La col·lapsologia és un concepte que es va popularitzar a França al 2015 arran d'un assaig escrit per Pablo Servigne i Raphaël Stevens, que explicaven els factors que durien la societat, tal i com la coneixem avui, al col·lapse. Els autors localitzaven la causa en una combinació de diverses crisis de tipus ambientals, energètiques, econòmiques i sociopolítiques. Aquesta tesi ha inspirat una de les ficcions televisives més interessants i creatives que veuran aquest any: la minisèrie El Col·lapse, que s'ha estrenat recentment a Filmin i que presenta l'arribada d'aquesta situació de caiguda del sistema. La minisèrie no s'endinsa en les causes del col·lapse (en aquest sentit, fa servir les tesis de la col·lapsologia només com a punt de partida), sinó en la reacció de l'ésser humà a aquesta situació. Ho fa a través de vuit històries diferents, no relacionades entre si, i explicades en forma de pla-seqüència. Cada episodi arrenca presentant un grup de personatges i una situació que condueix a situacions extremes. El fet d'haver estat en pla-seqüència dona una intensitat inusual a l'acció, ja que converteix l'espectador en testimoni del caos que esclata al seu voltant. La planificació que hi ha al darrere d'aquest mètode és digne d'admirar, especialment en alguns episodis en què hi ha molts extres envoltant els protagonistes, i és un dels punts forts de la minisèrie.
El Col·lapse
Creadors: Guillaume Desjardins, Jéremy Bernard i Bastien Ughetto
Repartiment: Lubna Azabal, Philippe Rebbot, Bellamine Abdelmalek
Minisèrie: 8 episodis
Plataforma: Filmin
L'altre és un guió que, més enllà de l'impacte de veure's en situacions límit, acompanya l'espectador en l'exploració de la naturalesa humana. En l'estadi inicial del col·lapse, els personatges es divideixen entre els que creuen que no passarà res i que la normalitat no pot ser desintegrada així com així, i els que tenen clar que la seva prioritat és sobreviure i que cal fer el que faci falta per sortir-se'n. És inevitable pensar en la pandèmia del coronavirus en mirar segons quines escenes. El primer episodi, ambientat en un supermercat on la majoria de prestatgeries són buides perquè la gent s'ha llençat a comprar productes bàsics de forma massiva, acumulant-los a casa, sonen massa propers. Esfereïdorament propers, diria. I un fins i tot ha de comprovar que El Col·lapse no sigui una minisèrie estrenada arran de la pandèmia. Però no. Encara que aquí arribi ara, a França es va estrenar a finals de l'any passat. El fet d'haver viscut de prop una crisi semblant a la que estem veient en pantalla fa que El Col·lapse sigui una experiència molt més angoixant del que podrien haver anticipat fins i tot els seus creadors.
A mesura que la minisèrie avança, també avança l'estat del col·lapse, i cada episodi ens avisa quants dies han passat des de l'inici de la crisi. El comportament dels personatges també va esdevenint cada cop més extrem. La majoria de personatges reaccionen intentant protegir-se a si mateixos. Hi ha personatges que exhibeixen un grau d'egoisme que creien impensables i passen per sobre dels seus principis. Altres personatges ni tan sols tenien principis, així que se senten molt còmodes passant per sobre dels altres. Però El Col·lapse també troba espai per a històries amb personatges altruistes i troba emocions profundes en una ficció on prima l'adrenalina. El darrer episodi és el més interessant de tots perquè després de tant de sacseig, condueix l'espectador a la reflexió. No entraré en detalls. Em limitaré a dir que és un molt bon final per una ficció que aconsegueix reflectir el present de manera molt més realista del que voldríem.