Potser tot seria més fàcil si la gent poguera veure el petroli. Si les plataformes de perforació, els vaixells de subministrament i les enormes naus especialitzades que es fan servir per netejar i emmagatzemar el petroli s’ancoraren just a la costa i no molt més enllà de l’horitzó. Llavors, potser la gent entendria millor els grans esforços que fan les empreses per arribar al petroli, i com de ric et pot fer tot això.
El camp petrolífer que ExxonMobil va descobrir fa cinc anys es troba aproximadament a 200 quilòmetres de la costa de Guyana, que s’anomenava Guyana Britànica abans que ningú pensara en el petroli. El resultat és que els pescadors que seuen a fumar i xarrar a sobre del mur de ciment, construït per protegir la terra de l’oceà, no poden veure absolutament res des de les seues vistes privilegiades. Unes fragates naveguen lentament a través de la calor mentre uns ibis d’un roig brillant sobrevolen els mangles. Tot té l’aspecte de sempre, però prompte canviarà per complet. Aquesta és l’esperança que molts tenen, i la por que senten alguns.
El petroli a la costa de Guyana és del tipus brut lleuger i dolç, altament cobejat, i s’hi pot accedir fàcilment. Alguns diuen que a mitjan d’aquesta dècada, Guyana podria estar extraient més petroli per càpita que fins i tot Kuwait. Abans del coronavirus, el govern de Georgetown, capital del petit estat, va preveure uns beneficis d’aproximadament 300 milions de dòlars per a enguany. L’ambaixador dels Estats Units al país va afirmar que Guyana podria esdevenir «el país més ric de l’hemisferi i, potencialment, del món».
És difícil explicar com el petroli, els diners, transforma un país i una societat. Una manera, evidentment, és parlant de les xifres. Un tonell de petroli brut lleuger i dolç, que equival a 159 litres, actualment es ven per 40 dòlars, aproximadament. Com s’explica a un dels pescadors del moll, per exemple, què significaria per al seu país que Exxon extraguera 750.000 tonells de petroli del mar diàriament? O un milió?
Tanmateix, els germans Mangal, Lars i Jan, que es van criar a Guyana i entre els quals hi ha quatre anys de diferència, tenen punts de vista diferents. El seu pare és un metge guyanès i la seua mare és danesa. El fet que a penes es dirigesquen la paraula també té a veure amb el petroli a la costa de Guyana. Té a veure amb tot el que passa quan un país sencer s’enfronta de sobte a la possibilitat d’esdevenir increïblement ric.
La pregunta és: per què la riquesa sobtada aclapara gairebé totes les societats que la viuen? Per què al principi el petroli sembla un avantatge quan, en la gran majoria dels casos, acaba sent una maledicció?
El millor del millor
Als anys seixanta, quan Jan i Lars Mangal van nàixer, el xicotet país s’acabava d’independitzar del Regne Unit. Quan eren xiquets jugaven entre les canyes del riu Demerara, que divideix la capital, Georgetown, abans de desembocar lentament a l’Atlàntic. Va arribar un moment en què els dos se’n van anar a l’estranger a estudiar, com fan la majoria dels joves ben educats del país.
Guyana se situa al nord-est d’Amèrica del Sud, enclavat entre els rius Amazones i Orinoco, amb Veneçuela al nord, Brasil al sud-oest i Surinam a l’est. Els turistes hi van principalment perquè no atreu molts visitants. Segons la guia de viatges Lonely Planet, Guyana, amb una població de 780.000 habitants, està en procés d’esdevenir «el secret del turisme verd més ben guardat del continent». Té bauxita i or, però depèn més de la canya de sucre i de la fusta, cosa que, evidentment, és lucrativa, però també un poc avorrida.
Lars i Jan Mangal van triar professions en la indústria petroliera. Lars se’n va anar a Schlumberger, el proveïdor de serveis petroliers més gran del món, mentre que Jan es va traslladar a Texas per treballar per a Chevron. Tant l’un com l’altre han viatjat molt i són experts de la indústria. Comparteixen l’entusiasme per l’exploració i la confiança en si mateixos que tenen els enginyers i els tècnics que són conscients d’estar entre els millors del món.
Per a la nostra trobada, Jan Mangal, el més gran dels dos, va triar un restaurant de peix a la costa danesa del mar del Nord perquè estava visitant uns familiars a Europa. Fa més d’un any que no torna a Guyana, i el seu germà l’ha advertit que podria no estar segur al seu país d’origen. Per això, a Jan Mangal li toca observar els esdeveniments de Guyana des de lluny.
En 2017, el president David Granger el va contractar com a assessor d’energia. En aquell moment, s’acabava de renegociar el contracte que el govern tenia amb ExxonMobil. Bàsicament, les negociacions se centraven en com de gran hauria de ser la part dels beneficis del petroli que correspon a Guyana. Ja s’havia descobert el petroli i tothom sabia que era una de les troballes més importants dels últims anys. Era normal que les posicions en la negociació canviaren i, en aquestes situacions, els governs tenen una gran influència.
El govern de Guyana va enviar el ministre de recursos naturals a Texas per a negociar en nom del seu país. Tanmateix, fou un acord entre parts desiguals: el PIB de Guyana és de 4.100 milions de dòlars, mentre que la facturació d’ExxonMobil en 2019 fou de 256.000 milions de dòlars.
No se sap què va exigir el ministre ni tampoc què va oferir Exxon. Però l’equip de la petroliera el va complimentar i li va mostrar l’oficina central de l’empresa i, quan va tornar, el contracte ja estava signat.
Una malaltia neerlandesa
«Un acord colonial extremadament avantatjós per a Exxon», va afirmar enfadat Mangal aquella vesprada a Dinamarca. Ens va explicar que es llegia com si encara no fora clar si s’havia descobert petroli a Guyana. Al capdavall, l’acord significava que Guyana estava perdent milers de milions d’ingressos, afirmava Mangal.
En aquell moment, Jan Mangal va aconsellar al president que renegociara l’acord per aconseguir unes condicions millors per als guyanesos. A més a més, va aconsellar que tots els contractes s’haurien de fer públics. La transparència era important en una fase que podia ser decisiva per al futur del país, mentre que el secretisme només servia per a promoure la corrupció.
«Hem de demostrar al món que el petroli es pot fer servir per ajudar la gent», afirma. «Que no només els rics es fan més rics. Hem de demostrar que es pot fer un bon ús del petroli».
Almenys millor que a Sudan, a Nigèria o a Guinea Equatorial. Fa uns anys, es van confiscar 25 cotxes esportius a Suïssa, entre els quals hi havia models rars de McLaren, Koenigsegg i Bugatti. Tots pertanyien al fill del president de Guinea Equatorial, la família del qual sembla que va veure el negoci del petroli com un mitjà per regalar diners a parents i amics.
O millor que a Veneçuela, que té les reserves de petroli més grans del món, tot i que (o potser per aquesta raó) està enfonsada en una crisi, assetjada per la hiperinflació, la fam i un índex de pobresa que ara se situa en el 90%. En tots els casos, la prosperitat inesperada va ser aclaparadora per a tots, per al poble i, especialment, per als governs.
Els experts anomenen aquest fenomen «malaltia neerlandesa». A través de la venda de recursos naturals, normalment petroli, els ingressos de les exportacions augmenten. Això encareix la moneda del país, cosa que fa que siga més difícil exportar. Com que els diners del petroli comporten la promesa d’una riquesa ràpida, els països afectats per la «malaltia neerlandesa» desatenen les indústries tradicionals i l’agricultura. Quan en algun moment s’acaben els diners del petroli, o el preu d’aquest cau considerablement, com és el cas, a les economies d’aquests països els falten alternatives.
A Mangal no li van renovar el contracte com a assessor: ningú no volia escoltar els seus suggeriments i les seues crítiques. En algun moment, va abandonar el seu país d’origen. Tanmateix, mentre continua fent advertències des de l’estranger i manté una presència activa a Twitter, el seu germà Lars va tornar a Guyana. Ofereix serveis a Georgetown a les empreses involucrades en l’explotació de les reserves de petroli a la mar.
«Al meu germà li agraden els negocis», explica Jan Mangal. «Un home de negocis de tipus agressiu. Només li preocupa avançar. No li importa res més. El sentit comú i aquestes coses no li interessen». Diu que només rep notícies del seu germà de tant en tant a través de Whatsapp. «Lars escriu a la meua dona i li diu que jo no hauria de tornar a Guyana. Que la meua vida correria perill si hi tornara. Segurament només em vol fer por. Està intentant mantenir-me al marge».
Al seu germà no li interessa ni la democràcia ni la sostenibilitat, afirma Jan Mangal en acomiadar-se. «Parleu amb ell. Li encantarà conèixer-vos. Li agrada presumir un poc».
La capital del desconcert
La sala d’arribades de l’aeroport de Georgetown és nova, i sembla com si hagueren acabat de netejar-ho tot. Davant del control de passaports hi ha una pancarta penjada que diu: «Guyana, terra de moltes aigües». Una de les primeres coses en què un es fixa de camí a la ciutats són els nombrosos terrenys buits a les vores del riu Demerara. La propietat de la riba del riu és summament cobejada perquè la indústria del petroli necessita espai per als ports i les refineries. Es poden veure rètols que diuen «en venda» davant de la majoria dels terrenys.
Amb una renda per capita de 5.252 dòlars, Guyana és el tercer país més pobre a Amèrica del Sud i la troballa d’Exxon es va celebrar com la grossa d’una loteria desitjada des de feia temps. El grau a què el petroli ja ha canviat el xicotet país es pot veure en la cridòria que s’escolta pertot arreu.
Guyana està vivint un «tsunami d’oportunitats», afirma un banquer d’inversions. Guyana és «el nou Dorado del petroli», afirma el primer ministre en funcions. La indústria del petroli segueix una espècie de colonialisme, afirma l’activista mediambiental més famosa del país.
«El cel és el límit». Aquesta màxima va en boca de tots aquells que arriben a Guyana de tot arreu, seduïts per la possibilitat de fer-se extremadament rics en extremadament poc de temps.
Tanmateix, un advocat especialista en corrupció descriu el país d’una altra manera: «una causa perduda».
Els polítics de Guyana estan discutint qüestions crucials amb activistes mediambientals, els executius d’empreses amb advocats del govern, i els guyanesos amb forasters. El focus de moltes d’aquestes discussions és el favoritisme, la corrupció i la cobdícia. Georgetown s’ha convertit en «la capital del desconcert», diu un expert en relacions públiques que dirigeix la pàgina web OilNow a la capital.
Si bé rics no, almenys no tan pobres
El país ja havia establert objectius concrets per al futur, comprometent-se a obtenir el 100% de l’energia que necessitara de fonts renovables per al 2025. Gairebé totes les zones costaneres densament poblades del país se situen per sota del nivell del mar. Donar l’esquena als combustibles fòssils hauria sigut molt beneficiós per al país.
«Llavors va arribar el petroli», explica Melinda Janki, una activista per la democràcia i el medi ambient de Georgetown. Creu que els dos són tan essencials com que estan en perill d’extinció.
Janki és una dona xicoteta i impacient que viu al centre històric de Georgetown, en una casa coberta de vegetació. Per arribar-hi, els visitants han de passar per davant de diverses casetes de gos. Va acabar els seus estudis universitaris a Londres i parla amb un agradable accent britànic. Durant un temps va treballar com a advocada de British Petroleum.
Segons Janki, la gent de Guyana s’ha il·lusionat amb un conte de fades perquè resulta que a la gent li encanta aquests contes. Aquest en particular? El petroli porta a la felicitat. Segons la història que conta tot el món, Guyana és com un jugador que havia somiat en el primer premi des de feia anys i, de sobte va guanyar una fortuna.
Janki ha estudiat els números: la quantitat que s’extraurà de la mar, els costos de producció, els preus dels permisos i el repartiment de beneficis. Segons el contracte que el ministre de recursos naturals va negociar amb Exxon, Guyana ha de rebre el 52% dels beneficis. L’estàndard mundial se situa entre el 65 i el 85%.
Tanmateix, en tots els contractes hi ha passatges que estableixen el que compta com a benefici, i hi ha moltes oportunitats de retallar aquest 52% fins que a penes quede res. Com més parla Melinda Janki, més clar sembla que sota el contracte actual, Guyana no es farà extraordinàriament rica, sinó que, en el millor dels casos, un poc menys pobra.
El model noruec
No importa en quin lloc del món es descobresca petroli, l’important no serà mai fer el poble ric, afirma Janki. «El petroli només fa riques les empreses petrolieres».
No obstant això, hi ha una excepció, i serveix d’exemple per a gairebé tots els països on es descobreix petroli: Noruega.
Fins a principi dels anys setanta, Noruega era un dels països més pobres d’Europa, amb una economia molt dependent de l’agricultura, del transport marítim i de la pesca. Però llavors, es van construir jaciments de petroli i de gas natural i la majoria dels beneficis que obtenien les empreses petrolieres, la major part de les quals són propietat de l’estat, es van destinar al pla de pensions públiques. Això és bàsicament l’assegurança de Noruega per al futur: cada any, el govern pot gastar com a màxim el 3% del volum dels fons en projectes beneficiosos per a la societat. Avui dia, els noruecs gaudeixen d’un dels nivells de vida més alts del món.
Guyana pot esdevenir la propera Noruega? Janki somriu. Els noruecs, afima, estan extremadament ben educats, tenen una alta consciència mediambiental i un fort sentiment de comunitat. I tenen una única cultura. Guyana, explica, acull esquerdes ètniques profundes i la mala administració dels recursos naturals té una llarga tradició. Se sap perfectament que Noruega és un soci dur en els negocis, i els noruecs busquen consells i els escolten. «El govern de Guyana no segueix els consells dels experts i sembla que ni tan sols sap que cal seguir-los».
Evidentment, Jan Mangal coneix l’exemple noruec. I també sap que Guyana no està en la millor posició per seguir aquest exemple, encara que poguera millorar el seu contracte.
La corrupció, per exemple, és una part del dia a dia a Guyana. La gent és pobre i s’ha acostumat a acceptar xicotets regals com una manera de millorar els seus baixos ingressos. A l'Índex de Percepció de Corrupció, publicat per Transparència Internacional, Guyana se situa a la posició 85.
Cobdícia o simplement incompetència?
Els governs corruptes són dèbils, per la qual cosa, les empreses fortes com ExxonMobil, poden aprofitar-se’n. És agradable negociar amb polítics que estan interessants principalment en ingressar tants diners del petroli com siga possible en els seus comptes personals.
En 2017, un denunciant es va posar en contacte amb Christopher Ram, un dels advocats més famosos de Georgetown i un important crític de l’acord del petroli. Com a conseqüència, es va descobrir que, com a part de les negociacions del contracte, ExxonMobil havia pagat una «tarifa de signatura» normal, més aviat baixa, de 18 milions de dòlars. Poc després, es va descobrir que el Ministeri de Finances havia ingressat els diners en un compte en una divisa forta en lloc d’invertir-los en el fons destinat a aquest propòsit. El govern va insistir que havia estat provant de guanyar interessos per servir al país.
Ram té els cabells llargs i grisos i no porta sabates al seu despatx, cosa que trasllada l’atenció als seus calcetins de color turquesa. Té una columna al diari local, Stabroek News, el seu propi programa de televisió i suficients diners per dir la seua quan creu que és adient.
Més que cobdícia, el que ha revelat el descobriment de petroli és incompetència, afirma. «Crec que el ministre de recursos naturals ni tan sols es va llegir el contracte abans de signar-lo». Ram creu que el fet que la corrupció vinga des de dalt és especialment problemàtic.
Vol dir que Exxon bàsicament va comprar l’avantatjós contracte en 2015 per 18 milions de dòlars?
«Bàsicament, sí».
El ministre que va negociar aquest acord és corrupte?
«Potser. Supose que sí».
Ram s’enfonsa en la seua butaca i somriu. «La manera més ràpida de guanyar diners a Guyana és la política. La manera més ràpida de fer-se milionari és la política».
El govern nega totes les acusacions de corrupció.
Una qüestió de perspectiva
En 2015, poc abans que es descobrira el petroli, el govern va concedir drets minerals a dues àrees que hi ha just al costat. La possibilitat allà també hi haguera jaciments de petroli era significativa.
Una de les àrees es va concedir a Mid-Atlantic Oil & Gas junt a JHI Associates Inc. Poc després, Exxon s’hi va unir com a «encarregat». L’altra àrea es va concedir a les empreses Ratio Energy i Ratio Guyana. Exxon també s’hi va unir per portar a terme l’exploració.
Hi ha motius per sospitar que aquestes empreses foren simplement testaferros. Una d’aquestes tot just acabava de fundar-se i té la seu al paradís fiscal de les Illes Verges.
L’organisme de recerca de Guyana, l’Agència per la Recuperació del Capital de l’Estat (SARA), a la qual el president va encomanar estudiar les empreses, ha advertit d’«irregularitats importants». El cap de l’agència va dir que les Illes Verges «són una clara bandera roja».
«És com una comèdia humana sota una lent d’augment», diu Christopher Ram. «Tot es fa bastant clar per als que ho veiem des de fora: cobdícia, estupidesa, incompetència, ambició i el desig d’una vida agradable».
Guyana se’n beneficiarà a la llarga? O n’eixirà perdent?
«Daixò», diu Rahm mentre estira els peus color turquesa, «Si tens el dret al 100% i finalment només obtens el 60%, has guanyat el 60 o has perdut el 40%?».
Moments emocionants
Fa poc, un divendres a la vesprada, un home xicotet travessa un terreny arenós i s’enfila per unes escales fins a una estructura d’acer, on està previst que es duga a terme una conferència de premsa. Antigament, aquesta estructura era el pont d’un vaixell, però Lars Mangal, el germà de l’ex-assessor d’energia Jan Mangal, va fer que s’hi treguera tot l’equip tècnic i que s’hi instal·laren dos escriptoris.
Després de treballar per a l’empresa de serveis petroliers Schlumberger, es va unir a una xicoteta empresa danesa. Sempre està en moviment i quasi sempre accessible. Com a resposta a una pregunta a través de Whatsapp sobre si li agradaria parlar, va contestar vuit minuts després: «Sí, puc xerrar».
Quan Exxon va trobar petroli en 2015, Lars Mangal va decidir aprofitar l’oportunitat. A més de treballadors de Guyana, Exxon necessitava experts locals, i Lars Mangal va decidir que seria ell qui faria les dues feines. Es va traslladar de nou a Georgetown, va llogar una propietat no massa lluny del riu i va oferir els seus serveis a Exxon.
Al mateix temps, va fundar una acadèmia per formar joves per a feines en la indústria petroliera. Aquesta vesprada de divendres en concret estan a punt de graduar-se cinquanta aprenents. Homes joves i un parell de dones esperen fora, al sol, vestits amb pantalons negres i samarretes blanques. Alguns d’ells treballaven abans en la indústria del sucre. Són la tercera promoció d’aprenents educats per l’acadèmia. I cadascun dels cinquanta graduats ja té feina, explica orgullosament Mangal.
Dalt de l’antic pont del capità, dona la benvinguda al primer ministre de Guyana, a l’alt comissari britànic i al ministre de recursos naturals, un home fornit i somnolent. Ell és qui va negociar el contracte amb Exxon.
El ministre parla de «moments emocionants» i de la promesa que conté el futur. El primer ministre diu que Guyana va encaminada a esdevenir «el país amb petroli més ric del planeta, pel que fa a renda per capita».
Lars Mangal assenteix a cadascuna d’aquestes paraules. No va tenir cap dificultat a l’hora de trobar socis i patrocinadors financers per al seu projecte, i ara considera obrir una sucursal a Londres. Quan finalment li toca parlar, ho fa amb entusiasme «d’una nova frontera per a la indústria del petroli i del gas».
Ha anomenat les seues oficines en honor a missions d’exploració espacials, com Apollo, Enterprise i Pioneer. Només les que van tenir èxit, riu. No li falten superlatius quan afirma que el projecte d’explotar un camp petrolífer com aquest és semblant a l’esforç de Kennedy «d’enviar un home a la lluna». No els en falten, d’hipèrboles, a Georgetown.
«És únic» diu Mangal. La mida, l’escala, la velocitat, la quantitat de petroli descobert fins ara... La quantitat de petroli que Noruega va trobar en deu o quinze anys s’ha trobat a Guyana en dos o tres, explica. «El que hi ha ací és enorme».
«Dirigir-ho com una empresa»
Què pensa Lars Mangal de les crítiques del seu germà i de la seua exigència de renegociar el contracte amb Exxon i de licitar de nou els permisos de perforació? I què li semblen els esforços per distribuir els milers de milions que genere el petroli de la manera més justa possible en benefici de tots els guyanesos? «Jan és més teòric. Jo veig les oportunitats i les aprofite. O ens hi involucrem o no. Si vols influenciar alguna cosa, has de participar-hi. Només es poden canviar les coses si en formes part».
Finalment, quan tots els graduats han rebut els seus diplomes i s’han pronunciat tots els discursos, Mangal ofereix als seus convidats aigua de coco i un piscolabis. Hi ha globus flotant per l’aire, es fan fotos i s’intercanvien targetes de visita. L’equip de so reprodueix «Heal the World» de Michael Jackson.
Potser, el qui descriu més bé la situació a Guyana és un dels socis de Lars Mangal, un home xicotet de Singapur que ha vingut per a l’ocasió. Quan li pregunten què caldria fer al país, respon: «Dirigir-lo com una empresa».
Les eleccions a Guyana es van celebrar el 2 de març. Les van convocar els tribunals perquè el president havia perdut un vot de confiança. Va emprendre un desafiament legal contra el mandat constitucional per elegir un nou parlament en noranta dies, però la temptativa va fracassar.
En un principi, la Comissió d’Eleccions va declarar vencedor el partit del govern, malgrat els dubtes que hi havia des del principi sobre la manera de comptar els vots. Després es va decidir que s’hauria de tornar a fer el recompte.
Des d’aleshores han passat gairebé quatre mesos sense que s’haja declarat cap vencedor. «Som testimonis dels coneguts senyals de fracàs», diu Jan Mangal per telèfon. «Hi ha tot tipus de senyals d’advertiment pel camí, però continuem conduint, decidits. És trist per a Guyana».
«Extremadament inquietant», diu Lars Mangal, que vol que s’anuncien per fi els resultats de les eleccions, independentment de qui guanye. Diu que ja s’ha malgastat massa temps. «Les nostres opcions es van limitant cada vegada més».
Per a un dels germans, tot va massa ràpid; per a l’altre, massa lent. I és probable que els dos tinguen raó, cosa que no facilita les coses per a Guyana.
Vet ací una idea boja
Tanmateix, com és que un govern es proposa confiadament fer negocis amb una empresa com ExxonMobil quan ni tan sols pot fer un recompte de vots correctament?
Abans de les eleccions, es va dur a terme un debat a Georgetown, capital del nou «Dorado del petroli». Va tenir lloc a Moray House, una bonica construcció de fusta d’època colonial al cantó dels carrers Camp i Quamina, amb sostres alts i el brunzit agradable dels colibrís del porxo.
L’advocada Melinda Janki estava asseguda al capdavant. Havia escrit en un correu electrònic que parlaria del petroli i que provaria de relacionar els conceptes de «dignitat» i «patrimoni natural»: aigua neta, aire net, diversitat d'espècies. «Terra de moltes aigües».
Janki va recordar als seus oients l’obligació que té la generació d’avui amb les generacions futures i va parlar del dret constitucional a un medi ambient sa. En el seu agradable accent britànic, va relacionar el perill que comporta un vessament de petroli amb l’escalfament global i la pregunta de què és el que fa que la vida valga la pena.
Entre el públic, asseguda en un sofà a la primera fila, hi havia Annette Arjoon, l’activista mediambiental més coneguda de Guyana. Viu en un barri de cases grans en extensos terrenys anomenat Oleander Gardens, a uns pocs metres de l’Atlàntic. Fa poc, la gent va començar a referir-se a aquest barri com a «Jardins de Petroli» per la gran quantitat de nous residents que treballen en la indústria petroliera als qui no els importa pagar un lloguer de 4.000 dòlars mensuals.
En algun moment, Arjoon va prendre la paraula. Només té una pregunta, va dir, incorporant-se un poc. Sabia perfectament que la seua pregunta ho posaria tot de cap per avall i que era bastant impertinent. També era un dubte que ni Jan ni Lars Mangal no havien considerat mai.
No seria possible, va dir Arjoon, deixar el petroli sota terra?
Traducció de Marina Cortés