Patti Smith, poeta i intèrpret, apura un seguit de tres actuacions consecutives al Fillmore Auditorium de San Francisco. El 2015 és a punt de deixar pas a l’Any del Mico del calendari xinès. La icona canvia les cordes d’una Stratocaster quan “un paio amb una cua llardosa s’havia inclinat i m’havia vomitat a les botes. L’últim sospir del 2015, un ruixat de vòmit per donar pas al Cap d’Any. ¿Un bon o mal auguri?”, es pregunta. Uns dies abans, Sandy Pearlman, còmplice al llarg de quatre dècades, havia patit una hemorràgia cerebral i es debatia entre la vida i la mort.
Amb aquesta escena i una simbòlica trobada amb un hotel de carretera, el Dream Inn, que li serveix a l’autora per fer planar un joc oníric, arrenca L’any del mico, un indefinible viatge físic i mental pels espais de la memòria d’una artista que inicia el trajecte a l’edat crítica de seixanta-nou anys. El cicle al Fillmore acaba. I la cantant seu a un pati embolicada amb una manta, “com un convalescent de la Muntanya màgica”. A la ràdio sona “I put a spell on you”, de Nina Simone. I la cantant experimenta una absència “a la J.G. Ballard”. Una absència en la que “tothom faltava”.
Aquestes primeres pàgines, amb una prosa amb alè líric i esquitxos de cruesa vital (magnífic el treball d’adaptació al català de Martí Sales), marca el to del llibre, a estones un dietari vital-cultural, per moments un llibre de memòries que fa surar moments i personatges clau. També, si voleu, una novel·la que no prescindeix de mecanismes narratius, com ara quan ressegueix fins el final el fil d’una excursió pendent a l’Ayers Rock australià. O quan fa el mateix a propòsit d’una fotografia que havia fet a la casa de l’escriptor Roberto Bolaño a Blanes, la instantània dels seus jocs en una prestatgeria.
Al llibre hi trobem la mirada melangiosa d’algú que és al final del camí, un procés visible com ara quan s’enfronta a les Meditacions de Marc Aureli. “‘No facis com si tinguessis deu mil anys per viure’... Això tenia un sentit terrible per a mi (...) No t’atabalis, aprofita bé les últimes estacions de tenir seixanta-nou, el número sagrat de Jimi Hendrix (...)”, escriu. I s’imagina una improbable trobada còsmica entre filòsof i el guitarrista.
Però no espereu trobar la mirada del xai en l’escorxador. Smith invoca una de les darreres converses amb un vell amic i amor, el dramaturg i cineasta Sam Shepard: “—Tothom mor— havia dit mirant-se les mans que perdien força a poc a poc-, tot i que no m’ho veia gens a venir. Però ho accepto. He viscut la vida com he volgut”. Ella mateixa afegirà en l’Epíleg: “En Sam és mort. El meu germà és mort. El pare és mort. El meu marit és mort. El meu gat és mort. I el meu gos que va viure el 1957 encara és mort. Però segueixo pensant que passarà alguna meravella. Potser demà. Un demà seguit de tota una sèrie de demàs”.
Capacitat de meravellar-se que troba rellegint Allen Ginsberg, revisant Tristany i Isolda, Apocalypse Now Redux i les connexions amb Conrad o veient la sèrie mil·lennista Mr. Robot. L’anti-diva, que viatja d’incògnit per absorbir millor la vida, es belluga, menja i beu a petites porcions, com si fora una joveneta en plena descoberta. Aïllada de la closca de figura rellevant, la manera que Smith sap que li poden passar coses, bones i dolentes, com explicava amb encert Martí Sales en una entrevista, fa auto-stop com una xicota de motxilla i s’exposa a situacions no del tot agradoses, com ara que una parella la faça fora de l’automòbil que l’ha arreplegat per violar un precepte de silenci. Visita llocs sense desvelar la seua identitat, com si fora una turista més. I recorre món a la recerca dels seus propis mites, ja siga Bolaño a Blanes o Pessoa a Lisboa.
A banda d’això, hi ha atenció al present i preocupació per l’esdevenir col·lectiu. “El vint-i-quatre per cent de la població havia escollit el pitjor de nosaltres per representar l’altre setanta-sis per cent. Deixava al descobert la nostra apatia americana, la naturalesa perversa del sistema democràtic”, escrivia espantada per l’ascens de Trump.
Voluntat d’apurar el temps que li quede, fent abstracció de l’edat. Una connexió amb el present que explica l’Epíleg d’un epíleg, un text afegit que va escriure als inicis de la pandèmia per actualitzar L’any del mico i que en el futur s’afegirà a l’edició catalana. El punt i apart en aquest lúdic i excitant viatge a la vellesa que mostra l’artista en tota la seua lliure, esplèndida i tossuda vigència.
