La revolució va començar molt silenciosament; tant, que amb prou feines es podia sentir. Pocs dies abans del final del confinament a França, l’alcaldessa Anne Hidalgo va ordenar tancar la Rue de Rivoli al pas dels cotxes fins a nou avís. Des d’aleshores hi ha tres carrils reservats exclusivament als ciclistes i per un quart carril hi poden circular autobusos i taxis.
La Rue de Rivoli, construïda a mitjan segle XIX, és un eix viari cèntric i un dels carrers més bonics de París: connecta l’ajuntament amb el Louvre i en l’últim tram porta fins a la Place de la Concorde al llarg d’una zona d’arcades.
És una mica com si es declarés zona sense cotxes la Cinquena Avinguda de Nova York. És un nou concepte de ciutat. Però no agrada a tothom.
El president d’una associació d’automobilistes ha insultat impetuosament Hidalgo. D’altres li retreuen que vol convertir la ciutat cosmopolita de París en un poblet bufó, diuen que vol fer-ne una segona Amsterdam. Els taxistes estan tan enrabiats amb ella que ja ni esmenten el nom de l’alcaldessa: “Ja ha tornat a tancar un carrer”; “Amb les seves obres embussa tota la ciutat”; “Ara, a sobre vol convertir la Place de la Concorde en zona per a vianants”.
Oficialment, el tancament de carrers està limitat de manera temporal per descongestionar el metro durant la crisi del coronavirus. Però tàcitament molts sospiten que Hidalgo ja no eliminarà l’avinguda ciclista que ara hi ha al mig de la ciutat. Per què ho hauria de fer? Fins ara sempre s’ha acabat imposant. Companys seus diuen que és una lluitadora, i els seus adversaris la titllen d’ideòloga. El coronavirus està donant a les seves idees una nova empenta. Arreu del món les ciutats estan buscant idees per organitzar la convivència dels habitants. I sembla que Hidalgo els en podria oferir.
Anne Hidalgo, de 61 anys, filla d’un electricista i d’una modista d’Espanya, va arribar a França amb els seus pares quan tenia dos anys i va créixer en un barri obrer de Lió. El 2014 va ser la primera dona que va arribar al càrrec més alt de la ciutat de París.
Des d’aleshores aquesta política socialista ha transformat la capital francesa tan radicalment com havien fet pocs dels seus predecessors. Va fer tancar al pas de vehicles el carrer, molt transitat, que segueix la riba del Sena; va construir trenta hectàrees de noves superfícies verdes a la ciutat i va plantar 20.000 arbres. Allà on abans aparcaven cotxes, ara hi ha lavanda i bambús, arbres grossos i petits i parterres de flors exuberants. Durant el seu primer mandat han aparegut més de 300 quilòmetres de carril bici i 40.000 nous habitatges socials.
Hidalgo ha estat atacada pel que ella anomena “la transformació ecològica de la ciutat”. Fa dos anys les enquestes no li somreien i els setmanaris publicaven titulars desfavorables sobre ella en què retreien a l’alcaldessa que volia desfigurar la ciutat. Però ella es va mantenir ferma en el seu determini. I diumenge passat, en la segona volta de les municipals a París, va obtenir gairebé un 49% dels vots. Un triomf.
Hidalgo va deixar les seves dues adversàries principals –la candidata del partit del govern, Agnès Buzyn, i l’exministra de Justícia conservadora Rachida Dati– a tanta distància que ningú, malgrat una participació històricament baixa, no va poder minimitzar el seu èxit. Ara Hidalgo fins i tot sona com a possible candidata socialista a les presidencials del 2022.
Si surt bé tot el que pretén fer en el seu segon mandat –els pròxims sis anys–, la capital francesa aviat serà totalment diferent. I no tan sols pel fet que el 2024 se celebraran els Jocs Olímpics a París.
“Anne Hidalgo no té por de res”, diu Carlos Moreno, un colombià esprimatxat que després de quaranta anys vivint a París encara no ha perdut l’accent espanyol. Moreno és científic, li agrada portar camisa negra sota una americana negra i fa dècades que investiga com les grans ciutats d’aquest món haurien de ser en el futur. Pels seus treballs, el 2010 va ser condecorat amb la Legió d’Honor, el més alt guardó que concedeix l’Estat francès. Actualment té una càtedra a la Sorbona.
Durant la primera campanya electoral d’Hidalgo al consistori parisenc, Moreno ja li va fer d’assessor. Des del 2015 treballa oficialment per a Hidalgo. Parlen castellà entre ells. “La nostra col·laboració és molt directa: jo reflexiono sobre certes coses i li n’envio els resultats. Després Anne en fa el que vol, això ja no és cosa meva”.
Moreno es va fer famós com a pioner de les smart cities (‘ciutats intel·ligents’); dissenyava sistemes de control de l’enllumenat i dels semàfors: ajustaments electrònics que pretenien estalviar energia i fer més còmoda la vida a la ciutat. Gràcies als seus invents es pot regular exactament quanta il·luminació hi ha d’haver a cada carrer a les cinc de la tarda un dia d’hivern. “I si en tal carrer hi havia una escola, apujàvem la il·luminació perquè pares i criatures se sentissin més segurs”, explica Moreno.
Però al final es va cansar de dedicar la seva energia a optimitzar la il·luminació i els semàfors. Moreno va vendre la seva patent a la companyia d’energia aleshores anomenada GDF Suez. “Després volia fer alguna cosa significativa amb la resta de la meva vida. Vaig començar a fer-me preguntes filosòfiques fonamentals”.
Moreno va qüestionar tot el que forma part de la topografia de les ciutats modernes: per què la gent passa tant de temps al cotxe a les grans ciutats? Com és que moltes metròpolis estan dividides en barris residencials i barris d’oficines que sovint estan a quilòmetres de distància?
El despatx de Moreno està situat en un edifici del segle XVII on va viure l’investigador alemany Alexander von Humboldt. Té una de les vistes més espectaculars d’aquesta ciutat espectacularment bonica. Des d’una finestra que dona a la Rue de Seine veu la punta de la cúpula de l’Académie Française i les finestres que donen al riu permeten veure el Louvre, situat a l’altra riba.
“Miri a fora”, diu Moreno, “fa deu anys això encara era una autèntica autopista, la gent circulava nit i dia a tot drap al llarg de la riba del Sena. Ara ja no ho poden fer perquè els ho vam prohibir. I què? Ningú, ni tan sols alguna de les candidates opositores durant la campanya electoral, ha volgut fer marxar enrere. Però ara no ens podem aturar. Si els cotxes són els causants principals del CO2, de cara al futur els hem de desterrar de la ciutat, hem de fer que siguin superflus”.
Després de vendre la seva patent, Moreno va esbossar un concepte que va anomenar “La ville du quart d’heure” (‘la ciutat del quart d’hora’). La pretensió és acostar tots els àmbits necessaris de la vida en una ciutat de tal manera que des de l’habitatge es pugui arribar a tants llocs com es pugui en un quart d’hora: botigues de comestibles i mercats, l’escola dels nens i el centre on facin esport, música i teatre. I, en un cas ideal, també al lloc de feina.
Anteriorment ja hi havia hagut una idea semblant. Als anys seixanta Jane Jacobs, una canadenca que vivia als EUA, va desenvolupar un model de ciutat policèntrica, en què se suprimia la separació artificial entre habitatge, feina i oci i en la qual es retornava a l’ús mixt dels edificis. Si la idea de Moreno té èxit, tothom tindrà més temps, ja que no caldrà dedicar dues hores diàries per anar i tornar de la feina i es contaminarà menys l’aire.
“Evidentment, això també implica que les infraestructures d’una ciutat han de canviar”, diu Moreno. “Quan fa quatre o cinc anys vaig començar a explicar el projecte, la gent se’n reia i em tractava de boig. Deien que era una utopia acostar feina i habitatge. La pandèmia ho ha canviat tot. En 48 hores tothom treballava des de casa. I trigaven exactament un minut per arribar al lloc de feina”.
El que semblava impossible s’ha fet realitat amb la crisi del coronavirus. Això té conseqüències. Els dos mesos que el món ha estat paralitzat transformaran permanentment –o això sembla– el món laboral de molta gent. Si més no, ara Moreno rep força trucades.
Milà vol aplicar “la ciutat del quart d’hora”, Bordeus s’hi està interessant i Anne Hidalgo ha vinculat la idea al programa del seu segon mandat. Diverses grans empreses franceses han iniciat assajos del model a París en què ofereixen a fins a 3.000 treballadors llocs de feina a prop d’uns habitatges amb equipament i software intern de l’empresa. En aquests hubs establerts en barris residencials hi treballen equips més petits i relacionats pel que fa al contingut de la feina. Abans els treballadors es desplaçaven cada dia a les torres d’oficines dels afores de la ciutat. La companyia Bouygues ha titulat l’experiment “Next Door”.
“És així i ja està”, diu l’arquitecte britànic David Chipperfield; “abans de la COVID-19 tothom deia que no podíem modificar tan de pressa la manera com vivíem. Ara sabem que això no és veritat. La pandèmia ha canviat totalment la nostra percepció del que és possible i del que no”.
Durant la conversa telefònica, Chipperfield és al seu pis de Londres. Té altres oficines a Berlín, Milà i Xangai. I a Nova York, Zuric i París s’estan construint projectes a partir dels seus dissenys. Aquest arquitecte de 66 anys, guardonat en diverses ocasions, fa dècades que dissenya edificis a les grans ciutats d’aquest món. El període de confinament l’ha passat a Londres.
“El que m’ha sorprès més aquestes setmanes ha estat el centre de la ciutat. No hi havia ni una ànima; ja no hi viu ningú, la City ha estat venuda, a turistes, a empresaris. Per això em sembla que una pregunta clau és la següent: com podem atreure inversors com abans però alhora controlar el que fan?”.
A partir d’aquest punt, d’aquest debat, diu Chipperfield, es decidirà el futur dels centres de les ciutats. Fa deu anys, explica l’arquitecte, tots els alcaldes volien tenir tants turistes i tants projectes urbanístics com fos possible. “Les ciutats eren màquines de fer diners, un dels últims àmbits comercials que encara funcionaven. Però ara qui vol viure-hi, en una màquina de fer diners?”.
A París s’està enllestint, segons els dissenys del britànic, un dels projectes més grans per al centre d’una ciutat: la remodelació de l’antiga prefectura de policia al Boulevard Morland, al quart arrondissement. El projecte es calcula que costarà centenars de milions d’euros, i se n’encarregarà la constructora francesa Emerige, que va guanyar la convocatòria juntament amb Chipperfield; entre altres coses perquè l’empresa va comprometre’s a tots els requisits municipals.
El projecte Morland és l’intent de construir d’una altra manera, no tan sols crear habitatges i zones d’oficines, sinó també un nou lloc públic al barri, amb arcades i patis i un passatge accessible per a tothom del bulevard fins al Sena. Entre les condicions que van posar els urbanistes d’Hidalgo als inversors hi havia, a més, la construcció d’un alberg de joventut, una escola bressol pública i un percentatge d’habitatge social de com a mínim el 30%. A l’interior de l’edificació està previst que s’hi construeixi un mercat setmanal amb productes de procedència regional. En 6.000 metres quadrats de superfície de terrasses s’hi preveu plantar herbes, tomates, maduixes i verdura, tot penjat damunt de catifes de coco amb nutrients líquids.
Als pisos més elevats de l’hotel de luxe que s’està edificant al solar, hi haurà un restaurant públic, un cafè i un skybar amb una instal·lació d’Ólafur Elíasson, a més d’un local d’exposicions per a obres d’art contemporani. Ni tan sols a l’spa de l’hotel els clients de cinc estrelles no estaran sols: a la piscina de l’hotel, cada dimecres hi podran anar a aprendre natació alumnes de l’escola del barri.
El que està duent a terme la ciutat és un experiment d’esperit socialdemòcrata: el preu per metre quadrat dels habitatges de Chipperfield amb terrat i amb unes vistes sensacionals de Notre-Dame i de l’Île Saint-Louis al Sena és d’uns 16.000 euros. Però als seus residents se’ls obliga a obrir el seu món a d’altres persones.
L’home que ha ideat aquesta fórmula, entre altres, està assegut en un despatx imponent de sis metres d’alt que hi ha a l’ajuntament de París, amb una llar de foc de marbre i parets recobertes de fusta. De lluny se senten campanades d’una església. Jean-Louis Missika fa sis anys que, dins l’equip de l’alcaldessa Hidalgo, és el responsable de desenvolupament urbanístic i arquitectura. Ara Missika té 69 anys, i vol jubilar-se aviat. Però això ja ho ha dit moltes vegades.
“El model clàssic per a un projecte de construcció com el de Morland hauria estat una separació estricta en diversos edificis”, diu Missika. “Aquí els habitatges, allà les oficines i en una altra banda l’hotel. El que té d’innovador aquest programa és que posem deu usos diferents en el mateix edifici. Perquè volem tenir vida a la ciutat i no pas guetos de rics”.
Per aquest mateix motiu la ciutat ha creat una societat immobiliària. Ara l’empresa vol recomprar terrenys i habitatges per poder-los oferir a un preu més assequible: per 5.000 euros el metre quadrat en comptes de la quantitat descabellada de 10.000 euros a què es cotitza el preu mitjà per metre quadrat en el cas dels habitatges de propietat a París. Això és factible entre altres coses perquè la ciutat continua sent propietària del terreny i del sòl i només ven les cases.
La batalla per un habitatge assequible serà un tema clau del pròxim mandat d’Hidalgo. “És complicat, però hi ha eines per abordar-ho”, diu Missika.
Una cosa que preocupa més els urbanistes són les conseqüències del canvi climàtic. Si no es prenen mesures aviat, segons pronostica un nou estudi publicat a Environmental Research Letters, l’any 2050 a París s’assoliran regularment temperatures de quaranta graus i més, a l’estiu. Els parisencs ja en van tenir una prèvia durant l’onada de calor de l’any passat, en què una tarda de juliol es van registrar 42,6 graus centígrads: un rècord històric.
París és una ciutat atapeïda d’edificis i amb molta pedra, una ciutat on ni tan sols refresca mai al vespre. En cap altra gran ciutat europea hi ha tan poques superfícies verdes com aquí: aproximadament, als vint arrondissements de París només hi ha 5,6 metres quadrats verds per habitant. Fins i tot els novaiorquesos tenen més aire i verdor, amb 24,5 metres quadrats per càpita, o els londinencs, que en tenen fins i tot 63 per habitant.
Per limitar a un màxim de dos graus l’ascens de la temperatura a la ciutat, que es preveu que abans de final de segle sigui d’entre 2,5 i 3 graus, a París s’hauria d’enderrocar un de cada deu edificis i substituir-lo per un parc, segons han calculat científics de l’École de Ponts ParisTech.
Als calaixos de Jean-Louis Missika hi ha un projecte menys radical, però que tanmateix causa molt d’enrenou: en els pròxims anys la Place de la Concorde, els Camps Elisis i la plaça que hi ha al voltant de l’Arc de Triomf han de ser zones verdes. Es preveu que hi hagi amples avingudes per on puguin passejar els vianants, i els cotxes hauran de passar pels marges.
Els primers plànols projecten força arbres i una nova calçada clara a la Place de la Concorde, en comptes de les històriques llambordes, per impedir que pugi la temperatura. A la rotonda del costat de l’Arc de Triomf –avui dia encara molt transitada– hi haurà zones de pícnic. Els conservadors de monuments i els historiadors de l’art volen impedir costi el que costi “l’enjardinament anàrquic amb què es pretén afrontar els reptes climàtics”.
“Què hem de fer, si no?”, pregunta Missika. “A l’estiu, a la Place de la Concorde arribem als seixanta graus. Potser senzillament ens hem d’acostumar a pensar que, per salvar aquesta ciutat, l’hem de transformar”.
Traducció d’Arnau Figueras