Muhammad tenia 17 anys quan va esclatar la guerra a Síria, el seu país d’origen. A la ciutat de Homs es preparava per estudiar Enginyeria. Adnan, que aleshores tenia 30 anys, treballava de fuster a Homs. Acabava de néixer el seu tercer fill.
Muhammad i Adnan lluitaven en bàndols diferents a la guerra civil siriana. Muhammad servia a l’exèrcit del dictador Baixar al-Assad. Adnan es va unir als rebels. Adnan creia en la revolució, Muhammad en l’estabilitat. Tots dos somiaven viure en un país pacífic i unit.
Ara, nou anys després, tornen a ser l’un davant de l’altre al front, però no a Síria, sinó a 2.000 quilòmetres de la seva pàtria: a Líbia.
En aquest país nord-africà, el primer ministre, Fayez al-Sarraj, i el senyor de la guerra Khalifa Haftar lluiten pel poder. Al-Sarraj té el suport, sobretot, de Turquia; el bàndol contrari té, entre d’altres, el de Rússia.
Adnan està al servei de la unió de milícies d’Al-Sarraj com a mercenari, mentre que Muhammad s’ha unit a l’Exèrcit Nacional Libi de Haftar. Tots dos es fan la mateixa pregunta: com hem pogut arribar fins aquí?
La història de Muhammad i d’Adnan, dos homes de Homs que ara s’enfronten al desert del nord d’Àfrica, posa de manifest la tràgica evolució que ha seguit el conflicte de Síria. I alhora és una lliçó sobre l’estratègia bèl·lica actual.
Cada cop més sovint, en les operacions militars els governs recorren no pas a gent del seu propi país, sinó a estrangers als quals paguen un salari. Estats com Turquia, els Emirats Àrabs Units (EAU), Rússia o l’Iran fan cas omís de les fronteres i de la sobirania d’altres països. Envien tropes contractades a països tercers perquè no els agrada el govern que hi ha, perquè volen assegurar-se els seus recursos naturals, o perquè els seus enemics també actuen en aquell país amb mercenaris. D’aquesta manera, les potències omplen el buit que deixa la retirada progressiva dels EUA.
Així és fàcil que hi hagi guerres. Actors regionals poden fer campanyes militars amb un risc baix i amb una intervenció comparativament reduïda. Els poderosos poden disputar enfrontaments sense haver de justificar els morts en les pròpies files al seu país. Els afectats, en canvi, pràcticament no es poden defensar, ja que depenen dels que els protegeixen. Actualment, hi ha mercenaris intervenint en els més diversos conflictes mundials: a Síria, al Iemen o a Líbia. Homes com Muhammad o Adnan es converteixen en un instrument de la política internacional.
Adnan estava convençut que podria fer caure Al-Assad quan es va unir a la brigada Hamza, un subgrup de l’Exèrcit Sirià Lliure (ESL), després de l’esclat de la guerra de Síria. Però mentre ell tenia èxit al camp de batalla i ascendia a comandant de la brigada, l’ESL perdia cada cop més territori a Síria. Amb l’ajuda de Rússia i l’Iran, el règim d’Al-Assad va fer retirar els rebels fins a província d’Idlib, al nord-oest del país, on aquests només es poden mantenir gràcies al suport de Turquia.
Els últims anys Adnan ja no ha combatut més contra Al-Assad, sinó que ha ajudat l’exèrcit turc del president Recep Tayyip Erdogan a expulsar milícies kurdes d’aquell territori fronterer. “Depenem d’Erdogan”, explica Adnan per telèfon. “Hem de combatre allà on ell vol”.
Per a Adnan no va ser cap sorpresa quan el desembre passat un intermediari turc li va encarregar una nova missió: havia de reunir tants homes com pogués per a la guerra del Líban.
En aquell moment, Adnan ni tan sols sabia localitzar Líbia al mapa. Sobre el conflicte libi només sabia el que li havien dit els turcs, que en aquell país un govern reconegut internacionalment es defensava contra un senyor de la guerra, contra un “colpista” i un “terrorista”.
L’oferta que li van presentar, però, semblava atractiva: per cada mes que combatés a Líbia al costat d’Al-Sarraj, Adnan rebria uns 2.000 dòlars, moltíssim més del que guanyava a Síria. A començament de gener, els turcs van transportar Adnan juntament amb trenta companys més amb un avió de Turkish Airlines des de la ciutat de Gaziantep, a la frontera turco-siriana, fins a Líbia. Va ser la primera vegada a la vida que pujava a un avió.
A Trípoli el règim d’Al-Sarraj ja esperava els reforços. Els mesos anteriors, el primer ministre gairebé havia perdut tots els territoris excepte la capital en benefici de Haftar. Els mercenaris d’Erdogan havien de capgirar la situació.
Adnan i els seus homes van ser allotjats en edificis a Trípoli. Els van donar armes i els van instruir els serveis secrets turcs (MIT), segons explica l’home. Després els van enviar al front.
Efectivament, Turquia va aconseguir capgirar la guerra civil a Líbia entre altres coses amb la intervenció de prop de 7.000 mercenaris sirians i amb drons. El president Erdogan es va convertir en el governant secret del país amb més petroli de l’Àfrica. Els últims mesos, el general Haftar no tan sols ha hagut de donar per perduda Trípoli, sinó que també s’ha hagut de retirar de ciutats costaneres d’importància estratègica com Sabrata.
Malgrat tot, Adnan es penedeix d’haver anat a Líbia. Der Spiegel fa mesos que està en contacte amb ell per telèfon. Durant aquest període cada cop ha estat més desesperat. Els combats al front s’han tornat, en alguns casos, més durs que a Síria. “Cada dia enviem cent ferits a casa i venen 300 nous combatents”, diu Adnan. A diferència de Síria, ell no veu cap sentit a la missió a Líbia. “Jo lluitava contra el règim sirià perquè creia en un futur per als meus fills. I mira on soc ara”.
Amics seus de Síria li retreuen que hagi venut la revolució pels diners de Líbia. Però encara que volgués, lamenta Adnan, no podria abandonar fàcilment. Els turcs només deixen tornar els ferits. Alguns companys, explica, s’han disparat ells mateixos a la cama. D’altres han pujat en barques de refugiats de Líbia a Europa. Adnan diu que ell també intentaria fugir a Europa si els seus fills no fossin a Turquia. “No tinc cap més opció que continuar lluitant”.
El compatriota d’Adnan, Muhammad, és a l’altre bàndol del front a Líbia. Però ell també té la sensació que ja no pot decidir ell mateix el seu destí, que depèn de forces alienes. Ell també s’ha mostrat disposat a parlar amb Der Spiegel sobretot perquè li agradaria donar a conèixer la situació dels sirians que hi ha a Líbia. Igual que Adnan, no vol esmentar el seu cognom per por de patir represàlies.
Al llarg de la seva vida, Muhammad ha conegut poca cosa més a part de la guerra. Encara era jove quan es va unir als Falcons del Desert, una milícia que combatia al costat del règim d’Al-Assad a Síria contra els rebels. Fa uns quants anys els Falcons del Desert es van desintegrar en lluites internes pel poder. Restes de la milícia van passar a un cos de l’exèrcit que és equipat i controlat per Rússia, el principal aliat d’Al-Assad. Des d’aleshores, Muhammad rep les ordres de Moscou.
Al gener el seu comandant li va preguntar si volia anar a la guerra de Líbia en nom dels russos. Li van oferir mil dòlars de salari i un mes de vacances pagades cada trimestre.
Si bé Rússia oficialment no participa en el conflicte libi, sí que controla parts del camp de batalla amb l’ajuda d’una subempresa militar, l’anomenat Grup Wagner. Aquest grup és una empresa privada de seguretat russa amb contactes estrets al Kremlin i, juntament amb els EAU i Egipte, és l’agent més important que dona suport a Haftar. El president rus, Vladímir Putin, considera Haftar el seu home al nord d’Àfrica, i probablement segueix amb nerviosisme com els últims mesos el senyor de la guerra ha anat perdent població rere població en benefici de l’aliança Erdogan-Sarraj.
Intermediaris dels russos haurien establert oficines de reclutament en ciutats sirianes per a la missió a Líbia amb el nom d’Al-Sayyad, informa Muhammad. Per cada sirià que els intermediaris enviaven al nord d’Àfrica obtenien 200 euros de comissió. Per culpa dels anys de guerra civil, Síria és un país en cendres, i per als homes joves és gairebé impossible trobar feina estable. Muhammad no va dubtar gaire. En una de les oficines de reclutament va signar un contacte en àrab i en rus en què es comprometia a combatre a Líbia un mínim de tres mesos al bàndol de Haftar.
A continuació, explica Muhammad, juntament amb cinquanta homes més –la majoria menors de 30 anys–, va ser traslladat a la base russa de Hmeimim, prop de la ciutat costanera siriana de Latakia, on durant dues setmanes va rebre instrucció militar.
Els russos van expedir documents amb el segell “Amics de Rússia” als mercenaris perquè poguessin passar els controls militars a Líbia. Després els van transportar amb l’aerolínia privada siriana Cham Wings de Damasc a la ciutat líbia de Bengasi.
A Líbia Muhammad i els seus companys van rebre un uniforme de l’exèrcit de Haftar i van ser posats sota el comandament dels oficials russos del Grup Wagner. Van combatre en diversos llocs, explica Muhammad, al sud de Trípoli, a la costa i des de fa unes quantes setmanes a l’est.
Segons l’ONU, al maig van combatre uns 2.000 sirians al bàndol de Haftar i del Grup Wagner. Muhammad creu que la xifra és d’uns 5.000. Precisament després de les pèrdues en la batalla per Trípoli, els russos van ampliar massivament les tropes. El règim d’Al-Assad fins i tot va deixar anar presoners de centres de reclusió de Síria per enviar-los a la guerra de Líbia.
Muhammad dorm de dia i lluita de nit. Se sent demacrat. “Em pregunto què faig aquí”, diu l’home. Ha sentit que els turcs paguen força més als seus mercenaris que els russos. Està meditant canviar de bàndol. “A Síria lluitava per la victòria”, diu. “Ara l’únic que importa són els diners”.
De combatents com Muhammad o Adnan, que es venen a forces estrangeres, n’hi ha des de fa segles. La guerra dels Trenta Anys es va dur a terme principalment amb mercenaris. Al segle XX les potències colonials d’Occident sovint van organitzar les seves campanyes militars a l’Àfrica amb voluntaris. En els últims anys, però, la figura del mercenari ha tornat a prendre una nova dimensió.
Si bé en la guerra de l’Iraq, a partir del 2003, els EUA i el Regne Unit només van subcontractar serveis concrets a empreses de seguretat privades com Blackwater, actualment els governs basen la seva estratègia de guerra de manera decisiva en la mobilització de mercenaris. A Líbia, en alguns llocs només hi combat un nombre limitat de libis, i en canvi hi predominen els sirians, els sudanesos i els txadians.
El primer país que va perfeccionar aquesta estratègia bèl·lica híbrida va ser l’Iran. El general Qasem Soleimani, que a començament de gener va ser assassinat pels EUA a l’aeroport de Bagdad, va ser cocreador i líder virtuós d’un aparell monstruós de milícies de mitja dotzena de països.
Ja a començament dels anys vuitanta, va formar-se Hesbol·là al Líban, el primer cap de pont de l’Iran en temps de l’aiatol·là Khomeini. Però no va ser fins que Soleimani va assumir el comandament de les Forces Quds, el braç estranger dels Guardians de la Revolució, el 1998, que va començar l’extensió del poder. A l’Afganistan, al Pakistan i a l’Iraq van obrir-se seminaris xiïtes, es van reclutar combatents, es van formar cèl·lules i es van crear milícies amb noms que es feien eco de la història dels inicis de l’islam.
L’abast del poder militar de l’aparell de Soleimani, en creixement constant, es va demostrar a Síria: la dictadura d’Al-Assad estava a punt de caure, es recolzava majoritàriament en la seva minoria alauita i amb la seva brutalitat empenyia més i més gent a les files dels rebels.
“L’exèrcit sirià és inútil”, va dir suposadament Soleimani a un polític iraquià. Per salvar Al-Assad, durant anys aliat de l’Iran, Soleimani primer va enviar Hesbol·là i després combatents iraquians, afganesos i pakistanesos a Síria, en total uns 50.000 homes. A través de l’Iraq es van transportar armes, munició i peces de recanvi i es va salvar Al-Assad de ser derrocat, fins que les forces aèries russes van capgirar la situació definitivament el 2015.
L’aparell de mercenaris de l’Iran s’ha convertit en un constructe multinacional que en poc temps pot mobilitzar tropes de la potència d’una divisió en combinacions noves cada vegada: iraquians comandats per libanesos; afganesos comandats per iranians; si bé fins i tot després de la mort de Soleimani totes les ordres passen per Teheran.
El model de Soleimani ha fet escola. De la mateixa manera que les unitats dirigides per iranians en combinacions sempre noves eren enviades als fronts, actualment Turquia, els Emirats Àrabs Units i Rússia també entreteixeixen les seves diverses guerres, cosa que complica encara més la fi de cada conflicte concret.
Arribar a acords no forma part dels plans dels països que voldrien ser grans potències. L’únic que importa és la victòria, sobretot contra els adversaris estrangers. Aquesta ignorància respecte als escenaris de la pròpia intromissió no tan sols prolonga les morts. També pot fer impossible una reconstrucció.
A més, és improbable que a les parts en conflicte a Líbia i en altres indrets se’ls acabin les forces, com els agrada suposar als responsables d’Exteriors occidentals. Qualsevol dictador o líder rebel pot demanar en qualsevol moment a la seva potència protectora més atacs aeris, més granades o més combatents.
Actualment, el govern libi té detinguts uns 400 mercenaris estrangers –majoritàriament del Sudan i del Txad– en una presó de la ciutat portuària de Misrata. Un dels presos es presenta a un col·laborador de Der Spiegel com a Mohamed Idriss en una visita al centre de reclusió. És de Darfur, una regió de l’oest del Sudan en què des del 2003 hi ha una guerra civil. Idriss es va oposar, amb el seu exèrcit d’alliberament sudanès, al dictador Omar al-Bashir, i després, fa tres anys, va unir-se a les tropes del senyor de la guerra libi Khalifa Haftar per mediació dels Emirats Àrabs Units.
Els mercenaris sudanesos van ajudar Haftar a conquerir grans extensions del país. Idriss comandava 450 soldats a sou amb el rang de coronel. Per a ell la missió valia del tot la pena, afirma. Rebia entre 1.000 i 3.000 dòlars de salari mensual. Tot el que ell i els seus homes aconseguien com a botí en les campanyes militars ho enviaven en camions a Darfur.
Els últims mesos, quan la situació bèl·lica va començar a virar a causa de la intervenció de Turquia, Idriss va veure clar que Haftar i els russos els tractaven a ell i als seus homes com a combatents de segona classe. Si bé el Grup Wagner va retirar ràpidament els seus mercenaris del front entorn de Trípoli, els sudanesos es van quedar al camp de batalla. Alguns van morir; d’altres, com Idriss, van ser fets presoners.
El general està convençut que, tard o d’hora, sortirà de la presó. Diu que els EUA li han promès que intercediran a favor seu. I què farà després? “Continuar combatent”. A Líbia. Al Sudan. Allà on sigui. Per a qui sigui. Ja no es pot imaginar cap altre futur.
Traducció d'Arnau Figueras