El juliol de 1959 el franquisme aprovava a les Corts el Pla d’Estabilització Econòmica que, en síntesi, suposava la liberalització de l’economia espanyola i la ruptura radical amb els intents -fracassats –del passat d’imposar un model autàrquic. Una de les conseqüències pràctiques fou que afavorí el canvi de divises i obrí definitivament les portes al turisme massiu europeu.
Al mateix temps, alguns països europeus com França, Regne Unit o Alemanya havien anat deixant enrere la postguerra a la segona meitat de la dècada dels anys cinquanta i quan era a punt de començar la dels seixanta la situació econòmica de la respectiva classe mitjana era molt diferent a la que havia estat en qualsevol moment del passat. No només disposava de vacances pagades sinó que cobrava suficientment com per pensar en fer vacances lluny de casa. Els mitjans de comunicació, al mateix temps, mostraven el viatge d’estiu familiar com una aspiració generalitzada, de tal forma que es convertí en una moda, a l’estil aproximat del que ocorria als Estats Units, on la classe mitjana vivia una dècada esplendorosa.
Així, entre la liberalització econòmica i la millora de la situació de la classe mitjana francesa, britànica i alemanya sumat, tot això, a una aposta decidida de les autoritats franquistes pel turisme, l’estiu de 1960 marcà l’inici d’una nova època.
L’enlairament turístic balear. Just fa ara seixanta anys les Balears començaren a viure un estiu diferent. Res tornaria ser igual. L’estiu del 60 marca la frontera econòmica entre el passat i el futur. Resulta curiós que l’aniversari coincideixi amb l’estiu més terrible d’ençà d’aquella eclosió, almenys en el sentit que mai s’havia esdevingut una situació com la de la temporada alta d’enguany, per mor de la COVID-19: cap estiu hi havia hagut tants d’establiments hotelers que no obrien les seves portes.
Segons les dades que aportà el catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de les Illes Balears Bartomeu Barceló i Pons (1932-2012), que fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Soci Honorari de la Societat Catalana de Geografia i president d’Honor de l’Associació de Geografia de les Illes Balears, en la seva obra Història del turisme, la combinació dels dos factors abans citat «provocà el desenvolupament del turisme de masses» que trobà en les Illes i en especial en Mallorca «un lloc molt atractiu tant per la imatge forjada en els períodes anteriors (es refereix al turisme inicial de finals del segle XIX i, sobretot, del primer terç del XX, abans de la Guerra Civil) com per les infraestructures existents i la professionalitat dels empresaris i ma d'obra; pero en això també hi intervingué (decisivament) els preus, que resultaren molt avantatjosos per als (turistes que venien de) països rics de I'Europa industrial».
Barceló analitzà el període que va de 1960 a 1973 -any en que esclatà l’anomenadacrisi del petroli que provocà el gran augment del preu del combustibles i una contracció econòmica global a Occident – i conclogué que «el creixement de la demanda turística va ser realment espectacular. Entre aquests dos anys el nombre de visitants a Mallorca passa de 361.000 a 2.849.632, amb increments anuals positius constants i que en alguns anys s'acosten al 30%. La capacitat d'allotjament, que el 1963 era de 789 establiments, amb 38.512 llits, arriba a ser el 1973 de 421.484 establiments, amb 164.106 lits. El transit aeri, que el 1960 es trasllada de l'antic aeroport de Son Bonet a la base militar de Son Sant Joan, passa de moure 637.419 passatgers el 1960 a 7.096.716 el 1973».
La gran progressió de les magnituds econòmiques gràcies al desenvolupament del turisme tingueren la seva trasllació en la creació de nous llocs de feina en el sector especialitzat. En primera instància el turisme xuclà la mà d'obra autòctona que durant els cinquanta encara havia fet feina a l'agricultura i també una part de la del sector secundari, però ni així bastava. D'aquesta manera es va produir un fet insòlit: les Illes, que eren terra d'emigració, es convertiren en pol d'atracció, en lloc d'immigració: «La creació de nous llocs de treball en les activitats turístiques, per als quals la població autòctona no donava a l'abast tot i el transvassament d'actius primaris i de la construcció, obrí les portes a la immigració de peninsulars. En el període 1960-1975 aquesta immigració, amb 74.341 persones, suposa el 57% per centdel creixement absolut de la població i l'augment de la natalitat es deu en bona part a aquests immigrants, generalment més joves i més prolífics» que els nadius. Encara que sembli mentida coincidiren en el temps els dos corrents migratoris antagònics, perquè arribaven forasters a Balears per fer feina als hotels, bar i restaurants mentre que una altra mà d'obra autòctona -de la petita indústria, en especial – se n'anava a fer feina a Alemanya, Suïssa, països nòrdics...
L’increment de la població se concentrava sobretot a Palma. La capital illenca va viure una dècada de desenvolupament urbanístic sense control, però no fou l’únic lloc perquè ràpidament alguns municipis es veuen també afectats per l’intens creixement demogràfic fruit de la immigració. Barceló escriu que «tant la demanda turística com aquesta població creixent impliquen una intensificació de l’ocupació del sòl, que es fa sense ordre ni concert. L'Ajuntament de Palma redacta un pla d’ordenació urbanística del municipi que fou aprovat el 1963, però que resultà inoperant, raó per la qual convocà, el 1965, un concurs per revisar-lo, que fou guanyat per l'arquitecte barceloní i catedratic d'urbanístimede I'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, Manuel Ribas i Piera, i que, després de canvis substancials que desvirtuaren l'original, s'aprovà a la fi el 1973; el mateix any també s'aprova el Pla Provincial redactat per la Diputació Provincial. Alguns municipis sota la pressió del turisme també redactaren plans com és el cas de Pollença, Alcúdia i Calviá, Pero l'eufòria que vivia el creixement del turisme impedia pensar-ne qualsevol planificació i aquests plans, molt permissius, anaven més a legalitzar el desordre que no controlar-lo».
La conseqüència de tot plegat fou un canvi socioeconòmic de les Illes com mai s’havia produït al llarg de la història. I només en una dotzena d’anys. El catedràtic ja citat escriu que «tot això suposà un augment de la riquesa. La renda per capita de les Balears (...) passa de 486.479 pessetes (pessetes de 1993) el 1960 a 1.248.593 pessetes el 1973. Si la primera avantatjava la del conjunt de I'Estat en un 10,54%, la segona ho feia en un 32,21%. Entre tant la demanda de mà d'obra a les activitats turístiques incidia negativament sobrel’agricultura tradicional i mentre els actius agraris disminuïren en xifres absolutes i pes relatiu, el sector terciari els augmentava espectacularment: el 1960 els actius primaris representaven el 38,35% del total d'actius i el 1973 sols el 18,9%, mentre els terciaris passaven d'un 31,66 % el 1960 a un 50,8% el 1973».
El turisme a partir de 1960 -aquest estiu fa seixanta anys- canvià no tan sols l’economia balear sinó tota la fesomia de les Illes. Coses del destí: l’aniversari de l’enlairament turístic de les Balears ha coincidit amb l’estiu més terrible per al motor econòmic de l’arxipèlag, per mor de la pandèmia.