Ni tan sols es poden posar d’acord en el nom. Els israelians anomenen la zona Judea i Samaria, com a la Bíblia. Els palestins parlen de “territori palestí ocupat”. En alemany, de la regió se’n diu Westjordanland (‘terra a l’oest del Jordà’; Cisjordània, en català).
Pràcticament cap altre territori del món ha estat tan polèmic durant les últimes dècades com aquesta franja de terra situada entre Israel i Jordània. En realitat, no pertany ben bé a cap Estat, però hi viuen gairebé tres milions de palestins i com a mínim 420.000 colons jueus. Tots dos bàndols reclamen el territori. Però un dels dos aviat podria convertir les paraules en fets.
A partir de l’1 de juliol, el govern israelià podria annexionar parts de Cisjordània si la Knesset, el parlament, ho aprova. Això és el que preveu l’acord de coalició que van signar a l’abril l’anterior –i actual– primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, i el seu soci de govern, Benny Gantz. Netanyahu podria declarar primer alguns assentaments com a territori israelià o podria annexionar-se de cop fins a un 30% de Cisjordània, tal com preveu el govern nord-americà en el que anomena el seu pla de pau. O també podria no fer res i de moment esperar.
Des del punt de vista mundial, una annexió –tant se valen les dimensions del territori– seria una violació del dret internacional, que prohibeix als Estats apropiar-se regions estrangeres.
Per què israelians i palestins es barallen amb tanta intensitat per aquest territori? Què canviaria per a la gent que viu a la regió? Els que ho poden explicar més bé són els afectats. Ells són els que viuen allà perquè volen. O perquè no tenen altra opció. Quatre d’aquests afectats, que viuen o han viscut a Cisjordània, han parlat per telèfon amb Der Spiegel sobre el seu dia a dia des del bell mig d’un conflicte internacional.
Emmanuel Kushner, 44 anys, guia turístic i colon
“Hi ha gent per a la qual la Bíblia és una història. Per a mi és la paraula de Déu. Quan els jueus resem, resem per viure a Israel. I Israel també són els nostres assentaments.
Jo vaig néixer i vaig passar els primers anys de vida al Regne Unit. A l’escola era l’únic jueu. Em feien la vida impossible, els altres nens em tiraven coses. Em pensava que no hi havia res a fer. Havia acceptat que no em sentiria mai part del grup.
Però aleshores vaig venir a Israel. I de sobte vaig tenir la sensació que aquí tothom era com jo, que aquí era casa meva. El 2010 vaig emigrar a Israel.
Visc a Maale Adumim, un assentament que hi ha abans d’arribar a Jerusalem amb uns 40.000 habitants. És una ciutat totalment normal. Agafo l’autobús per anar a la feina i els carrers són tan segurs que a la nit la meva filla pot tornar a casa a peu. Jo soc religiós, però la majoria de gent viu aquí perquè és més barat. Hi ha molts jueus russos i etíops que no es poden permetre viure en altres llocs.
Abans jo era un ingenu. Em pensava que els assentaments ja pertanyien a Israel, i que els jueus podien viure a tot arreu d’Israel. Ara sé que la situació és més complicada. Els palestins que viuen a la mateixa àrea no tenen els mateixos drets, i això em sembla un error. Però a Judea i Samaria hi ha llocs que són importants per al meu poble.
Fa un temps em vaig casar, i el casament es va celebrar prop d’Hebron. Allà hi va ser enterrat Abraham, és el segon lloc més sagrat del judaisme. Vaig tenir la sensació que tornava a casa”.
Ja a començament del segle passat, prop dels indrets bíblics hi vivien pioners jueus. Aleshores la regió encara estava sota domini otomà i, més tard, va formar part del mandat britànic. El 1948, després de la fundació d’Israel, va esclatar la primera guerra araboisraeliana, i els jueus van haver d’abandonar la zona. No va ser fins al 1967, quan Israel va conquerir el territori durant la Guerra dels Sis Dies, que molta gent va tornar a Cisjordània.
Sionistes, religiosos i també laics van començar a construir comunitats als territoris palestins ocupats. Israel va tolerar la colonització; entre altres coses, per motius de seguretat: alguns assentaments encara ara es consideren posts d’avançada contra un possible atac àrab.
La majoria d’assentaments van ser construïts després del 1977, quan una coalició conservadora va arribar al poder a Israel. Es deia Likud. Avui aquella coalició és el partit al qual pertany, entre altres, el primer ministre Benjamin Netanyahu. L’ocupació dels territoris palestins es va elevar a qüestió d’Estat. Molts governs israelians van donar suport financer i logístic a la construcció d’assentaments. Aviat va semblar que l’àrea pertanyia de manera òbvia a Israel.
Aleshores, a començament dels anys vuitanta, hi vivien prop de 700.000 palestins. La seva vida va canviar amb l’arribada dels jueus.
Nadim Khoury, 60 anys, empresari
“Tinc una fàbrica de cervesa a Taybeh, prop de Ramallah. Cada any produïm 600.000 litres de cervesa. És difícil dirigir una empresa a Palestina. I cada cop ho és més.
El component principal de la cervesa és l’aigua. Prop de Taybeh tenim una deu molt bona, Ain Samia. Però el govern israelià ens ha restringit el consum d’aigua, als palestins. Només ens en donen el dijous i el divendres. Els assentaments tenen preferència. Ara prop de Taybeh ja hi ha molts assentaments.
A més, Palestina no té ports ni aeroports, hem de portar els nostres productes a Israel per embarcar-los. Això no és senzill, perquè a Cisjordània hi ha molts controls de seguretat.
No fa gaire volíem enviar una remesa de vi per transport marítim. El vi s’ha d’emmagatzemar horitzontalment perquè el suro no quedi ressec. Però al control israelià es van negar a permetre el pas del carregament perquè les ampolles de vi no estaven dretes. Vam haver de retornar tots els contenidors a Taybeh i vam haver de canviar les ampolles de posició. Cada dia hi ha una norma nova. Cada dia la duana israeliana ens demana una cosa diferent.
Fins i tot és difícil transportar la nostra cervesa dins de Palestina. De Taybeh a Jericó hi ha només vint minuts en cotxe. Però sovint, a causa dels controls, es triga mig dia.
Nosaltres volem vendre la nostra cervesa, no volem parar de treballar. I no ens rendirem”.
Qui es desplaça des d’Israel a un assentament de Cisjordània veu carreteres amples, cases de color de gres i jardins verds. En canvi, molts palestins veuen tanques i carreteres tallades. En la majoria de casos, no poden accedir als assentaments, hi ha certes carreteres que només poden utilitzar els colons. Per a la protecció dels jueus, la zona sol estar plena de controls: els soldats israelians escorcollen cada vehicle. Molts palestins retreuen a l’exèrcit que actua arbitràriament.
El benestar dels assentaments només el coneixen de lluny. Mentre que les comunitats jueves sovint no paren de créixer, als palestins només se’ls permet esporàdicament ampliar els seus pobles. Algunes deus d’aigua que abans aprofitaven els palestins ara pertanyen a assentaments.
“Els colons i els palestins viuen a prop els uns dels altres”, diu Dov Waxman, professor d’Estudis hebreus a la Universitat de Califòrnia. “Però viuen en móns diferents”.
Això es deu, entre altres coses, al complicat sistema en què està dividida Cisjordània. En algunes zones –aproximadament un 18% del territori– només hi mana l’Autoritat Palestina. Els jueus israelians hi tenen prohibida l’entrada perquè l’any 2000 diversos soldats es van perdre a la zona i van ser linxats per una multitud. En altres indrets té el control l’exèrcit israelià. És allà on hi ha els assentaments.
Des de fa dècades els palestins perpetren reiteradament atacs contra els jueus de la regió. L’exèrcit ha augmentat contínuament la presencia a la zona. A les poblacions palestines hi ha regularment batudes, detencions i interrogatoris.
Molts colons no s’adonen de res. El preu el paguen d’altres.
Michael S., 25 anys, exsoldat israelià
“Jo provinc d’una família d’esquerres. Sempre hem estat en contra que Israel construís assentaments als territoris ocupats. Quan vaig ser cridat a files a l’exèrcit, vaig decidir formar part d’una unitat de Cisjordània. Vaig pensar: més val que hi vagi jo que no pas algú altre.
Jo volia ser amable amb els palestins. Volia fer una petita contribució, que tinguessin una situació millor.
Vaig estar destacat en diversos llocs, per exemple en una carretera que connecta assentaments israelians. Hi ha un punt on travessa un poble palestí. Els soldats havíem de protegir els vehicles.
Cada divendres, un cop acabada la pregària islàmica, hi havia protestes. Els habitants del poble palestí ens llançaven pedres i ampolles. Nosaltres disparàvem gas lacrimogen, però a vegades ens tornaven els cartutxos. I jo allà al mig, uniformat enmig del fum, em preguntava: què carai hi faig aquí?
A vegades rebíem l’ordre dels serveis secrets de detenir palestins. Això es fa de nit: vas amb un vehicle cuirassat al poble, truques a la porta de la persona que busques i te l’emportes. Després de la missió, assegut al cotxe, pensava: merda, hi havia nens a la casa. Ens hem emportat el seu pare.
En la majoria de casos, segurament la detenció està justificada. Els palestins odien els colons; si no hi hagués l’exèrcit, matarien els jueus. Hi ha tant d’odi, tanta violència. Però com podria ser d’una altra manera, després de més de cinquanta anys d’ocupació?
La majoria d’israelians no en tenen ni idea del que passa als territoris ocupats. No saben quantes víctimes fan falta perquè hi puguin viure colons. Jo crec que hem sortir d’aquella zona. I tan de pressa com puguem”.
Hi va haver un temps en què semblava possible que Israel es retirés de bona part de Cisjordània. Als anys noranta una solució amb dos Estats semblava a l’abast de la mà. Però les negociacions van fracassar. Tots dos bàndols encara se’n donen les culpes.
Cisjordània va continuar sent un lloc on impera la llei marcial i on en molts punts l’exèrcit té el control de centenars de milers de palestins. Persones que no tenen cap Estat propi, però sovint tampoc cap possibilitat de viure en un altre lloc. Alguns dels seus avantpassats vivien allà on avui dia hi ha Israel, en llocs on no poden tornar. I la creació d’un Estat propi s’allunya més i més amb cada nou assentament.
Això no els sembla bé a tots els israelians, però fins i tot a l’esquerra li costa cada vegada més denunciar els assentaments de Cisjordània. No tan sols perquè Israel s’hi ha acostumat i molts nens israelians creixen convençuts que “Judea i Samaria” senzillament formen part del territori de l’Estat israelià, sinó també perquè en el passat Israel ha tingut males experiències amb el desmantellament d’assentaments.
El 2005 l’aleshores primer ministre, Ariel Sharon, va fer desallotjar totes les poblacions jueves de la Franja de Gaza. Des d’aleshores, allà hi governa el partit islamista radical Hamas, que ha declarat la guerra a Israel i que dispara míssils regularment contra el país. Fins i tot els israelians que volen que els palestins tinguin el seu propi Estat temen que a Cisjordània podria passar exactament això si s’abandonessin els assentaments i l’exèrcit perdés el control de la zona. Per això, entre altres coses, alguns israelians defensen l’annexió.
Nasser Nawajah, de 38 anys, activista pels drets humans
“Vaig néixer el 1983 en una cova situada a Susya, al sud de Cisjordània. Si ara vull anar al lloc on vaig néixer, topo amb una tanca. Israel ha convertit la cova en un lloc arqueològic. Haig de comprar un tiquet per arribar a la cova on vaig néixer.
El nostre poble, Khirbet Susya, actualment es troba a uns 350 metres de la zona d’excavacions. Som 35 famílies, amb prou feines 300 persones. Abans vivíem a les coves de la zona, però ara vivim en cases humils de maó o en tendes. Criem cabres, ovelles i gallines, i alguns tenen oliveres. Amb això ens alimentem.
Estem envoltats d’assentaments. Els veiem quan passem pels turons amb les nostres cabres. Els meus fills a vegades em pregunten: per què els jueus tenen piscines i joguines i nosaltres no? Jo no sé què els he de respondre.
Alguns colons volen que desapareguem. Alguns agafen les cabres als nens o fan malbé oliveres que hem plantat. L’àrea és seca, n’hi ha prou amb una guspira perquè tot s’encengui.
Si es produeix l’annexió, aquesta terra deixarà de pertànyer-nos oficialment. Però com se’ns pot declarar il·legals al nostre propi país? Com pot permetre això la comunitat internacional?
Israel afirma que és una democràcia. Però jo em temo que aviat ens expulsaran amb violència. Això és democràcia?
Tinc por. Anem descendint en la foscor. Ja no veiem gens de llum”.
No se sap del cert quants palestins viuen en aquesta zona que Israel podria declarar territori propi a partir de l’1 de juliol. El que sí que se sap és que, si bé la terra on viu aquesta gent podria ser annexionada, els seus habitants probablement no obtindran la ciutadania israeliana. Això ha donat a entendre Netanyahu.
“El govern israelià voldria annexionar la terra, però no la gent que hi viu”, diu l’advocat israelià Michael Sfard. Sfard tem unes conseqüències dramàtiques, sobretot per a les comunitats palestines més petites, com Khirbet Susya. “Si la gent no obté el dret de residència a Israel, seran considerats invasors il·legals”, diu Sfard. “Israel els podria expulsar”.
En un futur Netanyahu vol convertir les poblacions palestines més grans en “enclavaments”, en ciutats Estat palestines en territori israelià. D’aquí a un temps, ciutats com Jericó podrien estar envoltades de fronteres estatals, amb encara més controls i més militars. D’aquesta manera, no tan sols la vida dels palestins seria més difícil, sinó que també es consolidaria la seva falta de perspectives. Amb cada mur sembla més improbable que pugui formar-se mai un Estat palestí en aquesta zona.
La comunitat internacional intenta que Israel faci marxa enrere. Però el país no ha de patir per possibles conseqüències severes. Els ministres d’Exteriors de la UE han rebutjat darrerament imposar sancions, i el govern del president nord-americà, Donald Trump, dona suport a l’annexió, encara que des de fa setmanes arribin senyals contradictoris des de Washington.
El 2017 Trump va encomanar al seu gendre, Jared Kushner, que elaborés una solució per al conflicte al Pròxim Orient. El pla que va presentar al gener el president nord-americà preveu que Israel mantingui els seus assentaments a Cisjordània i que els palestins creïn el seu propi Estat pels voltants. Palestina, doncs, semblaria un formatge suís, cosa que els dirigents palestins van rebutjar amb “mils nos”. Ara Israel podria aplicar el pla unilateralment.
“El sentiment bàsic israelià és: hem guanyat”, diu el politòleg nord-americà Dov Waxman. “Ho podem fer sense haver de pagar un preu alt”. Ara, podria començar l’annexió.