Els somnis són el motor de la vida. Quan Alguer Miquel, Sergi Carbonell (Hipi) i Marcel Lázara (Tito), el nucli fundador de la banda del Ripollès, passen a net l’aprenentatge com a músics de carrer amb la publicació de “Nits amb Txarango” i “Vola”, de segur que somiaven desperts. Però potser no imaginaven que tan sols dos anys després de la presentació d’aquell curta durada, Welcome to Clownia (2010), la vida faria un tomb amb el llançament del premonitori Benvinguts al llarg viatge (2012).
L’àlbum contenia la matèria primera de Txarango, música mestissa perquè els seguidors “ballin amb cul, però també amb el cap”, segons la síntesi que en va fer Alguer Miquel. Una bona proporció de música de festa de qualitat (“Benvinguts”, “En caravana”), combinada amb temes majúsculs com “Quan tot s’enlaira” o “La dansa del vestit”. Bellesa pura. Txarango esdevé un fenomen de masses.
Som riu (2014), amb David Rosell a la producció, és segurament l’obra magna de Txarango, amb un inici espaterrant que incloïa les irresistibles “Esperança”, “Músic de carrer” i “Vuelta al mundo”. Temes rotunds als quals s’afegien la tremenda “Batega” o “Corazón viajero”, un tall salser que podia mirar als ulls de Juan Luis Guerra i els 440.
El cor de la terra (2017) va reblar el clau, un àlbum no tan redó com l’anterior però que afegia més tralla al repertori: de la preciosa “Que tot et vagi bé” a “Una lluna a l’aigua”, passant per “Mil ocells”, un tema que, dissortadament, hem pogut escoltar molt aquests dies per ser una bonica col·laboració de Txarango amb el desaparegut Pau Donés.
Fins arribar a De vent i ales, l’àlbum que roda la clau i tanca els llums, un compendi del que ha après Txarango sobre l’aborció de les músiques del món per filtrar-les i convertir-les en discurs propi. La fórmula magistral.
Txarango havia treballat conscienciosament el seu adéu, però com tantes altres coses, la pandèmia del coronavirus ha malmés bon part dels plans. “Com a grup ha estat molt frustrant i estressant. Tenim un munt de projectes engegats i al principi pensàvem que potser al juny tot hauria passat. Després ens van posar com a horitzó la tardor, però poc a poc ens hem adonat que tot açò ha arribat per a canviar les coses. La sotragada ha estat molt grossa”, ens explica Alguer Miquel. Però és en el terreny personal que la tragèdia ha estat més gran, veure “com la gent marxava sense que ens poguéssim acomiadar. Molt trist, la veritat”. Així i tot, el cantant i compositor no renuncia a la seua imbatible mirada positiva: “La vida sempre té preparada una cosa diferent a la que tenies pensada i allò important és com puguis afrontar-ho. Poder escollir com ho vivim i l’actitud amb què ens ho agafem. Hi ha coses a aprendre, sempre”.
El nou disc és un compendi de la trajectòria del grup. “No ens havíem plantejat una obra magna ni un disc que ensenyés què és Txarango. El fet que fos l’últim segurament ens ha marcat. Un disc llarguíssim, no volíem que res es quedés fora. I molt honest, les cançons que remenaven en el local. No és res pretensiós, no hem obert cap porta nova”.
Més aviat, el que han fet és tancar-la, la porta, en un moment encara àlgid, amb una legió de seguidors esperant incondicionalment les cançons presents i futures. “Era un projecte per viure el que volíem viure, per poder conèixer, viatjar i créixer. El grup té sentit mentre val la pena el temps que hi posem i tenim més ganes de fer això que cap altra cosa. Som uns privilegiats, ens ha anat bé des del primer dia, ens continua anant bé, i poder tancar-ho així és un regal. El més normal és que el grup es desmuntés perquè els membres canviessin de prioritats”.
“Portem deu anys, ho vivim així perquè som molt intensos. Tota la nostra vida ha girat al voltant del grup i fa temps que vam començar a parlar de quines coses quedaven fora. Tenim les forces i l’energia per viure un capítol més de disc i de gira i després veurem quines altres coses, la vida és molt curta”, rebla Miquel. “Molta gent canvia de feines i no és tan estrany com quan ho fa un grup de música, que sembla que tothom busqui l’èxit i prou. Nosaltres volem ser feliços i que la vida ens ompli”.
Els seguidors tindran una altra perspectiva. Hi ha tota una generació que té els versos de Txarango tatuats en l’educació sentimental i les seues melodies incrustades per sempre en el cervell. Una dualitat fruit de la doble influència de la cançó d’autor, que posa les cançons i els textos en el centre, i del mestissatge de grups com Ojos de Brujo, Macaco, Skalariak o Obrint Pas. La pròpia vivència de la banda, filtrada en les cançons, és l’altre ingredient del beuratge màgic. “Al llarg d’aquests anys els concerts han estat com una celebració de la vida i un espai festiu. Però el punt on les cançons es canten les sentíem des de l’escenari i era increïble. També hem rebut molts vídeos i missatges de moments importants de la vida de la gent acompanyades d’aquestes cançons. És un regal poder fer música i que la gent se l’agafi així”.
La recerca de l’emoció i la delicadesa despullada continua viva en el nou disc, amb temes com “Quan cau el sol”, però també la resta de pautes que han marcat la trajectòria del grup, la reivindicació present en la magnífica “Cançons de llibertat”, un tribut als republicans que van fugir pels pirineus. I una mostra del seu catalanisme inclusiu. “Sempre hem intentat que tota la inquietud política estigués en les accions, en el que construïm, des d’on ho fem, en els projectes que hem donat suport. I les cançons han parlat més de la vida. Però volíem que hi hagués una cançó que parlés de les lluites compartides, que deia l’amic Jordi Cuixart. Que recollira tot el procés de politització a Catalunya que ha estat molt important els darrers anys però salvant-lo de la deriva identitària més feixuga”.
El positivisme de Txarango, les bones intencions, no els blinden contra les crítiques. Fa poc, la revista Deriva publicava un article d’una escriptora afrodescendent, DesireeBela-Lobedde, molesta amb el vídeo “De tot arreu” per transmetre la idea d’un món sense colors ni fronteres que segons ella era fruit del blanc-centrisme. “Tot el que diu la noia ens ressona profundament. No ho fem prou bé i hem de revisar-nos sempre”, admet Miquel esportivament, sense ironia. Però es defensa recordant els projectes de cooperació, campanyes com la del tancament dels CIEs, o la tasca amb els refugiats. “Hi ha un bagatge i una intenció, però no sempre fem les coses bé. El videoclip està fet ràpid i reciclant imatges del nostre viatge a la Índia. Entenc que es pugui mirar amb aquells ulls. Som un grup d’homes blancs nascuts a Europa i hem d’aprendre moltes coses”, diu. I nega rotundament qualsevol intenció d’estetització de la pobresa.
De vegades és fàcil malinterpretar els tons coloristes. Són mals temps per al positivisme?, inquirim. “Totalment. Vivim en una societat molt dura, i anant al lliri a la mà té un component de ser un il·lús. Però jo penso que les coses s’han de transformar des de l’amor, posant-se en el lloc dels altres, encara que sone molt hippie. Sabem que amb cançons no podem canviar el món, però la música té un component guaridor, sanador”.
De vent i ales conté també l’habitual agitació festiva que desprenen els ritmes del bangra indi del single “De tot arreu”. O l’homenatge a “Barcelona”. “És un reconeixement a les músiques d’anada i tornada, a la relació de la ciutat amb Cuba. Ens feia il·lusió tancar la relació musical amb Barcelona fent un son cubano, perquè la música de Gato Pérez i l’Orquestra Plateria ha estat la porta d’entrada a la música llatina”, argumenta Alguer Miquel, qui també posa èmfasi en el tribut a Bob Marley en “Si sabessis”. O en l’havanera de “La memòria de les mans”, una derivada estilística que “ens feia molta il·lusió, perquè ens lliga als nostres avis i la nostra costa”.
“És hora de tornar a casa” tanca simbòlicament el disc. I aturar-se, alliberar-se del frenesí, és la manera que té el grup de poder mirar enrere. Un trajecte que els va portar dels carrers de Barcelona a un mostre com el Festival de Glostonbury, a Anglaterra, primera compareixença allí d’un grup en català. Miquel no resta importància al fet, però relativitza el pas per aquell parc temàtic, que va coincidir a més amb l’inici del Clownia, la nineta dels ulls de Txarango, el festival que organitza el grup. En el balanç de moments significatius, de fet, prioritza el muntatge del Festiclown a Palestina, en col·laboració amb el col·lectiu Pallasos en Rebeldía, un recorregut per Cisjordània, després de la publicació de Som Riu, que els va canviar la perspectiva. “La transformació personal va ser molt gran, allò ens va donar la dimensió del que podia ser Txarango a nivell d’intercanvi, de viure coses”. L’anada al camp de refugiats d’Idomeni, a Grècia, va acabar de donar forma a la nova visió. “Tot el que hem viscut després està viscut des d’un altre lloc”.
Quan el coronavirus ho permeta, hi haurà gira. I una hipotètica última cançó de l’últim concert que Alguer Miquel encara no sap quina serà. “El que sabem és que la cantarà la gent”, augura. “Hem estat uns privilegiats: la gent mira a dalt i veu deu tios. Nosaltres miren avall i veiem milers de vides. El públic de l’esdeveniment sempre som nosaltres”.