L’inici del juliol ve marcat per les inusuals eleccionsbasques i gallegues. Eleccions en període estival, malgrat que no sembla que la temperatura política al País Basc i Galícia s’alteri gaire perquè les enquestes no fan preveure massa canvis a la situació actual. De fet, tant el Partit Popular de Núñez Feijoo com l’actual coalició de govern a Euskadi (PNB i PSE) tenen totes les opcions de revalidar les majories que els han de fer liderar els executius. La crisi del coronavirus no ha alterat els ànims de l’electorat i el rèdit per haver gestionat el temporal de la pandèmia acabarà beneficiant qui s’ha hagut d’enfundar els guants.
A Galícia, Núñez Feijoo abraça el regionalisme galleguista i farà bona la seva oposició inicial a la coalició que li demanaven amb Ciutadans: no els necessita, ni falta que fan. I menys ara que els d’Inés Arrimadas s’estan ressituant per fer amb els seus deu diputats a Madrid quelcom més útil que allò que els feia fer el seu predecessor. Nuñez Feijoo arrela el discurs a Galícia, una societat forjada en el minifundisme, conservadora i envellida acostumada al clientelisme regional fraguista i en què la COVID-19 no hi ha tingut tant impacte com en d’altres autonomies. El dubte serà veure com es comporta l’electorat major de 65 anys, el que més predisposició té a votar el Partit Popular (43%), però a la vegada està més afectat per la crisi del coronavirus i requereix mantenir-se al marge de les aglomeracions. Els indecisos, segons els últims sondatges, estan en el 31,6%.
L’opositor a Pablo Casado, el fill pròdig del fraguisme Núñez-Feijoo, pot revalidar la presidència de la Xunta sense necessitat de pactar amb Ciutadans, mentre que al País Basc la coalició que lidera Carlos Iturgaiz té tots els números d’ensopegar: el cayetanisme no agrada al nord, i qualsevol pacte amb C’s a Euskadi queda tocat de mort pel consens generalitzat que hi havia entre totes les forces polítiques basques que el concert no es tocava, això abans de l’arribada dels taronges a la política basca que van pensar que podien aplicar la recepta catalana als bascos com si res. Perden les faccions ultres del Partit Popular –i Vox es desdibuixa–, guanya el regionalisme gallec que s’ha mantingut molt més coherent i pràctic davant de l’electorat.
De coherència programàtica i pragmatisme també en saben els nacionalistes bascos, que malgrat el desastre ambiental de Zaldibar (Biscaia) o alguns casos de corrupció que han esquitxat dirigents jertzales no tindran problemes per revalidar la coalició amb el PSE. Urkullu va començar la campanya electoral, fins i tot, havent esgarrapat tres competències més de l’Estatut del 1979 a Madrid, per valor de 7,5 milions d’euros. El PNB: política refinada i evolucionada del peix al cove català, de cerca de grans consensos a casa i a la capital de l’Estat. Quelcom que, potser, aspira a fer el nou PNC per ocupar la centralitat política de la Catalunya post-procés aixecant la bandera del social-liberalisme, malgrat que cal tenir en compte una premissa bàsica: que Euskadi tingui el concert, permet mirar les coses amb molta més perspectiva.
Al País Basc hi ha més indecisos que a Galícia, gairebé el 42% del cens, i les enquestes són molt incertes respecte als resultats de Podemos; però, totes elles permeten entreveure que la crisi del coronavirus no ha desgastat el govern autonòmic, sinó que n’ha reforçat el pragmatisme de la seva gestió. Aitor Estebán hi contribueix enormement al Congrés dels Diputats: a vegades, crítica ferotge, a voltes, copets a l’esquena, però sempre amb aquell posat tranquil, argumentalment segur i mirant de refiló cap a casa. Els electors sembla que no estan disposats a fer experiments en moments de debilitat política, econòmica i social, fruit d’una crisi que encara no sabem quan s’acabarà i podria deixar l’estat espanyol amb un 26% d’atur, una caiguda del PIB que fa història i un endeutament per sobre del 110% del PIB. De fet, ara que tothom parla, novament, de canvi del model productiu, només hi ha una comunitat que té la recepta clara: Euskadi, que ja va transformar la seva indústria per superar la crisi de la siderúrgia i ha demostrat ser un dels únics territoris de l’Estat que posa la innovació al centre de l’equació.
Mentre a Galícia i Euskadi es revalidaran les majories, si les enquestes no fallen, l’estiu a Catalunya no fa preveure grans consensos per a superar les dificultats. El president Torra ha de liderar un govern fragmentat: amb departaments que volen impulsar propostes pragmàtiques per superar transversalment les dificultats, d’altres que pensen més en les necessitats electorals dels partits de la coalició. El pastitx de sensibilitats dins de l’independentisme desnaturalitza la causa perquè queda tapada per l’electoralisme de les diverses formacions que l’integren. Unes futures eleccions han d’ajudar a clarificar la situació, potser a fer net d’aquells qui no tinguin propostes coherents i responsables, cadascú des del seu legítim espai electoral i amb l’horitzó nacional que considerin.