A Thorsten Harke les coses encara li van bé, sorprenentment bé. Aquest empresari de Mülheim subministra productes químics i farmacèutics al Regne Unit: pastilles, cosmètics i desinfectants. Molts d’aquests productes ara són cobejats arreu del món. Durant la primera meitat de l’any els beneficis bruts del seu grup empresarial han augmentat aproximadament un 25%.
I el volum de negoci a l’illa se n’endú un percentatge elevat, perquè molts segments de mercat es troben, diu Harke, “en una conjuntura especial a causa del coronavirus”.
Malgrat tot, la situació podria canviar ràpidament. Si el primer ministre britànic, Boris Johnson, no tanca aviat un ampli acord comercial amb la Unió Europea, d’aquí a poc temps els 165 treballadors de Harke podrien fer una feina molt improductiva.
El Regne Unit es convertiria en un país de fora de la UE, com l’Índia o Egipte, i la gent de Harke hauria de comptar amb uns períodes de transport més llargs, hauria de modificar contractes o hauria de complir uns nous reglaments: per exemple, pel que fa al reglament d’importació o als productes autoritzats. Això faria pujar els costos, mentre que l’aplicació de nous aranzels també reduiria els beneficis. “En un cert percentatge”, diu Harke, el Brexit pot “fer baixar els beneficis bruts i pot fer que alguns negocis deixin de ser rendibles”.
En dues ocasions Europa va ser capaç d’evitar l’escenari catastròfic d’una sortida britànica de la UE sense acord. La normativa vigent sobre el mercat únic senzillament s’ha mantingut, i el comerç entre banda i banda del canal de la Mànega ha continuat com sempre.
Aquest cop, però, ja no sembla que al final s’hagi d’imposar la raó. Johnson ha exclòs una nova prolongació del període de transició. Totes dues parts s’haurien de posar d’acord en un ampli acord comercial d’aquí a pocs mesos. Però, normalment, per a un acord com aquest es triga anys.
Cal tractar aspectes importants, complicats i delicats. Entre altres, les competències del Tribunal Europeu de Justícia, la futura col·laboració en la política exterior i de seguretat i un tema que, pel que sembla, és especialment controvertit: quant de bacallà podran pescar en aigües britàniques els pescadors danesos i francesos. Londres i Brussel·les ja fa temps que haurien d’estar en camí de l’acord, però en canvi estan més allunyats que mai. Si res no canvia, en acabar l’any el comerç pel canal de la Mànega s’enfonsaria i el creixement es reduiria, només al Regne Unit, prop d’un 7% a llarg termini, segons càlculs oficials. Aquesta reducció se sumaria a la recessió més dura des de la postguerra. Seria un double dip –una doble caiguda–, un segon batzac per a la conjuntura econòmica.
Així doncs, precisament Europa, que amb el seu mercat comú havia mostrat a tot el món la via per a la construcció de zones de lliure comerç, es convertiria en un exemple dissuasori de nacionalisme i de por de la globalització. El Regne Unit es desacoblaria dels seus socis comercials més importants i la UE aixecaria uns nous murs contra la segona economia més gran del continent. Als partidaris del Brexit de Johnson els agrada qualificar el seu futur país, alliberat de la UE, com a “Global Britain” (‘Un Regne Unit d’influència mundial’), però de facto seria un país sol contra la fortalesa d’Europa.
Quan a la tardor de l’any passat Johnson va acordar el tractat de sortida amb la UE, va fer àmplies concessions als europeus en la qüestió més polèmica. El Regne Unit –es va dir aleshores en la “Declaració Política”– “garantirà els alts estàndards en ajudes públiques, en el dret de la competència i en els aspectes socials, mediambientals i d’ocupació”. Els europeus van entendre allò com un senyal que Johnson ja no pensava fer competència deslleial a la UE amb uns salaris més baixos i amb unes lleis més laxes.
Però ara Johnson torna a apostar per una línia dura, com va expressar dilluns en una videoconferència amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. Si bé Johnson no va retirar expressament les seves promeses, en la conversa va esmentar contínuament un altre document: el seu programa electoral, amb què va guanyar les eleccions a la cambra baixa britànica el desembre passat. I en aquest document havia promès un “Brexit de debò”.
“Johnson s’allunya de la declaració conjunta”, lamenta l’eurodiputat de l’SPD Bernd Lange, que participa en les negociacions com a cap de la comissió de comerç. “Ja no volen el que es va acordar”. Els diplomàtics europeus de Brussel·les també estan desil·lusionats amb els seus col·legues londinencs després de l’última ronda de negociació, feta a començament de juny. “Aquesta evolució es correspon amb les –baixes– expectatives”, s’afirma en un cable diplomàtic confidencial que va fer arribar la representació alemanya a la UE a la cancelleria i als ministeris de Berlín. “No s’han aconseguit avenços significatius”; això últim es referia sobretot a les negociacions entorn de la competència i la pesca.
Pel que sembla, Johnson vol reprendre la negociació allà on va començar. A final de l’any passat, després de la seva victòria aclaparadora davant els laboristes, durant un temps es va presentar com un conservador empàtic que semblava menar un país profundament dividit cap a una sortida pragmàtica de la UE. Ara es torna a presentar com un ideòleg del Brexit al qual els eslògans li importen més que la substància política.
A mitjan maig, per exemple, del Ministeri de Comerç Internacional britànic en va sortir una bona nova per als britànics. A partir de l’1 de gener de l’any vinent, el govern deixarà exempt de tots els aranzels d’importació el 60% del comerç exterior. De la nit al dia, doncs, productes per valor de 30.000 milions de lliures seran més barats: rentadores, armaris o arbres de Nadal. Un bon regal.
El que no va dir el govern, però, és que, si abans de final d’any Londres i Brussel·les no es posen d’acord, l’any que ve els britànics hauran de rascar-se molt més la butxaca per altres productes. Segons les normes vigents de l’Organització Mundial del Comerç, caldrà pagar un 10% d’aranzels per als cotxes alemanys i prop d’un 40% per al formatge francès. El xampany, el parmesà, els tomàquets i nombrosos productes de consum diari s’encaririen per als insulars, que s’haurien de comprar tot un bosc d’arbres de Nadal per compensar les pèrdues.
I això només seria una part del preu d’un “no acord”. Boris Johnson està disposat a pagar-lo?
Si seguim la retòrica del primer ministre, així és com aniran les coses. Al febrer Johnson, en un discurs inaugural, ja reflexionava sobre el fet que el món necessita un país que estigui disposat a córrer, com Superman, cap a una cabina de telèfon, a treure’s les ulleres i a reaparèixer “amb una capa onejant” per lluitar a favor d’un comerç mundial lliure. Tenir una estreta vinculació amb la UE, va dir el primer ministre, és un obstacle per a aquest objectiu. Per tant, si no s’arriba a un acord, cap problema. El Regne Unit, va sentenciar, “sens dubte que serà un país pròsper” igualment.
Des d’aleshores Superboris, amb un èxit moderat, ha hagut de combatre el coronavirus. El seu govern ha fracassat en la gestió de la crisi i amb prou feines ha tingut temps per pensar en el Brexit, i encara menys per donar senyals d’estar disposat a arribar a un acord.
Al contrari: amb provocacions difoses públicament, el negociador en cap de Johnson, David Frost, ha posat a prova reiteradament la bona voluntat de la part contrària. I els radicals del seu partit han assenyalat a través de Twitter que la sortida britànica de la UE no estava pensada només per als britànics. Es tracta que “d’altres ens segueixin”.
Aquesta actitud dura –segons creu molta gent al Regne Unit– no és pura retòrica, és una posició calculada. Als ulls d’alguns brexiters, i en essència això inclou l’executiu de Johnson, la pandèmia possiblement ofereix una oportunitat única per fer realitat el “no acord”, darrerament anomenat, d’una manera menys dràstica, “model Austràlia”.
Seria, en certa manera, un intent d’amagar amb la pandèmia els despropòsits inevitables del Brexit darrere uns estralls molt pitjors. Des del punt de vista del jugador Johnson, aquest podria ser un truc temptador, però també és altament arriscat.
Un no acord no tan sols encariria cotxes i formatge. Afectaria sobretot les regions industrials de les Midlands i del nord d’Anglaterra, que en les eleccions del desembre per primer cop van votar majoritàriament els conservadors. A la població d’aquesta zona, Johnson els va prometre solemnement que posaria fi al seu malestar econòmic, que fa dècades que dura.
Però precisament allà hi ha sectors industrials sencers que depenen d’un comerç sense obstacles amb la UE. Només a la regió de la vall del Tees hi ha 1.400 empreses del sector químic que cada any subministren productes per valor de més de 13.000 milions d’euros, el major nombre de la UE. Dels 168.000 empleats directes del sector automobilístic britànic, gairebé 100.000 treballen a les regions a les quals Johnson deu la seva victòria electoral. Sense uns subministraments barats i planificables, els sectors alimentari i aeronàutic local també passarien dificultats.
Sobretot perquè l’economia britànica ara ja pateix les conseqüències de la pandèmia. Només a l’abril va perdre un 20% de la seva producció, si bé les cadenes de subministrament mundials es van mantenir intactes i a Dover els camions es van fabricar al mateix ritme de sempre.
Amb un Brexit sense acord això canviaria. Per aquest motiu Tim Bale, vicedirector del think tank UK in a Changing Europe, creu que és una “fantasia” voler amagar el Brexit enmig del caos del coronavirus: “Si se suprimeixen subministraments importants de productes i els preus pugen, els britànics s’adonaran que això no té res a veure amb la pandèmia”.
Igualment, el projecte de Johnson de tenir un Estat desregulat després del Brexit, en bona mesura no és més que fum. Durant els últims mesos, els seus partidaris han escampat constantment l’eslògan que amb unes regles flexibles pròpies el Regne Unit podia arrabassar quotes de mercat a la farragosa UE.
Ara bé, si preguntem als ministres de Johnson quins estàndards volen abaixar, topem amb un silenci incòmode. “El Regne Unit és una economia altament regulada, no es poden flexibilitzar les normes ràpidament”, diu Sam Lowe, expert en comerç del think tank londinenc Centre for European Reform.
L’acord comercial amb els EUA, amb què Johnson voldria fer pressió a la UE, ni tan sols té prou partidaris en les seves pròpies files. N’hi ha que s’oposen a les propostes dels EUA d’obrir el servei sanitari públic britànic a grans empreses asseguradores nord-americanes privades. I d’altres donen suport als agricultors locals, que no volen sentir parlar dels pollastres banyats en clor o de la carn hormonada de producció nord-americana. Des que va sortir de la UE, Londres ha tancat acords amb més de vint Estats i blocs comercials: tots es basen en la normativa vigent de la UE.
L’economia britànica s’està rebel·lant obertament contra el rumb de Johnson. En vista de la dura recessió pel coronavirus, les empreses del país “ja no tenen reserves” per “fer front a un Brexit sense acord a final d’any”, diu Carolyn Fairbairn, presidenta de la Confederació de la Indústria Britànica. “La capacitat de resistència està esgotada”.
I el temps també s’acaba. Ara es considera menys probable que Johnson arribi a un acord a l’últim minut, com va passar a la tardor del 2019. Aleshores l’acord de sortida ja s’havia acabat de negociar i Johnson en va modificar només unes quantes ratlles. Ara, en canvi, en principi no hi ha ni una sola frase en què s’hagin posat d’acord totes dues parts.
La idea que es podria elaborar un document de centenars de pàgines en una cimera de la UE a l’octubre, amb una escenificació dramàtica, no és gens realista. Sobretot perquè després el tractat s’hauria de traduir a totes les llengües de la UE i l’hauria de ratificar el Parlament Europeu.
Per tant, Gabriel Felbermayr, president de l’Institut per a l’Economia Mundial de Kiel, veu només una opció per trobar una sortida mitjanament tolerable de l’estira-i-arronsa: la UE ha d’apostar per un miniacord sobre el comerç de mercaderies que en els propers anys es podria ampliar amb més acords sobre serveis o protecció de dades. “El Regne Unit és, després d’Alemanya, l’economia més gran d’Europa”, diu l’economista. “Per això la UE hauria d’acostar-se als britànics i fer-los concessions, per exemple en la llibertat dels empresaris”. Conclou Felbermayr: “Un no acord seria el pitjor resultat per a totes les parts”.
Traducció d'Arnau Figueras