va començar a parlar més tard i la seva influència potser arribà molt després, però als anys seixanta no.
MARSÉ I EL CINEMA
Quasi totes les novel·les de Juan Marsé han estat convertides en pel·lícules, però molt sovint els resultats artístics han restat lluny dels resultats literaris. Ara mateix, la versió cinematogràfica de Si te dicen que caí ocupa les cartelleres de tot l'estat. Parlant amb Marsé es fa, doncs, inevitable tocar el tema. Ell es repapa al seient, com molest, les relacions entre l'autor i les imatges que han donat a les seves novel·les no semblen massa bones.
-A què atribueix aquesta facilitat de les seves novel·les per a ser portades al cinema?
-No ho sé. Suposo que hi veuen molta imatgeria, que les veuen visualment, amb perdó de la redundància, que són històries que es poden visualitzar i això les fa aparentment fàcils, són novel·les que es veuen una mica amb els ulls. Hi ha molta imatge, potser més que idees, perquè jo treballo més amb imatges que amb idees. Sospito que deu ser això, perquè tan bon punt apareix un llibre, hi ha cineastes o amics que diuen: "Mira, aquí hi ha una pel·lícula". Jo mai no he entès massa bé què volen dir.
-Vol dir que es planteja una escena...
-Primer la veig, però més tard he de traslladar aquesta visió, aquesta imatge i l'he de convertir en paraules, això és la literatura. És clar que ells no s'ho plantegen, això.
-El que passa és que hi ha una simbologia molt plàstica en el seus llibres, no?
-Sí se suposa que hi ha una imatgeria que és fàcilment traslladable al cinema. Això és un error. Per exemple, Si te dicen que caí és una novel·la molt complexa d'imatgeria, és plena d'imatges, però fins que aquestes imatges literàries passin a ser imatges cinematogràfiques i que constitueixin una història hi ha molt de camí.
-Hi ha alguna versió de les seves pel·lícules que l'haja deixat satisfet en algun aspecte?
-Si te dicen que caí penso que té valors parcials, és a dir, té una riquesa visual notable, una atmosfera que està molt bé i que a més és molt fidel a la novel·la, que té una excel·lent música, una ambientació i interpretació notables, però així mateix té errades de guió que frustren la pel·lícula.
-Amb la versió d’Últimas tardes con Teresa va tenir potser molt mala sort.
-Sí, es tracta d'una pel·lícula fallida totalment.
-A més si dins les seves novel·les una de les característiques més eminents és la vida que brolla dels personatges, en la versió fílmica d'Últimas tardes... això és inexistent.
-No, evidentment va sortir un tebeo que no diu res. És la burda il·lustració de com una història pot ser contada en una pel·lícula i no tenir el menor interès. Aquest distanciament, aquesta ironia que hi ha en la novel·la, manca absolutament. I això és gravíssim.
-Els personatges no estan gens matisats.
-No, estan presos seriosament i en la novel·la el narrador sempre és d'alguna manera conscient que està treballant amb un material de baratillo, amb un material de desfeta, gairebé una novel·la rosa, és un poc la història de noia rica que s'enamora de un noi pobre, un tema de Corín Tellado que si li lleves aquest distanciament irònic, si te la prens seriosament com fan ells, ja no té gens de sentit. A més, hi ha errors de repartiment colossals.
-No creu que és molt decebedor el cinema des de la posició del lector/espectador? M'explique: el cinema fa d'alguna manera un lector/espectador passiu, la seva ment no ha d'interpretar, no ha d'imaginar paisatges, personatges, tot plegat és una història antiga, no? Però no li decep una mica veure materialitzades les seves ficcions en imatges? No li sembla com si la tasca de seduir el lector fos molt més difícil?
-Sí, sempre experimento una sensació d'empobriment, però també és cert que aquesta proximitat fatal i inevitable que sento amb els meus temes condiciona molt i no és massa fiable el que jo diga. De tota manera, tinc la sensació que s'ha empobrit, que el paisatge, els personatges, una situació concreta, alguna cosa que a mi em va costar mesos de treball, és a dir, una pàgina sencera descrivint un personatge, o una situació, una atmosfera determinada, en cine això desapareix o resta reduït al més mínim i això em decep, em frustra.
-Hi ha un gran problema en el fet de no poder ja buscar la teva pròpia imatge, no?, perquè la imatge ja hi és i clar, pensa per exemple en Maribel Martín, el resultat és que et pot destrossar la idea que tens del personatge.
-Clar, però és que ella no dóna el personatge. Jo he vist adaptacions de Buñuel sobre Galdós, com podrien ser Viridiana o Tristana, que són esplèndides, però és perquè el que t'ofereix Buñuel és el món de Buñuel, i no sols és el món de Galdós, sinó que a més fa una pel·lícula estupenda, però és perquè Galdós tenia alguna cosa a dir, perquè era un senyor de talent. Això és importantíssim, perquè clar, si l'adaptació la fa un senyor que no té gens de talent, que no té res a dir... Pensa en Muerte en Venecia, de Visconti, no té res a veure amb la novel·la, però te la creus, és una gran pel·lícula. Per què? Cony!, perquè Visconti era un senyor que tenia un món propi i que tenia alguna cosa a transmetre.
-Un poc la conclusió seria que no es pot transmetre una obra d'art sense fer-ne una altra.
-Exacte, fins i tot jo diria traint-la. Que es pugui dir: "Mira, no té res a veure amb la novel·la, però és una gran pel·lícula". Independentment que l'adaptació del text literari original sigui fidel o no. Es aquest i no un altre el secret.
Encara parlem molta estona: Gràcia, el seu barri de sempre, la mort de Biedma, de Barral... Marsé se sent com un supervivent d'una generació realment dura; fa només unes hores que ha assistit a l'enterrament de Jaime Gil de Biedma, i se'l veu cansat, trist, impossibilitat per a parlar de l'amic desaparegut: en pronunciar el seu nom se li entelen els ulls.