Un sac de fem i un poc de roba. Això va ser tot el que va poder agafar quan va fugir. «No tenia accés a les meues maletes i vaig haver de ser ràpida», diu Vanessa, de 27 anys, nom fictici de la persona a què entrevistem, que vol protegir la seua identitat. Ella explica la història d’una nit a finals de 2019, quan va escapar dels seus botxins al Líban. El taxi amb el qual fugiria li esperava a fora.
Vanessa va passar quatre mesos amb una família libanesa a la ciutat costanera de Byblos. «Havia de dormir en un matalàs d’aire a la sala d’estar. Només podia menjar una vegada al dia». Prompte començaria a netejar no només la casa, sinó també les oficines de la companyia. «Treballava des de les 6 de la matinada fins les 10 de la nit els set dies de la setmana. Estava tan prima que arribava a ser invàlida, i patia un mal constant». En comptes dels 300 dòlars (266 euros) acordats, només va rebre 200 dòlars cada mes. «I al final ni tan sols em van pagar això», diu Vanessa.
Asseguda en una habitació fosca enmig d’un barri d’apartaments ubicats al llarg d’una carretera de la costa, Vanessa comparteix una habitació amb altres dues dones africanes que també van escapar d’aquest sistema Kafala. DER SPIEGEL s’ha reunit amb diverses persones que l’han patit. El que descriuen, el que van haver de suportar, correspon amb el que relaten els experts de les organitzacions humanitàries.
Kafala és un sistema de patrocini. Els treballadors migrants són reclutats als seus països d’origen per treballar al servei de famílies libaneses, ja siga de forma directa o amb la intermediació d’agències. «El sistema no està regulat i és opac», diu Zeina Mezher, de l’Organització Internacional del Treball (OIT), una organització vinculada amb l’ONU.
Això té a veure, en gran mesura, amb el fet que sovint hi ha tres contractes diferents per a una mateixa persona. El primer és entre el treballador i una agència del seu país d’origen; el segon, entre la persona que dona treball i una agència al Líban; i el tercer és entre el treballador i la persona que li dona el treball.
El que es va prometre al país d’origen a la persona reclutada per treballar pot ser anul·lat, en termes legals, al Líban. També els detalls relacionats amb el salari, amb la durada del treball, amb la jornada laboral, i moltes altres coses. En tots els casos, el patrocinador, kafil en llengua local, ha de cobrir les despeses del reclutament, que solen incloure viatges, honoraris de l’agència, permisos de residència i de treball, contracte laboral, exàmens mèdics previs i assegurança. A més, el kafil també és responsable de proporcionar allotjament i menjar. Ell mateix té plena responsabilitat financera i l’Estat, en aquesta situació, no juga, en absolut, cap paper.
El kafil té tot el poder
Com a conseqüència, els treballadors migrants cauen en situació de dependència. És quasi impossible denunciar els salaris no pagats. Els treballadors no poden canviar de cap o allargar la seua estada sense permís del kafil. En molts casos, ni tan sols se’ls permet eixir de casa sense demanar permís. «Tota la seua vida personal i social està controlada pel kafil, i no hi ha regles establertes per evitar que això passe», diu Mezher.
Organitzacions no governamentals com ara Amnistia Internacional calculen que més de 250.000 estrangers viuen dins del sistema Kafala del Líban, vora el 8% de la població activa del país.
El sistema es va originar als estats del Golf, segons diu Nasser Yassin, investigador de migracions a la Universitat Americana de Beirut. «El concepte procedeix de la cultura de les tribus àrabs, tot i que s’ha aplicat, en gran mesura, al Golf, perquè la petita població que hi ha allà depèn dels expatriats».
El Líban va experimentar un període de prosperitat després de la seua guerra civil, un temps durant el qual molts libanesos es podien permetre donar treball a treballadors migrants, segons diu Yassin. La relació de la lliura libanesa amb el dòlar va provocar que treballar al Líban fora atractiu per a moltes dones dels països pobres de l’Àfrica i d’Àsia. Tots els mesos podien enviar uns diners a les seues llars d’origen.
Però durant els últims mesos, l’economia libanesa s’ha enfonsat. La lliura del país ha perdut més del 60% del seu valor i els dòlars són quasi impossibles d’obtenir al país. La crisi del coronavirus ha accelerat aquest col·lapse i ha evidenciat les injustícies del sistema Kafala.
«Només podràs guanyar diners com a treballadora sexual»
Després de la fuga, Vanessa va trobar refugi en un apartament amb altres dones africanes en un districte humil de Beirut. Només una d’elles tenia un nòvio libanès. «Ell va dir que ‘no hi ha més treball i només podràs guanyar diners com a treballadora sexual’. Després em va fer unes fotos i no vaig tardar massa a conèixer el meu primer client», relata Vanessa.
Els seus pares van morir prompte, explica aquesta jove, que té 27 anys. «Vaig arribar al Líban per guanyar diners per als meus tres germans i germanes», conta Vanessa, «però, per descomptat, no d’aquesta manera. L’intermediari, a Ghana, el seu país d’origen, deia que els diners que guanyaria procedirien d’activitats decents, que tindria temps lliure i que els libanesos són bona gent».
Vanessa va abandonar prompte l’apartament de Beirut, i explica que ha estat vivint amb altres dues dones en un altre apartament, de només una habitació, a prop d’una autopista. Les seues companyes d’habitació no saben que ella encara guanya diners gràcies a la prostitució. «N’estic avergonyida, però què puc fer? Ja ningú es pot permetre tindre una dona de fer feines. Només queda el sexe. I al capdavall, he de sobreviure».
Vanessa diu que ha estalviat vora 150 dòlars. En necessitaria, aproximadament, 700 per eixir del Líban, per pagar les taxes i comprar un vol. Quan l’únic aeroport de la ciutat torne a obrir podrà contemplar el regrés al seu país, però això no se sap quan passarà. «L’ambaixada m’aconseguirà el meu passaport», pensa. Els seus papers encara estan en mans dels seus kafils a la ciutat de Biblos, tal com marca el sistema Kafala.
Molts libanesos intenten desfer-se dels seus treballadors migrants. A l’abril, un home va posar «a la venda» una de les seues treballadores, aquesta d’origen nigerià, en un grup de Facebook. Calia pagar 1.000 dòlars per ella. «Té 30 anys, és activa i molt neta», escrivia al Facebook. Més tard va ser detingut, acusat de promoure el tràfic de persones.
Altres, senzillament, deixen els seus treballadors davant les ambaixades dels seus països d’origen. La pitjor escena es va produir davant l’ambaixada d’Etiòpia, a Beirut. L’àrea està plena de centenars de dones, algunes de les quals hi acaben esperant una setmana sense menjar ni sense accés a les instal·lacions sanitàries, només per acabar sentint que els diplomàtics tampoc no podran ajudar-les. L’ambaixada va anunciar en Facebook que no cobriria les despeses dels viatges de tornada d’aquestes dones.
«Moltes d’aquestes dones pateixen un trauma important», diu un treballador de l’ONG This is Lebanon. Farah Salka, del Moviment Antirracisme, titlla el sistema Kafala com un «esclavatge modern». Segons les autoritats libaneses, dues treballadores migrants morien cada setmana abans que la crisi del coronavirus empitjorara la situació al país. Moltes se suïciden o són assassinades mentre intenten escapar. Els seus kafils quasi mai reten comptes davant la justícia.
«L’única solució és abolir aquest sistema malvat»
Les dones, sovint, no només són explotades, sinó també insultades i colpejades. Als 21 anys, Jenny ho sap per experiència. Explica que també va arribar al Líban des de Ghana, com Vanessa, fa aproximadament un any. Amb la seua primera família es va veure obligada a treballar des de les 7 del matí fins la mitja nit tots els dies. «Llavors, ma mare es va posar malalta i va morir. Quan la meua cap em va veure plorar em va ordenar que parara: ‘Estàs ací per treballar, no per plorar’, em va dir».
El trasllat a una altra llar no va ajudar, diu Jenny. «La segona família em va fer dormir a la cuina. El meu cap em colpejava. El seu fill, de sis anys, m’insultava davant sa mare. Per la nit, mentre dormia, em tirava aigua. Per a ells no era una persona, sinó un animal».
El destí de les treballadores migrants explotades és, a hores d’ara, un tema de debat públic al Líban. Sobretot, després de l’auge del moviment internacional Black Lives Matter. Farah Salka, del Moviment Antirracista, diu que «l’única solució és abolir aquest sistema malvat».
Zeina Mezher, de l’Organització Internacional del Treball, veu la crisi econòmica com una oportunitat per a la reforma estructural. «El nombre de dones libaneses empleades com a treballadores domèstiques podria augmentar», diu. Fins ara, tampoc les libaneses que fan tasques domèstiques o de cura compten amb garanties d’assegurança laboral. Però això podria canviar.
L’expectativa que el sistema Kafala podria desaparèixer per complet és «massa simple», pensa Mezher. Continuaran havent famílies libaneses que podran pagar les dones de fer feines estrangeres, tot i que n’hi haurà menys, de disponibles. Continuaran havent agències de col·locació que es beneficiaran d’aquest sistema. «I continuarà havent migrants que venen al Líban perseguint un somni per guanyar més diners ací que als seus propis països», diu Mezher.
Jenny vol quedar-se al Líban, malgrat tot. De moment, mira de trobar un treball estable. «Encara no puc tornar al meu país. I no puc dir-li al meu pare el que m’ha passat ací. Alhora, regressar sense diners tampoc no és una opció».