Kiwanda va liderar el seu clan gairebé durant tota la seva vida. Fins i tot dues vegades va criar trigèmins, una cosa que de fet és impossible per a les hienes, ja que tenen només dues mamelles funcionals i normalment una de les cries mor. Haseena ho va tenir més fàcil: va heretar el domini aconseguit per la seva mare. Shrink va avançar en l’ordre jeràrquic perquè, tot i ser el fill afamat d’una mare de rang baix, va importunar una mare alfa fins que el va adoptar. Mwindaji era un bon caçador i tenia traça amb les femelles, per això va engendrar molts descendents.
Oliver Höner, de l’Institut Leibniz per a la Recerca en Zoologia i Fauna Salvatge de Berlín, ha documentat centenars de biografies de hienes com aquestes. Actualment, ell i els seus companys ja no donen un nom a cada animal. “Al final se’ns van acabar”, diu Höner. Però cadascun dels prop de 3.000 exemplars estudiats té un número, i Höner i el seu equip reconeixen cada hiena per les taques de la pell.
Després de gairebé 25 anys de treball de camp, ara el biòleg fa balanç. Entre les hienes tacades i els seus descendents encara hi identifica personatges com Shrink o Mwindaji, “que sobresurten i als quals un els té una estima especial”. L’investigador troba impressionants, per exemple, els animals que a causa del seu baix rang sempre han passat dificultats a la vida; però també els animals curiosos, que s’atreveixen a acostar-se als jeeps dels investigadors; els valents, que es reafirmen disputant preses a lleons; o els afortunats, que aconsegueixen l’ascens social malgrat totes les adversitats.
Però a Höner no li interessen els casos aïllats. La Crocuta crocuta –el nom científic de la hiena tacada– és un objecte d’estudi ideal per a moltes qüestions vinculades a l’ecologia, l’estudi del comportament i la biologia evolutiva: com sorgeixen les estructures socials, quin avantatge té viure en grans clans? Qui aconsegueix arribar al poder i després manté la seva posició? Qui decideix a l’hora de triar parella? Quins animals busquen sort en nous territoris i quins animals es queden? Com es defensa el sistema immunitari contra les epidèmies que van sorgint? I com es poden resoldre els conflictes entre els depredadors i els ramaders de la zona?
Les hienes tacades fa centenars de milers d’anys que existeixen; antigament competien per les preses amb els macairodontins. Els seus clans contenen uns cinquanta individus i majoritàriament són dominats per femelles i les seves filles.
Els mascles i les femelles són pràcticament indistingibles exteriorment, perquè les hienes femella són fortes i tenen el que se’n diu un pseudopenis. Aquesta particularitat fa que el sexe només sigui possible si la femella ho vol realment.
Els mascles, doncs, s’han d’esforçar molt per conquerir una parella; i ho fan, com han observat reiteradament els investigadors berlinesos. Durant dies segueixen la femella escollida, amb prou feines descansen ni mengen i al final sovint estan extenuadíssims.
Dins el clan impera una estricta jerarquia, però també una vida social sovint commovedora. Totes les mares porten les cries a una mena d’escola bressol per a hienes dues setmanes després del naixement. A l’edifici comunitari només hi tenen accés els animals més petits, així estan protegits dels enemics i, jugant amb animals de la seva edat, aprenen moltes coses que necessiten per a la vida. Perquè en el regne de les hienes la convivència social no està tan marcada per les lluites i les intrigues com per les amistats i les aliances. La jerarquia, explica Höner, impedeix que hi hagi baralles més pujades de to: “Per exemple, hi ha rituals de salutació regulars en què els animals es mostren respecte i reafirmen la seva posició social”.
Amb l’enorme força de les dents, les hienes roseguen sense esforç els ossos de les seves preses. Ataquen les seves víctimes directament, mai per l’esquena. I, si bé mengen carn podrida de cadàvers en descomposició, gràcies a un sistema immunitari inusualment potent, gairebé mai no es posen malaltes.
Encara una altra cosa converteix aquests valents caçadors en un valuós objecte d’observació: els vuit clans que observa Höner viuen al territori del cràter de l’Ngorongoro, a Tanzània, a l’est d’Àfrica. Aquesta àrea, de més de 260 quilòmetres quadrats, poblada de boscos d’acàcies i de sabana d’herba curta, és un paradís per als depredadors. Hi ha zebres, nyus, gaseles de Thompson, búfals i antílops eland. Com que en general hi ha menjar de sobra, els territoris dels clans són més petits que els dels seus congèneres de fora del cràter. Això fa que sigui més fàcil tenir-ne una visió de conjunt.
Cada any Höner passa uns quants mesos al campament que hi ha a la vora del cràter. Cada dia ell i els seus companys baixen al cràter amb totterrenys i observen els animals, recullen mostres de pèl i secrecions. “Quan un animal fa caca, nosaltres hi som”, diu Höner.
Mai no han hagut de capturar i adormir una hiena per a propòsits d’investigació, ni cap animal porta collar de control: “Només intervenim si un animal és ferit per una persona”. Aleshores un veterinari retira, per exemple, trossos de cable o trampes de caçadors furtius.
Actualment, el biòleg es pren un descans forçat de la recerca sobre el terreny. Al març va ser a l’Àfrica per última vegada, però després va arribar la crisi del coronavirus. Un col·laborador de Tanzània continua recollint mostres; les bases de dades són importants per construir arbres genealògics complets, que permeten veure clarament totes les relacions de parentiu. Ara Höner té temps per valorar dades i publicar resultats.
L’investigador, amb el seu equip, ja ha pogut resoldre molts enigmes.
- El poder sorgeix de l’amistat: analitzant milers de conflictes entre animals concrets, Höner ha desxifrat la llei dels clans. Segons la llei, els vencedors de les disputes sempre són aquells animals que tenen més seguidors. I no hi té cap importància si els aliats són a prop o no; el fet que podrien acudir ràpidament per oferir ajuda confereix a una hiena una major capacitat d’imposar-se. Aquest podria ser un motiu pel qual majoritàriament són les femelles que lideren els clans. Elles es queden gairebé sempre dins la xarxa social on han nascut. Molts mascles se n’allunyen i deixen enrere els seus contactes.
- Quedar-se o marxar? Totes dues coses poden ser avantatjoses per als mascles adults. Com que les femelles, per tal d’evitar l’incest, escullen els mascles amb els quals no poden estar emparentades, allunyar-se del clan sembla la millor opció. Però Höner i els seus companys han pogut demostrar que 41 del total de 254 mascles del seu estudi van mantenir la lleialtat al seu clan. Un avantatge és que els mascles que es queden tenen més temps per cortejar la femella escollida.
- El privilegi es manté per a tota la vida: si els mascles es desplacen a un altre clan, com s’ha mostrat en un altre estudi, els fills de les mares d’alt rang també tenen més opcions de tenir una vida d’èxit dins la comunitat.
- La reputació social depèn de l’origen: com més alta és la posició d’una femella dins la jerarquia, més èxit tindran els seus descendents. Fins i tot sense tenir parentiu de sang, les cries dels animals alfa se’n surten més bé que les altres, com demostra l’exemple de Shrink, una cria adoptiva. “Les cries, per dir-ho d’alguna manera, hereten les amistats de la mare”, explica Höner.
El que és un misteri és la salut gairebé indestructible de les hienes. Actuant com una mena d’escombriaires del regne animal, les hienes impedeixen que es propaguin agents patògens dins l’ecosistema. “S’atipen de cadàvers que fan una pudor tremenda”, diu Höner, “fins i tot en àrees on, per exemple, hi circula el carboncle”.
Rarament les hienes tacades de l’est d’Àfrica moren de malalties infeccioses. Només una vegada un bacteri va arrasar parts del clans de l’Ngorongoro. Però en les seves mostres Höner i els seus companys de recerca han comprovat la presència de molts patògens que pel que sembla no fan gens de mal als animals; per exemple, alguns coronavirus.
A Kènia uns biòlegs han observat brots de ràbia i del virus del brom, malalties que maten lleons i xacals, però no les hienes tacades. De moment no s’ha descobert per què això és així. Una possible explicació seria que, com que comparativament viuen en grups grans, els brots de malalties segurament són molt devastadors per a les hienes. A través de la pressió selectiva, al llarg de l’evolució han pogut desenvolupar una mena de supersistema immunitari.
Un altre fet que crida l’atenció és que com més alt és el rang, més robusta és la salut de les hienes. Això podria ser conseqüència d’una millor alimentació. La llet dels animals de posició més elevada és més abundant i conté més nutrients que la de les altres femelles; i, més endavant durant la vida, la jerarquia també determina a qui li toca la part més alimentosa de la presa.
La següent qüestió a què es dedicarà Höner és la convivència entre humans i hienes: la intenció és analitzar conflictes entre animals salvatges, igual com passa arreu del món. L’investigador voldria entrevistar especialment massais dels voltants del cràter, que veuen les hienes –però també els lleons i els lleopards– com una amenaça als seus ramats de vaques.
Höner vol intentar millorar la mala imatge de les hienes. Aquests animals són considerats lletjos i astuts; al segle XIX el zoòleg Alfred Brehm va dir que, d’entre els depredadors, eren “indubtablement els que tenien un aspecte més deforme i fastigós”.
El coneixement de Höner va més enllà: “Qualsevol que vegi jugar les cries entre elles”, diu el biòleg, “segur que les troba bufones”. I molts dels exemplars madurs, afegeix, també són “senzillament preciosos”.
Traducció d’Arnau Figueras