A Francesc Arasa el temporal Gloria el va agafar, com a tants altres, desprevingut. Feia uns dies que els meteoròlegs advertien de la potència de la borrasca, però ningú no preveia aquell arrabassament, aquella fúria desmesurada. La crescuda de la mar, les onades gegantines van provocar que el port marítim de l’Ampolla quedara completament inundat. “Mai no havíem vist res de semblant”, relata Arasa, que és alcalde del municipi des de 2011. Les vuits platges i les dues cales que té aquest municipi a tocar del Parc Natural del Delta de l’Ebre s’hi van veure afectades, d’una forma o altra, per bé que foren les de Cap Roig, les Avellanes i l’Arenal les que se’n dugueren la pitjor part. En totes tres ha calgut fer aportacions de sorra per tal de poder iniciar la temporada d’estiu. Mig milió d’euros hi ha destinat la Demarcació de Costes. Aquests dies, a més, s’han iniciat les obres per fer retrocedir un parell de metres terra endins el passeig de l’Arenal, que, al sud, connecta el poble amb la platja que duu el mateix nom i amb el Parc Natural.
“Aquelles platges que encara tenien dunes són les que millor van suportar l’embranzida del Gloria”, explica el primer edil. La borrasca, sí, va causar molts danys, però també ha estat un avís definitiu sobre la necessitat de canviar la gestió de les àrees costaneres. “Hem de mentalitzar-nos que el canvi climàtic és una realitat i que hem de respectar els cicles i els mecanismes de la natura per regenerar-se —explica l’alcalde de l’Ampolla, un municipi abocat a l’activitat turística. Potser la gent hauria de començar a entendre, per exemple, que les algues i la posidònia formen part de les platges i que no poden reclamar insistentment als ajuntaments que les retirem només perquè els fan nosa per banyar-se”.
Aquest diumenge tot just es compleixen sis mesos des que la borrasca Gloria va començar a assotar-nos. El diumenge 19 de gener, les Balears foren el primer territori a patir-ne les conseqüències. Vint-i-quatre hores després es feia present al País Valencià i l’endemà Catalunya, des del sud cap al nord, notava intensament l’urpa meteorològica. Un temporal d’una magnitud inaudita segons van destacar aleshores els experts. Una concatenació d’episodis extrems, tant a l’interior com a la costa, mai vistos des que es tenen registres. Onades de 14 metres a Maó; augments del nivell de l’aigua de fins a 70 centímetres al golf de València; rius a punt d’eixir-se de mare; gruixos de neu de 86 centímetres als Ports...
Tant l’interior com la costa s’hi veren afectats, per bé que les destrosses foren especialment quantioses —i vistoses— a la vora del mar. Passejos marítims escapçats, esculleres de protecció degradades, acumulació d’escombraries, sistemes dunars malmesos, passarel·les desaparegudes, sendes litorals esborrades del mapa... Al mes de febrer, el Ministeri de Transició Ecològica va quantificar en 19,75 milions d’euros totes les reparacions des de Sant Antoni de Calonge al Pilar de la Foradada, passant per les Balears. El País Valencià, amb 9,6 milions, és l’autonomia que es duu el bocí més gran (vegeu gràfic). Una petita part de les obres començaren abans del confinament, per bé que la pandèmia va retardar fins al mes de maig l’inici de moltes d’aquestes actuacions.
El gran manà
Alguns municipis han donat per iniciada la temporada d’estiu sense haver conclòs els treballs, per a desesperació dels qui tenen negocis vinculats al turisme. Perquè les platges i les primeres línies de platja són àrees d’esbargiment, però són també, i sobretot, àrees on entren en conflicte dinàmiques diverses: l’econòmica, la turística i la mediambiental. Per als uns, la platja és un recurs turístic indispensable, el pal de paller de moltes economies municipals; per als altres, un espai natural essencial per mantenir les dinàmiques dels ecosistemes mediterranis. “Les platges són una acumulació sedimentària, però també són un recurs social i econòmic de primeríssima magnitud. Bona part del nostre sistema turístic es basa en l’existència d’unes bones platges. Per això caldria monitorar-les per fer diagnòstics precisos”, explica Josep Eliseu Pardo Pascual, professor del Departament d’Enginyeria Cartogràfica, Geodèsia i Fotogrametria de la Universitat Politècnica de València. Les barreres que hem construït els éssers humans en la franja litoral, ja siguen esculleres, dics, ports —mar endins— o passejos marítims —terra endins— són obstacles que han afectat i afecten severament les dinàmiques litorals.
“El Gloria ens ha donat molts motius per reconsiderar la gestió del litoral”, assevera Joaquim Farinós, catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat de València (UV). Per a Maria José Caballero, adjunta a la direcció de Greenpeace i durant molts anys responsable de la campanya de costes de l’entitat ecologista, el temporal del gener passat fou “un toc d’atenció sobre la fragilitat de la costa”. “Assistim a la materialització dels efectes del canvi climàtic. Els impactes en la costa són cada volta majors, en bona mesura perquè nosaltres mateixos hem destruït la capacitat de resistència i regeneració dels ecosistemes. No conservar una costa en estat natural destrueix els seus beneficis ambientals”, exposa Caballero, qui lamenta que, durant moltes dècades, ha predominat una visió estrictament enginyera de la gestió costera. Això pel que fa a l’Administració, perquè pel que fa als usuaris de les platges, predomina una visió estrictament extractivista, allò d’“aquesta és la meua platja i la vull neta, amb aigua clara i fàcilment accessible”. “La gent hauria de començar a entendre que la platja no és una piscina natural. La platja té la seua vegetació, la seua posidònia, i la seua presència, de fet, és un indicador de bona salut”, adverteix Caballero.
El preu de la transgressió
A Bellreguard, a la comarca de la Safor, saben bé dels efectes perniciosos de les obres d’enginyeria sobre les platges. D’ençà que s’amplià el port de Gandia, a 3,8 quilòmetres de distància, la seua platja ha deixat de rebre les aportacions de sorra per a la seua regeneració natural. “No és un problema només de Bellreguard, sinó de totes les platges al sud de Gandia. La falta d’aportacions naturals ens obliga a fer aportacions artificials”, explica Àlex Ruiz, el seu alcalde.
Al gener, però, els arribà la tempesta perfecta: una platja en regressió i un temporal inaudit. La mar, literalment, va engolir la sorra el passeig marítim. Set-cents quaranta metres lineals del mur del passeig destruïts, convertit en escombraria de ciment. I aleshores, Ruiz va plantejar obertament l’opció de “revertir” el passeig marítim. “Una qüestió que la gent comença a demanar-nos que ens plantegem: que es donen solucions, si no definitives, sí amb trellat, per revertir els passeigs marítims, per tornar a la natura el que és seu i per no malbaratar milionades cíclicament en la mar, com a Bellreguard. Gloria ens ha obert el debat: Què hi fem?”, va escriure el primer edil a una xarxa social.
En els dies posteriors, aquell agosarament va posar Ruiz sota els focus mediàtics. Tothom volia parlar d’aquell primer edil d’un poblet del País Valencià que desafiava la lògica turística. Molts lloaren la valentia; molts altres, tanmateix, ho consideraren una temeritat. El PSPV-PSOE, soci de govern, s’hi desmarcà ràpidament. I a primera línia de platja, penjats dels balcons, sorgiren cartells en contra d’aquella idea excessivament transgressora. Sis-centes persones han signat un manifest contrari a la proposta. I el passat juny aparegueren unes pintades amenaçadores contra Àlex Ruiz en el citat passeig marítim.
De moment, el passat maig, la Demarcació de Costes, en la línia de l’opinió de l’alcalde, va demolir dos trams del passeig marítim que s’endinsaven en la sorra i que estaven molt malmesos pel Gloria. En total, amb aquesta intervenció el mar ha guanyat 360 metres quadrats, una mesura que, en principi, hauria de millorar l’estat de la platja.
Tanmateix, la realitat és tossuda: el passat juny, Costes va fer una aportació de 5.000 tones d’arena a la platja. Un mes i mig després, la mar s’ha tornat a endur terra endins aquesta aportació artificial, per a desesperació de l’Ajuntament i del veïnat i segones residències que en frueixen. Per tot això, a mitjà termini, l’alcalde és partidari de recuperar una idea que la pandèmia va curtcircuitar: obrir un debat entre experts i veïnat sobre la gestió de la primera línia de platja. “La idea de replantejar-se l’existència del passeig marítim és interessant. A voltes, desmantellar obres és la manera més fàcil de resoldre alguns problemes —opina Pardo Pascual, de la UPV. Sembla una idea que va en la bona direcció des del punt de vista mediambiental perquè li hauria de donar joc a la platja per poder-se moure”.
Pardo Pascual és un dels experts més rellevants del País Valencià sobre l’estat de la franja litoral. El Gloria, diu, ha deixat registres i impactes sobre aquesta zona mai vistos fins ara. “Una cosa que el Gloria posa sobre de la taula és que qüestiona la seguretat que fins ara teníem que la platja sempre perduraria. En alguns llocs la pèrdua ha sigut molt forta i els processos de recuperació natural són molt lents i no acaben de retornar l’ecosistema a la posició de partida. El que resulta nou ara per als investigadors és que els processos de recuperació no arriben a tancar-se. Així, ens estem trobant que en platges que fins ara eren acumulatives —és a dir, platges que per diferents factors acumulaven arena, més que no en perdien— estem detectant lleugeres recessions. Això indica probablement que s’estan introduint factors en el sistema que estan perjudicant les platges”.
Un ‘peak point’ per a les platges?
Però, igual que existeix un peak point, un punt de no retorn, per al cas del desgel dels pols, hi ha un peak point per a les platges, és a dir, un llindar a partir del qual no hi hauria possibilitat de recuperació? Segons Pardo Pascual, “parlar de la desaparició de platges potser em sembla un punt massa agosarat, però sí podríem arribar a un punt en el qual les platges deixarien de tenir les seues funcions essencials”, això és el sosteniment de l’ecosistema, la funció defensiva de la costa i l’ús lúdic i turístic tal com el coneixem fins ara.
Així doncs, s’obri un debat intens sobre els avantatges i inconvenients de regenerar artificialment les platges. Té sentit això o, com adverteix el professor de la UV Joaquim Farinós, correm el risc de caure en el mite de Sísif, el de la perpètua regeneració? És una solució sostenible o resulta una ruïna des del punt de vista econòmic? “No és fàcil dir sí o no d’una forma rotunda, perquè cada cas ha d’analitzar-se i fer-ho també des d’un punt de vista sistèmic. Ara bé, hem de prendre consciència que, amb els episodis lligats al canvi climàtic, cada volta resultarà més complicat i car reparar allò que es malmeta. I el mateix passa en els habitatges que estan a primera línia de platja. Com a societat, estem disposats a fer-hi front?”.
En el que tots els especialistes estan d’acord és en la paradoxal necessitat de tornar a mirar la natura per fer front a l’actual situació. O el que és el mateix: jubilar el ciment a la costa i apostar per infraestructures verdes més amables amb les dinàmiques naturals de les zones litorals.