-Senyor Fuest, en els últims mesos els Estats han intervingut en la vida de la gent i en l’economia d’una manera inèdita, amb normes sobre el comportament públic, programes per estimular l’economia i subsidis. Tot això era necessari?
-En general, els governs han actuat correctament, tant en la lluita contra el coronavirus com en política econòmica. En una crisi com aquesta, els mercats no funcionen correctament, i l’Estat ha d’intervenir. Però també és important que els polítics troben una eixida a les mesures d’emergència, una vegada passe la pitjor part de la crisi. Hem d’anar amb compte i assegurar-nos que l’economia no passarà a ser controlada per l’Estat.
-Contempla aquest perill?
-Sí. Crec que es parla massa de la despesa pública i massa poc de la llibertat del sector privat. La nostra prosperitat no la genera l’Estat, sinó els empresaris i els treballadors. Les coses no seran tan senzilles ara com ho van ser després de la crisi financera, quan l’economia va recuperar l’impuls ràpidament.
-Quan el virus es va començar a propagar, el govern alemany va congelar bona part de l’economia. Va ser excessiu aquell bloqueig?
-No. L’experiència de pandèmies prèvies, com ara la grip espanyola d’ara fa un segle, ens diu que el dany econòmic serà menor si la malaltia es combat amb fermesa. Mentre la propagació del virus continue, les persones reduiran el seu consum econòmic i les seues activitats. Consumiran menys i produiran menys, perquè tenen por a la infecció. El virus ha de ser contingut abans que l’economia es puga recuperar. La contradicció entre la salut i els interessos econòmics, que s’ha discutit amb freqüència durant aquesta crisi, en realitat no existeix.
-Però moltes companyies han acumulat pèrdues enormes i ara han de ser rescatades pels Estats a través de préstecs o inversions directes. Estem davant una mena d’etapa socialista?
-Espere que no. Podria ser correcte que l’Estat assumesca la participació en certes empreses per salvar-les de la bancarrota. Però el Govern també hauria d’imposar condicions: que les empreses no puguen pagar dividends temporalment, per exemple. Seria un error que l’Estat interferira en els negocis operatius.
-Però l’Estat ara és nou copropietari. No té el deure de pressionar per consolidar mètodes ecològics de producció, per exemple?
-No. Si l’Estat vol protegir el medi ambient, ha d’imposar condicions que s’apliquen a totes les companyies, no només a aquelles en què té accions. És correcte limitar els bons, tal com ha fet el govern alemany en les empreses que ha rescatat comprant accions. En canvi, establir pautes polítiques per a les operacions diàries no és l’acció més correcta.
-Lufthansa rep vora 9.000 milions d’euros de l’Estat alemany i vol retallar 22.000 llocs de treball al mateix temps. El Govern alemany no hauria d’evitar una cosa així?
-L’Estat no ha de garantir llocs de treballs si el model comercial ja no funciona. Hi ha indicis que la gent no viatjarà tant en avió després de la crisi. I Lufthansa se n’ha de preparar, també retallant llocs de treball. El Govern alemany diu que vol vendre les seues accions de Lufthansa el més ràpid possible. Però només ho podrà fer si l’empresa és, econòmicament, sòlida.
-L’Estat alemany també ha invertit en Curevac, empresa que fabrica vacunes. Té sentit?
-No. Curevac és una companyia saludable. No té cap amenaça d’insolvència.
-El ministre d’Economia alemany, Peter Altmaier, vol assegurar l’accés a una possible vacuna del coronavirus i garantir, també, que una empresa d’alta tecnologia alemanya no siga adquirida per un comprador estranger. Aquesta raó no és suficient com per justificar la inversió pública?
-El Govern alemany acaba d’endurir una llei que evitarà adquisicions estrangeres. Es podria utilitzar si fora necessari. Si l’Estat està preocupat pel subministrament de vacunes, pot negociar els contractes que calguen. En aquest cas, mantenir una empresa aquí potser no és l’instrument necessari, perquè pot distorsionar la competència.
-No és correcte, en canvi, que el ministre Altmaier busque assegurar el subministrament de vacunes, medicaments, equips de protecció i màscares?
-Certament, va ser un fracàs que no hi haguera suficient roba protectora i màscares disponibles a Alemanya quan va esclatar la pandèmia. Però això no significa que el Govern haja de comprar empreses per satisfer aquest propòsit.
-El Govern alemany vol fer-se menys dependent de la Xina per als subministraments mèdics i garantir que es produesca més a Alemanya. És una bona idea?
-No s’ha de combinar la producció nacional amb la seguretat del subministrament. Una epidèmia pot esclatar i la fabricació de material es pot aturar per altres raons, i llavors la producció nacional no serveix de res. És millor assegurar que hi haja diversos proveïdors en distints països.
-El comerç mundial s’ha afeblit encara més com a resultat de la crisi. Les cadenes de subministrament han quedat interrompudes i augmenta el proteccionisme. No tindria sentit fer que l’economia s’enfoque més a nivell nacional?
-Tot el contrari. La solució, actualment, la trobarem amb més globalització, no amb menys. Els qui obtinguen els seus productes primaris d’una sola font a la Xina hauran de sumar proveïdors addicionals al Vietnam, l’Índia o Mèxic. De la mateixa manera que sempre és un avantatge vendre productes en moltes parts del món en comptes d’estar limitat a un únic comprador. Després de la crisi financera, la indústria alemanya es va beneficiar de la seua capacitat per vendre automòbils i maquinària no només en les zones afeblides d’Europa, sinó també en els mercats emergents de la Xina i els Estats Units.
-El Govern alemany ha posat en marxa una sèrie de mesures per estimular l’economia amb 130.000 milions d’euros. És suficient?
-És el moviment correcte perquè el Govern garantesca un nou impuls a l’economia del país després d’un estancament virtual durant la primavera. Però no hauríem d’esperar massa d’això. Es calcula que les mesures augmentaran la producció econòmica aquest any en un sol punt percentual. La crisi del coronavirus ha causat una forta disminució de la producció. Cap paquet d’estímul econòmic pot compensar aquesta pèrdua.
-El ministre de Finances alemany, Olaf Scholz, va parlar d’un programa molt intens i el ministre d’Economia, Altmaier, va prometre que cap empresa faria fallida amb la crisi del coronavirus. És una jactància, això?
-Hi ha bona part de retòrica entre el desig i la realitat. Comprenc que els polítics vulguen difondre l’optimisme durant una crisi greu. Què diríem si els polítics especularen sobre com de terrible serà el futur?
-Això és, exactament, el que els economistes fan aquests dies. Pronostiquen una onada de desgràcies econòmiques durant la tardor.
-No serà possible evitar insolvències, però caldrà veure si hi haurà una onada d’insolvències. L’esperança que una caiguda ràpida anara seguida d’una recuperació igualment ràpida era massa optimista. Hem d’acceptar que la crisi durarà molt de temps i que es perdran llocs de treball. Fins i tot el programa Kurzabeit, el subsidi que el govern alemany presta per l’aturada, no podrà evitar això per complet.
-Què vol dir?
-El programa Kurzarbeit assegura que els treballadors mantindran els seus llocs de treball actuals. Això serà bo si l’economia marxa més o menys igual després de la crisi que abans. Però hi haurà canvis fonamentals, atès que es realitzaran menys viatges en avió després del coronavirus, per exemple.
-Durant la crisi, el Govern alemany va decidir ampliar el subsidi. Va ser una decisió equivocada?
-No. La idea era proporcionar seguretat a les persones afectades i promoure la despesa entre els consumidors. Però quant més dura la crisi, més fonamental és garantir el canvi estructural.
-Què pot fer el Govern alemany?
-Podria promoure la formació i la creació de noves empreses. Podria reduir la burocràcia per a les empreses i disminuir-ne la càrrega fiscal.
-Moltes empreses no generen guanys a hores d’ara. Llavors, en què s’han de basar les exempcions fiscals?
-En la situació de crisi actual, l’enfocament ha d’estar en la compensació de les pèrdues i en la depreciació accelerada. Però si parlem de perspectives, és important reduir l’impost corporatiu al 25% i anunciar el canvi ràpidament, tal com ho han fet molts països al nostre voltant.
-Una vegada la crisi haja terminat, el primer que hem de fer és reduir el deute sobirà. Caldran impostos més alts?
-Quan torne el creixement econòmic, el pressupost nacional s’alleugerirà automàticament. Si això no és suficient, llavors s’hauran de considerar les retallades de despesa que requereixen de més impostos. Però aleshores no s’hauran d’augmentar els impostos corporatius o sobre la renda, sinó més bé l’IVA o els impostos a la propietat, que són menys hostils al creixement.
-La crisi del coronavirus augmentarà la desigualtat?
-S’espera que la crisi i el canvi estructural accelerat puguen causar una divergència encara més gran entre els ingressos dels treballadors altament qualificats i els poc qualificats. En canvi, això no es podrà compensar només amb el sistema d’impostos i transferències. Necessitem, alhora, invertir en el sistema escolar i educatiu. Necessitem programes que capaciten els treballadors per tindre èxit en un món molt més digitalitzat, i necessitem més educació per a persones d’entorns més difícils.
-Vora 750.000 milions d’euros seran destinats a través del fons de recuperació de la Unió Europea a països especialment afectats pel coronavirus. Aquest instrument és correcte?
-Estic a favor del fons. És correcte mostrar solidaritat ara, però l’ajuda ha de servir per donar suport a reformes que servesquen per enfortir el creixement i l’ocupació.
-Hi ha suficient predisposició a fer reformes?
-Hem d’esperar i veure quins plans de reformes presenten els països que sol·liciten l’ajuda. Però no hem de caure en el vell error de voler governar els estats membres des de Brussel·les. Els problemes econòmics només es poden resoldre des dels propis països. Per tant, és millor per a ells presentar els propis programes de reforma. Itàlia ja ha anunciat un paquet de reformes que conté alguns elements prometedors, que inclouen més inversió pública i menys burocràcia.
-Serà suficient el fons de recuperació? O s’espera una nova crisi de l’euro?
-El fons és una ajuda, però no pot canviar el fet que alguns països d’Europa, en particular Itàlia, estan experimentant dificultats perquè han tingut poc creixement durant anys i, com a resultat, les seues elevades càrregues de deute sobirà han augmentat ara encara més.
-Com podrien, aquests països, superar, la dificultat del deute?
-La forma ideal seria abandonar el deute. Si això no es fa, serà difícil. Seria concebible una retallada del deute, però en el cas d’Itàlia significaria, principalment, pèrdues per als estalviadors. També seria possible reduir part del deute a través de la introducció d’un impost a la riquesa temporal, possiblement limitat a bens immobles, i evitar la fuga de capitals. Però això provocaria una nova caiguda en el creixement econòmic.
-De moment, el Banc Central Europeu, amb les seues baixades de les taxes d’interès, s’assegura que la càrrega del deute sobirà del país siga sostenible. Això pot funcionar a llarg termini?
-La política de baixes taxes d’interès del BCE pot continuar durant un temps llarg, a no ser que torne la inflació.
-Llavors, encara té fe vostè en la idea que el BCE, realment, augmentaria les taxes d’interès?
-Existeix la preocupació que el BCE puga dubtar a l’hora de prendre mesures contra l’augment de la inflació. Especialment atesa l’enorme pressió política que hi hauria per mantenir les taxes d’interès baixes. En canvi, això no es pot sostenir per molt de temps. Una política de baixes taxes d’interès, malgrat l’augment de la inflació, provocaria que els inversors vengueren bons del govern en massa. Per això és perillós esperar que els bancs centrals ajuden els països altament endeutats. Fins ara, però, no hi ha signes concrets d’inflació imminent.