- Segons el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals totes les persones tenim dret al “més alt nivell possible de salut física i mental” i que els governs estan obligats a prendre les mesures efectives per a “la prevenció (...) i tractament de les malalties epidèmiques...”. Justificaria això procediments legals contra alguns governs per conculcar l’esmentat dret internacionalment reconegut en com han gestionat —i en alguns casos encara gestionen— la pandèmia?
—Encara que els drets humans siguin interdependents i universals, sempre fem la diferència entre els drets civils i polítics —vida, integritat, llibertat—, que impliquen una obligació de resultat —o et respecten el dret de la vida o no te’l respecten, i el resultat és vida o mort—, mentre que els drets econòmics, socials i culturals — salut, educació, habitatge…— imposen una obligació de comportament: els estats han de fer el possible per garantir aquests drets, dins de les seves possibilitats. No crec que tinguin recorregut els litigis internacionals que invoquen el dret a la salut per aquest motiu. Probablement, tinguin més sentit els que vagin més en la línia d’invocar el dret a la vida en el cas de pacients d’edat i amb problemes de salut mental o amb deteriorament físic o mental als quals se’ls ha exclòs d’atenció hospitalària. A l’Estat espanyol el compliment d’aquesta obligació genera dubtes quan coneixem les xifres de morts a les residències i els protocols que sembla que s’han fet servir per prioritzar uns malalts o uns altres.
—Els Principis de Siracusa, adoptats pel Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides el 1984, donen directrius sobre les respostes governamentals que restringeixin drets humans per raons de salut pública o emergència nacional. S’ha complit tal com es preveu o, pel contrari, la COVID-19 ha influït negativament en el sentit que els governs han erosionat els drets humans, arreu del món, o, almanco han restringit les llibertats a canvi de tenir més seguretat?
—El debat jurídic que ens ocupa als juristes és si hi ha hagut una limitació de drets, que és el que permet per exemple l’estat d’alarma i també els tractats internacionals, o bé una suspensió de fet de drets fonamentals, que no està permesa. Això és el que ocuparà probablement els tribunals de drets humans en breu. Inevitablement hi ha hagut drets fonamentals que no han pogut ser exercits, com la llibertat de circulació o la llibertat de reunió, però la clau serà valorar si hi ha hagut proporcionalitat i si per protegir un bé jurídic com és la salut s’han hagut de restringir altres béns o drets fonamentals. En tot cas, el discurs bel·licista que han emprat alguns governs potser a algú li ha servit per afrontar el confinament i el dia a dia de la lluita contra la pandèmia, però al meu parer ha simplificat massa el problema a què ens enfrontàvem. El virus no és un enemic que es pugui matar a canonades ni a qui es pot impressionar amb els tancs i soldats al carrer. La conseqüència d’emprar metàfores bèl·liques ha estat que la població ha entès que havia de renunciar a les seves llibertats, com si ens trobéssim en una situació de guerra. I no sé si això repercutirà negativament el dia de demà en el gaudi i la reivindicació dels nostres drets i llibertats fonamentals, si ja hem donat per bo que es poden suspendre, quan no és així.
—Els atacs de Donald Trump a l’OMS i la sortida dels Estats Units d’aquesta organització podrien amagar un atac al dret internacional? Ho ha analitzat, per exemple, Javier Surasky, consultor de l’ONU, que suggereix que sí.
—Aquesta presidència nord-americana (de Donald Trump) és de les pitjors coses que li han passat al dret internacional. Ell tot solet s’ha carregat el multilateralisme que justament els Estats Units van impulsar amb la creació de les Nacions Unides. Només respecta el dret internacional quan serveix als interessos nord-americans, ho diu ben clar en les seves intervencions. No només han sortit (els Estats Units) de l’OMS sinó també de la UNESCO, del pacte nuclear, de l’Acord de París sobre canvi climàtic i del Consell de Drets Humans de l’ONU. I si només abandonés aquests fòrums, els altres podrien anar avançant, però tenim l’experiència de la Cort Penal Internacional i les “sancions” que imposaren als funcionaris que investiguen crims comesos per nord-americans a Afganistan. Aquest aïllament contradiu tot el procés de globalització en què estan immerses l’economia, la gent i les empreses nord-americanes. En algun moment rebotarà contra ells mateixos. És molt preocupant perquè no existeix un lideratge mundial, que idealment hauria de ser multilateral. Només si les potències mundials adopten una estratègia comuna i atreuen la resta de la comunitat internacional serà possible sortir-ne d’aquestes situacions, i això en aquests moments és impossible si els Estats Units fan el mateix que les altres dues grans potències (Xina i Rússia) han fet fins ara: anar pel seu compte i mirar pels interessos propis.
—La falta d’una resposta europea conjunta davant la COVID-19 i el fet que cada govern ha anat pel seu compte, com afecta i deixa per al futur l’ideari, les normes i lleis i, en fi, tot allò que en diem ‘Unió Europea’?
—A la Unió Europea no li podem demanar més del que han aprovat els estats quan l’han creat com a organització internacional. És el mateix que passa amb l’OMS o amb l’ONU: les organitzacions internacionals tenen les competències que tenen, que són les establertes en el seu tractat constitutiu, i encara que hi hagi mecanismes per poder actuar quan no està prevista expressament una competència, això no ho decideix l’organització sola, és una decisió dels estats adoptada segons els mecanismes i els vetos previstos. A la salut pública el Tractat de Funcionament de la Unió Europea li dedica un sol article i està prevista com una competència complementària sobre la qual decideixen els estats membres. La Unió només complementa les seves polítiques i els seus sistemes transfronterers, no pot imposar mesures com per exemple la compra única de material o mesures de confinament. La integració no ha arribat fins aquest punt i precisament en aquests moments la Unió es planteja quin ha de ser el seu futur: més integració?; més estats membres?; més polítiques comunes?... Crec que la Unió ha estat un gran invent i s’ha aconseguit una cooperació econòmica i política mai vista en l’escena internacional, però aquella idea d’unir tota Europa, que s’hi adhereixin el màxim nombre d’estats a pesar de ser tan diversos políticament, culturalment, econòmicament i socialment, s’ha de replantejar perquè hi ha el risc de rebaixar normes, principis i mecanismes de coerció davant d’incompliments.
—Als Estats Units ja s’han presentat querelles —a Texas, Florida, Califòrnia i Nevada— contra el Partit Comunista de la Xina o el Govern xinès per responsabilitat criminal en l’origen i no control de la pandèmia. “Segons el dret internacional, la Xina és responsable de qualsevol dany que hagi causat a altres països, ja sigui per actes o omissions”, declarà a l’Agència Anadolu Tom Ginsburg, professor de Dret Internacional i Ciències Polítiques de la Universitat de Chicago. I afegí: “la pregunta clau és com es podria obtenir una reparació i si la Xina pot ser considerada responsable en un tribunal”. Què li sembla, a vostè: és vera que el dret internacional obri la porta, per teòrica que sigui, a exigir responsabilitats a la Xina?
—Si es tracta de reclamar una responsabilitat internacional a la República Popular de la Xina per part dels Estats Units ens trobam amb la paradoxa que aquests dos estats membres permanents del Consell de Seguretat no accepten la jurisdicció del principal tribunal internacional que podria pronunciar-s’hi, que és la Cort Internacional de Justícia. Els EUA acceptaven aquesta jurisdicció fins que l’esmentada cort els va condemnar per l’assumpte de les activitats militars i paramilitars a i contra Nicaragua a finals dels anys vuitanta amb l’Administració Reagan, i en van sortir. Si no és davant una jurisdicció internacional, hi ha altres mecanismes: mediació, arbitratge, investigació… però ambdós estats hi han de consentir. La Xina tampoc no accepta investigacions d’altres estats —a cap estat li fa gràcia que un altre estat l’investigui i pot invocar perfectament el principi de sobirania. Ara mateix, per exemple, està imposant sancions comercials contra Austràlia perquè ha iniciat una comissió d’investigació sobre l’origen de la COVID-19. Altra cosa és que per la via penal o civil es pugui iniciar un procediment davant tribunals nord-americans contra la Xina, però la immunitat de jurisdicció i d’execució de l’estat no crec que permeti anar massa lluny, llevat que optin per la via que se’ls dona millor: imposar sancions comercials i la prohibició d’entrar als EUA a determinats responsables xinesos.
—Hi ha res en el dret internacional que, encara que no permeti actuar a la pràctica contra la Xina, sí que permeti assenyalar formalment el seu govern com a responsable de la pandèmia, per no haver fet prou per aturar-la en origen, cosa que si més no políticament seria dolent per al gegant asiàtic? Al respecte, el secretari de Relacions Exteriors britànic, Dominic Raab, ha dit que “no podem tenir negocis (amb la Xina) com sempre, després d’aquesta crisi”. Macron, per la seva banda, ha apuntat que “seria ingenu pensar que s’ha fet tot el que es podia” a la Xina...
—Sí, el més raonable, per a mi, seria la creació d’una comissió independent d’investigació en el si de l’ONU, com hi ha hagut en altres ocasions, com ara sobre l’atac contra la flota Free Gaza per part d’Israel el 2010. Aquestes comissions se centren en els fets, no determinen la responsabilitat jurídica, però seria molt revelador que un òrgan independent pogués aclarir el màxim possible sobre l’origen i el desenvolupament de la pandèmia. En tot cas, pensem que la Xina és membre permanent del Consell de Seguretat i podria vetar la creació d’aquesta comissió si no té clar el que pugui sortir d’aquesta investigació, per la qual cosa només queda una comissió independent de l’ONU. L’ideal seria una investigació feta per les mateixes autoritats del lloc on ha sortit el virus, però si ara la Xina fes una investigació pròpia ningú se la creuria.
—L’OMS exigeix que els estats membres notifiquin tota la informació relacionada amb una emergència de salut pública internacional. Però això no pareix haver-se complit en el cas de la COVID-19. Segons Michelle Rourke, de l’Organització d’Investigació Científica i Industrial de la Commonwealth, “la manca d’una obligació legal clara de compartir patògens o els DSG associats durant una emergència sanitària constitueix un punt cec en el dret internacional, que obstaculitza la resposta a la pandèmia i el progrés científic” i per això s’endarrerí retrasà la vacuna. Que li sembla, a vostè?
—Aquí hi ha dues qüestions: una, les competències que té l’OMS com a organització internacional, que li han permès fer el que ha fet però no altra cosa. Si volem que els estats tenguin per exemple una obligació de cooperar entre ells i no només de transmetre informació a l’OMS, s’hauran de posar d’acord i modificar el Reglament sanitari internacional (RSI, 2005) i dotar aquesta organització de mecanismes coercitius que no té. L’altra qüestió és la vacuna i el negoci que es generarà a partir de la seva patent si no s’aconsegueix que sigui gratuïta i universal o, almanco, si no s’assoleix que la seva distribució sigui de la forma més equitativa possible i a un preu assequible perquè contribueixi a mitigar els efectes de la pandèmia. Aquest tema de l’accés a medicaments assequibles per a tot el món no és d’ara, però podria ser que amb aquesta crisi global hi hagi avenços normatius al respecte, si és que en algun moment hi ha un lideratge fort. Però, de moment, no veig que ho reclami ningú més enllà de la comunitat científica.
—Pareix haver-hi molta preocupació entre experts en dret internacional humanitari pels efectes nocius de la COVID-19 en els països d’Occident, en el sentit que es despreocupen o s’interessen manco pels drets humans i l’atenció humanitària en els països que estan enmig de conflicte. S’està abandonant la solidaritat internacional?
—La retallada en cooperació al desenvolupament i en ajut humanitari és una de les conseqüències de la COVID-19 que més em preocupen perquè significa que no hem après res: l’anomenat “nord mundial” no pot aturar ni eradicar el coronavirus si el “sud mundial” no ho fa també. No podem posar fronteres al virus encara que ho intentem. La ràpida extensió del virus ens obliga a tenir una visió més propera de la cooperació al desenvolupament: hauríem de ser els primers interessats, per exemple, que els sistemes sanitaris dels països en desenvolupament estiguin preparats per a pandèmies com la que ens ha colpejat a tot el món, perquè, si no, seran inevitables les migracions i els desplaçaments massius, a més de les morts. Retallar el pressupost de l’OMS , que té un paper essencial en l’assistència sanitària en moltíssims països, no sembla anar per aquest camí. •