Hi ha moltes coses que uneixen la Xina i l’Índia. A tots dos països els uneix la creença que el món no s’està desballestant, sinó que està tornant al vell ordre; que per més que Europa dominés el segle XIX i els EUA el segle XX, el futur tornarà a pertànyer a l’Àsia. És a dir, que les coses tornaran a ser com havien estat.
L’Índia i la Xina són els dos països més poblats del planeta i, a més, són potències nuclears. Els seus ciutadans representen en conjunt més d’un terç de la humanitat. L’Índia –actualment en cinquena posició– i la Xina –en segon lloc– van en camí de convertir-se en les dues economies nacionals més grans del món. Seran probablement aquests dos gegants –i sobretot la seva relació mútua– el que marcarà aquest segle: políticament, econòmicament i militarment.
Aquest mes es va demostrar que el futur no ha de ser necessàriament pacífic. Soldats indis i xinesos van enfrontar-se a l’Himàlaia. Es diu que no hi va haver trets. Els homes es van matar a cops de puny i amb porres plenes de claus. Hi van morir com a mínim vint soldats indis. Van ser els primers morts en aquest conflicte des de fa 45 anys.
Els fets van generar indignació sobretot a l’Índia. Ja fa temps que el país se sent assetjat pel seu veí, que estén la seva influència a la regió. I tanmateix, la relació entre tots dos països fins ara ha estat marcada sobretot per una idea: que la rivalitat no es podia convertir en enemistat. Ara molts indis consideren que aquesta idea és un error. “En una nit, la Xina ha fet enrabiar tota una generació d’indis”, diu Rohan Mukherjee, del Yale-NUS College de Singapur. “Ja no hi ha gaire gent que cregui que és possible tenir una relació pacífica amb la Xina”.
S’acosta una guerra? Probablement no. Ni Pequín ni Nova Delhi no volen un augment de la tensió. Dilluns tots dos exèrcits van anunciar que volien retirar tropes de la zona frontera controvertida. Però totes dues parts continuen reclamant la vall de Galwan, la regió on va tenir lloc l’incident sagnant. L’exèrcit xinès, a més, va avançar fins a un altre punt del territori fronterer.
El que s’està perfilant, però, és que les relacions sino-índiques estan en un punt d’inflexió, cosa que tindrà conseqüències més enllà de la regió. “El fet que la Xina es converteixi en enemic de l’Índia acosta Nova Delhi als EUA, fet que va en contra dels interessos de la Xina a llarg termini”, diu l’indi Brahma Chellaney, expert en geoestratègia.
De fet, els EUA podrien beneficiar-se del conflicte. George Bush fill ja veia en l’Índia democràtica un contrapès al domini de la Xina a l’Àsia, i els seus successors han coincidit amb ell. En conseqüència, les relacions indo-nord-americanes han prosperat. Però fins ara aquesta amistat ha tingut límits: per la preocupació de l’Índia de provocar la Xina. I per motius històrics.
L’Índia no s’ho ha jugat mai tot a una sola carta. En política exterior, el país –un dels membres fundadors del moviment de països no-alineats– basculava entre l’antiga Unió Soviètica, els EUA i la Xina, fins i tot després de la Guerra Freda. El primer ministre Narendra Modi va dir que el seu país no entraria en cap aliança que tingués com a objectiu amenaçar un país tercer: “No som ni en una banda ni en l’altra de la trinxera”.
L’Índia sovint s’ha beneficiat d’aquesta estratègia; igual que la Xina ha tret rèdit de la doctrina de la discreció en política exterior, decretada pel polític reformista Deng Xiaoping i vigent durant quaranta anys: “Amaga la teva força i espera”.
Però els pesos s’han desplaçat: la Xina ja no amaga la seva força i ja no s’està callada. A l’Índia li costarà mantenir-se en el no-alineament. Per més que l’Índia sigui un gegant, encara no és ni de bon tros una superpotència. Les seves opcions són limitades.
Les forces armades xineses són més nombroses que les de l’Índia. Per primer cop des de fa quaranta anys, l’economia índia podria contreure’s de resultes de la crisi del coronavirus, i el nombre de pobres podria augmentar per primera vegada. Boicotejar els productes xinesos, com exigeixen molts indis, podria perjudicar-los més a ells que a la Xina. Si el país vol aconseguir alguna cosa contra la Xina, no ho pot fer tot sol.
Qui esperi una aliança formal amb els EUA podria endur-se una decepció. Només perquè l’Índia desconfiï de la Xina no vol dir que s’hagi de sotmetre cegament als EUA; i encara menys a algú com el president Donald Trump. El seu govern acaba d’interrompre la concessió de visats per a treballadors especialitzats, i la majoria d’afectats són indis.
“L’Índia no es vincularà exclusivament als EUA”, diu Sun Shihai, del Centre d’Estudis del Sud d’Àsia de la Universitat de Sichuan, a Chengdu. Mukherjee ho comparteix: “D’ara endavant l’Índia col·laborarà més estretament amb els EUA, però en un marc de relacions que atenuïn la influència nord-americana”. Per tant, podria tenir-hi un paper clau el Quad, una aliança informal de la qual formen part Austràlia, el Japó, l’Índia i els EUA. Quatre països que van acostant-se i als quals uneix sobretot una cosa: l’escepticisme envers una Xina massa forta. Pequín sempre ha vist aquest quartet com una amenaça. I ara probablement els recels estan justificats.
Traducció d'Arnau Figueras