Quan Orient i Occident es van repartir el món durant la Guerra Freda, l’aliança occidental tenia preparades tres estratègies. Els seus noms encara ressonen avui dia: détente, containment i rollback, és a dir, distensió, contenció i confrontació militar. Segons el tipus i l’escenari del conflicte, els EUA i els seus aliats valoraven quina de les tres estratègies s’havia d’aplicar contra la Unió Soviètica, des de la guerra de Corea fins a la crisi dels míssils de Cuba passant per la Conferència de Hèlsinki. Mai no es va arribar a una confrontació militar. Allò hauria significat la fi del món.
El paper que va tenir la Unió Soviètica durant la Guerra Freda ara recau en la Xina, als ulls de molts occidentals. L’actitud dissimulada i per sorpresa amb què recentment Pequín ha sotmès la regió semiautònoma de Hong Kong recorda a la construcció del mur de Berlín, l’estiu del 1961, i no tan sols als alemanys. Sense els diputats electes, i evidentment sense preguntar al poble de Hong Kong, el 30 de juny els dirigents xinesos van implementar una llei de seguretat draconiana.
Amb aquella acció, la Xina ha estripat la Declaració Conjunta de 1984, amb què Pequín i Londres havien segellat el retorn de l’excolònia britànica, fet que ha suposat un trencament i el final del principi “Un país, dos sistemes”.
Ara no són els jutges de Hong Kong, sinó els funcionaris de Pequín, els encarregats de decidir qui és acusat, sobre la base de quins paràgrafs i on se celebrarà el procés judicial: a Hong Kong o a la Xina continental. La polèmica llei d’extradició, per la qual fa un any es va desencadenar un moviment de protesta massiu, era comparativament inofensiva. Molts dels que van participar en aquelles protestes ara esborren discos durs i fils de xat perquè temen la repressió. Alguns dels líders de les protestes ja se n’han anat de Hong Kong.
Els uigurs no poden fugir. Centenars de milers –probablement fins a un milió– de membres de la minoria musulmana de la regió autònoma de Xinjiang han estat detinguts en els últims anys. Els dirigents xinesos neguen aquestes xifres i afirmen que ells actuen contra el terrorisme. Però, en realitat, a Xinjiang la Xina té un sistema de camps de càstig i reeducació que recorda a l’“arxipèlag gulag” soviètic que va descriure Aleksandr Soljenitsin: van a buscar pagesos als camps, separen pares dels seus fills i, com s’ha sabut darrerament, obliguen dones a la contracepció, a l’esterilització o fins i tot a l’avortament.
Hong Kong i Xinjiang només són dos exemples d’un seguit de conflictes que estan eixamplant la trinxera entre la Xina i Occident: la política expansiva de Pequín, la militarització del mar de la Xina Meridional i les seves amenaces en direcció a Taiwan, l’afirmació de poder de la Xina envers els seus països veïns i en les organitzacions internacionals o la seva diplomàcia agressiva, que ni tan sols s’està de prendre ostatges.
Com ha de reaccionar Occident, i per tant Alemanya i Europa, davant aquesta nova Xina?
No tan sols ha endurit la seva posició Pequín. A Occident també s’està radicalitzant el debat. Una evolució impulsada sobretot pels EUA.
Els dos senyals més notables de l’ascens de la Xina al segle XXI coincideixen amb els dos fets més punyents de la història recent dels EUA: el 2001, quan els EUA van patir els atacs de l’11 de setembre, la Xina va entrar a l’Organització Mundial del Comerç, una acció encara avui molt infravalorada. I, mentre els EUA s’embrancaven en les guerres de l’Afganistan i l’Iraq i portaven al límit el seu poder, s’acceleraven els índexs de creixement de la Xina.
La crisi econòmica mundial va accelerar aquella evolució oposada. El 2008, segons l’aleshores ministre de Finances nord-americà, Henry Paulson, la relació entre els EUA i la Xina va canviar definitivament: “Les dificultats dels EUA havien despertat dubtes respecte al nostre sistema i al mateix temps van donar impuls a l’autoconfiança de la Xina”.
Dotze anys més tard, Washington té motius per veure en la Xina no tan sols un adversari polític i econòmic, sinó també un competidor tecnològic i militar que qüestiona l’estatus dels EUA com a superpotència.
Els EUA són l’aliat natural d’Europa, però durant la presidència de Donald Trump s’han convertit en un soci sospitós. La política de Trump amb la Xina està marcada per impulsos, per qüestions de política interna i per uns assessors profundament barallats. Robert O’Brien, assessor de seguretat nacional de Trump, va comparar no fa gaire el cap d’Estat xinès, Xi Jinping, amb Stalin. El director de l’FBI, Christopher Wray, va dir aquesta setmana que en la relació amb la Xina hi ha “en joc la nostra salut, els nostres mitjans de subsistència i la nostra seguretat”. En un altre lloc va afirmar que la Xina és una “amenaça com a societat”, amb la qual cosa va posar pràcticament tots els xinesos sota sospita de ser enemics dels EUA.
En els debats de política exterior és assenyat distingir entre els ciutadans i els seus governs, sobretot si els governs no són escollits. Però com més dur és el debat entorn de la Xina als EUA, amb més força és percebuda la Xina com a Estat i com a actor polític; i menys es té en compte la seva població i el desenvolupament dinàmic que ha viscut.
La Xina té quatre vegades més d’habitants que els EUA, el doble que Europa i més que l’Àfrica. El fet que a vegades la diversitat de la societat xinesa i les contradiccions que caracteritzen la política xinesa quedin en segon terme cal atribuir-lo, en part, al Partit Comunista i a la seva aspiració d’omnipotència. Però en part també és conseqüència de l’agreujament d’un conflicte geopolític entre dues potències mundials en què, pel que sembla, els matisos ja no tenen cap importància.
Els europeus no s’haurien de deixar arrossegar pels EUA en la seva política respecte a la Xina. Haurien d’estar al costat del govern de Trump quan aquest protesta contra la repressió de minories i la detenció de dissidents. Però a Europa no li interessa –i encara menys a Alemanya– una guerra comercial com la que promou Trump, ni un desacoblament econòmic de la Xina com té en ment el seu assessor econòmic Peter Navarro.
L’objectiu d’Europa ha de continuar sent l’equiparació de les empreses xineses i europees, un accés al mercat just per a totes dues parts. Pequín no pot pretendre que el seu proveïdor de serveis de xarxa Huawei participi en la construcció de les xarxes de mòbil d’Europa mentre les empreses europees ni tan sols poden tenir participacions en les xarxes de gasolineres xineses. Des de fa set anys la Unió Europea i la Xina negocien un acord d’inversió. La UE és prou forta econòmicament per continuar negociant uns quants anys en comptes de cedir.
Darrerament, un a vegades es pregunta què diria Henry Kissinger sobre el debat actual entorn de la Xina. Kissinger, que fa cinquanta anys va liderar la represa de les relacions diplomàtiques de Washington amb Pequín, té 97 anys i en fa dos que ja no concedeix entrevistes. Però el que va escriure el 2011 en l’últim capítol del seu llibre On China (‘Sobre la Xina’) és realista i actualment encara es pot aplicar.
Kissinger comparava la relació entre els EUA i la Xina amb la relació entre l’Imperi Britànic i l’Imperi Alemany a començament del segle XX. Deia Kissinger que no es podia aspirar a res més que a una “idea pragmàtica de coexistència” entre les dues potències mundials; a més, afegia, assumir riscos diplomàtics amaga el perill d’una guerra, en la qual cosa van caure les grans potències europees el 1914.
Aquesta és una altra de les lliçons de la Guerra Freda: els adversaris es van posar els uns als altres sota pressió, van lliurar sagnants guerres indirectes, però al final van optar per la coexistència i la détente.
Què significa això per a la política d’Europa i Alemanya respecte a la Xina?
En primer lloc, la Xina hauria de saber a què atenir-se. La llei de seguretat “ni està en consonància amb la llei fonamental de Hong Kong ni amb els compromisos internacionals de la Xina”, va dir la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, després de la cimera UE-Xina de final de juny. Pequín ha de comptar amb unes “conseqüències molt negatives”. Això pot voler dir moltes coses, però va ser significatiu que es digués el dia que va entrar en vigor la llei.
Ja fa més d’una setmana que la llei està en vigor, i la seva aplicació supera els pitjors temors. Ara la cancellera alemanya, Angela Merkel, i altres caps de govern europeus haurien de ser més concrets. Per exemple, els països de la UE que tenen acords d’extradició amb Hong Kong els haurien de suspendre tan de pressa com sigui possible. Ningú no s’hauria de fer il·lusions amb els efectes d’aquestes accions, però tampoc no s’haurien d’infravalorar. Quan a l’abril les autoritats xineses van introduir noves normes sobre el coronavirus que perjudicaven els ciutadans africans, que van començar a ser expulsats dels hotels xinesos, els ambaixadors africans a Pequín van redactar una carta oberta al ministre d’Exteriors. El descrèdit de la Xina va ser considerable i des d’aleshores no s’han registrat més casos semblants.
En segon lloc, Europa també s’ha de reservar el dret d’imposar sancions, abans que res perquè Pequín no dubta pas a sancionar altres Estats: l’últim ha estat Austràlia, que va reclamar una investigació internacional sobre la propagació de la crisi del coronavirus des de la Xina. Com sempre, l’objectiu i els efectes diplomàtics d’aquestes mesures s’han de calcular amb intel·ligència. La primera sanció de Washington pel cas de Hong Kong –la supressió dels seus privilegis comercials especials– perjudica més Hong Kong que la Xina i és polèmica fins i tot entre els membres del moviment de protesta. Aquesta mena d’accions és millor que arribin unes quantes setmanes més tard en comptes d’anar contra les persones equivocades. Però els països de la UE també haurien de preparar sancions dures, que haurien d’estar desglossades per nivells segons l’augment de la tensió.
En tercer lloc –i aquest pas és més important que els altres dos–, Europa hauria d’enviar als hongkonguesos un missatge de liberalitat, seguretat i constitucionalitat, tres valors que el continent ha lluitat per aconseguir durant segles i que són la seva promesa.
Un avenç sorprenent en aquesta direcció el va emprendre el primer ministre britànic, Boris Johnson, oferint a milions de hongkonguesos l’opció de reactivar els seus documents de residència caducats i establir-se al Regne Unit.
Els Estats de la UE haurien de seguir els passos de Johnson i haurien d’oferir una acollida generosa als hongkonguesos que ara temen la persecució política. Aquest missatge arribaria no únicament a Hong Kong, sinó també a la Xina. No hi ha ningú més idoni per presentar aquesta oferta a les persones assetjades de Hong Kong que la cancellera alemanya.
Traducció d'Arnau Figueras