La vida llarga dels llibres indispensables

Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez Cutillas (Madrid, 1927 – València, 2009) és una obra que irromp quan més la necessitàvem. La guanyadora de narrativa dels Octubre del 1975, un deliciós volum de memòries d'infantesa ubicat a Altea, és un d'aquells llibres fonamentals que omplia un buit insondable, el de la narrativa en català feta al País Valencià en el trànsit a la democràcia. Cobrir aquella mancança era una de les obsessions de Joan Fuster. Calia fer-ho i calia fer-ho bé. Abastant registres i gèneres diversos, amb uns estàndards de qualitat literària homologables. El miracle es va produir. A través d'Amadeu Fabregat, Joan Francesc Mira o la mateixa Sánchez-Cutillas.

Aquelles obres obriren camí i, a més, han demostrat la seua perdurabilitat. Potser amb més contundència en el cas de Matèria de Bretanya, un llibre que ha alimentat l'educació literària i sentimental de diverses generacions i ha suportat amb una enteresa granítica l'erosió del temps. El llibre s'aguanta per l'interès intrínsec dels valors etnogràfics que ressaltava el 2015 Josepa Cucó en el pròleg de la nova edició del llibre, motiu de reimpressió aquest 2020. Pel delicat i detallista dibuix dels oficis, llocs i personatges de la vida d'un poble a través de la mirada d'una nena burgesa que observa aquell petit món amb els ulls fora de les òrbites.

Així i tot, el llibre també ha perdurat i perdura per una escriptura elegant i càlida, precisa i poètica per moments, que arropa el lector i l'acompanya plàcidament, com un llarg dia d'estiu que Sánchez-Cutillas assimilava a les partides de llargues, “pilota ve, pilota t'envie”, que havia vist jugar quan era menuda. “I l’estiu era al carrer Fondo per on venien les pilotes i se n’anaven. I la partida de llargues era la vida que vivíem a l’estiu, perquè la calor ens portava agafats de les mans seues i les mans de la calor eren fetes de cel blau i de sol fort i de dies llargs i de clarors de nit tèbia”. Fragments amb el segell dels clàssics no peridors, pilar irrenunciable del poc o molt que haja arribat a ser la narrativa valenciana de finals del XX i principis del XXI.

No es pot assegurar amb rotunditat que Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart Leal (Bétera, Camp de Túria, 1962), premi Andròmina del 2010, no existiria sense Matèria de Bretanya, però el que és evident és que entre una obra i l'altra hi ha una certa línia de continuïtat. Quan apareix aquest llibre, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de l'exercici següent, la narrativa en català al País Valencià reclamava veus de dona, un nou paisatge no tan masculinitzat.

Una dècada després, aquell desequilibri és més matisat, però Les ratlles de la vida no sols és important per qüestions de gènere, o perquè siga una mostra ben solvent d'un edifici narratiu construït sobre la mirada de quatre generacions de dones. Allò que que fa una obra de referència d'aquest llibre, que arriba ara a la quarta edició, és la seua solidesa, la qualitat i densitat de la prosa que fa emprar, la musicalitat d'una escriptura que comparteix amb la de Sánchez-Cutillas un cert sentit de l'oralitat i de fer emergir els records, en el cas de Ricart per interpretació o interposició, amb una voluntat aparentment més ficcional.

Una escriptura harmoniosa, amb sentit del ritme (l'autora reconeixia que solia llegir-se en veu alta les frases per copsar la cadència de les paraules, la seua sonoritat) i capacitat de jugar amb el lèxic. Tot plegat, un autèntic festival de l'eufonia. Una obra de rang superior sobre la qual l'escriptora va articular una producció notable, amb noves fites com ara El temps de cada cosa (2015), premi El Lector de l'Odissea, o una joia per joves com la distòpica El ciutadà perfecte. Un univers que no s'explicaria, ara sí, sense aquesta novel·la admirable que continua entre nosaltres. Per molts anys.