Ara fa cinquanta anys Llatinoamèrica veia néixer una possibilitat democràtica de socialisme. El 4 de setembre de 1970 el socialista Salvador Allende era elegit nou president de la República de Xile. Insòlit. En un continent controlat pels interessos dels Estats Units era la primera vegada que s’obria una via democràtica per a l’impuls d’un model alternatiu al de ser el «pati de darrera» del poderós veí del nord.
No es pot entendre la ruptura que suposà la victòria d’Allendesi no es coneix, per poc que sigui, la història de la geoestratègia nord-americana a tot el continent. En el primer terç del segle XIX, al mateix temps que el Govern de Washington iniciava el control de l’oest del seu territori, aniquilant les cultures natives i tancant els indígenes en «reserves», es fixava també amb els països del sud de la seva frontera.El 1823, sota la presidència de James Monroe, es declarà el principi d’«Amèrica pels americans». És a dir, era un advertiment a les potències europees, en especial l’espanyola, que si intentaven recolonitzar els territoris americans, els Estats Units ho considerarien «una agressió». Sota l’administració Monroe s’encunyà també l’expressió «el pati de darrera» per designar tota Amèrica més enllà de la frontera sud. No era una definició d’un nou poder imperialista, es pretenia que fos l’impuls definitiu als processos d’independència de les colònies espanyoles que quedaven en territori americà. Però ben aviat Washington descobrí els avantatges de considerar «el pati de darrera» com a part dels seus interessos econòmics. Així, els successius governs estatunidencs no dubtaren en emprar la força per assegurar-se que els governs independents d’Espanya que anaven sorgint no ho fossin gaire, independents, respecte dels Estats Units.
Entre 1846 i 1848 la guerra permeté a Washington quedar-se amb els territoris del nord de Mèxic. Entre 1852 i 1853 els marines nord-americans desembarcaren a Buenos Aires, Argentina, per protegir els interessos de les empreses del seupaís davant la possibilitat d’una revolució. També el 1853-1854 envairen Nicaragua amb l’excusa de protegir els estatunidencs que allà vivien. El 1855 els marines desembarcaren a Uruguai per preservar els interessos d’empresaris nord-americans al país durant una revolució. El 1856 es produí la primera intervenció armada de Washington a Panamà. El 1855, altra cop els marines ocuparen zones d’Uruguai. El 1859 fou el torn de Paraguai. El 1866, novament a Uruguai. El 1891 forces navals ianquis amenaçaren de bombardejar Xile si el Govern d’aquest país no presentava excuses per la mort de dos mariners nord-americans com a resultat d’un brega en una tasca d’un port xilè. El 1898 la guerra amb Espanya li permeté quedar-se amb Puerto Rico i controlar Cuba. El 1903 intervingué altre pic a Panamà per assegurar-se el control del canal. El 1904, una nova intervenció a Nicaragua per protegir les empreses estatunidenques en el territori. El 1908, una altra intervenció militar a Panamá. El 1912, altre cop envaeix Nicaragua. El 1914, torna envair Mèxic. El 1915, el torn d’Haití. El 1916, República Dominicana. El 1918, Panamá altra vegada. El 1924, Hondures... Tots aquests moviments bèl.lics suposaren que els Estats Units s’asseguraren governs «amics» a cada territori. I quan en perdia un, un cop d’estat o un convenient assassinat a mans ignotes permetien retornar a la normalitat, com va passar a Nicaragua el 1934; a Panamà el 1941; a Cuba el 1952; a Brasil el 1964; a República Dominicana el 1965, a Guatemala el 1966...
L’elecció d’Allende. És pertinent la recordança història per entendre què significava per als Estats Units que un socialista que feia campanya per nacionalitzar els recursos naturals – ue en part explotaven grans corporacions nord-americanes– arribés al poder. El problema, molt seriós, per a Washington, era que Allende havia arribat al poder a través d’una elecció democràtica. Es tractava d’un exemple molt perillós que podia posar en risc el control efectiu dels Estats Units almenys en alguns altres països del seu «pati de darrera».
El 4 de setembre de 1970 Salvador Allende, de professió metge, obtingué, al front de la coalició d’esquerres Unidad Popular la majoria relativa dels vots: 36,6% per la seva candidatura davant del 34,9% del candidat de dreta, i molt més que el que va recollir un tercer aspirant, 27,8%. La dreta començà tot d’una a insuflar por tot d’una, advertint de tots els mals possibles si en efecte Allende era investit per al màxim càrrec institucional. El president nord americà, Richard Nixon, ordenà que es fes tot el possible per evitar que arribés a la presidència. Durant un mes i mig, fins a la sessió d’investidura, el país va viure un creixent caos polític -inclòs l’assassinat del comandant en cap de l’exèrcit per part d’elements d’extrema dreta organitzats per la CIA – però finalment el 24 d’octubre Allende fou investit.
El mandat del nou president s’havia d’allargar de forma regular fins el 1976, però des del primer moment la tensió política – induïda pels Estats Units – convertí en un calvari l’acció de govern reformista.Quan el juliol de 1971 anuncià la nacionalització de les mines de coure, l'extrema dreta del país juntament amb el Govern dels Estats Units intensificaren el programa de desestabilització, que a partir d’aleshores anà en un in crescendo que culminà amb el cop d’Estat de l’11 de setembre de 1973, durant el qual avions facciosos a les ordres del general feixista i colpista Augusto Pinochet bombardejaren el Palau de la Moneda, seu del Govern, on Allende havia decidir resistir i on allà mateix morí.
La seva última foto, just abans de ser assassinat, disposat a defensar fins a les darreres conseqüències la democràcia, feren la volta al món. El seu assassinat va commoure milions de persones arreu del planeta i esdevingué el símbol de l’imperialisme més descarnat dels Estats Units.