Política

Una hegemonia difícil de trencar a Euskadi

Quin escenari polític hi haurà després de les eleccions del 12 de juliol al País Basc? Ningú contempla que el sistema actual de Govern, dominat pel PNB i integrat també pel Partit Socialista, canvie després d’aquesta data. Tot apunta que Íñigo Urkullu continuarà com a lehendakari, si bé el seu lideratge, definit pel seu tarannà moderat, també troba febleses. En parlem amb els directors dels diaris bascos Gara i Deia, Iñaki González i Iñaki Soto.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Moltes coses han canviat des del mes d’abril, quan Euskadi havia de celebrar els seus comicis. La idea del lehendakari Urkullu era ben clara: distanciar les eleccions basques, tant com fora possible, d’uns altres comicis catalans, que s’albiraven imminents. Al president basc l’incomoda la situació catalana. De fet, són molts els qui han trobat a faltar, per part del president basc, una aposta molt més ferma pel que fa al repte de l’autodeterminació a Euskadi. El cert, però, és que el lehendakari s’ha beneficiat d’aquest distanciament envers el convuls procés català. Si més no, així ho desprenen els resultats electorals i les enquestes actuals, que apunten cap a un tercer mandat d’Urkullu -i, segons molts, segurament l’últim.

L’actual lehendakari va accedir a la presidència basca després d’haver viscut, en primera persona, un altre procés ben convuls. Durant el període de Juan José Ibarretxe al capdavant del Govern basc (1999-2009), Urkullu presidia el Bizkai Buru Batzar, l’executiva biscaïna del PNB. És en aquest context quan es plantejava el pla Ibarretxe, rebutjat amb menyspreu pel Congrés espanyol i que va ser el precedent de la primera legislatura de la història basca governada per una força nacionalista espanyola: el PSE de Patxi López, gràcies al suport del PP basc, llavors liderat per l’hostil Antonio Basagoiti. La il·legalització de Batasuna, que no es va poder presentar a les eleccions de 2009, va ser fonamental per fer possible aquella majoria fins aleshores inèdita. Urkullu, diuen alguns, va entendre que apropar-se a la moderació contribuiria a la recuperació de la lehendakaritza per part del seu partit. Una estratègia discutida, però que li va funcionar, perquè des de 2012 s’hi manté.

Urkullu també manté el seu full de ruta immobilista. I no hi ha cap indici de moviment. Més aviat al contrari. Una prova n’és l’autoria del pròleg del llibre de Marta Pascal, Perdre la por. L’ara líder del nounat Partit Nacionalista de Catalunya, que ha trencat amb Junts per Catalunya i fins i tot amb el PDeCAT per la seua desconfiança en l’estratègia unilateral del president a l’exili, Carles Puigdemont, troba un suport en el lehendakari moderat.

Tan moderat que ni tan sols la crisi del coronavirus li ha fet canviar el to davant la presa de competències per part del Govern espanyol. «Ni tan sols en el moment en què el Govern de Madrid va assumir les competències del Govern autonòmic Urkullu va pensar a explorar un front o una altra majoria en termes de nació», diu Iñaki Soto, director del diari Gara. Era la seua resposta a la pregunta si el PNB podia bastir una majoria que no fora recolzada pels vots del PSE -que repetirà amb Idoia Mendia com a candidata i que podria aconseguir 11 escons, dos més que el 2016-, tal com ha fet fins ara. EH Bildu, que serà la segona força amb més representants al Parlament basc, continuarà, per tant, com a partit líder de l’oposició. La candidata de la formació independentista torna a ser, com fa quatre anys, Maddalen Iriarte.

 

Un tripartit d’esquerres?

La crisi del coronavirus no farà canviar els resultats que es preveien al mes d’abril al País Basc. L’única majoria alternativa que pot apartar el PNB de la lehendakaritza seria un tripartit d’esquerres integrat per EH Bildu, PSE i Elkarrekin Podemos. L’entesa, però, és ben complicada. El PSE la descarta i qui més aposta per aquesta alternativa és Elkarrekin Podemos, que ha fet bandera del tripartit en el seu discurs electoral. Podem, que ve de patir una important crisi interna a Euskadi, no deixa de perdre suports després que el 2016, als comicis estatals, fora la força més votada al País Basc. Segons pensa Iñaki González, director del diari Deia, del tripartit només es podria parlar «si els números donen» i algun partit «en pot traure rendiment» a l’hora de pressionar amb les negociacions.

Elkarrekin Podemos va obtenir 11 diputats el 2016, esdevenint tercera força al Parlament basc. Enguany, les enquestes pronostiquen una davallada de tres diputats en la força morada. És per això que Podem lidera el discurs de canvi a la lehendakaritza a través de la fórmula del tripartit: es vol erigir en l’agent de canvi. La decepció de Pili Zabala, excandidata de Podem a la lehendakaritza el 2016, després de l’escàndol dels papers desclassificats de la CIA que vinculaven explícitament l’expresident espanyol Felipe González amb els GAL i de la primera reacció d’Unides Podem al respecte, no sembla que serà l’afer que més perjudicarà el partit morat. Zabala, germana d’un dels assassinats pels GAL, Joxi Zabala, no va amagar el seu disgust davant les paraules de Pablo Echenique, qui es negava a afavorir una comissió d’investigació perquè «tothom sabia què havia passat amb els GAL».

Tot i aquest assumpte, Elkarrekin Podemos ha patit més colps a Euskadi que l’han debilitat. Un va ser la ruptura amb Equo, «dictada pel mateix Pablo Iglesias», segons explica Iñaki González. Equo, que era el referent alternatiu de l’esquerra verda al País Basc, va ser un dels corrents que van integrar Elkarrekin Podemos i que s’han acabat desvinculant del partit, cosa que ha llevat força a la coalició. «Ara, Elkarrekin Podemos té un lideratge més ferm, però moltes expectatives s’han diluït i molts dels seus votants han quedat decebuts».

Pel que fa a EH Bildu, els pronòstics situen la coalició amb 19 diputats, dos més que al 2016, si bé amb un creixement menor que el del PNB, que passaria de 29 a 32, ubicant-se a sis escons de la majoria absoluta. EH Bildu, en tot cas, es consolidaria com a força líder de l’oposició després, també, d’haver moderat el seu discurs. Tot i que el partit referent de l’esquerra abertzale sí que ha mirat, en alguna ocasió, d’empentar el PNB per liderar una política més rupturista amb l’Estat, el cas és que el discurs d’EH Bildu és ben diferent del que pregonaven Herri Batasuna o Euskal Herritarrok fins fa dues dècades. De fet, la coalició també està integrada per Eusko Alkartasuna -que durant anys va anar en coalició amb el PNB- o amb el corrent Aralar, que es va escindir d’Euskal Herritarrok per les diferents sensibilitats envers l’activitat armada d’ETA, entre més partits.

El discurs de Jon Iñarritu, diputat de la coalició al Congrés, assegurant que garantiria la investidura de Pedro Sánchez, si calia votant-hi a favor en cas que es produïra un tamayazo davant una votació tan ajustada al Congrés l’últim mes de gener, resultava del tot inèdit. Però en cap cas contraproduent, tal com assegura Iñaki Soto, qui explica que EH Bildu «ja va assegurar que, si d’ells depenia evitar la formació d’un govern feixista a Espanya, ho evitarien. I així van actuar: això no vol dir fer servilisme al PSOE». Segons Soto, la societat basca «sap molt bé què és patir el feixisme», i és aquesta una de les raons per les quals, explica el director de Gara, els bascos han estat, en certa manera, «indulgents amb la gestió de Pedro Sánchez durant l’Estat d’alarma», sabedors que l’alternativa a la Moncloa és pitjor.

En aquestes eleccions, EH Bildu es beneficiarà, segons Soto, de gaudir del vot «més fidel i menys abstencionista». Alhora, Iñaki González explica que el PNB «s’ha vist legitimat» amb l’estratègia d’EH Bildu a Madrid, que «ha consistit a obtenir rèdits, guanyar visibilitat i apaivagar el discurs quan és necessari». El director de Deia constata que «el relat unilateral d’EH Bildu ha desaparegut», i això li llevaria pressió al PNB en aquest sentit.

 

La dreta espanyola, desorientada

Si algun partit s’ha mostrat amb dificultats a l’hora d’ultimar la candidatura, aquest ha estat el Partit Popular. L’exministre de Sanitat (2004-2016) i exalcalde de Vitòria (199-2007) Alfonso Alonso, va patir la intervenció del líder estatal del seu partit, Pablo Casado, que va col·locar Carlos Iturgaiz al capdavant de la candidatura. Una decisió que va fer mal al si del PP basc, que amb Alonso com a candidat va empatar a nou diputats amb el PSE el 2016 i que ara, amb Iturgaiz -que ja va ser candidat a lehendakari el 1998- aspira a sumar uns cinc escons, segons calculen les enquestes, mentre que el PSE en guanyaria dos.

Aquesta no és l’única jugada que podria girar-se en contra del PP. Alonso, que rebutjava una coalició amb Ciutadans -partit que mai no ha obtingut representació a Euskadi- va ser apartat i ara, el PP concorrerà amb la formació d’Inés Arrimadas a les eleccions. El beneficiat d’aquesta decisió serà, sens dubte, Ciutadans, que obtindrà, previsiblement, dos escons al Parlament basc gràcies a la composició de les llistes electorals. Sense el paraigua del PP, segur, el partit taronja no n’obtindria cap.

Alonso, de perfil més moderat, ha estat substituït per Iturgaiz, una de les cares més conservadores del partit: «un candidat completament desactualitzat», assegura Iñaki González, director de Deia. Però el director de Gara, Iñaki Soto, recorda que el 1998, amb Iturgaiz al capdavant, va ser quan el PP més vots va obtenir en unes eleccions basques: va esdevenir segona força, amb 16 diputats, només a cinc del PNB d’Ibarretxe. Cal dir, però, que aquell context era ben distint a l’actual i que la fi d’ETA ha deixat el PP sense discurs ni possibilitats, tal com reflecteix la pèrdua d’incidència del partit a Euskadi.

La pèrdua de vots del PP no beneficiarà Vox, que es presenta per primera vegada amb possibilitats d’obtenir representació parlamentària a Euskadi. La formació de Santiago Abascal -que es va forjar en política al PP basc, precisament-, aspira a aconseguir, com a molt, un diputat per Àlaba, si bé quasi cap sondeig avala aquesta possibilitat.

Des que Patxi López fora investit lehendakari amb els vots del PP el 2009, afavorit per la il·legalització de Batasuna -que va disparar el vot nul, que passaria de 4.000 vots a més de 100.000-, la dreta espanyola ha perdut tota incidència política a Euskadi. El PNB recuperaria l’hegemonia el 2012 amb Íñigo Urkullu, qui podria afrontar la seua darrera legislatura com a lehendakari. Beneficiat per la marca del seu partit, Urkullu també compta amb detractors que li retreuen no haver complert cap promesa. Per exemple, quan va assumir la lehendakaritza, pronosticava una votació per l’autogovern el 2015 que mai no es va celebrar. «ETA ha desaparegut i el plantejament nacional d’Urkullu no ha canviat gens», respon Iñaki Soto quan és preguntat per les febleses del lehendakari. «Davant del procés català, Urkullu s’ha ofert com a mediador quan una de les parts és un Estat centralista i autoritari», insisteix el director de Gara, qui assegura que, tot i que el PNB s’adapta molt bé a la realitat, «la societat basca no és la que somiaven els dirigents del PNB fa vint, trenta o cent anys». Siga com siga, res fa pensar que l’hegemonia del partit que va fundar Sabino Arana es trenque a curt termini.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.